Berlín és una ciutat de grans dimensions. Una ciutat moderna, però caòtica,
ja que, a desgrat que el Mur que la dividia des de l’any 1961 va esfondrar-se
l’any 1989, les restes d’aquesta
frontera, que sobretot ho va ser mental, perduren en un urbanisme totalment
disharmònic. Un dels centres d’enllaç entre les zones est i oest de Berlín és
la famosa Alexanderplatz. Els berlinesos de la RDA en deien l’Alex, i era lloc de trobada dels joves
els caps de setmana, tal vegada per anar al Cafè Sybille o al Cafè Moscú, avui
dia visitats com peces de museu per viatgers curiosos com nosaltres, càmera en
mà ni que sigui per atrapar-ne el fantasma, o pels berlinesos ostàlgics, paraula amb què també es
designa el comerç d’objectes d’aquesta època passada.
La nova Alexanderplatz és un conjunt d’edificacions modernes i centres
comercials que esborren la fisonomia d’una plaça faraònica (80.000 m2.), malmesa
completament pel desastre de la guerra, i que va ser remodelada per les
autoritats de l’Alemanya de l’Est, desitjoses de donar una imatge imponent del
seu govern. Al mig de la plaça hi ha la Torre de la Televisió, visible des de
tants indrets de Berlín. Aquesta torre, far d’orientació, coronava la
perspectiva de la Karl-Marx Allee, l’avinguda que acollia les desfilades del
règim, flanquejada per cases de pisos amb aquell estil ostentós,
pretensiós i exagerat, i que la gent corrent en diu pastís de noces. Aquestes cases fatxendoses no eren per a tothom. Només hi vivien els capitostos del
règim, els empleats i treballadors més qualificats, i la gent que prestava els
seus serveis en el departament que fos de l’Stasi (Ministeri de Seguretat de
l’Estat). Abans de caure el Mur, a l’Stasi hi treballaven 15.000 persones.
Hi vam anar la tarda del 4 de juny, a visitar el que ara és el museu de
l’Stasi, que es troba al número 103 de la Ruschestrasse. És fàcil d’anar-hi amb
la línia 5 del metro que parteix de l’Alexanderplatz, nus d’enllaç de tantes
comunicacions. El museu està en un edifici anodí, amb un punt ombrívol,
sinistre, i construït amb aquell estil que vol ser modern i que resulta tan
desangelat, propi dels anys seixanta, i del qual aquí també en tenim exemplars
horrorosos.
Vam deambular per habitacions amb panells informatius de les activitats de
l’Stasi, amb fotografies dels seus comandaments i amb vitrines plenes dels més
enginyosos objectes d’espionatge, delació, informes, arxius. En el seu temps
d’esplendor, aquest edifici, un dels que componien l’immens complex del
Ministeri de Seguretat de l’Estat, era l’edifici del quarter general. El museu
de l’Stasi revela amb tota cruesa i transparència l’aparell repressor de la
RDA. Una visita com aquesta, amb un alt valor històric i humà, interroga
visitants com nosaltres. Com ens agradaria veure les fotografies dels caps de
la repressió del règim dictatorial de Franco… Els alemanys, malalts de tantes
ferides, i els de l’Est amb dues dictadures a les espatlles, per sanitat no han
trigat gaire a mostrar les imatges.
Un dels punts interessants de la visita és el gran despatx, al tercer pis,
d’Erich Mielke. Està tal com el va deixar. Mielke va ser el cap de l’Stasi
entre el 1961 i el 1989, és a dir, des que es va aixecar el Mur a Berlín el 13
d’agost, diumenge. A la 1.11 hores, la ràdio de l’Alemanya de l’Est va
interrompre l’emissió del programa Melodies
de nit, per retransmetre la notícia: Els
governs dels estats membres del Tractat de Varsòvia es dirigeixen a la Càmera Popular
i al govern de la RDA amb la proposta d’establir un ordre de tal manera que
obstrueixi el camí a les intrigues en contra dels països socialistes, i que
garanteixi una vigilància segura en tota la zona del Berlín Est. Aquesta
declaració no significava altra cosa que el tancament de les fronteres i el
Berlín Oest bloquejat. En l’últim any, la gent que fugia de l’est cap a l’oest
europeu havia estat un milió sis-centes mil persones. El Mur de Berlín ho va
acabar en sec.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 19 de juny de 2015. La imatge la vaig prendre al museu de l'Stasi)
