En el nostre viatge a Mallorca a principis d’octubre del 2024,
en una llibreria de vell de Palma vaig trobar una publicació preciosa: Poemes de passió i enginy (Casa de Cultura,
Manacor, 1988). Es tracta d’una edició de quaranta poemes escollits d’Emily
Dickinson en la versió de Joan Cerrato.
Emily Dickinson
(Amherst, Massachssets, 1830-1886), anomenada «la flor del Transcendentalisme
Americà», és una de les veus poètiques més importants del Període
Romàntic (1810-1865), si bé cal considerar que la seva lírica és d’una
originalitat radical, i, per tant, molt moderna, tant en la seva època com ara
mateix. La seves composicions, generalment de pocs versos, estan elaborades amb
una gran escrupolositat: tota paraula i tota puntuació (són famosos els seus
guionets) està pensada no només per la seva sonoritat sinó, sobretot, pel seu
nivell espiritual. Que no s’enganyi el lector amb les seves peces curtes,
algunes amb aparença de telegrama: sovint s’hi amaga la lluminositat de les
idees vitals i l’èxtasi transcendental.
Emily Dickinson no va publicar gaire res en vida: va deixar sense publicar més de mil poemes. «Aparentment infeliç i solitària, també fou àgil i vivaç. Aquest retir era del tot voluntari», escriu Cerrato en la nota introductòria als poemes que podem llegir en l’anglès original i la traducció catalana. Emily Dickinson va escriure unes miniatures poètiques que no són gens fàcils de traduir. La seva prosòdia és excèntrica i les imatges que empra plantegen seriosos problemes d’interpretació, la qual cosa augmenta la dificultat de traducció, ja que els poemes no són, com sovint ara veiem fer, una juxtaposició d’imatges sinó que cada imatge remet a un sentit profund que cal interpretar a la llum del corrent Transcendentalista al qual va pertànyer Henry David Thoreau Concord, Massachussets, 1817-1862. Thoreau és conegut sobretot pel seu llibre Walden, o la vida als boscos, precursor de les actuals idees ecologistes i la teoria del decreixement. La natura, doncs, viscuda de manera intensa, per com el que és a fora és a dins, i el que és a dins és a fora. «L’aigua, s’aprèn de la set./ La terra, pels oceans navegats», escriu Emily Dickinson, i el cor s’obre a la meditació que en el mateix poema li fa dir: «La pau, en les batalles contades...»
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada