Fa vint anys, el 30 de juliol de 2004, en aquestes mateixes
pàgines vaig parlar de María Zambrano, del descobriment el mateix any del seu centenari
d’una de les seves troballes filosòfiques: la raó poètica, concepte que m’anava
com anell al dit en la meva idea de la poesia lligada a la filosofia, és a dir:
a una poesia amb sentit de la mateixa manera que ella no concebia la filosofia
sense la raó poètica que obre les portes a un coneixement que va més enllà de
la filosofia tal com l’entén la moderna filosofia materialista.
Vaig incloure el
text a Flor a l’ombra. Reflexions sobre
el femení. El títol me’l va inspirar la filòsofa. Vaig escriure el deute en
la cita que l’obre: «S’ofereix la flor a l’ombra [...].
Criatura de l’aire, paraula lleu que roman en un punt en què, donant-se de
moltes maneres, parla de la identitat indivisa». Una declaració de principis que
descrivia el nucli de les meves reflexions.
Voldria donar raó, i segur que algú ja s’ho ha preguntat, perquè tradueixo María Zambrano. D’origen malagueny i criada a Segòvia, el seu pare era amic del poeta Antonio Machado. És un plaer i un repte anostrar la filòsofa al català: només cal comprovar com sonen les seves paraules en la nostra llengua, com hi brillen els conceptes desmentint que el català té menys recursos lingüístics que el castellà. Mai no m’ha faltat la paraula adient per traduir Zambrano, si de cas he trobat les mateixes dificultats expressives que trobaria un traductor francès o, més difícil encara, un traductor anglès: l’estil literari de María Zambrano és peculiar i a vegades indesxifrable per la seva complexitat: són constants els invents conceptuals sorgits de la seva imaginació creativa. Zambrano s’hi refereix quan diu que la seva filosofia-escriptura és com una serp que en les seves ondulacions va fent un camí que en algunes ocasions arriba a acostar-se a la mística. Aquí sí que el llenguatge pateix, el seu i el de tothom que vulgui descriure el que és una experiència que ja va fer emmudir Joan de la Creu. El que no se sap és als nostres ulls com una selva espessa perquè la racionalitat no hi arriba, tan sols la poesia en beslluma alguna espurna, i és que «tota raó queda sense raó davant del no-res primordial».
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 4 d'octubre de 2024)
