Com lluernes

Ahir vaig veure alguns carrers amb els guarniments de Nadal instal.lats... Els llums estan apagats, és clar, però aviat les autoritats donaran el tret de sortida perquè s'encenguin cap al tard i il.luminin els ànims que tenim alicaiguts. La intenció és doble: per una banda es vol que la gent s'animi a comprar per allò dels calaixos eixuts, i això que plou poc. Per l'altra banda es vol una mica d'alegria en els camins incerts de l'esdevenidor.

Però a mi, l'espectadora dels llums encara apagats, se m'anaven presentant les imatges dels vells mags, aquells que la tradició fa venir d'Orient, és a dir, d'allà on surt el sol, en altres temps més primitius imatge de la divinitat. En la meva imatge aquests homes (i dones, és clar), que no són tres sinó molts més, els veig com una filera de lluernes brillant en la fosca. Els humans sempre estem en algun exili, o en algun camí que no sabem on ens portarà llevat de retornar-nos al mateix lloc d'on vam partir, digueu-li cel, més enllà, matèria fosca, univers incandescent... Els mags, però, sempre porten algun regal per a l'Infant que som en el nostre interior més pur. Però el soroll ambient sovint deixa sentir ben poc la seva veu càlida com el ventre matern.

(a la imatge, una fotografia feta a Barcelona les festes del Nadal passat)

La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).

Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)

L'últim comiat

L'últim comiat és un regal, ja que no sempre es dóna. Vaig poder acomiadar-me del meu pare i ell de mi. Va ser ell qui va prendre la iniciativa i jo vaig respectar aquell adéu, no vaig desmentir-lo sinó que vaig acceptar-lo, com ell volia. Als moribunds no els podem retenir sense causar-los patiment, sense entristir-los, cal deixar-los anar, cal que emprenguin el seu camí com nosaltres hem d'emprendre el nostre quan sigui el moment. Ell sabia que aviat passaria el llac Estígia amb la barca de Caront, o que es trobaria cara a cara amb Sant Pere, amb les claus a la mà. L'últim comiat completa les relacions.

(a la imatge, un àngel de pedra en una tomba del cementiri de Weimar)

Connexió amb el cosmos

Ervin Laszlo, científic i pensador, es pregunta al seu llibre a l'avanguarda de la ciència, El paradigma Akáshico (Kairós): ¿Podem experimentar l'aspecte similar a la ment del món? ¿Experimentem la psyché del cosmos quan experimentem la nostra consciència? Les persones espirituals dirien que sí -escriu Laszlo.

S'obre un debat interessant. ¿Hi ha unes persones espirituals i unes altres no? Tots som éssers materials i espirituals alhora. Però no tothom s'experimenta espiritual, diguem que no té consciència d'aquesta seva dimensió. A vegades la nega amb una tal ardència que fa pensar que en el fons en té consciència. Quan no hi ha consciència de la dimensió espiritual no se'n té un coneixement racional, passat per la raó. Els humans sabem per experiència, però hem de reconèixer l'experiència, hem de posar consciència a l'experiència.

La resposta a l'interrogant de Laszlo la dóna ell mateix quan parla d'experiències de comunió amb el cosmos que ens donen la consciència que tot i tots estem connectats en aquest mitjà hologràfic que se li ha donat el nom d'Akasha. Aquesta experiència de connexió espiritual és universal. Encara que no en tinguem consciència.  

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Llum en la fosca

Cada vegada que llegeixo les paraules de l’evangelista Joan: La llum brilla en la fosca i les tenebres no ho saben, penso que el Real, o el que en diem la Veritat, s’amaga en una aparença opaca perquè així són les coses del món. Per arribar al cor d’aquella Llum cal travessar la tenebra, essent tenebra nosaltres mateixos...

(la imatge està presa a l'interior d'una petita església ortodoxa d'Oia, a l'illa de Santorini, aquest setembre).