La noieta té els ulls
enrogits de dolor, però no plora. Té tanta tristesa com permís per plorar, tan
sols és una nena de 9 anys. Però si els grans es contenen, si no ploren com l’aigua
de pluja que cau a bots i a barrals, ella tampoc no ho farà. Des d’aleshores el
riu de llàgrimes li ha anat sempre per dins com el Guadiana, com la infantesa
que mai no s’oblida.
La noieta no va plorar amb llàgrimes –amb
el cor, sí- la mort del seu avi Llorenç, el primer mort que va veure a la seva
vida i al qual va demanar de besar al front tan fred i tan llis perquè ja havia
deixat de patir. Estoica amb pocs anys, ha estat estoica sempre: ningú no la va
veure plorar quan va morir l’àvia, i aquella tia que tan estimava. Tampoc quan primer
va morir el seu pare i després la seva mare. El cor sempre a punt de petar del
mal, les mans tremoloses a l’hora de llegir el text del comiat, als ulls
aquella rojor, però sense llàgrimes. Com si la mort dels seus morts les hi
hagués arrencat. Al lloc de les llàgrimes el rés, paraula per paraula, del
Parenostre al qual ella hi afegeix la paraula «mare»: Pare i mare nostres que
esteu al cel... Sí, Déu pare i mare, tot en l’existència té pare i mare.
La noieta –no ha pas mort, la noieta, al
cor de la dona en la seva tardor- pensa en els seus morts quan llegeix que a
tants dels morts víctimes del coronavirus no se’ls pot acompanyar i enterrar
com cal. Ells ho entenen dellà la porta, és clar que sí, per res del món
aquests morts no voldrien que cap dels seus estimats fossin contaminats. Però
la tristesa que han sentit no els hi treu ningú. Aleshores totes aquelles
llàgrimes que eren ferment de la memòria dels seus morts amb els quals la dona
parla cada dia en oració silenciosa, ara s’han vessat per tots els morts fines
com la pluja que mulla el món en llàgrimes. I ella s’ha dissolt en aquest mar
que és amor, que és com l’aigua beneïda, la mateixa aigua que en el diumenge de
Rams ruixa de benaurança les palmes i els palmons. Cert que hi haurà divendres
de passió i mort, però també hi haurà dissabte de glòria i diumenge de resurrecció,
li han dit els morts, tots els morts.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 d'abril de 2020. A la imatge, un àngel en una tomba del cementiri de Montjuïc)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada