Edatisme

 

Encara no havia posat nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.

Aquesta desconsideració que només fa atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.

Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.

¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.

(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)

El llegat de Thoreau

El llegat intel·lectual i moral d’Henry David Thoreau (1817-1862) és de dimensions colossals, està disseminat pel món de les idees com partícules elementals a l’aire. A Thoreau no només se’l considera un dels pares fundadors de la literatura nord-americana sinó que també se’l considera un abanderat de l’ètica ambiental en tant que profeta de l’ecologia, així com pioner de la desobediència civil. Són valors cívics que en aquest moment estan en auge perquè, tal com ell preveia, la creixent i indiscriminada industrialització se’n duria per davant uns recursos naturals que tenen un límit, i tan il·limitada com és l’avarícia humana i l’instint depredador del capitalisme salvatge que ell va denunciar.

«Thoreau va influir decisivament en Tolstoi, en Gandhi (que no hauria existit sense ell), en Romain Rolland, i sobretot en el moviment dels drets civils de Martin Luther King», ha dit Paul Auster.

Per rememorar el llegat de Thoreau s’acaba de publicar Thoreau. Biografia essencial (Angle Editorial), d’Antonio Casado da Rocha en la traducció al català d’Alba Galí i Jaume Salvanyà. No hi ha anècdota insignificant. Casado va decidir fer aquest retrat essencial de Thoreuau quan va assistir a un acte d’homenatge a Thoreau i hi va llegir aquest text: «Això ho anomenem terra de la llibertat? Quin sentit té alliberar-nos del rei Jordi per continuar sent esclaus del rei Prejudici? Quin sentit té néixer lliures si no podem viure com a persones lliures? Quin valor té la llibertat política si no possibilita la llibertat moral? Fanfarronegem de la llibertat per ser esclaus o de la llibertat per ser lliures? Som una nació de polítics preocupats per la defensa de la llibertat. Però potser només els fills dels nostres fills podran ser realment lliures». Es va fer un silenci espès i Casado va percebre malestar entre els assistents, com si la lectura hagués espatllat la celebració. Llavors va pensar que caldria reinterpretar la seva vida un cop més. Havia posat el dit a la ferida per on sagna la llibertat que és tan lluny encara, allà i arreu, i aquí en sentim l’absència amb especial dolor amb la memòria de l’u d’octubre.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 d'octubre de 2020)

Pintura, poesia i sentit

El pintor Marc Chagall va escriure a La meva vida: «El meu pare tenia els ulls blaus, però les seves mans estaven plenes de durícies. Treballava, orava, callava. Com ell jo també callava. Què seria de mi? Hauria de romandre tota la vida assegut davant d’una paret o hauria, jo també, de carregar grans bocois? Observava les meves mans. Tenia les mans massa delicades... Hauria de trobar una professió especial, que no m’obligués a separar-me del cel i les estrelles i que em permetés trobar un sentit a la meva vida. Sí, exactament això buscava. A la meva pàtria, però, mai ningú havia pronunciat les paraules ‘art, artista’. Què és això d’artista?». Una incògnita.

La mateixa incògnita em va dur de jove a mirar-me les mans. Les mans que, un cop posats dempeus els neandertals, ens fan humans. Em mirava les mans en aquelles hores en què la febre no deixa fer res. Veia en les meves mans una possibilitat, més ben dit, dues possibilitats: dibuixar i escriure. Deien que tenia traça. Com Chagall, artista que admiro pel do de situar les seves històries pintades a mig aire, hauria pogut escriure: «Em dic Marc, tinc un esperit sensible i cap diner, però es diu que tinc talent». De la mesura del talent que tenia Marc Chagall en donen fe les seves obres esplèndides. Jo només em puc afirmar en l’esperit sensible i cap diner en aquells dies en què es desvetllaven les meves capacitats en el camp del dibuix i l’escriptura. Somiadora, tampoc jo no em volia allunyar del cel i les estrelles i de buscar un sentit a la meva vida: una forma d’amor a la vida que només jo podia construir.

«Quan observava el meu pare sota el llum, somiava amb cels i cossos celestes molt més enllà del nostre carrer. Tota la poesia de la vida es condensava en la tristesa i el silenci del meu pare». Chagall explorava el món de l’art a través de l’expressió d’aquells sentiments que ell percebia com pura poesia. Jo explorava en la tristesa i silenci de la meva mare un patir ocult que no sabia. Però el rostre del seu amor pacient em va mostrar com l’amor pot donar amor a la vida i destil·lar-lo en l’obra artística.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de setembre de 2020. A la foto, un racó de la meva taula de treball, imatge feta el juliol de 2020)

Cura i llibertat

     

Com un càncer, o com una malaltia crònica com ara una insuficiència renal, la diabetes o la fibromiàlgia, la Covid no porta res de bo. Llevat que ens proposem aprendre alguna cosa tot pensant que els que patim alguna malaltia crònica ens tinguem per persones abans que malalts i tot respectant el mal que qualsevol dia pot guanyar al més pintat. La vida es molt fràgil.

     

Hi ha un debat encès al voltant del que es pot fer per prevenir la Covid que, no ho hem d’oblidar, ha matat de valent. Per no espantar les criatures no s’han ensenyat gaire les imatges de patiment dels qui s’han ofegat vius amb la Covid. Si s’hagués mostrat la realitat tal com és potser hi hauria una mica més de respecte pels efectes de la malaltia i més responsabilitat social, tant si la pandèmia és inventada amb males arts en un laboratori com si ha sorgit de la natura que sempre cria virus. La gent ha emmalaltit i ha mort, això és el que compta més enllà de les especulacions. Possiblement coneixem algú, a casa ha mort gent propera: família, amics. No és cap broma, és una tragèdia. Afamats de vida, i és el més natural perquè la vida busca la vida, potser hem oblidat massa aviat els nostres morts. Els vells que han mort a milers eren els pares, avis d’algú. A qui feien nosa? Al sistema capitalista fa nosa molta gent. Per això no s’ha de donar satisfacció a un sistema que només mira per ell. La cura com a revolta.

     

Dies enrere havia de presentar el meu darrer llibre a Barcelona. Vaig decidir posposar la presentació per a millors temps que tard o d’hora vindran. En el moment que ara som, el doctor Clotet adverteix que llocs tancats poden presentar riscos i més en indrets de població densa. Partidària que se celebrin tants actes culturals com sigui possible -la pandèmia ha picat fort en l’àmbit de la cultura-, vaig considerar l’ajornament perquè els llibres es poden llegir a casa, a la terrassa, a la platja, a la muntanya, al bosc. Cuidar-nos en la salut és també cuidar-nos en el respecte per la tria, per la llibertat d’acció en cada moment. En una societat que es vol oberta és el que desitgem. Ja en patim prou, de restriccions.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d'agost de 2020)

El nom fa la cosa?

      

En la meva etapa juvenil de noia guia (girl scout) en la qual vaig formar-me com a persona i vaig adquirir els fonaments de la meva consciència cívica i política antifranquista, així com defensora de la llengua i cultura catalana, en les excursions duia xiruques, nom d’un calçat apte per a fer caminades per la muntanya. Del mot xiruca, o més aviat de la gent que en fèiem ús i que ha estat una generació determinant en la història social i política del nostre país, ha derivat en el mot xiruqueros amb un cert menyspreu. Als xiruqueros se’ls considera la base fonamental d’un esperit catalanista que en la majoria dels casos ha derivat en l’independentisme actual. Es tracta, doncs, de denigrar aquesta opció política i es fa des de tots els fronts, també en el lingüístic. Sapiguem, doncs, l’origen del mot extret de Paraules amb nom propi (Albertí editor), de Ròmul Brotons, una interessant compilació de noms com xiruca, catalanització de Chiruca, una marca de botes apreciada per pagesos, treballadors i excursionistes que va ser creada l’any 1950 per Joan i Lluís Fontfreda, de Tortellà. Una marca de calçat ben catalana que va prendre el nom de la Mercè, la mare dels dos nois a qui agradava molt una opereta en la qual sortia una tal Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec.

Provocada per l’antropòleg Manuel Delgado, dies enrere hi va haver una polèmica via xarxes socials en la qual es bescantaven els xiruqueros, assenyalant com a nefastos el seu bonisme i pacifisme polític. Potser sí que majoritàriament som gent de pau, influïts per mites com Gandhi, Luther King, Mandela. Cal puntualitzar, però, que la consciència antifranquista i un cert esperit catalanista i pacifista era transversal. Entre els dirigents que fins fa poc han format part del govern d’ajuntaments i altres institucions catalanes hi ha hagut gent de la desapareguda Convergència, gent del PSC i gent del desaparegut PSUC. Molts van ser formats en l’escoltisme de Baden Powell. Caldrà estudiar el que aquella generació, que és també la contestatària del maig de 1968, l’ecologista, feminista i solidària amb la negritud, les minories maltractades i defensora de gais i lesbianes, ha donat de si. Perquè som també tot això.

(article publicat a La Fura, 6 d'agost de 2020. A la imatge un anunci antic de les botes Chiruca)

Alexandre de Riquer, homenot desconegut

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer, nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica, més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat un artista de l’art total.

     

Però, i l’homenot? Van escriure referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca, on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al bosc.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)

Riquer i el paisatge de la infantesa

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal com es desprèn de Quan jo era noi, un conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.

     

En les narracions d’aquella època paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits), i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la seva primera etapa.

     

Ignorem si el jove Riquer va fer cap estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera), es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot, el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la Segarra».

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)

Fer-ne foc, del drama

Quan devia tenir uns trenta-cinc anys, o sigui, més o menys la meitat dels que tinc ara i estava immersa en la meva vida de dissenyadora d’ex-libris, un especialista en arts gràfiques, un professor universitari de bona reputació, em va dir que a la meva obra no hi havia «drama». La sorpresa em va deixar tan muda que ni li vaig demanar aclariment. Un retret, un elogi? Jo dibuixo i prou, com afirmava el pintor Joaquim Mir quan se li preguntava per l’obra. Pel fet de ser un acte creatiu que surt d’aquell magma que no sabem, l’obra artística no ha de tenir justificació. Jo no havia reflexionat sobre la meva feina, ho vaig fer a partir d’aquell dia, i està bé fer-ho quan s’aprèn a veure’s des de fora, quan l’espectador observa l’autor. Si ja era molt exigent, en endavant encara ho seria més: no hi ha crític que sigui més rigorós que jo mateixa, l’exigència en el treball, ja sigui plàstic o literari, ha crescut en mi com un arbre.

     

Vaig mirar com en una exposició els ex-libris dibuixats fins aleshores. I no, no reflecteixen cap esqueixament. Sintètics, i en aquell temps dibuixats a tinta xinesa, els blancs i els negres s’harmonitzen, es complementen i transmeten una forma artística de serenitat. No, no hi ha drama en aquestes obretes que reflecteixen la meva psique més profunda que és justament del lloc on surten. Els meus drames existencials, que en part ha estat escrits en obres literàries, no emergeixen a l’hora de pensar en imatges els ex-libris. Quin misteri, la creació, i voler-la explicar, un repte.

     

Que una obra no reflecteixi cap drama intern és tan legítima, o tan vertadera, com l’obra que el reflecteix. Depèn del procés intern, depèn de si hi ha hagut una alquímia prèvia, si bé tant hi fa si hi ha sigut o no. Però si en el món físic per escatar d’impureses una substància cal posar-la al foc i fer-ne un destil·lat, doncs la mateixa operació es pot fer a nivell espiritual. Però aquell dia jo encara no havia fet conscient i per tant, no sabia, el que de forma particular realitzava en el meu interior i no vaig poder dir ni A ni B al professor que mai no he sabut si em feia un elogi o una crítica.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la imatge, un dels ex-libris dissenyats a nom de l'ILC (Institució de les Lletres Catalanes). Realitzat l'any 2017 és inèdit i mai no mostrat) 

Siguem singulars

     

Quan estudiava disseny gràfic em fascinava la possibilitat de crear un logo, una imatge que parlés per ella mateixa sense la intermediació de la paraula, i tant com m’agraden les paraules! Un repte. Durant alguns anys vaig treballar en un estudi publicitari i gairebé sempre m’encarregaven a mi aquesta feina. Hi reeixia. Encara ara em topo amb algun treball meu, em fa gràcia que romangui viu, ja sigui com a marca d’una empresa de transports, d’una llibreria o d’una ONG. Vaig deixar el món de la publicitat perquè no tot era crear imatges sintètiques, conceptuals. La meva idea de la seducció per la bellesa de la imatge no tenia res a veure amb la societat de consum que en els anys setanta començava a imposar-se.

     

Vendre il·lusions, vendre fum, no forma part del meu tarannà, més aviat he escrit a contracorrent del políticament correcte que adotzena. Per això he temut la globalització en observar com es despersonalitzaven els llocs de la seva singularitat que en les ciutats europees ja només es troba al centre. Les perifèries s’assemblen, els centres comercials s’assemblen, i pots trobar les mateixes marques de roba urbi et orbi, o les mateixes cafeteries, ja sigui a Londres, a París, a Berlín o a Barcelona. M’agraden les botigues amb la seva personalitat històrica, cultural, i les cases amb el caient propi del lloc. La singularitat és identitat, és diferència i per això mateix, art del plural.  

     

El capitalisme de pitjor cara ha fomentat la massificació del gust i s’han utilitzat els coneixements de la psicologia per manipular i vendre il·lusions que un cop es materialitzen no sempre satisfan perquè el que en realitat es vol comprar és l’esperança en una cosa millor: «Compren esperança –esperança sobre el que les vostres mercaderies poden fer per ells. Vengueu aquesta esperança i no us haureu de preocupar per vendre’ls béns», ja es va dir l’any 1923 en una convenció d’anunciants nord americans.

     

Els somnis contenen visions que són llavor d’invents, obres d’art, descobriments científics, canvis socials. El temps del confinament ens ha fet pensar i ha disparat la imaginació. Els nostres somnis de regeneració d’allò que anava tort poden esdevenir formidables maons per construir el món post-pandèmia.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de maig de 2020. A la imatge, una rosa al jardí de casa)

Sant Jordi 2020

Poques coses es poden dir més que la Diada de Sant Jordi d'aquest any 2020 és estranya, insòlita, diferent. El coronavirus, la Covid 19, ho ha capgirat tot. I, no obstant, celebrem Sant Jordi!

Coronavirus i realitat

     

Aquests dies és difícil no parlar del coronavirus: estem confinats a casa per prevenció i cura en els casos benignes i pendents de la seva evolució que va portant nous malalts als hospitals i en un nombre massa alt, morts. La gestió política és desigual segons s’enfoqui de forma vertical, «ordeno y mando», o de forma horitzontal, democràtica, que incita a la responsabilitat individual. El Gobierno i el Govern tenen visions diferents i topen.

     

Ara tenim més temps no només per fer aquelles coses que en la vida de cada dia sovint sotmesa a un gran estrès no es podien fer, sinó també per reflexionar. Convé. Després d’aquesta sotragada res no tornarà a ser igual. I no hauria de ser-ho per més que la inèrcia hi porti. Aquest daltabaix ha trencat la inèrcia. Aprofitem-ho.

     

Que érem en una bombolla d’irrealitat i d’inconsciència s’anava veient. El món no pot créixer d’una manera il·limitada perquè els recursos són limitats, com la mateixa vida humana que en seria el símbol: arribem, fem acte de presència i marxem. No podem seguir explotant els recursos materials com si mai no s’haguessin d’acabar. Hi ha perill real d’extinció, tot i que el sistema materialista i el capitalisme salvatge no ho vulgui veure. Potser l’única cosa bona del coronavirus és que ens posa davant de la realitat. La supèrbia s’ha fet miques davant d’un virus que es controlarà, els científics treballen per trobar una vacuna. Però haurà deixat gent pel camí que no són una xifra: tenen noms i dolen les seves morts.

     

En les seves reflexions sobre els cicles de la vida, Alexandre Deulofeu es feia ressò del Linga Purana (text hindú del 600 a.C.), del que distingiria la nostra època fosca: «Són els més baixos instints els que estimulen els homes del Kali-Yuga», que és l’última de les etapes d’aquest cicle còsmic al qual en succeirà un altre. Baixos instints en testes coronades i en caps de gent explotadora, corrupta i sense escrúpols arreu. Som al llindar d’un canvi? No repetim errors ni recolzem aquells que ens voldran encara més esclaus amb l’excusa de la crisi generada pel coronavirus. Munyim-nos el cervell per fer les coses d’una altra manera. Des d’a baix tenim poder. Amidem-lo bé i preparem-nos per actuar amb determinació.

(article publicat a La Fura, 31 de març de 2020. A la imatge, rosa damunt el teclat on s'ha escrit aquest article)

Un conte real

     

La noieta té els ulls enrogits de dolor, però no plora. Té tanta tristesa com permís per plorar, tan sols és una nena de 9 anys. Però si els grans es contenen, si no ploren com l’aigua de pluja que cau a bots i a barrals, ella tampoc no ho farà. Des d’aleshores el riu de llàgrimes li ha anat sempre per dins com el Guadiana, com la infantesa que mai no s’oblida.

     

La noieta no va plorar amb llàgrimes –amb el cor, sí- la mort del seu avi Llorenç, el primer mort que va veure a la seva vida i al qual va demanar de besar al front tan fred i tan llis perquè ja havia deixat de patir. Estoica amb pocs anys, ha estat estoica sempre: ningú no la va veure plorar quan va morir l’àvia, i aquella tia que tan estimava. Tampoc quan primer va morir el seu pare i després la seva mare. El cor sempre a punt de petar del mal, les mans tremoloses a l’hora de llegir el text del comiat, als ulls aquella rojor, però sense llàgrimes. Com si la mort dels seus morts les hi hagués arrencat. Al lloc de les llàgrimes el rés, paraula per paraula, del Parenostre al qual ella hi afegeix la paraula «mare»: Pare i mare nostres que esteu al cel... Sí, Déu pare i mare, tot en l’existència té pare i mare.

     

La noieta –no ha pas mort, la noieta, al cor de la dona en la seva tardor- pensa en els seus morts quan llegeix que a tants dels morts víctimes del coronavirus no se’ls pot acompanyar i enterrar com cal. Ells ho entenen dellà la porta, és clar que sí, per res del món aquests morts no voldrien que cap dels seus estimats fossin contaminats. Però la tristesa que han sentit no els hi treu ningú. Aleshores totes aquelles llàgrimes que eren ferment de la memòria dels seus morts amb els quals la dona parla cada dia en oració silenciosa, ara s’han vessat per tots els morts fines com la pluja que mulla el món en llàgrimes. I ella s’ha dissolt en aquest mar que és amor, que és com l’aigua beneïda, la mateixa aigua que en el diumenge de Rams ruixa de benaurança les palmes i els palmons. Cert que hi haurà divendres de passió i mort, però també hi haurà dissabte de glòria i diumenge de resurrecció, li han dit els morts, tots els morts.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'abril de 2020. A la imatge, un àngel en una tomba del cementiri de Montjuïc)

Diumenge de Rams. Sentiments contrastats. Tota la família enyorarem la iaia Neus, la meva mare, que feia de padrina de tots els néts i fills. Ens comprava una palma per a tots perquè la poguéssim beneir al seu costat... era la seva festa! Aquest any, a causa del confinament, tampoc no ho hauríem pogut fer. Un temps estrany del qual n'aprendrem molt. Per apreciar les coses en el seu sentit profund a vegades s'han d'allunyar una mica, o perdre-les. Mirem, però, la cadència: s'obre la setmana Santa amb un esclat de joia, passem per la passió i mort i després arriba la llum de la Pasqua. Fins i tot si no creguéssim en res, és la pura evidència perquè així es mostra la Vida. Que tingueu un bon diumenge de Rams!

El purgatori

     

Quan jo era nena i anava a l’escola de primària estudiava un llibre que en deien Història sagrada que des del punt de vista religiós es contraposa a la història profana i que des del punt de vista antropològic es contraposa a la història ordinària.

     

Els episodis de la Història sagrada m’agradaven molt. En efecte desprenien una aura de cosa sagrada, o de mítica si en fem una lectura com en les històries que comencen in illo tempore, «en aquell temps», i que no només la doctrina cristiana o la ciència sinó la nostra imaginació creativa ens situava al Paradís o al Jardí de les Herpèrides, aquell temps en què no hi havia ni dolor ni mort.

     

De les històries que ens expliquen, llegim o veiem en un dibuix o una pintura, segons la dinàmica de la psicologia profunda de cadascú retenim unes imatges amb el relat corresponent més que unes altres. Les imatges que he guardat de forma tan vívida com poderosa perquè segurament parlen directament a la meva ànima, són l’escena de l’Anunciació i les imatges de les ànimes del Purgatori en el seu mester de purificació abans d’entrar a la llum celístia. No hi havia pensat mai, en la relació que es pot establir entre aquests dos moments iniciàtics fins fa un mes, quan va morir la meva mare. Ella va dir sí a una concepció, la meva, que li va comportar molt dolor vital i danys col·laterals, com diríem avui, tants que pràcticament es diria que va patir un purgatori en vida i que ella, fent bons els consells de Sèneca, va dur amb un capteniment admirable i sempre amb un somriure als llavis.

     

«Segons la teologia catòlica, el purgatori és el lloc o estat d’expiació temporal en el qual les ànimes dels justos, morts en estat de gràcia, però no ben nets encara de les culpes venials o de les penes per les culpes mortals ja perdonades, satisfan abans de ser admeses definitivament al cel», escriu Lluís Duch a Conceptes fonamentals d’antropologia i religió. Sembla lògic que per entrar en un lloc sagrat ens hàgim de desprendre d’impureses fins i tot si no creguéssim en res transcendent. Així, doncs, tant com un lloc d’ultratomba, un lloc entre dos móns, cal entendre el purgatori com un estadi espiritual de l’ànima en el seu camí de retorn a la seva naturalesa lluminosa.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2020. A la imatge una pintura del Judici Final d'Antoine Coron de finals del segle XVI)

Aniversari del naixement de la mare

Avui la nostra mare hauria complert 96 anys. No ha pogut ser. No hi podrà haver pastís ni espelmes: hi haurà el rés d’una missa conventual al Monestir de Montserrat en el prec d’un dels seus monjos. En aquesta missa d’intenció hi seran presents la neta Cristina i el Rubén. En aquesta fotografia que rememora la nostra mare i a la qual he posat un filtre que en diuen de tardor –la fotografia està feta en un dia de tardor de l’any 1950-, hi ha la nostra mare embarassada de mi a la porta de la primera casa (al poble del nostre pare, un petit poble veí de Piera), on va anar a viure els primers mesos de casada. Jo vaig néixer a Barcelona. Per la porta treu el cap l’àvia Teresa. No us fieu de les aparences: l’àvia paterna no em va estimar mai, més encara: no volia que jo vingués al món, i els relats que ho expliquen fan una mica de por com en les pel·lícules de Hitchcock. Però sóc aquí malgrat ella i malgrat els qui al llarg de la meva vida, encarnant el mateix arquetip, han volgut desmembrar-me a trossos com a Osiris. És una història que s’ha repetit en la meva biografia, si bé a aquestes morts li han succeït les resurreccions de l’ànima, s’entén. La llum de l’ànima és fortalesa que dona aixopluc. Per això, mare, et celebro en la llum de l’ànima.  

La mandra

Al pot petit hi ha la bona confitura, diu la saviesa popular. I a fe que és cert en la meva experiència lectora. Sovint un nombre reduït de pàgines ben meditades i escrites amb intel·ligència, ordre i art han ofert un aliment de primera al meu anhel de gaudi estètic alhora que m’han dut pel camí d’un saber incògnit o m’han abocat a una reflexió.   

     

Acabo de llegir una d’aquestes joies publicada a la sèrie Pecats Capitals de l’editorial Fragmenta: La mandra, d’Oriol Quintana, doctor en Humanitats. En la lectura de La mandra aviat m’he sentit atreta per una idea que em ballava pel cap: és l’experiència de la mandra, poca o molta, la que revela les autèntiques motivacions vitals. Tenint ben presents, em dic, les motivacions espirituals, motors d’alta cilindrada capaços de contrarestar la mandra, la inèrcia i el desig de facilitat. Més val saber-nos les flaqueses. Per aquesta raó diu Oriol Quintana al seu assaig: «La mandra és una característica essencial de la naturalesa humana, i el desig de superar-la, també».

     

En la nostra civilització occidental, i en el seu llibre Oriol Quintana en fa un repàs històric i antropològic exhaustiu, la mandra té mala fama i els dropos són molt mal vistos. Considerada pecat capital pel cristianisme i pecat social pels humanismes que entronitzen el treball i la productivitat, la mandra ha de ser superada. Amb tot, el sentit comú diu que no hauríem de fer-ne un gra massa ni de la mandra ni del treball. Per experiència sabem que tan aviat sorgeixen de forma espontània idees brillants en els moments de lleure i de contemplació, com la inspiració més lluminosa i atrevida ens troba treballant.

¿Què ens fa aixecar del llit o del sofà més enllà de les obligacions quotidianes de les quals no ens en podem escapolir encara que podem trobar satisfacció a l’hora de fer-les pel simple desig de fer-les bé? Ens treu de la inèrcia, de la facilitat i de la mandra una força poderosa: la vocació per dur a terme unes tasques determinades, un fort desig altruista i la pràctica d’una art. Aquí la mandra no és superada per cap torça braç. És substituïda per l’energia del mateix amor que crea el món, amor creador que ens pren i ens fa viure intensament.

(article publicat al setmanari La Fura, 31 de gener de 2020. Foto feta a Malta, museu de les feines i estris de casa)

La mare i el silenci

La casa és en silenci. Aquell silenci que ara ja se sap que conté la seva absència, aquell buit que ara omple l’aire en penombra. Encenem el llum del dormitori: tot és en ordre, a penes el llit desfet, la camisa de dormir damunt del balancí. A l’entrada, repenjat al moble del telèfon, he vist el bastó quiet. L’havia substituït pel caminador que tant es va resistir a fer servir. I la cadira de rodes? S’hi va asseure tres vegades, i només per anar al metge. Feia molt de temps que ja no podia caminar i caminava mal fos agafant-se a la paret. Li diguessis el que li diguessis, ella feia sempre el que creia que havia de fer. Rendir-se no entrava en els seus propòsits.

«El cos m’és una presó. Ja no em respon. Vull fer una cosa i no puc; penso: ara faré això, i no puc». Havia perdut les forces. La seva veu, sempre tan clara, en les últimes setmanes s’havia fet tènue.

La casa és en silenci. La nostra mare ja no tornarà a trepitjar-la amb els seus passos petits i lents. Busquem a l’armari el vestit que de sobte tinc al cap. Un vestit blau amb un fulard de roba fina estampada amb unes flors menudes que li fa conjunt. «La dona del fulard», hauria estat el títol escaient per a un suposat quadre on es veiés la mare amb seu rostre il·luminat per un somriure. El somriure de la mare.

Un poeta amic em diu que la mort de la mare és una prova molt dura de la finitud humana, i que hauré d’aprendre a acceptar-la. Sota un plàstic per protegir-lo, enrotllem el vestit que li serà la mortalla. Em pregunto què hauria fet ella en un moment com aquest. S’hauria armat de valor i hauria fet el que tocava. Com sigui, doncs, aprendrem a acceptar el silenci de la casa, l’absència de la mare. Ara, però, llàgrimes a doll es confonen amb l’aiguat del temporal furiós, devastador, que han anomenat Glòria.

(la meva mare, Neus Gramunt Ferrer, va morir a la primera hora del dia 21 de gener. Aquest text es va publicar a Catorze.cat (gràcies, Eva Piquer) el dia 27 de gener. Ara el publico al meu blog amb una fotografia que ha fet el meu germà, Josep Costa Gramunt)

Poema de la vida

Hem deixat un any, el 2019, que d’ençà les campanades que van obrir la porta del 2020 diu que ha passat avall com el riu que va a la mar. Però passa avall, la memòria d’aquells que s’han estimat no aquest any sinó al llarg d’uns anys? Passen avall aquells amics que aquest any han travessat no la frontera de l’any sinó la de la seva vida? Joan, Alain, Déborah, Mercè, Joaquim, Rosa Maria, amics dels quals he plorat la pèrdua, sí, però la seva memòria ocupa el lloc «del dolor pel no-res», com escrivia Leopoldo María Panero en un vers trist, abissal, nihilista.

     

D’acord: viure comporta pèrdues i absències. Però, no és també cosa certa que hi ha punts de suport, presències benèfiques que ens aixopluguen de la intempèrie? Els amics són baules d’una cadena humana que ens enforteix l’ànim i l’esperança. La nostra biografia és plena d’aquests éssers propers al cor. Cal dir que alguns amics ho són només temporalment. No moren, simplement segueixen un camí diferent com és llei de vida que cadascú faci el seu. La vida es fa i es desfà, i els amics van i vénen. Però d’alguns amics en tenim una petja profunda a l’ànima encara que visquin a les antípodes. Hi parlem encara que no ens sentin.

     

Digueu-me si no és vida, parlar, fer memòria d’aquells que hem estimat. Són formes d’amor. La tempesta del dol es va esvaint i va sorgint la dolça companyia dels amics. En un moment donat irromp una imatge, una escena viscuda, i l’amic o l’amiga és aquí, dins del meu temps! No és un miracle, és un fet extraordinari que vivim dins de la vida ordinària. Un regal que se sobreposa al «cel que no perdona» com es plany Leopoldo María Panero. La vida és moviment i resposta. L’enyor és una resposta que està més enllà de les paraules. Enyorar no és plorar sinó fer memòria d’un sentiment que es va expressar en un temps i que ara retorna en forma suau, com l’escalfor del sol a la primavera. Aviat ho serà, primavera. Mentrestant, com la llavor a la terra, l’amor fraternal va fent passos petits fins a esclatar en les flors que brotaran al camp, al jardí. Res no mor, tot és viu en la memòria, una forma de vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de gener de 2020. A la imatge, una fotografia d'una finestra de l'església romànica d'Erill, a la Vall de Boí)

Nadala 2019

Amb els millors desitjos per al Nadal 2019 i bona entrada de l'any 2020! Amb una abraçada fraternal.

Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)