Viva la petita diferència.
Rosa Luxemburg
Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de
commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara,
sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La
commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre
esplèndid, A contracorriente (Elba),
de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que
tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de
lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.
Virginia
Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa
Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que
enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies
d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria
ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la
intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la
societat.
Molts
aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les
dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les
altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels
fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia
escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques)
hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la
seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les
altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.
Cal
preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra
si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són
apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als
escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La
criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.
Reporta
Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada,
i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor
es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les
condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si.
Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la
vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es
perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja
ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure.
Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va
escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és
així.
A la filòsofa Hannah Arendt
li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal.
Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre.
Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta
que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns
Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent.
Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.
Aquest
esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret
bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat
de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers),
aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle
XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura
moderna no seria la mateixa.
(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)
