El Cant de la Sibil·la

Des del 16 de novembre de 2010, el cant de la Sibil·la forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, segons va ser declarat per la UNESCO. El 13 de desembre de 2004 (aquest any ha fet vint anys), ja havia estat declarat bé immaterial d’interès cultural pel Consell de Mallorca, indret de l’antiga corona d’Aragó on aquest cant tradicional va vèncer totes les inclemències del temps d’ençà la seva difusió a l’edat mitjana.

En el text del Cant de la Sibil·la, que dècades enrere a Mallorca encara el cantava a cappella un minyó amb la seva veu blanca, s’hi revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada en el que ha de ser el dia del Judici Final. És un cant mil·lenarista cristià, doncs, de por a l’any 1000 que havia de portar la fi del món, i que malauradament ara no es desdiu del to apocalíptic que han adquirit els nostres dies afeixugats per guerres cruentes, migracions que no cessen, canvis climàtics que esdevenen diàfans als nostres ulls i líders que fan tanta por com la DANA que, inclement, va assolar terres valencianes causant tantes pèrdues materials, dolor per les terribles morts i provocant en els damnificats un sentiment de desemparament per causa de la mala gestió governamental.

En els seus inicis, el Cant de la Sibil·la era interpretat en llatí, però des del segle XIII hi ha documentació que indica que ja es cantava en català. Ens trobem doncs, davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua del rei Jaume I i els seus descendents, i de la gent de la seva Corona, si bé també existeixen versions en llengua provençal.

     Essent com és la Sibil·la una figura femenina i el seu imaginari provinent de la història antiga (grega i romana), ens pot sorprendre que prengués protagonisme en aquest drama litúrgic i cant gregorià que es representa a les esglésies abans de la Missa del Gall, a la Nit de Nadal. Per aquest fet, al segle XVI, amb el Concili de Trento (1545-1543) va anar desapareixent per considerar aquesta representació un ritu pagà. Només es va conservar intacte a Mallorca i a l’Alguer, on el Cant de la Sibil·la pren el nom de Senyal del Judici. 

(article publicat a La Fura, 9 de gener de 2025) 

Un record de Toni Catany

 

La primera setmana d’octubre d’aquest 2024 vam ser a Mallorca i vam viure una autèntica primavera de tardor. L’última vegada que hi havíem estat era l’hivern del 2016: els ametllers estaven florits, però a la cartoixa de Valldemosa encara hi havia una mica de la neu que havia enfarinat el paisatge. Per tants motius paisatgístics i culturals, a Mallorca, com a París, sempre s’hi torna. Havíem fet una llista d’espais que volíem visitar, entre ells el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany que hi a Llucmajor, el poble on va néixer Toni Catany l’any 1942. Catany va morir el 14 d’octubre de 2013. Hi va treballar molt, en aquest projecte que havia de preservar el seu llegat fotogràfic, com bé recorda Antoni Garau en la publicació Record de Toni Catany (Ajuntament de Llucmajor, 2015), però no va poder veure realitzat el seu somni: el Centre Internacional de Fotografia es va inaugurar el 10 de juliol de 2014.

L’any 2006 Toni Catany va publicar el llibre Venessia (Lunwerg Editores). És una obra que recull el trajecte i evolució de la seva personal mirada sobre una de les ciutats més fotografiades del món: un gran desafiament i un gran atractiu artístic, devia representar per al genial i premiat fotògraf, que sempre va vindicar que era autodidacta: Toni Catany va viatjar nombroses vegades a la ciutat dels canals i palaus com joies de pedra: «Venècia em provoca sensacions que fan que em senti identificat amb el seu paisatge urbà. Hi he trobat el material just per mostrar-me, a través de les imatges que m’ofereix, el meu paisatge interior».

Vaig parlar de Venessia en un article publicat el 29 de setembre de 2006 en aquest mateix mitjà. Vaig fer-li a mans l’article. En la conversa, tantes vegades sobre temes d’art i artistes, vam comentar el descobriment recent que jo havia fet de l’obra plàstica d’Odilon Redon, com m’havia seduït l’aura de misteri que es desprenia de les seves obres més simbòliques. Devia prendre bona nota del meu entusiasme perquè en la propera vegada que ens vam trobar Toni Catany em fa oferir un llibre sobre Odilon Redon publicat per Fratelli Fabbri Editori, aleshores introbable. Així era Toni Catany, sempre brillant i sorprenent en les seves fotografies: art pur que se suma al record d’una personalitat elegant, atenta i sensible.   

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 31 d'octubre de 2024                           

A Mallorca amb Llull, Mascaró, Porcel... i Miró, Barceló...

Hem estat una setmana a Mallorca. Amb Ramon Llull, per descomptat, seguint les seves petges. 700 anys no són pocs, cal celebrar-los. Però també hem seguit les petges de Joan Mascaró; i Baltasar Porcel; i Costa i Llobera; i Alcover; i Jovellanos, presoner al castell de Bellver. I Miró, i Barceló i la seva intervenció ceràmica a la capella del Santíssim a la catedral de Palma després de 7 anys de treball. Vam veure aquesta 'pell' ceràmica quan encara s'estava muntant... Encara no hi havia l'altar que es veu a la fotografia feta el passat dia 6 de febrer. Al santuari de Lluc, al cor de l'illa, vam escoltar els 'blauets'...