Ana Blandiana,
nascuda a Timisoara, Romania, l’any 1942, va convertir-se en una icona de la
resistència contra la dictadura de Ceaucescu. Profundament romanesa i encarnada
en tants horrors, la seva poesia i pensament són profundament universals i
morals: el seu amor vers l’absolut es manifesta de manera diàfana con només ho
pot fer una ànima transparent. La seva projecció mental en aquest nivell
transcendent de l’existència que podríem anomenar cel per donar-li una
categoria tan religiosa com poètica, s’expressa en aquestes paraules escrites
al text Autobiografia, que obre
l’assaig La por de la literatura (AdiA
Edicions – Cafè Central), en la traducció de Corina Oproae: «No em seria gaire difícil imaginar-me llegint després de
morta. Avanço dins d’un món bastit de llibres, a través de ciutats vorejades de
volums i de cambres afaiçonades amb llibres; estic tancada entre murs
construïts amb incunables, em persigno en catedrals bastides amb palimpsests...»
Hi ha poetes que des del materialisme s’afirmen
en contra de la inspiració. Blandiana parla del poeta com d’algú que «accepta
el destí diví imposat pels déus despietats». Ningú no pot negar el seu destí
sense trair-lo. I va més enllà quan argumenta que «la vocació s’assembla a l’or
que s’ha de provar amb les dents». La vocació així entesa és una resposta a
allò que ens sobrepassa i, com l’amor, «la poesia és una força que ve a viure
dins teu» tant si t’agrada com si no. Prou que n’ha tastat la duresa i la
inconveniència –el testimoni de la veritat sempre molesta al poder perquè el
qüestiona- enmig de la destrossa i de l’horror, de la por i de la lluita per
sobreviure, ja sigui enmig de guerres, exilis o de la repressió d’una dictadura
en el seu cas.
(article publicat al setmanari La Fura, 30 d'octubre de 2024)
