Històries de Berlín (1)

Berlín és una ciutat de grans dimensions. Una ciutat moderna, però caòtica, ja que, a desgrat que el Mur que la dividia des de l’any 1961 va esfondrar-se l’any 1989, les restes d’aquesta frontera, que sobretot ho va ser mental, perduren en un urbanisme totalment disharmònic. Un dels centres d’enllaç entre les zones est i oest de Berlín és la famosa Alexanderplatz. Els berlinesos de la RDA en deien l’Alex, i era lloc de trobada dels joves els caps de setmana, tal vegada per anar al Cafè Sybille o al Cafè Moscú, avui dia visitats com peces de museu per viatgers curiosos com nosaltres, càmera en mà ni que sigui per atrapar-ne el fantasma, o pels berlinesos ostàlgics, paraula amb què també es designa el comerç d’objectes d’aquesta època passada.   

La nova Alexanderplatz és un conjunt d’edificacions modernes i centres comercials que esborren la fisonomia d’una plaça faraònica (80.000 m2.), malmesa completament pel desastre de la guerra, i que va ser remodelada per les autoritats de l’Alemanya de l’Est, desitjoses de donar una imatge imponent del seu govern. Al mig de la plaça hi ha la Torre de la Televisió, visible des de tants indrets de Berlín. Aquesta torre, far d’orientació, coronava la perspectiva de la Karl-Marx Allee, l’avinguda que acollia les desfilades del règim, flanquejada per cases de pisos amb aquell estil ostentós, pretensiós i exagerat, i que la gent corrent en diu pastís de noces. Aquestes cases fatxendoses no eren per a tothom. Només hi vivien els capitostos del règim, els empleats i treballadors més qualificats, i la gent que prestava els seus serveis en el departament que fos de l’Stasi (Ministeri de Seguretat de l’Estat). Abans de caure el Mur, a l’Stasi hi treballaven 15.000 persones.

Hi vam anar la tarda del 4 de juny, a visitar el que ara és el museu de l’Stasi, que es troba al número 103 de la Ruschestrasse. És fàcil d’anar-hi amb la línia 5 del metro que parteix de l’Alexanderplatz, nus d’enllaç de tantes comunicacions. El museu està en un edifici anodí, amb un punt ombrívol, sinistre, i construït amb aquell estil que vol ser modern i que resulta tan desangelat, propi dels anys seixanta, i del qual aquí també en tenim exemplars horrorosos.

Vam deambular per habitacions amb panells informatius de les activitats de l’Stasi, amb fotografies dels seus comandaments i amb vitrines plenes dels més enginyosos objectes d’espionatge, delació, informes, arxius. En el seu temps d’esplendor, aquest edifici, un dels que componien l’immens complex del Ministeri de Seguretat de l’Estat, era l’edifici del quarter general. El museu de l’Stasi revela amb tota cruesa i transparència l’aparell repressor de la RDA. Una visita com aquesta, amb un alt valor històric i humà, interroga visitants com nosaltres. Com ens agradaria veure les fotografies dels caps de la repressió del règim dictatorial de Franco… Els alemanys, malalts de tantes ferides, i els de l’Est amb dues dictadures a les espatlles, per sanitat no han trigat gaire a mostrar les imatges.  

Un dels punts interessants de la visita és el gran despatx, al tercer pis, d’Erich Mielke. Està tal com el va deixar. Mielke va ser el cap de l’Stasi entre el 1961 i el 1989, és a dir, des que es va aixecar el Mur a Berlín el 13 d’agost, diumenge. A la 1.11 hores, la ràdio de l’Alemanya de l’Est va interrompre l’emissió del programa Melodies de nit, per retransmetre la notícia: Els governs dels estats membres del Tractat de Varsòvia es dirigeixen a la Càmera Popular i al govern de la RDA amb la proposta d’establir un ordre de tal manera que obstrueixi el camí a les intrigues en contra dels països socialistes, i que garanteixi una vigilància segura en tota la zona del Berlín Est. Aquesta declaració no significava altra cosa que el tancament de les fronteres i el Berlín Oest bloquejat. En l’últim any, la gent que fugia de l’est cap a l’oest europeu havia estat un milió sis-centes mil persones. El Mur de Berlín ho va acabar en sec.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juny de 2015. La imatge la vaig prendre al museu de l'Stasi)

Zenobia Camprubí

Per poder viatjar a Boston des de Puerto Rico amb l’objectiu de tractar-se el càncer que ja creia curat (li havien extirpat un tumor l’any 1951), Zenobia Camprubí Aymar (Malgrat de Mar, Barcelona, 1887 – San Juan de Puerto Rico, 1956), va haver de contractar un jove metge perquè l’acompanyés. No podia fer el viatge sola, no s’aguantava dreta, uns dolors aguts la immobilitzaven.

Juan Ramón Jiménez, el poeta colossal, es va revelar, una vegada més, neurastènic i incapaç de fer les funcions de marit i company que la situació demanava. I justament perquè Zenobia volia continuar tenint cura d’aquell home que es mostrava tan misantrop com invàlid, és que volia curar-se. Hi havia moments, però, que apuntava en els seus Diaris: És massa no poder viure la pròpia vida.

Abans d’agafar l’avió, Zenobia Camprubí va tenir seriosos problemes amb Juan Ramón Jimènez, que, a més de no acompanyar-la, li demanava, fent el ploricó, que no el deixés sol… No sé si s’ha de parlar d’egoisme, de ceguesa, de covardia o d’inconsciència. El cas és que, en moments tant transcendents, el gran poeta continuava fent xantatge emocional a una dona que li havia donat tot.

El moment era crític. Zenobia havia retrassat la partença, el mal avançava i això va determinar el curs de la malaltia que finalment se la va endur. Abans de volar a Boston, però, aquesta dona previsora va fer a mans a la seva assistenta un grapat de cartes numerades. Les havia d’anar lliurant a Juan Ramón, una per dia durant la seva absència, que es va allargar més del previst. També va deixar preparats una pila de sobres amb l’adreça de l’hospital per tal que al poeta li fos més fàcil escriure-la. Mentre va durar l’estada a l’hospital, des del llit seguia governant casa seva, tal com es desprèn de les cartes enviades als Guerrero, un matrimoni amic de la parella.

Poc abans de morir, Zenobia va tenir una recompensa quan a l’autor de Platero y yo se li va concedir el merescut Premi Nobel. Però amb la malaltia terminal d’ella, la celebració va ser trista. Zenobia, una dona culta i independent, havia cregut i treballat amb energia per una empresa literària: la carrera de Juan Ramón, que finalment havia donat els seus fruits.

Només una dona forta com Zenobia Camprubí, l’excel.lent traductora de l’obra de Rabindranath Tagore, podia haver sostingut les vicissituds del seu matrimoni i els avatars de l’exili a causa de la Guerra Civil. Hi devia contribuir no només el seu caràcter i intel.ligència viva sinó també la sòlida formació que va rebre. El pare, català, era enginyer militar i voltava per mig món, i la seva mare, amb arrels als Estats Units, s’havia educat en escoles nordamericanes a Puerto Rico. Zenobia va rebre educació bilingüe i parlava altres idiomes. Un cop casada, aquella burgesa sempre es va guanyar la vida, contribuint, i no poc, a l’economia familiar, ja que ni tan sols Juan Ramón Jiménez podia viure d’escriure, si més no com estava acostumat.

En els seus Diaris, tan punyents, Zenobia Camprubí mostra que a desgrat de ser l’esposa abnegada del gran poeta, no va deixar que la seva personalitat quedés completament anulada, oculta sota les aigües. Va ser lleial al seu company, ella sí. La figura intel.lectual de Zenobia Camprubí, amb un llarg currículum com a escriptora i traductora, cal recuperar-la amb les seves pròpies llums i ombres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juny de 2015. A la imatge, Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez)

Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

Dies de parèntesi

Obro un parèntesi, aquests primers dies de juny. Serem uns dies de viatge. El lloc? Aquesta imatge us pot donar la pista... Fins a la tornada!

Biblioteques i bibliotecàries

Si us agraden els llibres, i teniu una biblioteca més gran o més petita elaborada segons els vostres gustos lectors i interessos intel.lectuals, i visiteu sovint les biblioteques que, per fortuna, cada dia tenim més a prop i més a l’abast, llegiu aquest fris històric amb personatges de relleu que és Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (Ara Llibres), d’Assumpta Montellà.

Estic certa, lletraferits també vosaltres a causa de la vostra inquietud per saber, que en els vostres records, passats i presents, hi ha una bibliotecària la memòria de la qual mai no s’esborrarà dels vostres pensaments. I és que aquesta bibliotecària té un seient en la taula on també hi ha assegut aquell mestre o mestra, i aquell professor o professora que us ha marcat en la vostra època de formació, que us ha deixat una petja indeleble.

Assumpta Montellà -sí, l’autora d’obres tan emblemàtiques com La maternitat d’Elna i  115 dies a l’Ebre, entre d’altres-, no dubta a afirmar que les nostres bibliotecàries veteranes són heroïnes abans, durant i després de la guerra. Cal dir que aquest coratge envers la transmissió de la cultura per part de les bibliotecàries i els bibliotecaris actuals manté l’alè. Les biblioteques d’avui, a més d’oferir els serveis de sempre, s’han posat al dia i s’han constituït en petits fars de dinamització cultural que brillen en els nostres pobles, viles i ciutats.

A Lletraferides, escriu Assumpta Montellà: Bibliotecàries, en temps de pau, dictadures, guerra, transicions i democràcies, de les quals volem commemorar els primers cent anys, per fer-les visibles, no tan sols pel centenari, sinó perquè està pendent de fer-los un reconeixement sincer, una declaració d’amor dels seus amants més incondicionals: nosaltres, els lectors.

Tot va començar, en efecte, l’any 1915, amb els primers passos de l’Escola de Bibliotecàries, gràcies a l’impuls i a la visió de futur d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Jordi Rubió. Cal recordar, sobretot, Eugeni d’Ors, veritable creador de l’Escola de Bibliotecàries. Deia Eugeni d’Ors: Les bibliotecàries han de ser les missioneres de la cultura, amb una llàntia als llavis per evangelitzar amb els llibres fins als pobles mès recòndits. Llenguatge barroc i passat de moda a les nostres oïdes contemporànies, aquest d’Eugeni d’Ors, però que, en el substancial, cal entendre el que avui en dia en diríem una tasca de voluntariat, si bé remunerada, de cara a la democratització de la cultura tot fent-la arribar fins al lloc més remot. Les nostres bibliotecàries no són, doncs, orsianes a la manera del forjador del Noucentisme, però sí que són agents de la cultura i la civilitat.

Amb encert documental i eficàcia narrativa, Montellà intercala en el seu relat històric entrevistes a bibliotecàries de trajectòria reconeguda, així com dietaris inèdits per al gran públic com són les anotacions diàries de la vida de les biblioteques. Resulten emotius de llegir els testimonis de les bibliotecàries que anaven al front amb el bibliobús, portant llibres als soldats. Amb determinació, feien arribar llibres a llocs més que remots, perillosos. Tasca, però, que era agraïda amb els mots escrits per aquells soldats deixats de la mà de Déu: Somos los luchadores anónimos y solo son testigos de nuestras aventuras las noches oscuras, los peñascos y los barrancos, y cuando conseguimos un triunfo nadie comprende lo que hemos sufrido y el esfuerzo y a veces los compañeros que ha costado (…) nadie se acuerda de hacernos llegar nada (…) Esperando con ganas sus libros le saluda con todo respeto este que le admira agradecido, i signa Jaime Oliveras. Per rebre una carta així, tan sentida d’aquelles que ja no en queden, no em faria res anar a Mart.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de maig de 2015)

Remedios Varo, femení singular

Remedios Varo Uranga va néixer a Anglès, Girona, l’any 1908, i va morir a ciutat de Mèxic l’any 1963, on s’havia exiliat l’any 1941. Quatre anys abans havia viatjat a París fugint de la Guerra Civil espanyola; però aviat es va trobar amb la II Guerra Mundial, un altre horror del segle. Varo, pacifista de mena, va anar a Mèxic amb el poeta surrealista Benjamin Perét. Abans, l’any 1930, s’havia casat amb Gerardo Lizárraga, company d’estudis a l’Academia de San Fernando de Madrid, amb el qual va viure un temps a Barcelona. A Mèxic es va unir amb qui seria l’últim company de la seva vida, un altre exiliat com ella, Walter Gruen, que li va donar l’estabilitat econòmica que necessitava per desenvolupar una obra l’estil de la qual combina el rigor de l’aprenentatge acadèmic europeu amb una imaginació creadora que va augmentar amb el seu contacte amb la cultura mexicana.

Avantguardista del surrealisme, l’obra creativa de Remedios Varo es va anar treballant fins a revelar la manifestació artística d’un progressiu coneixement a nivell profund dels diversos aspectes de la condició humana. La seva obra és com el mapa visual d’una recerca espiritual, d’un camí de transformació de la consciència que es va anar desplegant en una narrativa artística plena de simbolismes. Aquest cim de la seva maduresa artística es va donar a Mèxic durant la dècada dels primers anys cinquanta fins al 1963, any de la seva mort prematura als cinquanta-cinc anys.

¿Quin és l’atractiu dels quadres de Remedios Varo? El seu atractiu és la seva estranya i simbòlica imatgeria que, com un imant, ens fa entrar en el món interior d’una pintora que ara sabem que tenia una bona biblioteca de temes hermètics, alquímics i cabalístics. També sabem que havia llegit i anotat els llibres del filòsof armeni conegut amb el nom afrancesat de George Gurdjieff, així com havia llegit els llibres del seu col.laborador, Piotr Ouspensky. Remedios Varo també va llegir Ouspensky. Un dels seus llibres més coneguts, Tertium organum, està inspirat en les pròpies experiències d’Ouspensky sobre l’expansió de la consciència.

Aquests camins de coneixement van interessar de per vida a Remedios Varo, que va desenvolupar una obra amb un original llenguatge simbòlic que, salvant les distàncies, es pot comparar amb el del Bosco. Fins i tot s’hi pot comparar per l’exquisidesa tècnica (pinzellada fina i dibuix precís) amb què l’artista va executar els seus quadres de mides no gaire grans, i tan pròxims visualment als retaules que per la seva atmosfera quieta i serena també recorden els de Giotto. L’obra de Remedios Varo és autobiogràfica, fins i tot les figures que pinta recorden la seva efígie. Una autobiografia pictòrica que respon als moviments de la seva vida interior, a la seva evolució com a persona. Alquimista d’ella mateixa, és evident el punt de vista feminista de Remedios Varo. L’obra de Varo, realitzada en femení singular, trenca esquemes. Així, l’artista situa la dona en el mateix rang que l’home en el seu camí cap al coneixement i la transformació personal. D’aquí ve que en les seves pintures a més de tallers de filats, costura i brodats, hi hagi també espais tradicionalment masculins com laboratoris, com en el quadre El laboratori (1947); o tallers artesans, com en El rellotger (1955); o obradors com el de la pintura L’alquimista (1955), on es veu la figura d’un alquimista entotsolat en la seva tasca d’estudi fins a fondre’s amb l’entorn.

La pintura de Remedios Varo narra a través d’un imaginari propi una vida de coneixement fins allà on els humans podem arribar. Deia el seu últim marit, Walter Gruen, que Remedios Varo era un ‘pioner espiritual’. En efecte: aquesta conquesta d’ella mateixa, aquest assoliment de la pròpia realitat fins als espais més desconeguts és el que es reflecteix en unes pintures que imanten per la seva potència visual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 de maig de 2015. A la imatge, la pintura Brodant el mantell celeste, de Remedios Varo)

Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster

Ahir, 18 de maig de 2015, per commemorar la Setmana de la Poesia, la Fundació Felícia Fuster i la Llibreria Pròleg van invitar-nos a participar en un acte poètic: Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster, al qual vaig ser convidada a presentar. Transcric aquí les paraules de salutació, que són una reflexió en veu alta sobre el fet poètic. I dic ‘una’ intencionadament, ja que aquesta és una reflexió de les moltes possibles reflexions que es poden fer sobre el fet poètic. La vaig titular: El poema com a prova.

"Diu Maurice Blanchot en un dels capítols del seu llibre L’espai literari: ‘Qui es consagra a l’obra és atret cap a ella fins a tal punt que aquesta el sotmet a la prova de la impossibilitat’.

Ah, pobre devot, o sant devot, o com vulgueu dir-ne d’aquest o d’aquella que es consagren a una obra literària! N’heu sentit a parlar, oi, de de la sort del principiant? Però aquesta sort s’ha de revalidar, i com més temps passa més dures són les proves.

Sens dubte Blanchot es refereix a la sensació que a vegades ens assalta com un cop de puny. És la impossibilitat de dir allò que ens obre el cos i l’ànima de mig a mig. Però és precisament la poesia, la seva força tel.lúrica, qui irromp en aquest espai de la impossibilitat, i ens agafa pel coll fins que la paraula es fa carn, és a dir, s’escriu! No, no hi ha escapatòria possible, per a qui es consagra a la poesia. I l’obra es va fent tot i que cap poema no ens estalviï cap ni una de les nits més fosques de l’ànima. I és que hi ha una certesa, en la poesia, i és que es constitueix en un camí de coneixement cap a nosaltres mateixos i cap a l’entorn.

En tindreu aviat la prova, amics i amigues que ens acompanyeu, d’aquesta saviesa que és també un humanisme. En tindreu la prova, d’aquesta intel.ligència creativa, en la intervenció de les tres poetes que avui ens presentaran la seva darrera obra. Josefa Contijoch ens presentarà Baix continu; Neus Aguado ens acostarà Tal vez el tigre; i Roser Domènech ens llegirà poemes de Texeixo cortines d’aire. Són tres poetes de tres generacions diferents, tres poetes que han perseverat en el camí de dir la llum del dia, però també la llum de nit, metàfora d’allò que no es revela així com així, aquella nuesa esplendorosa que, com deia Eugeni d’Ors, espanta. O com l’àngel de Rilke, la bellesa del qual és també terrible.

Escoltem, doncs, la bellesa, la nuesa, la nit, i els treballs gojosos de dir l’impossible malgrat tot, avui, aquí, a la Fundació Felícia Fuster, poeta ella també de la paraula essencial, la paraula que transforma perquè és verb, és acció. El poema ens ensenya allò que no sabíem ben bé. És per això que el poema és una prova, un assaig; és així com el poema es constitueix en un salt en el camí de la consciència."

Després de cada intervenció per part de les tres poetes invitades, aquestes autores van llegir i comentar alguns poemes de Felícia Fuster, artista plàstica amb residència a París des de l'any 1950, i que entre nosaltres va revelar-se com a poeta amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984, finalista premi Carles Riba).