A l’època dels grans descobriments geogràfics, es va descobrir també la immensa varietat de formes religioses que els humans hem estat capaços de crear. Déu o no-Déu no l’hem inventat, ja que és el Tot o el No-res segons el punt de vista, però així anomenem la realitat última de coses i fenomens. El que sí que és creació humana és la forma d’aquesta “presència”. D’aquí ve la immensa curiositat que provoca aquesta formulació.
En un llibret preciós i ben relligat, vaig emportar-me de Cuba un recull de mites cubans publicat l’any 1986, entre els quals hi ha el relat de la creació del món per part dels aborígens de l’illa. Samuel Feijoo, el recopilador, el va extreure d’una publicació que recollia les tradicions de Cienfuegos, on hi havia l’antiga Xagua índia.
En aquest relat, Huión (el Sol) en companyia d’Ocon (la Terra) van crear Hamao, el primer home. Però ja se sap que no és bo que l’home estigui sol. El cor d’Hamao es neulia de tristesa i va ser Maroya (la Lluna) qui va crear Guanaroca, la primera dona. De la seva unió va néixer Imao. Però Hamao va tenir gelosia del fill, i li va prendre a la seva mare. El petit, que no va rebre la cura adient, va morir… El relator diu que Hamao, amb la gelosia que al seu cor hi va sembrar el déu del mal, havia experimentat el primer dolor; Guanaroca, amb la pèrdua d’aquest primer fill va experimentar el dolor de la primera pèrdua, la més gran que una mare pot patir. Només a través del dolor Hamao es va fer càrrec del que suposava la paternitat i va demanar perdó a Guanaroca, que el va perdonar. I amb el perdó va venir el segon fill, Caonao.
Des del principi es comprova la polaritat de l’existència, amb les figures humanes de diferent sexe, així com bons déus i déus del mal, l’alegria i el dolor, però també el perdó i el fills, figures equilibradores de la polaritat.
