Encara no havia posat
nom al tracte deficient a la gent gran que ha anat creixent no pas sense que
ens n’adonéssim els qui per imperatiu de la vida complim anys i reflexionem
sobre el fet d’entrar a la vellesa tant si tenim bona salut com si no. «Qui
vulgui viure s’ha de fer vell», deia el meu pare. Encara no havia posat nom al
menyspreu per l’experiència i coneixements que un bon vell o una bona vella han
acumulat en la seva vida, «tu calla, no saps res del món modern». Com si fóssim
rucs i la curiositat, i també la necessitat, no ens hagués fet espavilar en el
maneig de les noves tecnologies que en mans d’una persona amb criteri i
qualitat humana és molt més efectiva que ens mans d’un boy bufat o una girl vanitosa.
Aquesta desconsideració que només fa
atenció a la gent d’edat en funció dels guanys mercantils que encara
proporcionen a la societat uns jubilats amb la seva pensió, aquesta
desconsideració pels vells i velles que fan tant de gasto en medicines, hospitals i residències, amb la pandèmia de la
Covid s’ha posat tant a la vista que esgarrifa.
Els experts han donat nom a aquesta fòbia pels vells: edatisme. I no cal dir que qui més pateix aquesta valoració negativa som les dones, que tant bon punt complim quaranta anys ja comencem a ser víctimes de campanyes publicitàries per fer-nos retocs, una altra forma de manipulació de la societat de consum. I ve de lluny, la mirada esbiaixada d’una societat materialista que tan majoritàriament valora la gent jove perquè li és útil com una eina en una fàbrica, és a dir, com a instrument.
¿Qui ha dit que una persona amb la cara com un mapa d’arrugues i amb la mobilitat reduïda no és algú capaç de discernir amb intel·ligència sobre la realitat ambient, de tenir un criteri esmolat digne de ser escoltat en una ministerial sessió de pluja d’idees? En un moment de la seva vida, Maria Aurèlia Capmany va dir que mai no seria prou vella com per no tornar a començar. Tant si hi ha consciència com si no, el marc moral, millor dit, immoral de l’edatisme, passarà per sobre de tothom, només se salvaran els qui es puguin permetre cures. Els drets dels vells han de ser universals i no hauríem de permetre ser tractats com a objectes en aquest cas, inservibles.
(article publicat a La Fura, 15 d'octubre de 2020. A la imatge, la meva mare amb la seva sogra, l'àvia Teresa)
