Publicat per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa Edicions, es va fent pas El Carnaval i les seves figures, el meu darrer llibre publicat. Perquè us feu una idea del contingut reprodueixo el pròleg o entrada:
Entrada: FIGURES DEL CARNAVAL
-aquesta màscara em
prova-
l’únic que sento a la
vora
que se m’emporta tothora.
Amb el seu ritme
brunzent, com diu la poeta que el coneix bé a cada lloc el seu particular, el
ventall és molt ampli, el Carnaval es presenta vestit amb moltes figures, amb
moltes cares, amb moltes màscares. En aquest recull n’hi ha unes quantes.
Figura: forma externa, visible, d’un cos. Personatge d’una obra teatral o èpica. Conjunt
d’evolucions, passos i posicions que constitueixen cadascuna de les parts en
què es divideix una dansa... o els entremesos d’una desfilada de Carnaval,
podríem afegir.
Figura: expressió d’idees abstractes o
immaterials per mitjà de mots que suggereixen imatges. O expressió d’una cosa
sota forma simbòlica...
Un dimoni en figura d’àngel seria un exemple.
I, encara. Figura: dibuix que il.lustra el
text d’un llibre.
Totes aquestes accepcions del mot figura
escauen al recull El Carnaval i les seves
figures, tant les figures escrites com les dibuixades.
Figures, cares, caretes, màscares. Reals i
simbòliques. Perquè hi ha prèstecs entre la realitat física i la realitat
metafísica en el Carnaval que celebren les nostres societats postmodernes i
urbanes. Herència dels avantpassats, el Carnaval perviu a través de figures
antigues i de nova creació. Les tradicions romanen perquè es recreen i es viuen
en el present.
A l’antiga Grècia, festes de tipus popular
i carnavalesc eren el mitjà de difusió per excel.lència d’una poètica satírica
i crítica amb l’ordre i poders establerts, que sempre tenen la temptació de
fossilitzar-se. Poesia fins i tot d’escarni a través de l’anomenada poesia
iàmbica. Eren festes emparades pel déu Dionís. Segons els estudis dels
antropòlegs, les societats arcaiques i agràries necessitaven posar en qüestió
de manera periòdica l’ordre còsmic per tornar-lo a restablir de nou amb més
energia. El Carnaval ha begut d’aquesta font que momentàniament aboleix tabús
sexuals i de comportament, i subverteix els poders, elements propis de les
festes de Carnaval de totes les èpoques i llocs.
Visc a Vilanova i la
Geltrú de fa gairebé un quart de segle. Les ciutats són com un segell: tenen i
donen empremta. En aquesta ciutat ran de mar, de llum blava i costers suaus, la
festa hi té un lloc destacat. Una d’aquestes festes, potser la més famosa i la
més vistosa per la seva tradició i relleu és la festa del Carnaval. El Carnaval
ha imprès caràcter a la
ciutat, així com la ciutat s’ha impregnat de l’esperit del Carnaval.
A mitjans febrer, setmana amunt, setmana
avall, segons la lluna, Vilanova i la Geltrú es converteix en un escenari
fantàstic per a la celebració d’un Carnaval que la gent estima. S’hi treballa
moltes setmanes, en la preparació del Carnaval, i potser s’hi somia tot l’any,
tan gran és el seu atractiu. Les seves diverses escenificacions, els diversos
‘quadres’ amb els seus protagonistes, s’encadenen l’un rere l’altre durant una
semana llarga.
La celebració del Carnaval ha passat per
diferents èpoques i s’ha anat construint un imaginari propi que ara comença el
cap de setmana amb els tradicionals Balls de Mantons en les seus de les
societats culturals i recreatives vilanovines que l’organitzen i que hi tenen
un gran paper.
El Carnaval genera entusiasme i provoca il.lusió
en tanta gent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú que l’endemà de sant Antoni
i la festa dels Tres Tombs, ja comença a parlar i a preparar el Carnaval vinent.
I és que tots aquests actes carnavalescos són organitzats cada any per una
societat diferent, a veure qui ho fa millor, que això estimula la creativitat.
Fa una pila d’anys que col.laboro amb articles
d’opinió a la premsa de la ciutat i de la comarca. El primer article que vaig
escriure data del 10 de febrer de 1995, i fins avui. Cridada per l’ambient, i
per la panoràmica estètica i festiva del Carnaval que es viu a la ciutat i que l’acoloreix,
així com també en altres poblacions de la comarca del Garraf, amb Sitges al
capdavant, durant aquests anys he anat escrivint textos amb el Carnaval com a
tema de comentari, de reflexió i també d’inspiració.
El Carnaval, la seva posada en escena,
convida a explorar les seves característiques tant per la seva significació
antropològica com per la seva exuberància estètica: la diversitat i
espectacularitat formal de les figures i màscares amb què es presenta. És per
aquest motiu que el Carnaval (les seves escenes i figures en moviment poden
considerar-se art popular en viu) genera també moltes expressions artístiques,
tan clàssiques com de nou encuny: dibuixos, pintures, fotografies, films, vídeos,
performances. I més enllà de la
música popular i ritmes d’acompanyament com el Turuta, que només escoltar-lo ja
evoca els comparsers fent passades a la Plaça de la Vila, genera també música
culta. En un d’aquests escrits em faig ressò de Carnaval, de Leonora Milà, una composició musical de diverses peces
curtes inspirades en el que aquí en dic ‘quadres’, o escenes, del Carnaval
vilanoví.
El Carnaval ha fet néixer també molta
literatura, tant amb voluntat descriptiva i reflexiva, com purament artística:
crònica, relat, assaig i reflexió sobre la significació de la festa, poemes i
narracions escrites des de la imaginació més fantasiosa, més onírica i més
juganera, així com també s’ha escrit sobre el Carnaval en formats de literatura
més transcendent, que de tot hi ha, en el camp de les lletres: la filosofia no
és pas fora de la vida, ans al contrari, neix de la vida, neix del nucli que
ens fa humans: el pensament. Que no s’enganyin els lectors, amb la gatzara del
Carnaval, els seus balls de disfresses i les seves màscares… El Carnaval és més
seriós del que sembla. Tot allò profund té
necessitat d’una màscara, va escriure Nietzsche. Les realitats més
profundes s’han de presentar amb un rostre, si volen ser reconegudes. La cosa
té polpa, però no ens hi estendrem.
En aquests textos inspirats en el Carnaval
que ara aplego, amb alguns d’inèdits, hi ha el relat de Carnavals diversos. El
de Vilanova i la Geltrú per descomptat. Ja he dit que la ciutat, els seus
carrers i places, durant una semana llarga es converteixen en escenaris per la
celebració d’un Carnaval espectacular. En aquests textos parlo també del
Carnaval de Sitges per veïnatge, així com hi ha la crònica d’altres Carnavals
propers. No manca en aquest recull el relat de Carnavals llunyans quant a espai
geogràfic, cultural, i fins i tot exòtic. En un dels textos incloc, per tal
d’il.lustrar la reflexió, el relat d’una cavalcada amb aires carnavalescos que
es feia en el Japó tradicional del segle XIX.
I és que aquí, com allà i més enllà,
sempre es troba un fil que relliga les manifestacions expansives pròpies de
l’home que treballa i juga, en expressió d’Eugeni d’Ors, que en la seva filosofia
escriu, exaltant en majúscula les paraules principals, com acostumava: La Intel.ligència (Seny) és per definició
l’harmonia dels contraris. I si en ella es troba una part de treball, també
s’hi troba una part de joc. I si en ella entra una mica de càlcul, també ha
d’entrar-hi un gra de sal de follia.
És clar que de
follia amb un gra de sal n’hi ha prou… com és prudent. Una setmana de Carnaval,
doncs, és prou per equilibrar els dies i els treballs de l’any, d’altra banda
dies ben amanits amb l’oli de les festes de guardar i encara de tota mena. No
resisteixo a consignar aquí que Eugeni d’Ors, que tenia la seva casa d’estiu a
la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on va morir el setembre del 1954, volia
ser com Goethe, i una vegada es va disfressar de Goethe. Hi ha una fotografia
que en dóna fe.
El Carnaval és una celebració molt
present en la nostra cultura grecocristiana. En el temps dels grecs aquesta
festa pertanyia al regne del déu Dionís. En temps dels romans, aquest parèntesi
festiu que subverteix la quotidianitat i el seu ordre es donava en les
anomenades festes saturnals, dedicades a Bacus i els seus acòlits dansaires i
bevedors. En la cultura generada pel cristianisme, el Carnaval va constituir-se
en la porta d’entrada del litúrgic temps de Quaresma, temps de dejuni i
penitència que propicia la meditació sobre la Passió del Crist i el seu sentit
que culmina amb la Ressurrecció que la Pasqua celebra, d’altra banda símbol de
la regeneració de la vida. El Carnaval o Carnestoltes, a imitació de les
antigues saturnals, és temps de festes dionisíaques o bàquiques; o, simplement,
festes que celebren amb tota mena de gresques la imminència del temps de
primavera, quan la natura és a punt de reverdir després del repòs de l’hivern.
La primavera la sang altera, diu la dita popular.
En aquests textos, que he reescrit treient
alguna cosa d’aquí, afegint alguna cosa allà (ja se sap que els escriptors quan
ens veiem a distància sempre trobem que ho hauríem pogut fer millor), hi
figuren Carnavals d’anomenada com el de Venècia, Brasil i Cadis; però també hi
ha un Carnaval de Flandes, i el Carnaval grec, i el Carnaval de la fi del món
(la Vall de Boí), així com d’altres Carnavals menys coneguts, com ara el
Carnaval de Notting Hill, un populós barri de Londres, o el Carnaval que se
celebra a la petita població de Sauris, al nord d’Itàlia. També parlo de la
festa jueva del Purim, que en les darreres dècades, a partir de la creació de
l’estat d’Israel, ha pres formes carnavalesques.
N’he dit cròniques, d’aquests escrits,
però no ho són sempre, ja que aquests textos sovint s’agraden de constituir,
amb llibertat formal, una fusió de gèneres narratius i que a vegades s’amaren
d’alè poètic. En aquests textos barrejo la crònica amb la reflexió, la reflexió
amb la imaginació i la descripció, la descripció amb la ficció, o tot al mateix
temps. També hi ha textos que són homenatges a figures literàries que estimo:
Mercè Rodoreda, Clarice Lispector, Víctor Català, escriptores que també van
inspirar-se en el Carnaval per escriure alguns dels seus contes o records
biogràfics. Algunes vegades encapçalo el textos de Carnaval amb versos que s’hi
adiuen. A l’hora d’editar el llibre he afegit algunes notes aclaridores que
eixamplen la informació. M’ha semblat imprescindible. Divulgació, informació,
interpretació, reflexió i creació en l’espai escrit.
En aquests espais escrits també sembla
imprescindible trobar-hi la reflexió sobre una de les figures estrella del
Carnaval: la màscara. No hi ha Carnaval sense màscara. Trobem l’ús de màscares
en creences molt antigues. En el seu diccionari de símbols, diu Hans
Biedermann: Les màscares, no només en
l’àmbit de les cultures superiors [deu voler dir: més complexes, més
elaborades], sinó també en moltes cultures que no tenen escriptura, són expressió de la presència d’entitats
sobrenaturals. I també apunta: Les
màscares teatrals deriven de les màscares del déu de l’embriaguesa i l’èxtasi,
Dionís.
Som al cap del
carrer, ja que, com no podria ser d’una altra manera, els orígens són els
orígens (en molts d’aquests escrits apareix la figura del déu Dionís, al qual
se li dedicaven les festes de pre-primavera en l’antiga Grècia, i de les quals
deriven els Carnavals cristians), la cultura està feta de capes que se
superposen, i la cultura religiosa no n’és una excepció, més aviat és a la base
de les cultures tal com les coneixem avui. Els nostres Carnavals moderns, encara
que poc es reconegui en el nostre món dessacralitzat, són la forma laica,
secularitzada, i fins i tot banalitzada en algunes manifestacions, dels antics
rituals estretament vinculats a la vida espiritual i religiosa dels nostres
avantpassats. Vida pautada dins un temps cíclic, cenyida en el curs de l’any.
En el conjunt d’aquests textos la màscara
hi és, doncs, ben present. M’interessa el seu significat dins del context del
Carnaval, tant com el seu significat antropològic en general, així com el
context artístic. Explica María Zambrano en una de les seves reflexions sobre
pintura que quan Picasso va dirigir la seva mirada a l’art negre es va trobar
amb la màscara. I així va començar a pintar ‘màscares’ per ocultar l’home (o la
dona) que no volia que aparegués en les seves pintures. Va fer el mateix en la
seva sèrie Arlequins, una disfressa
que sovinteja en el vestuari carnavalesc. Ho va fer perquè el cos humà que hi
pintava no havia de representar un cos humà sinó una altra cosa, d’ordre
simbòlic.
La reflexió sobre la màscara ens duria
molt lluny. Els grecs feien servir màscares en les Dionísies, les festes
rituals dedicades a Dionís, el déu de la vinya i el vi. La màscara, però, és un
fenomen universal. La màscara té a veure amb la figuració humana, divina o
simbòlica, com hem vist. La màscara té a veure amb la representació, amb el
teatre, així com amb el concepte d’alteritat, que en aquests escrits apunto de
formes diferents, sense esgotar-lo ni molt menys, ja que el concepte
d’alteritat també és un concepte molt ampli. Igualment suggereixo la reflexió
sobre allò que mostra o oculta la màscara. La màscara és màgica: ens converteix
en un altre o una altra. Tampoc no hem d’oblidar que la paraula màscara vol dir
‘persona’.
Finalment, en aquests escrits hi ha el
relat de Carnavals personals, és a dir, viscuts d’a prop, en primera persona.
En aquest viatge estètic, enjogassat i tan
atractiu intel.lectualment, en aquest passeig per una galeria amb diverses i
fabuloses figures del Carnaval, m’hi acompanyen les imaginatives i atraients
figures dibuixades per la pintora Adelaida Murillo, artista reconeguda, de
llarga trajectòria, guardonada amb premis importants i amb obra en diferents
museus i col.leccions.
Com sempre que amb Adelaida Murillo hem
viatjat per les senderes de l’art i la creativitat, imatges i textos dialoguen
en fructífera conversa. En la seva contemplació dels textos –una lectura que va
més enllà de la lectura, que la prolonga-, Adelaida Murillo s’ha sentit cridada
a interpretar les figures del Carnaval en la seva forma més genuïna: la
màscara. La qual, com hem vist, tan vela com revela realitats profundes. És per
aquesta raó que les màscares d’Adelaida Murillo reflecteixen la seva realitat
visible, però apunten també a una realitat d’ordre simbòlic: van més enllà de
la representació, obren la porta al misteri. Davant dels seus dibuixos sentim
el misteri del dibuix, ‘de la línea que, a més de ser llum fent aparèixer
l’ombra, és traç en l’espai del no res’, com escriu Zambrano en la seva
reflexió sobre el dibuix. El misteri de la creació pura.
Al seu llibre De l’espiritual en l’art, diu Kandinsky que hi ha una mena d’homes
(i dones) que porten dins seu una misteriosa força visionària. Aquests artistes
inevitablement ‘veuen’ i ensenyen allò que han vist, i ho fan a través de les
seves creacions. Adelaida Murillo, atreta per les seduccions que ofereix el
frondós imaginari del
Carnaval, ha vist i ha mostrat figures del seu misteri a través de màscares.
Màscares que són figures de Carnavals diversos, però també de planetes humans, de
mons interiors per descobrir.
Clos Sukkot,
Vilanova i la Geltrú, agost de 2016
*Parlo de la
figura del Moixó foguer en el text Moixonet
o Moixonàs, publicat en el seu dia a la premsa, i que es troba a la sortida
d’aquest recull. En el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, aquesta figura de bon
averany per als mariners, segons el llegendari, es trabuca, com els lectors
poden imaginar, en una figura de sentit eròtic. Un personatge que va nu de pèl
a pèl, i al qual se li ha untat el cos amb mel (o amb algun succedani) es fica
en un recipient ple de plomes i en surt vestit de plomes. Es miri com es miri
la disfressa, la facècia carnavalesca està servida, i sembla que en el Carnaval
vilanoví té l’origen en una història que s’explica, referida a un personatge que
no tenia ni un duro per disfressar-se i va trobar aquesta insòlita manera de
fer-ho.
