Mary Shelley (Londres, 1797-1851) és la mare literària de Frankenstein, novel·la ara reeditada per
Viena Edicions en la traducció de Xavier Zambrano. Aquesta criatura d’aparença
humana pren el nom de Victor Frankenstein. Des de la seva època d’estudiant de
filosofia a Ginebra es va obsessionar per trobar la forma científica per donar
vida a la matèria inanimada. Amb aquest propòsit es va dedicar a reunir part de
cossos humans per construir la criatura a la qual va donar alè mitjançant una descàrrega
elèctrica. La imatge en blanc i negre d’aquest moment la tenim a la retina a
través de la pel·lícula Frankenstein (1931),
amb Boris Karloff en la interpretació de l’ésser espantós que feia por a tothom
qui el veia. És així com amb el seu talent i imaginació Mary Shelley, que va
publicar la novel·la l’any 1818 de manera anònima (es considerava que cap editorial
no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona) va inaugurar el
que ara en diem ciència ficció i el terror gòtic.
Anant més enllà de
les etiquetes i a propòsit de l’argument podem reflexionar sobre l’instint superb
de l’home per posar-se en el lloc del Creador, instint que sembla voler emular
la facultat femenina per donar vida a través del propi cos en el procés de
l’embaràs i el part, tot i que aquesta tesi no s’hagi posat sobre la taula que
jo sàpiga, si bé és possible que Mary Shelley la tingués al cap quan va
escriure Frankenstein quan només
tenia divuit anys i ja era parella del seu futur marit, el poeta Percy Shelley.
Conta la història que en el transcurs d’una tempesta d’estiu a la vora del llac
Léman, Lord Byron va proposar un desafiament literari als visitants: escriure
històries terrorífiques a tenor de l’ambient. En el grup hi havia Mary, que va
concebre la idea d’una criatura prefabricada mitjançant el concurs de la
ciència que en aquest cas va donar un monstre, i que als ulls del segle XXI
podem veure com una premonició de la creació humana contra natura. En
l’argument de Frankenstein Mary
Shelley introdueix encara una altra reflexió moral molt d’acord amb la
filosofia romàntica: la veritat i l’aparença. La criatura és terrorífica per a
qui la veu només des del seu aspecte monstruós.
(article publicat al setmanari La Fura, 5 de desembre de 2024)
