No t'ho creuràs, Eduard

Un amic m’ha enviat per correu electrònic dos paràgrafs d’un article: «què et sembla», em diu, i jo, després de llegir-los, li he contestat: «ja ho sé, no et pensis». Els dos paràgrafs són aquests: «Ser cultureta cada vez mola menos: las alucinantes metamorfosis del capital cultural (...) La erudición y los gustos refinados propios de los ‘gafapastas’ son sustituidos por el capital subcultural, que sale de lo popular e internet, y el interés por la creatividad digital...». Aquestes reflexions sobre la realitat ambient detecten que la cultura ja no ‘mola’ i es posa de cara a la paret començant per dir-ne cultureta, és a dir: rebaixant-la, perdent-li el respecte, la consideració. En aquest punt he recordat Eduard Tell (1936-2000), que tenia les parets de casa seva folrades de llibres de dalt a baix. Home tan culte com d’acció, llegia molt. Havia ensenyat a la Universitat Lliure de Lovaina. Va retornar del seu llarg exili després de la mort del dictador.

Quan l’any 1991 es va publicar El vel d’Harmonia, el llibre amb què vaig guanyar el premi Don-na, les galerades van trobat un primer lector: Eduard Tell, que es va oferir a corregir-les amb mi per si hi havia algun error, «quatre ulls hi veuen més que dos». Era el meu primer llibre publicat i, per tant, jo era una autora inexperta. Quan em va retornar les galerades em va dir que el llibre li havia interessat tant per l’argument que relliga les tres històries com pels referents cultes que havien donat un sentit transcendent al text. «La literatura també està feta d’idees. Fixa’t en Hugo, Mann, Hesse, Woolf, Tsvetàieva». Els havíem comentat en les nostres converses.    

Eduard Tell havia viscut anys a Bèlgica. Actiu lluitador antifranquista i sempre al capdavant, en una repressió bestial en la qual van ser expedientats i sancionats 700 universitaris, l’Eduard a més va ser acusat de posar un explosiu prop d’una comissaria de policia. Va exiliar-se abans de ser jutjat. La seva biografia és la d’un home d’acció, però també la d’un home que considerava la cultura com el fonament de la civilització. «No t’ho creuràs, Eduard, contràriament al que pensàvem que havia de sostenir i alimentar la cultura, avui més que mai som uns candidats a treballar-hi des dels marges». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de febrer de 2025. A la foto, una imatge d'Eduard Tell en un periòdic de l'època)                         

Laura Albéniz

 

     Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, en l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, s’hi mostra una peça que crida l’atenció pel seu petit format, però que imanta la mirada quan es contempla amb atenció. Es tracta d’una figura femenina molt estilitzada que duu una lira a la mà. És una al·legoria de la música, diu el rètol, i el seu estil bascula entre dues estètiques: la modernista i la noucentista, que en aquell moment tot just s’acabava d’estrenar. Però un ull molt entrenat també hi podria veure la mateixa gracilitat que tenien les pintures al fresc dels mestres grecs i romans, la qual cosa dona a entendre que som davant d’una artista de talent i molts registres per com ha sabut beure de l’aigua de l’art del dia sense perdre peu en la tradició. Amb l’Al·legoria de la música som davant d’una obra de Laura Albéniz (Barcelona, 1890 – 1944), filla del pianista i compositor Isaac Albéniz. Quan Laura era una nena i per compromisos paterns, la família va viure a Londres, on va rebre una formació exquisida. Els primers anys del segle XX va viure a París i a Niça, i va exposar la seva obra per primera vegada l’any 1906, a Brussel·les, obtenint bones crítiques.

     A Laura Albéniz, que va tenir com a mestre Xavier Gosé, se la considera, com al mateix Gosé, una precursora de l’Art Déco. Aquesta obra de petit format, realitzada l’any 1910, en pren la forma, però la sensibilitat creativa de Laura Albéniz va més enllà quan en la seva execució la jove artista hi mostra una ingravidesa que si l’haguéssim de comparar amb una música sens dubte seria la d’Erik Satie, que potser va conèixer a París.

     Laura Albéniz, la versatilitat artística de la qual es va manifestar en la pintura i en la il·lustració, va mantenir una bona relació amb artistes i intel·lectuals de l’època, com ara el filòsof Eugeni d’Ors, amb el qual també va mantenir correspondència. En les seves col·laboracions com a il·lustradora a la premsa, a La Esfera hi il·lustrava els articles que hi publicava Eugeni d’Ors, que la considerava la imatge de la dona ideal. Qui sap, doncs, si no va ser un dels models per a la seva Ben Plantada.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2025. A la imatge, una fotografia del petit quadre de Laura Albéniz presa en la mostra De montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914) 

Saule / Pau

     De camí a Damasc, Saule de Tars va sentir la veu de Jesús que el reptava: «Saule, Saule, per què em persegueixes?». De l’ensurt, el genet va caure del cavall. Saule, que havia estat un perseguidor implacable d’aquells cristians de primera hora, amb la seva conversió va esdevenir no només un dels grans predicadors del cristianisme sinó també un dels seus més inspirats conformadors. Sant Pau és un exemple dels més clars que és possible un canvi en la nostra vida que la transformi de manera radical.

     L’expressió «caure del cavall» ha esdevingut sinònim de canvi així com també de despertar a la veritat profunda que ens constitueix. Deixar, doncs, de ser qui eres per convertir-se en qui s’és de debò. No abunden, aquests canvis, si bé per il·lustrar aquest esdeveniment podem dir que en la història de la nostra literatura tenim l’exemple de la conversió de Ramon Llull.

     En parlar de canvi ens estem referint a un canvi profund, a un terratrèmol espiritual que ho canvia tot, a una transformació que empeny al compromís amb una causa que és més gran que nosaltres com en el cas del jueu romanitzat Saule a l’hora d’esdevenir Pau, apòstol del cristianisme.

     Entenent que l’existència és canvi, és en un moment principal en la vida de la nostra ànima que es produeix, si el deixem entrar, el canvi que ens retornarà al camí perdut enmig d’una selva de distraccions, i és evident que en el nostre món contemporani cada dia són més abundants i sorolloses. En els canvis, doncs, que ens porta la mateixa vida en el seu transcórrer i evolució, hi ha jerarquies: els canvis quotidians i els canvis transcendentals, canvis substancials per al nostre creixement com a persones amb qualitat humana. El camí de Saule a Pau va comptar amb les alforges dels seus talents, si bé en aquesta ocasió posats al servei de la doctrina predicada per Jesús: una doctrina de veritable conversió que, des de la seva mateixa naturalesa, és posada a prova cada dia a través de les obres d’amor, sempre i a tothora tant necessitades.

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer de 2025. A la imatge, un assaig de Pere Antoni Pons, publicat per Fragmenta, on l'autor reflexiona sobre el canvi)

 

El Cant de la Sibil·la

Des del 16 de novembre de 2010, el cant de la Sibil·la forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, segons va ser declarat per la UNESCO. El 13 de desembre de 2004 (aquest any ha fet vint anys), ja havia estat declarat bé immaterial d’interès cultural pel Consell de Mallorca, indret de l’antiga corona d’Aragó on aquest cant tradicional va vèncer totes les inclemències del temps d’ençà la seva difusió a l’edat mitjana.

En el text del Cant de la Sibil·la, que dècades enrere a Mallorca encara el cantava a cappella un minyó amb la seva veu blanca, s’hi revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada en el que ha de ser el dia del Judici Final. És un cant mil·lenarista cristià, doncs, de por a l’any 1000 que havia de portar la fi del món, i que malauradament ara no es desdiu del to apocalíptic que han adquirit els nostres dies afeixugats per guerres cruentes, migracions que no cessen, canvis climàtics que esdevenen diàfans als nostres ulls i líders que fan tanta por com la DANA que, inclement, va assolar terres valencianes causant tantes pèrdues materials, dolor per les terribles morts i provocant en els damnificats un sentiment de desemparament per causa de la mala gestió governamental.

En els seus inicis, el Cant de la Sibil·la era interpretat en llatí, però des del segle XIII hi ha documentació que indica que ja es cantava en català. Ens trobem doncs, davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua del rei Jaume I i els seus descendents, i de la gent de la seva Corona, si bé també existeixen versions en llengua provençal.

     Essent com és la Sibil·la una figura femenina i el seu imaginari provinent de la història antiga (grega i romana), ens pot sorprendre que prengués protagonisme en aquest drama litúrgic i cant gregorià que es representa a les esglésies abans de la Missa del Gall, a la Nit de Nadal. Per aquest fet, al segle XVI, amb el Concili de Trento (1545-1543) va anar desapareixent per considerar aquesta representació un ritu pagà. Només es va conservar intacte a Mallorca i a l’Alguer, on el Cant de la Sibil·la pren el nom de Senyal del Judici. 

(article publicat a La Fura, 9 de gener de 2025) 

Conviure amb el dolor

El dolor té moltes cares i poc en sap res aquell que no n’ha patit. Això el pot fer insensible a la fragilitat humana. El dolor físic incapacita, el dolor anímic, metafísic, espiritual, també. En l’àmbit mèdic ha una frase popular: «El dolor propi és insuportable, el dolor dels altres exagerat». Per la seva experiència a ajudar a portar fills al món les llevadores afirmen que si els homes haguessin de parir la humanitat hauria desaparegut del planeta. Les mares sabem el dolor del part, si bé és un dolor que s’oblida tan bon punt tenim la criatura als braços encara que cal fer atenció a la depressió post part, un fet que no afecta, però, a totes les dones. Per aquest motiu a vegades no es té en compte la seva gravetat quan la mare se sent desemparada i desorientada, augmentant d’aquesta manera el sofriment de veure’s incompresa.

Al dolor físic crònic: corcó que no deixa viure, i n’hi ha molt en diverses malalties, se l’ha de comportar amb més o menys ajut de la farmàcia. Hi ha medicaments que tenen molts efectes secundaris. El dolor anímic té menys remei: l’ànima no es mostra en anàlisis i radiografies: és un sofriment intern que en el seu extrem: la desesperació insuportable i la negra obnubilació, pot portar al desig de llevar-se la vida.

No en parlem gaire, del dolor, com no parlem gaire de la mort, com si no fossin part indestriable de la vida. Sí que hi han reflexionat filòsofs i teòlegs, així com han mirat de pal·liar-lo metges i sanitaris. La medicina i la farmacopea avancen i en el millor dels casos acompanyada per gent sensible que no només pensa sinó que actua per donar confort amb iniciatives com la de la professora de filosofia Mercè Amat, que ha impulsat l’edició del llibre Conviure amb el dolor (Linx), els guanys del qual van destinats a Vall d’Hebron Institut de Recerca, activitat necessària per donar solucions als problemes de salut que tant de dolor físic i mental provoquen. En aquest volum trobem testimonis escrits: poesia i narrativa; visuals: fotografia i dibuix; musicals: partitures; i testimonis reflexius: mèdics, psicològics i filosòfics, que responen a experiències amb el dolor per part dels participants. «Madurem amb els danys, no amb els anys». Aquest llibre n’és un exemple passat pel sedàs de la creació artística.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de gener de 2025. A la imatge una figuració d'un virus, Museu de la Ciència, de Barcelona)     

Emily Dickinson, passió i enginy

 

En el nostre viatge a Mallorca a principis d’octubre del 2024, en una llibreria de vell de Palma vaig trobar una publicació preciosa: Poemes de passió i enginy (Casa de Cultura, Manacor, 1988). Es tracta d’una edició de quaranta poemes escollits d’Emily Dickinson en la versió de Joan Cerrato.   

Emily Dickinson (Amherst, Massachssets, 1830-1886), anomenada «la flor del Transcendentalisme Americà», és una de les veus poètiques més importants del Període Romàntic (1810-1865), si bé cal considerar que la seva lírica és d’una originalitat radical, i, per tant, molt moderna, tant en la seva època com ara mateix. La seves composicions, generalment de pocs versos, estan elaborades amb una gran escrupolositat: tota paraula i tota puntuació (són famosos els seus guionets) està pensada no només per la seva sonoritat sinó, sobretot, pel seu nivell espiritual. Que no s’enganyi el lector amb les seves peces curtes, algunes amb aparença de telegrama: sovint s’hi amaga la lluminositat de les idees vitals i l’èxtasi transcendental.

Emily Dickinson no va publicar gaire res en vida: va deixar sense publicar més de mil poemes. «Aparentment infeliç i solitària, també fou àgil i vivaç. Aquest retir era del tot voluntari», escriu Cerrato en la nota introductòria als poemes que podem llegir en l’anglès original i la traducció catalana. Emily Dickinson va escriure unes miniatures poètiques que no són gens fàcils de traduir. La seva prosòdia és excèntrica i les imatges que empra plantegen seriosos problemes d’interpretació, la qual cosa augmenta la dificultat de traducció, ja que els poemes no són, com sovint ara veiem fer, una juxtaposició d’imatges sinó que cada imatge remet a un sentit profund que cal interpretar a la llum del corrent Transcendentalista al qual va pertànyer Henry David Thoreau Concord, Massachussets, 1817-1862. Thoreau és conegut sobretot pel seu llibre Walden, o la vida als boscos, precursor de les actuals idees ecologistes i la teoria del decreixement. La natura, doncs, viscuda de manera intensa, per com el que és a fora és a dins, i el que és a dins és a fora. «L’aigua, s’aprèn de la set./ La terra, pels oceans navegats», escriu Emily Dickinson, i el cor s’obre a la meditació que en el mateix poema li fa dir: «La pau, en les batalles contades...»  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2024)                                          

Mary Shelley

 

Mary Shelley (Londres, 1797-1851) és la mare literària de Frankenstein, novel·la ara reeditada per Viena Edicions en la traducció de Xavier Zambrano. Aquesta criatura d’aparença humana pren el nom de Victor Frankenstein. Des de la seva època d’estudiant de filosofia a Ginebra es va obsessionar per trobar la forma científica per donar vida a la matèria inanimada. Amb aquest propòsit es va dedicar a reunir part de cossos humans per construir la criatura a la qual va donar alè mitjançant una descàrrega elèctrica. La imatge en blanc i negre d’aquest moment la tenim a la retina a través de la pel·lícula Frankenstein (1931), amb Boris Karloff en la interpretació de l’ésser espantós que feia por a tothom qui el veia. És així com amb el seu talent i imaginació Mary Shelley, que va publicar la novel·la l’any 1818 de manera anònima (es considerava que cap editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona) va inaugurar el que ara en diem ciència ficció i el terror gòtic.

Anant més enllà de les etiquetes i a propòsit de l’argument podem reflexionar sobre l’instint superb de l’home per posar-se en el lloc del Creador, instint que sembla voler emular la facultat femenina per donar vida a través del propi cos en el procés de l’embaràs i el part, tot i que aquesta tesi no s’hagi posat sobre la taula que jo sàpiga, si bé és possible que Mary Shelley la tingués al cap quan va escriure Frankenstein quan només tenia divuit anys i ja era parella del seu futur marit, el poeta Percy Shelley. Conta la història que en el transcurs d’una tempesta d’estiu a la vora del llac Léman, Lord Byron va proposar un desafiament literari als visitants: escriure històries terrorífiques a tenor de l’ambient. En el grup hi havia Mary, que va concebre la idea d’una criatura prefabricada mitjançant el concurs de la ciència que en aquest cas va donar un monstre, i que als ulls del segle XXI podem veure com una premonició de la creació humana contra natura. En l’argument de Frankenstein Mary Shelley introdueix encara una altra reflexió moral molt d’acord amb la filosofia romàntica: la veritat i l’aparença. La criatura és terrorífica per a qui la veu només des del seu aspecte monstruós.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de desembre de 2024)

Les roses de Teresina inspiren

 

Els llibres guarden sorpreses. L’any 1946, un pare jesuïta, Joan Baptista Bertran (Sant Joan de les Abadesses, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1985), va publicar en una edició il·lustrada de només cent exemplars i que de manera atzarosa ha vingut a parar a les meves mans, un recull de poemes en castellà: Arca de fe. En seguirien molts d’altres. Aquest professor de llengua castellana als col·legis de Gènova (1935-38), València (1943-59) i, finalment, Barcelona (1959-70), havia començat a escriure en català (1925-35). Va retornar a aquesta llengua l’any 1982 quan va publicar en prosa Del meu poble, encara, i els poemes Més enllà dels ulls (1984). L’any 1989, un grup d’amics va editar un volum antològic de la seva poesia.

En la seva etapa barcelonina el pare Bertran va col·laborar amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana i en les activitats culturals que organitzava el Fòrum Vergés, que recordem molts joves de la meva generació, com el recordaria la meva mare si visqués: moltes vegades hi anava amb ella, a conferències i cine fòrums, a la sortida de les classes de batxillerat nocturn de l’Institut Maragall.

Arca de fe, editat a València, és llibre religiós que va tenir bona acollida, tal com es recull en un full volant que he trobat entre les pàgines del volum imprès en paper de fil. D’entre els comentaris, voldria ressaltar unes paraules d’aquell mestre de l’escriptura que va ser Azorín: «Arca de fe es un llibre claro, sobrio y sencillo. Ya era hora que saliéramos de las sempiternas incoherencias. Ha tenido el autor el valor de romper unas ligaduras que tienen atados nuestros poetas desde casi medio siglo». Els poemes estan escrits en vers lliure i sense la retòrica que enfarfegava tanta de la poesia escrita en la postguerra: la poètica del pare Bertran, lluminosa com la seva espiritualitat, respon a una inspiració, tal com escriu ell mateix: «Mi gratitud a Santa Teresa de Jesús Niño, entre cuyas rosas -¡tan divinas, tan humanas!- escondí un día, confiadamente, mi lira».

(article publicat a la revista Pluja de Roses, número 719 - Novembre/Desembre 2024)

Un record de Toni Catany

 

La primera setmana d’octubre d’aquest 2024 vam ser a Mallorca i vam viure una autèntica primavera de tardor. L’última vegada que hi havíem estat era l’hivern del 2016: els ametllers estaven florits, però a la cartoixa de Valldemosa encara hi havia una mica de la neu que havia enfarinat el paisatge. Per tants motius paisatgístics i culturals, a Mallorca, com a París, sempre s’hi torna. Havíem fet una llista d’espais que volíem visitar, entre ells el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany que hi a Llucmajor, el poble on va néixer Toni Catany l’any 1942. Catany va morir el 14 d’octubre de 2013. Hi va treballar molt, en aquest projecte que havia de preservar el seu llegat fotogràfic, com bé recorda Antoni Garau en la publicació Record de Toni Catany (Ajuntament de Llucmajor, 2015), però no va poder veure realitzat el seu somni: el Centre Internacional de Fotografia es va inaugurar el 10 de juliol de 2014.

L’any 2006 Toni Catany va publicar el llibre Venessia (Lunwerg Editores). És una obra que recull el trajecte i evolució de la seva personal mirada sobre una de les ciutats més fotografiades del món: un gran desafiament i un gran atractiu artístic, devia representar per al genial i premiat fotògraf, que sempre va vindicar que era autodidacta: Toni Catany va viatjar nombroses vegades a la ciutat dels canals i palaus com joies de pedra: «Venècia em provoca sensacions que fan que em senti identificat amb el seu paisatge urbà. Hi he trobat el material just per mostrar-me, a través de les imatges que m’ofereix, el meu paisatge interior».

Vaig parlar de Venessia en un article publicat el 29 de setembre de 2006 en aquest mateix mitjà. Vaig fer-li a mans l’article. En la conversa, tantes vegades sobre temes d’art i artistes, vam comentar el descobriment recent que jo havia fet de l’obra plàstica d’Odilon Redon, com m’havia seduït l’aura de misteri que es desprenia de les seves obres més simbòliques. Devia prendre bona nota del meu entusiasme perquè en la propera vegada que ens vam trobar Toni Catany em fa oferir un llibre sobre Odilon Redon publicat per Fratelli Fabbri Editori, aleshores introbable. Així era Toni Catany, sempre brillant i sorprenent en les seves fotografies: art pur que se suma al record d’una personalitat elegant, atenta i sensible.   

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 31 d'octubre de 2024                           

Ana Blandiana

«Sempre he pensat que la poesia no ha de brillar, sinó que ha d’il·luminar», afirma la poeta Ana Blandiana, flamant guanyadora del premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2024. Hi estic tant d’acord. La poesia no ha de ser ornamental, sinó que amb la seva potència espiritual generadora, transformadora, ha d’il·luminar els racons foscos del cor i de la ment per despertar-los.

Ana Blandiana, nascuda a Timisoara, Romania, l’any 1942, va convertir-se en una icona de la resistència contra la dictadura de Ceaucescu. Profundament romanesa i encarnada en tants horrors, la seva poesia i pensament són profundament universals i morals: el seu amor vers l’absolut es manifesta de manera diàfana con només ho pot fer una ànima transparent. La seva projecció mental en aquest nivell transcendent de l’existència que podríem anomenar cel per donar-li una categoria tan religiosa com poètica, s’expressa en aquestes paraules escrites al text Autobiografia, que obre l’assaig La por de la literatura (AdiA Edicions – Cafè Central), en la traducció de Corina Oproae: «No em seria gaire difícil imaginar-me llegint després de morta. Avanço dins d’un món bastit de llibres, a través de ciutats vorejades de volums i de cambres afaiçonades amb llibres; estic tancada entre murs construïts amb incunables, em persigno en catedrals bastides amb palimpsests...»

Hi ha poetes que des del materialisme s’afirmen en contra de la inspiració. Blandiana parla del poeta com d’algú que «accepta el destí diví imposat pels déus despietats». Ningú no pot negar el seu destí sense trair-lo. I va més enllà quan argumenta que «la vocació s’assembla a l’or que s’ha de provar amb les dents». La vocació així entesa és una resposta a allò que ens sobrepassa i, com l’amor, «la poesia és una força que ve a viure dins teu» tant si t’agrada com si no. Prou que n’ha tastat la duresa i la inconveniència –el testimoni de la veritat sempre molesta al poder perquè el qüestiona- enmig de la destrossa i de l’horror, de la por i de la lluita per sobreviure, ja sigui enmig de guerres, exilis o de la repressió d’una dictadura en el seu cas.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 d'octubre de 2024)

Isadora en el rostre de la Redgrave

Molts recordaran el film Isadora, que va dirigir Karel Reisz l’any 1969. S’hi narrava la vida de la famosa ballarina estatunidenca  Isadora Duncan i la seva relació amb l’actor i director d’escena Gordon Craig i el jove poeta inicialment simpatitzant amb la Revolució russa, Sergei Iessenin, que tenia 18 anys menys que ella. Tot i que hi ha una fotografia de la parella feta l’any 1922, potser abans o després del casament, el maig de 1922, els qui vam veure aquella pel·lícula recordem l’atractiu personal que destil·lava una poderosa Isadora Duncan a través de la meravellosa interpretació de l’actriu britànica Vanessa Redgrave, de la qual, en un dels seus escrits, el pintor Joan-Josep Tharrats en va recordar un episodi que ens retorna la seva icònica presència en un esdeveniment que va tenir lloc l’any 1986.

Amb motiu del 50è. aniversari de la Revolució Espanyola de l’any 1936, (que més aviat hem conegut com Alzamiento Nacional), el dia 14 de setembre de 1986, al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants es va celebrar el que es va anomenar Festival trotskista. Curiosament, aquest festival incloïa un recital de poemes palestins, la projecció d’un documental sobre el polític i teòric marxista d’origen jueu Lleó Trotski, nascut a Ucraïna, «com tots els russos es fan remarcar», escriu Tharrats. Acompanyava aquests actes una Marxa Europea contra l’atur. Al mateix temps, «com a irradiació, un míting internacional encapçalat per Vanessa Redgrave, juntament amb una representació de l’OLP i altres moviments d’alliberament nacional en la lluita contra l’imperialisme».

Arribats fins aquí, els lectors no tenen la sensació que encara som en el mateix cul de sac d’unes problemàtiques que dècades després són lluny de resoldre’s? És coneguda la militància trotskista de la Redgrave, una dona de tremp i encant personal com la Duncan, que en aquest míting no es va estar de criticar la Unió Soviètica, el Partit Comunista, el PSUC. Aquell dia i a Barcelona, la Redgrave va denunciar «el paper actiu de Moscou perquè la revolució del 19 de juliol de 1936 no triomfés». Ho va dir, acusant l’stalinisme, en aquella tribuna que devien escoltar uns pocs, amb els seus ulls blaus encesos com una flama.

(article publicat al setmanari La Fura, 11 d'octubre de 2024)

Traduir María Zambrano

 

Fa vint anys, el 30 de juliol de 2004, en aquestes mateixes pàgines vaig parlar de María Zambrano, del descobriment el mateix any del seu centenari d’una de les seves troballes filosòfiques: la raó poètica, concepte que m’anava com anell al dit en la meva idea de la poesia lligada a la filosofia, és a dir: a una poesia amb sentit de la mateixa manera que ella no concebia la filosofia sense la raó poètica que obre les portes a un coneixement que va més enllà de la filosofia tal com l’entén la moderna filosofia materialista.

Vaig incloure el text a Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení. El títol me’l va inspirar la filòsofa. Vaig escriure el deute en la cita que l’obre: «S’ofereix la flor a l’ombra [...]. Criatura de l’aire, paraula lleu que roman en un punt en què, donant-se de moltes maneres, parla de la identitat indivisa». Una declaració de principis que descrivia el nucli de les meves reflexions.

Voldria donar raó, i segur que algú ja s’ho ha preguntat, perquè tradueixo María Zambrano. D’origen malagueny i criada a Segòvia, el seu pare era amic del poeta Antonio Machado. És un plaer i un repte anostrar la filòsofa al català: només cal comprovar com sonen les seves paraules en la nostra llengua, com hi brillen els conceptes desmentint que el català té menys recursos lingüístics que el castellà. Mai no m’ha faltat la paraula adient per traduir Zambrano, si de cas he trobat les mateixes dificultats expressives que trobaria un traductor francès o, més difícil encara, un traductor anglès: l’estil literari de María Zambrano és peculiar i a vegades indesxifrable per la seva complexitat: són constants els invents conceptuals sorgits de la seva imaginació creativa. Zambrano s’hi refereix quan diu que la seva filosofia-escriptura és com una serp que en les seves ondulacions va fent un camí que en algunes ocasions arriba a acostar-se a la mística. Aquí sí que el llenguatge pateix, el seu i el de tothom que vulgui descriure el que és una experiència que ja va fer emmudir Joan de la Creu. El que no se sap és als nostres ulls com una selva espessa perquè la racionalitat no hi arriba, tan sols la poesia en beslluma alguna espurna, i és que «tota raó queda sense raó davant del no-res primordial».  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 d'octubre de 2024)                                                         

Murasaki Shikibu

 

Murasaki Shikibu, o Dama Murasaki, és el nom amb què la literatura mundial coneix l’escriptora i poeta pionera de la literatura japonesa i de la novel·la com a gènere literari. També va escriure un diari: Murasaki Shikibu Nikki. La Dama Murasaki, o també la Senyora Murasaki, va ser dama de companyia de la cort imperial arran de la popularitat que va adquirir la seva novel·la Genji Monogatari (El relat de Genji). El primer ministre la va portar a la cort reial de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. La Dama Murasaki va morir l’any 1014 i la seva tomba es conserva a la l’antiga capital del Japó, Kyoto.

     Es creu que el nom de la Dama Murasaki era Fujiwaea no Kaoriko, i no se sap l’any de la seva naixença. Des de l’any 1007 és esmentada als diaris de la cort imperial. Com sigui, la Dama Murasaki és una dona de l’any mil segons el nostre calendari que destaca pel seu tremp personal i per la seva intel·ligència, creativitat i capacitat d’observació psicològica que trasllada a la seva novel·la Genji Monogatari, una molt extensa narració: 4200 pàgines, en les quals la Dama Murasaki explica la vida i aventures amoroses del príncep Genji: un personatge fictici i la seva descendència, si bé l’escriptora es va inspirar en la realitat dels prínceps i aristòcrates que va conèixer de tan a prop. La novel·la, d’una gran complexitat filosòfica i humanística, la qual cosa fa pensar que les nostres societats avançades potser no ho són tant, és també d’una gran modernitat: en l’arquitectura literària del relat l’autora hi intercala narracions variades que són testimonis de la societat de la seva època, amb tradicions ancestrals masclistes, patriarcals i poligàmiques, que són un constrenyiment per a l’ànima femenina que les pateix. La novel·la es presenta també plena de bellesa a través dels petits poemes amb què l’autora va puntejant diàlegs, recitacions i cartes, la qual cosa dona més sabor i més color a la narració en què es mostra el contrast entre el refinament de la cort i el contacte amb la natura en la seva puresa. En el rerefons del relat hi respira la filosofia budista que contempla l’efímer de l’existència i que amara de melangia alguns passatges.

(article publicat al setmanari La Fura, 12 de setembre de 2024)

Guanyin al museu

Les vacances d’estiu proporcionen molts moments d’esbarjo, també cultural. Un d’aquests moments viscuts sense pressa, paladejant-los i deixant-se amarar de bellesa, pot ser la visita als museus. Ben a prop de la lluminosa platja de Vilanova i la Geltrú i gairebé a tocar de l’estació de tren, hi ha l’imponent, majestuós edifici d’estil neoegipci de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, escriptor, polític i prohom de la Renaixença de qui enguany se celebra el bicentenari del seu naixement.

La visita, que pot ocupar ben bé dues hores si es fa amb tot detall, proporciona moltes sorpreses, com ara trobar una bonica i estilitzada figura de Guanyin del segle XIX. Pertanyent a la col·lecció d’objectes xinesos, aquesta figura de porcellana revestida de colors vius representa una estilitzada imatge de la Senyora Guanyin seguint el model de les figures de porcellana del segle XVII, que en general són blanques com les altres dues figures de format més petit que en la mateixa vitrina acompanyen la Guanyin acolorida.

Però, qui és la Senyora Guanyin? Maria, benaventurada i distingida entre totes les dones en el cristianisme, que en l’islam pren el nom de Mariam i que es mostra en fecunda maternitat en la figura japonesa de Maruya, la que obra miracles segons la llegenda, en la seva concepció budista a la Xina se l’assimila a la imatge de Guanyin, el Bodhisattva de la Compassió. (Avalokitesvara, que en sànscrit vol dir «el Senyor que mira cap avall», és el Bodhisattva de la Compassió, un dels bodhisattves més àmpliament venerat per les corrents principals del budisme. Al Tibet és conegut amb el nom de Chenrezig, a la Xina amb el nom de Guanyin i al Japó amb el nom de Kannon).

En algun moment de la història, Guanyin va prendre la figura femenina que sovint és representada asseguda amb el seu fillet a la falda. És freqüent trobar la seva imatge també en cases, despatxos i espais públics. Guanyin no és Maria, la mare de Jesús, però té algunes de les qualitats que convoca els devots per ser la senyora de la Saviesa, de la Compassió, de la Pietat, de la Misericòrdia. Amb tot, al segle XVII, les figuretes de porcellana de la Senyora Guanyin entronitzada amb un nen a la falda, produïdes als famosos forns de Dehua, es van exportar a Europa amb el nom de Sancta Maria.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de setembre de 2024. A la fotografia, una imatge de Guanyin, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)

A propòsit de Taüll

 

Durant aquest any 2024 s’estan duent a terme actes de commemoració dels 900 anys de la consagració el 10 de desembre de 1123, de les emblemàtiques esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i la de Santa Maria de Taüll, aquesta al centre mateix d’aquesta població de la Vall de Boí: una vall amb una riquesa paisatgística i monumental que la fa única. Com única és la col·lecció d’art romànic, procedent d’aquesta espectacular vall pirinenca, que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Arrencades en els anys vint del segle passat amb la intenció de preservar-les en un museu, era el criteri de l’època, és al MNAC on es poden contemplar les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, si bé també es poden admirar les seves còpies a les mateixes esglésies, i concretament a Sant Climent de Taüll, en un maping que proporciona una immersió en l’efecte que devien fer en els fidels de l’any 1123. Això no obstant, «tot aquell món ja no existeix», escriu la professora Victoria Cirlot al seu assaig Taüll. Liturgia y visión en los àbsides románicos catalanes (sd edicions). I afegeix que «hem d’acceptar que en l’actualitat veiem aquestes obres aïllades en els museus, com si fossin obres modernes».

L’objecte principal del llibre Taüll és recordar i mostrar el sentit espiritual, el motiu pel qual van ser concebudes aquestes pintures que imanten la mirada. Les imatges (que figuren al llibre per il·lustrant-lo) hi són per a la contemplació. És en la contemplació que es dona la visió: un fenomen propi de la intensitat de la vida interior, espiritual, que propicia ‘veure’ més enllà dels grafismes que representen, per exemple, la Maiestas Domini a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Podem dir que «el Senyor està assegut no en el seu tron habitual sinó en un segment de la circumferència, envoltat per la màndorla», com descriu Victoria Cirlot, si bé és ella mateixa qui adverteix al lector que aquesta imatge és per a ser contemplada: és a dir, per a ser viscuda en el seu misteri, si bé perquè això es doni cal situar-se en aquest estadi contemplatiu, no discursiu. Vet aquí el repte, que és de natura teològica, religiosa, espiritual, no artística per molt que la figura, en efecte, és d’una gran subtilitat i bellesa gràcies a la traça del Mestre de Taüll.

(article publicat a la secció de llibres del setmanari El 3 de vuit, 16 d'agost de 2024)

Marie Deraismes

 

Al capvespre del 26 de juliol van ser inaugurats els jocs olímpics París 2024. La cerimònia, que va durar unes quatre hores, no va tenir lloc en un estadi, com és costum, sinó que es va desenvolupar en aquest escenari tan icònic –una ciutat museu-, que és París. L’èxit de les vistes estava assegurat. Però no és impertinent comentar que la cerimònia no va tenir aquell to regi, solemne, que fa d’aquestes cerimònies una òpera amb diverses escenes, però amb un argument conductor que, a París, la ciutat de les Llums (de l’Enciclopèdia, no de bombetes i fanalets) es va mostrar feble.

En un moment del recorregut per la riba del Sena, per on amb les banderes dels seus països van desfilar els participants als jocs olímpics en els típics bateau mouche, els espectadors vam veure com s’alçaven monuments, ni que fos de manera virtual, a unes dones que havien lluitat per la igualtat que, juntament a la llibertat i la fraternitat, és el lema de la República francesa.

No podia faltar, és clar, Simone de Beauvoir, autora del llibre El segon sexe, en el qual va afirmar que «no es neix dona: s’arriba a ser-ne». Però molt abans que la Beauvoir, Marie-Adélaïde Deraismes (1828-1894) ja havia escrit, que «ser dona és producte de la educació diferencial dels gèneres, a més d’una construcció social conformada per garantir el privilegi masculí». Una feminista abans del feminisme històric que va ser oblidada en la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics París 2024. Marie Deraismes va lluitar molt a l’avançada per la igualtat. Entre d’altres activitats cíviques, va revolucionar una institució tan masclista com és la francmaçoneria, justament el marc de lliure pensament d’on procedeix el lema de la República. Juntament a Georges Martin, Marie Deraismes va ser la fundadora, l’any 1893, de Le Droit Humain, la primera obediència maçònica mixta del món contemporani.

Cal obrir finestres de la història per il·luminar el present, altrament ens podem perdre en les ballarugues que van omplir potser massa una cerimònia d’obertura que només va tenir un final èpic quan una parella d’atletes va encendre el peveter en forma de globus amb la flama olímpica que va presidir les olimpíades.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 d'agost de 2024. A la imatge, una publicació de Marie Deraismes)

Jueus errants

 

L’imaginari col·lectiu és molt poderós. Tenim una idea molt icònica, del jueu errant, aquell personatge vestit una levita llarga, com llargues són les seves barbes, i aquell barret, quan en porta, de copa rodona o alta, i unes ulleres rodones sobre un nas prominent. De fet, així es vesteixen encara els jueus ortodoxos que veiem resar, compungits, davant del mur de les lamentacions del temple de Jerusalem. Aquests hassidim, minoritaris a Israel perquè d’entrada no van ser sionistes, la majoria són procedents de l’Europa oriental que ja en temps de l’escriptor centreeuropeu Joseph Roth (Brodi, Galítsia, 1894 – París, 1939) emigraven a l’Europa occidental atrets per una idealització dels països occidentals, si bé de seguida van topar, i patir, la intolerància de la població no jueva. Els jueus que ja feia molt de temps, generacions, que vivien en els països occidentals, estaven molt assimilats a la cultura del lloc. D’aquí ve que no entenguessin les lleis racials que el nazisme els va aplicar. Uns i altres no van veure venir la tragèdia que, això no obstant, sí que, amb la seva sagacitat, va preveure Joseph Roth, ja en el moment de publicar el llibre Jueus errants, que ara podem llegir en la traducció de Pilar Estelrich i Arce publicat per Adesiara.

A Jueus errants: un recull de reportatges periodístics escrits a manera d’assaig publicats l’any 1927, Joseph Roth va fer un esplèndid retrat de les característiques religioses i socials d’aquests jueus orientals que van viure a principis del segle XX. L’escriptor fa un retrat antropològic d’una forma de viure que, més enllà de l’Holocaust que els va delmar, ha quedat obsoleta. El món modern, i més encara el món globalitzat, ha escombrat la figura d’aquests jueus que, de manera generalitzada, encara que siguin pobres -sí, hi ha jueus pobres!-, mai no ho demostraran. Faran mans i mànigues per preservar un capteniment, una dignitat que ara podria semblar insòlita perquè es basa en el sacrifici i, sobretot, en la manca d’enveja, aquesta lepra que llasta tantes ànimes. La revolta és difícil que es doni entre aquests hassidim: són molt conservadors: «la religió i la tradició prohibeixen qualsevol mena de violència, prohibeixen aldarulls, protestes i fins i tot l’enveja manifesta», escriu Josep Roth a Jueus errants.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 d'agost de 2024)

Josep M. Junoy i la "terra màtria"

 

L’any 1926, el periodista, escriptor, crític i caricaturista Josep M. Junoy Muns (Barcelona, 1887-1955), va publicar El gris i el cadmi, un conjunt de proses on l’autor hi va recollir «moltes dades de la seva personal peripècia», com escriu Joan Callejón al pròleg de l’edició que en va fer, l’any 1983, El Cep i la Nansa edicions. Hi ha alguns capítols dedicats a Vilanova.

La relació de Josep M. Junoy amb Vilanova té el seu pròleg en la relació amb Enric C. Ricart i Rafael Sala, que, juntament a Joan Miró, des de la revista Trossos (fundada per ell) va posar l’etiqueta d’Escola de Vilanova al treball d’aquests joves artistes. Amic de tots ells, Josep M. Junoy va participar en moltes de les reunions i tertúlies que en aquells anys se celebraven a la platja de Vilanova. Posteriorment, la relació seria més estreta, una relació de veïnatge. Casat l’any 1910, l’esposa va morir aviat. L’any 1920 Junoy es va casar en segones núpcies amb la vilanovina Josepa (Pepa) Ricart i Brunet, cosina d’Enric C. Ricart. La parella va viure uns anys a Vilanova, fins al 1926. El matrimoni es va fer construir una casa al passeig del Carme. Van encomanar el projecte arquitectònic a Josep Francesc Ràfols, projecte que no es va executar al complet. A la casa davant de la platja de Vilanova van néixer les dues filles de la parella: Montserrat i Mercè Junoy Ricart. A la Mercè, pintora, se la va poder veure moltes estones davant la presó Model asseguda al costat de Lluís M. Xirinacs.

«Vilanova és la meva contrada geogràfica i d’empelt, el meu conreu comarcalista voluntari, la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció». Cal veure la modernitat d’aquesta expressió, terra màtria, que, anys a venir, i possiblement sense saber-ne aquest antecedent, adoptaria el vocabulari feminista dels anys setanta. L’evolució conceptual i estètica de Josep M. Junoy és digna d’observació. Influït per Apollinaire, Junoy va ser un poeta avantguardista. L’any 1930 es va convertir al catolicisme. En aquest moment canvia d’estètica, adopta formes neoclàssiques i edita obres de G. K. Chesterton. Amb tot, l’any 1941 el règim franquista el va privar d’exercir el periodisme atesos els seus «antecedents separatistes».

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de juliol de 2024)

Pensaments d'Oscar Wilde

 

Els pensaments d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900) poden llegir-se en els nostres dies per la seva agudesa i la veritat que contenen: «No són els perfectes, sinó els imperfectes, els qui necessiten amor», i de seguida veiem la direcció moral del pensament de l’escriptor, ja que com que tots som imperfectes, tots necessitem amor o, si més no, l’atenció.

Altres d’aquests pensaments ara traduïts de l’anglès per Joan Antoni Cerrato i publicats a Pensaments, articles i assaigs d’Oscar Wilde a la pulcríssima Quid Pro Quo Edicions, sorprenen per la sensible visió espiritual, ben segur fruit de la pròpia experiència, així com de les experiències observades en l’entorn: «En aquest món tan sols hi ha dues tragèdies. Una, no aconseguir el que es desitja; l’altra, aconseguir-ho. Aquesta segona és, de molt, la pitjor; aquesta és la vertadera tragèdia». Sovint assolir una fita fa perdre el món de vista, o provoca envaniment, així com a vegades indueix a relaxar-se en la responsabilitat adquirida.

Un pensament òptim per llegir en el nostre present: «El despotisme és injust per a tots, fins per al dèspota, que probablement havia nascut per a alguna cosa millor». I tot seguit ens venen al cap figures nefastes per a la història com Putin o Milei, la intel·ligència dels quals, poca o molta, es malaguanya amb les seves accions obtuses per a la vida i el seu equilibri.

Entrant en el terreny del treball intel·lectual i creatiu, va escriure amb clarividència Oscar Wilde: «El públic és d’una tolerància meravellosa; tot ho perdona, menys el geni», i ell mateix prou que ho va patir, mercès a un talent per sobre de la mitjana que li va permetre escriure obres de categoria com El retrat de Dorian Grey (1891), o la també famosa La importància d’anomenar-se Ernest (1895), així com articles i assaigs contundents i els pensaments molts dels quals s’han convertit en cites clàssiques com: «Un hauria de ser una obra d’art o portar-ne una», lema que comparteix amb el filòsof Eugeni d’Ors quan afirmava que de la nostra vida n’havíem de fer una obra d’art, o, el que és el mateix, una construcció harmònica que Wilde, campió de dissidències, conceptua així: «Quan l’home és feliç, està en harmonia amb un mateix i amb allò que l’envolta». Una utopia, però no un impossible.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juliol de 2024)         

Sara Kirchner Catalán

Qui va ser Sara Kirchner Catalán, la senyoreta Sara, com n’hi deien els seus alumnes? Nascuda a Barcelona l’any 1894 i morta a Vilafranca del Penedès l’any 1990, on va exercir de professora de secundària, Sara Kirchner va ser una de les primeres dones que es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Que se no sàpiga gaire res de Sara Kirchner es deu a circumstàncies històriques com es llegeix amb esgarrifança i indignació a la biografia de Sara Kirchner, que l’any 2015 va publicar l’historiador Jordi Vidal Pla. Aquesta trajectòria de Sara Kirchner es pot llegir també en la publicació que aplega els seus escrits a cura de Joan Cuscó i Clarasó: Sara Kirchner va veure estroncada la seva carrera com a docent l’any 1955, tot i haver passat l’any 1939 per les purgues del règim, per causa de brutes maniobres perpetrades per les forces falangistes capitanejades per Rafael Montón de León. La senyoreta Sara havia treballat en l’època republicana i en l’època de guerra, i ara era sospitosa de catalanitat. Així, d’un dia per l’altre, la brillant professora de Geografia, Història i Història de l’Art, es va trobar al carrer i esborrat del mapa l’expedient que li hauria permès, arribada l’hora, rebre una justa jubilació. La resta de la vida laboral de Sara Kirchner va ser com a bibliotecària de l’Estació Enològica.

Sara Kirchner era una dona culta. Per a ella l’educació ho era tot. Jordi Vidal resumeix així els avatars vitals de Sara Kirchner: «La de Sara Kirchner és la història d’una persona, d’una dona, d’una professora que va deixar empremta en tota una generació, de manera ètica, callada, apassionada. Va ser un exemple de supervivència i d’exili interior, a la dura postguerra».

S’ha parlat poc de l’exili interior, del fet de sobreviure a la pressió del falangisme i franquisme ambient. La guerra s’havia endut el món en el qual havia florit la intel·ligència de Sara Kirchner. La història de Sara Kirchner és la història d’una resistència personalitzada de la nostra cultura en una època tan fosca, tan tràgica, tan desolada. Admirable, el capteniment de la senyoreta Sara, per als seus alumnes un far del bell que també pot contenir la humanitat.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de juny de 2024)