divendres, 2 de febrer del 2024
Notícia de Juliana Morell
dissabte, 13 de gener del 2024
Lanza del Vasto
La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».
Gandhi va
encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident.
Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un
exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any
1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper
molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.
A Catalunya la no-violència
va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem
encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu.
La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella,
però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància
que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.
diumenge, 7 de gener del 2024
Honraràs pare i mare
He llegit Honraràs pare
i mare (Fragmenta), de Leticia Asenjo, psicòloga especialitzada en infància
i família, escriptora i mare, dades significatives per pensar aquest quart
manament, un dels fonaments de la nostra cultura, i també de les cultures orientals:
honrar el pare i la mare que ens han donat la vida. Però a vegades aquest pare,
o aquesta mare, o tots dos, no han estat prou bons, o gens, per a la nostra
vida física, però molt sovint tampoc per a la nostra vida moral i espiritual.
En aquests casos es fa difícil honrar-los, si bé el sentiment de culpa inculcat
a través de la religió sobretot, però també pel mandat de la tribu, fa que es
faci el que s’ha de fer a desgrat de si ho mereixen o no.
«Estem programats per vincular-nos», escriu Asenjo. La lògica de la natura diu que un infant no
sobreviu si no rep la cura necessària, si bé hi ha diverses maneres de fer-ho
segons som rebuts i per instint escollim una o altra forma a través del vincle
segur, el vincle insegur i el vincle ambivalent. L’instint de vida és poderós i
les criatures troben la manera de sobreviure en un vincle insegur o ambivalent,
encara que hi ha infants que psíquicament en resulten afectats. D’aquí venen
patologies que Asenjo coneix prou, començant per la seva pròpia experiència
familiar.
L’antropòleg Lluís Duch ens va ensenyar que la biografia ens explica. Fins a l’adolescència em vaig criar amb un pare absent: arribava quan jo me n’anava a dormir i tantes de les festes assenyalades el pare no hi era. Al meu germà i a mi ens va criar la meva mare que va fer tots dos papers. El paper de repressora va comportar que de joveneta tingués rampells de ràbia contra ella. Però era una dona intel·ligent i amorosa que va tenir una gran paciència que amb els anys he pogut reconèixer. Al pare l’estimava perquè era el meu pare i era un bon home, però a la mare l’he honrat fins al dia d’avui en que fa gairebé tres anys que és morta. És el que sent el meu cor més enllà del manament. Quan la figura del pare i la mare surten de la biografia i s’instal·len en el lloc simbòlic que els correspon com a arquetips, esdevenen les figures que ens donen l’oportunitat d’aprendre el misteri de la vida. El mestratge ve del bé i del mal, i som nosaltres qui hem de discernir una cosa de l’altra.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2024. A la fotografia, els meus pares l'any 1947 quan jo encara era en somnis)
dissabte, 16 de desembre del 2023
Marina Tsvetàieva
És una bona notícia la publicació de Fites, de Marina Tsvetàieva. Laia Malo va obtenir el 21è. premi de traducció Vidal Alcover per la seva traducció del rus al català. Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una de les poetes més rellevants de la literatura russa del segle XX. Això no obstant, va ser ignorada durant molt de temps, tot i haver estat reconeguda des de molt jove: l’any 1910 va publicar el seu primer llibre. Tenia divuit anys. A aquest oblit hi va tenir a veure la Revolució russa, els seus exilis a París i Praga, hi va tenir part la Segona Guerra Mundial, hi va fer Stalin: Tsvetàieva va ser una autora prohibida fins vint després de la seva mort per suïcidi: la seva situació personal i política es va fer insostenible. La biografia de Marina Tsvetàieva és un camí de gran dramatisme. La seva vida, apassionada i tràgica, es reflecteix en la seva poesia, en les seves cartes, en els seus escrits en prosa: assaigs, dietaris, memòries i narracions autobiogràfiques, encara que només hi ha una Marina: el seu estil literari és inconfusible. Vaig descobrir la veu poètica de Marina Tsvetàieva l’any 1990, quan la seva traductora en llengua castellana, Selma Ancira, va publicar El poeta y el tiempo. Era el primer llibre de la poeta que es va publicar en el nostre entorn cultural més pròxim. L’enamorament va ser instantani.
A Fites: 84 poemes escrits entre els anys
1916 i 1920, s’inclouen els «Versos a Moscou», inspirats en el poeta Óssip Mandelstam,
part del cicle dedicat a Alexandr Blok, i els «Versos a Akhmàtova». Aquest és
un dels trets característics de Marina Tsvetàieva: la seva capacitat per a
l’amor, per a l’amistat i l’admiració envers altres poetes. A través de Boris
Pasternak, Tsvetàieva va llegir les Elegies
de Duino i els Sonets d’Orfeu de
Rainer M. Rilke. Així va començar una correspondència a tres bandes: Pasternak,
Tvetàieva i Rilke, fins a la mort d’aquest, per causa d’una leucèmia, el
desembre de 1926. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer, però els dos
escriptors van establir una gran intimitat amorosa, fraternal, espiritual, tal
com es reflecteix als poemes que Marina li va dedicar in memoriam: «La teva mort» i «Any Nou».
(article publicat al setmanari La Fura, 15 de desembre de 2023)
dijous, 30 de novembre del 2023
La naturalesa segons Ralf Waldo Emerson
L’any 1836 Ralf Waldo Emerson (Boston, 1803 –
Concord, 1882) va publicar el seu famós Assaig
sobre la natura. Amb el títol més concís de Naturalesa, ara l’acaba de publicar l’editorial Quid Pro Quo en la
traducció de Teresa Bauzà Bosch. L’edició s’acompanya d’unes significatives
fotografies de Nofre Fuster, que il·lustren els vuit capítols de què està
compost aquest assaig l’escriptura del qual cal situar just en els inicis de
l’eclosió del transcendentalisme, un moviment filosòfic, religiós i literari de
notable envergadura que es va mantenir fins al 1860. En aquest corrent de
reforma de l’Església Unitària hi van convergir personalitats de l’època tan
rellevants com Henry David Thoreau, autor de Walden, o la vida als boscos, i Walt Whitman, autor de Fulles d’herba.
En els seus escrits que el temps no ha marcit, ans al contrari, conté perles, Emerson hi exposa la seva idea d’un Déu interior i la importància del pensament intuïtiu. Per a Emerson, la veritable independència de l’individu s’aconsegueix amb la intuïció i l’observació directa de les lleis de la natura: quan l’ésser humà pren contacte directe amb la natura tot fent ús de la intuïció i l’observació, esdevé capaç de connectar amb l’energia còsmica, una experiència que no és lluny de l’experiència contemplativa que ens situa al doll mateix de la font de la vida, Déu per als creients.
A cada pas de la
lectura de Naturalesa, un llibre que
traspua una fonda espiritualitat, hi trobem frases per anotar que són conceptes
per a meditar com ara aquest: «A la corrupció de l’home segueix la corrupció
del llenguatge». El que veiem del món
és transparent, si bé la dificultat és saber-ho llegir, saber-ho interpretar.
En aquest exercici necessari, Emerson apel·la a viure «una vida en harmonia amb
la naturalesa, l’amor a la veritat i a la virtut», cosa que ha de purificar els
ulls perquè siguin capaços d’entendre el text amb què la natura es mostra.
Què n’hem fet, de la
naturalesa? I de la veritat, què n’hem fet? La naturalesa i la veritat ens
parlen, però la veiem, la sentim? Emerson creia en una evolució sostinguda de
la vida natural perquè «la naturalesa no és fixa, és fluïda». Cal veure on ens
hem perdut i, si cal, retornar sobre algunes de les passes que s’han fet en
contra de la naturalesa.
(publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de desembre de 2023. A la imatge, Núvols de novembre)
diumenge, 12 de novembre del 2023
Feminista María Izquierdo
A San Juan de los Lagos, població de l’estat mexicà de
Jalisco, l’any 1902 va néixer María Izquierdo, una pintora de colors intensos i
senyora d’un estil figuratiu surrealista i expressionista. Una pintora enèrgica,
tot i que en els anys quaranta, en plena maduresa artística, Izquierdo
representés amb la mateixa vigoria cromàtica dones en una actitud terriblement
dolorosa. Aquestes obres, amb la dona com a protagonista, estan influenciades
per les pintures d’Antonin Artaud i en el temps coincideixen amb el trencament
de la seva relació amorosa amb el també pintor Rufino Tamayo. Difícilment es
pot separar la vida i l’obra de María Izquierdo, una creadora poc coneguda
entre nosaltres: l’ombra de la seva contemporània Frida Kalho és molt
allargada.
Tot i que les
figures femenines de Frida Kalho, generalment autoretrats, són també doloroses,
es presenten amb un estatisme icònic que contrasta amb l’expressionisme dur dels
retrats i maternitats de María Izquierdo, molt lluny també de les pintures de
l’època post revolucionària en què la dona mexicana, sobretot en els murals,
era representada en una forma materna, o com a imatge al·legòrica i mexicanista
de la pàtria.
La crítica moderna,
influïda per la crítica de gènere, considera la pintora María Izquierdo com una
feminista. A la vista de les obres més significatives en el camp de la
representació de la dona, el seu feminisme no és pas per combatre res sinó per
mostrar amb tota la seva cruesa i dimensió tràgica els estralls que la cultura
patriarcal infligeix en el cos i la psique de la dona. Així, en aquestes
pintures dels anys quaranta, María Izquierdo va realitzar obres en les quals es
veuen dones nues, agenollades i lligades a columnes en llocs d’aspecte
atemporal, amb paisatges de caire metafísic, i envoltades de llunes i estrelles,
no pas reals sinó simbòliques. Són quadres que parlen de la tristesa, del
dolor, de la solitud i exposen de manera sagnant la desesperança de la dona en
els seus silencis forçats.
María Izquierdo va
morir a Ciutat de Mèxic l’any 1955. La pintura del seu temps és també una
pintura del temps actual: a Mèxic cada dia es produeixen feminicidis, desgràcia
que també ens toca d’aprop.
(article publicat al setmanari La Fura, 10 de novembre de 2023. A la imatge, una pintura de María Izquierdo)
divendres, 3 de novembre del 2023
Edith Stein
A penes coneixem la filòsofa jueva Edith Stein, assassinada a Auschwitz, i menys encara coneixem Teresa Benedicta de la Creu, nom que Edith va prendre com a carmelita, que li farà dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort, així les gastava la prepotència i criminalitat del nazisme.
Teresa Benedicta
de la Creu, que actualment és copatrona d’Europa, va ser una dona d’idees no
només filosòfiques sinó també espirituals. Edith Stein va professar l’any 1933.
La contemplació i la mística no són pas contràries a l’acció: a la seva cel·la,
l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament
intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir la carmelita conversa vivia amb una gran
preocupació els esdeveniments polítics. La
nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que
la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats», l’horror de la qual
hem vist reflectit en tants films que exposen com les botigues jueves són
assaltades i saquejades i els ciutadans jueus són apallissats. Una persecució
frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus.
La biografia d’Edith Stein té moments
d’una gran intensitat, també afectiva, que ja comença en la infantesa i
adolescència: «En el meu interior hi havia, a més, un món amagat. Tot el que
veia i sentia durant el dia ho elaborava dins meu. Veure un borratxo, per
exemple, em feia una impressió que em perseguia dia i nit i em turmentava».
Veure la indigència de les ànimes alienes turmentava el seu cor de noia.
El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys
després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, la Gestapo va
detenir les germanes Edith i Rosa Stein. Els presos eren despullats de totes
les seves escasses pertinences i de tot el que els identificava com a persones
amb una vida anterior i dignitat humana. Els noms eren substituïts per números.
Teresa Benedicta va ser retornada amb gran violència als seus orígens jueus en
ser despullada del seu hàbit. Així espoliada va entrar a la càmera de gas. No
es pot dir que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith
Stein, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha
destinat».
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de novembre de 2023. A la imatge, Edith Stein)
divendres, 6 d’octubre del 2023
Parlar d'art
Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts
Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les
meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat
d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla
davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és
atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica
l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol,
una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el
temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes
vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb
el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que
dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú
convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines
entrevista».
Un artista ho
descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres
paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el
moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu
insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.
L’art és abans que
res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el
motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat
a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa
no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada
externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de
bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre
lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per
posar un exemple conegut.
Amb aquesta
reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull
dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants
d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del
temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a
penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)
Correspondències entre ciència i religió
De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb
el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel
fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en
l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no
dubta l’existència.
Així, de la mateixa
manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la
Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana,
vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat
mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la
creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques,
químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no
només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la
llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força
d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.
La ciència
experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria
fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes
investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit
de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la
paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que
l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la
relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada
dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que
cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.
En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.
(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)
dissabte, 9 de setembre del 2023
Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima
Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa
Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu
temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps
de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida
de les Sagrades Escriptures.
Amb quinze anys Teresa
Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de
Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi
seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i
de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897,
es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de
Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el
prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un
èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira
una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb
les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida
íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres
espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»
Aquest 2 de gener
es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la
seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va
respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap
a la maduresa espiritual es llegeix a Història
d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita
que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en
l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i
el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.
(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)
divendres, 8 de setembre del 2023
El desig de llibertat
Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita
edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat
Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del
viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels
llocs, els viu intensament.
En la crònica del
viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de
Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla,
els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que
commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la
figura dels cimarrons, esclaus negres
fugits impulsats per un desig de llibertat.
Set anys després
de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van
fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons
que van fundar aquest palenque de
Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el
continent americà. El palenque de San
Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons es van establir als Montes de María i van
fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort,
els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar
una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la
patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava
aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que
l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a
violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van
capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa
era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou
pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien
de la seva condició ignominiosa.
A San Basilio de
Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així
com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni
immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la
dignitat i la consciència del seu valor humà.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia)
Marianne Werefkin
La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.
Pintora
expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt
jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el
que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu
taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual
l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un
malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això
la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant
i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de
talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són
els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de
l’Expressionisme.
L’any 1905 marca
una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a
participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la
Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a
Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb
el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic
l’Ossa Major.
divendres, 4 d’agost del 2023
Entre la terra i el cel
S’explica una
bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la
trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns
grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la
collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va
experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en
un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra
de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol.
El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores,
de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la
terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes
altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la
fotosíntesi.
Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)
dimarts, 18 de juliol del 2023
La veu interna
Parlant sobre la vocació, una vegada
vaig dir que «havia sentit una veu
interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu
impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir
la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que
pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que,
com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat
d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.
Crec que no
s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament
sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és
alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de
paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints)
i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).
Tal com ho
entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa
espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a
vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per
aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som
creients.
La nostra
cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en
el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per
exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que
cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada
en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi
ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida
profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot
són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla,
per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva
dimensió espiritual.
(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)
divendres, 7 de juliol del 2023
Testimoniatges
Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any
1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va
aparèixer la revista L’Avenç amb la
consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara,
fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».
Des del número 2
de L’Avenç, i tot al llarg d’una
vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i
periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van
viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una
situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en
el llibre que va editar L’Avenç l’any
2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts
entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.
Ara que estem
patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la
seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura
que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor
Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha
quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va
haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de
Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces
d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em
sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig
quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé
espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria
perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant,
vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».
Un
testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura
no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de
possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a
l’any perquè no sigui dit.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)
Penèlope, quina?
Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips
són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la
dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila
llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per
administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el
palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se
suposa que va ser.
Penèlope va
mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va
ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la
història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present
en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que
aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria
enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de
misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu
que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia
en el retorn d’Odisseu.
John
Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop
els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de
Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites
i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la
Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals
pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies
diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de
pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps
i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan
atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però,
potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la
minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.
(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)
dissabte, 3 de juny del 2023
Etty Hillesum, escriptora morta a Auschwitz
Una nota de la Creu Roja va informar de la mort d’Etty
Hillesum el 30 de novembre de 1943 al camp d’extermini d’Auschwitz. Una jueva
més entre els milions que van ser liquidats pel règim nazi en la «solució final». Sabem de la seva vida i obra a
través d’un diari escrit entre el 1941 i el 1943. És fascinant la llum d’índole
religiosa que enmig de la fosca desprèn la personalitat d’aquesta jueva
neerlandesa que va morir amb 29 anys.
Aquest any es
compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum. Me la va fer conèixer Adrià
Chavarria (1972-2009). El traspàs es va produir quan redactava Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes
ferides (Denes editorial, 2011). Me’l va enviar la seva mare, Dolors Curto.
Vaig llegir el llibre amb llàgrimes als ulls. L’Adrià s’havia fet jueu. Hi
havia, per tant, un lligam espiritual entre l’Etty i l’Adrià, que va dedicar
tantes hores d’estudi a Simone Weil, Hanna Arendt, Sarah Kofman, Etty Hillesum,
Ingeborg Bachmann i entre les nostres autores, Helena Valentí i Maria Mercè
Marçal. Filòsof i historiador, s’havia vinculat al Seminari Filosofia i Gènere
de la Universitat de Barcelona.
«Una part de la literatura europea del segle XX va esdevenir una literatura de «testimoni», escriu Chavarria al seu assaig sobre Hillesum. L’havia començat el 9 de març de 1941. L’últim apunt és del 13 d’octubre de 1942, escrit en el camp de trànsit de Westerbork, un eufemisme per dir l’avantsala del camp definitiu de la mort. Començat a escriure a Amsterdam, la jove inicia un treball d’introspecció profunda que l’acabarà portant al despertar d’una fe en Déu que es tradueix en una feina altruista sense límits entre els presos. D’aquí ve la impressió que causa la darrera frase: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides». Aquesta experiència d’un Déu viu, no pas absent en aquelles hores inhumanes, és el que va commocionar el públic holandès, l’any 1981, quan es va publicar el diari d’Etty Hillesum, que és a la base de la novel·la biogràfica escrita per Carmen Guaita: La celda cerrada. El último viaje de Etty Hillesum (Editorial Mensajero). L’autora recrea el viatge existencial d’Etty en els tres dies que va durar el viatge des de Westerbork fins a Auschwitz, on va morir.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2023. A la imatge una fotografia d'Etty Hillesum feta l'any 1940)
divendres, 26 de maig del 2023
Poder i desig en qüestió
Llevat de l’amor i la mort, poques coses són posades tant en
qüestió com el poder i el desig, ja des dels primers relats bíblics que vam
conèixer d’infants quan estudiàvem història sagrada. Ens ho explicaven com en un
conte, de forma entenedora per a les nostres ments joves, tot i que hi havia
històries que ja vèiem fosques com la història de Josep, venut com a esclau
pels seus germans perquè el seu pare Jacob el preferia. Quan Josep arriba a
Egipte entra a servir al palau de Putifar. Ho fa tan bé que Putifar li confia
l’administració dels seus béns, muller inclosa. La història la sabem: l’esposa
de Putifar, avorrida de no fer res i tancada a palau, pretén Josep, que es nega
a tenir-hi relacions. No vol trair l’amo i exerceix aquesta autoritat íntima,
una forma de poder. La dona de Putifar, mestressa de la casa, però no de la
seva llibertat ni del seu desig, acusa Josep de voler-la violar. Així és com
entren en conflicte el poder i el desig per part de la dona de Putifar, de la qual,
per cert, no en sabem ni el nom, com apunta Anna Pazos, que ha escrit Poder i desig, un assaig publicat per Fragmenta editorial en la col·lecció de nom
tan atraient: Assaltar la Bíblia, que ofereix llibres de pensament escrits amb
mirada moderna i humanista de registre ampli, sobre qüestions contemporànies a
través de la relectura d’episodis bíblics com la història de Josep. L’episodi
permet a l’autora reflexionar sobre un tema quotidià que és transcendent per a
la vida humana com el poder i el desig.
Amb llibertat de
pensament, i en algunes ocasions basant-se en la pròpia experiència –una manera
de pensar sentint-, Pazos analitza la relació, sovint estreta, entre poder i
desig i, atenció, entre l’eros
masculí i el femení, amb les seves diferències no només biològiques sinó també
culturals. Interessant de llegir és el capítol quart, on l’autora imagina una
conversa entre Simone de Beauvoir i Hanna Arendt. És evident que el seu punt de
vista com a dones i com a filòsofes dona per a una meditació de calat sobre el
poder i el desig. Pensar des de l’experiència és un grau, com la mateixa Anna
Pazos a l’hora d’escriure el seu assaig assaltant la Bíblia, entrant-hi per
reflexionar, repensant-la des de sí.
(article publicat al setmanari La Fura, 26 de maig de 2023)
dilluns, 8 de maig del 2023
Essenis, cristians i càtars
Hereva de la modernitat, la nostra és una època marcada pel dubte, el qüestionament, la contestació. Aquest capteniment propi dels nostres dies ha fet que la investigació sigui un bon pal de paller no per adquirir certeses absolutes, sinó per confirmar o negar les llums i ombres que durant segles han planat sobre la fe, la història, l’existència humana.
És en aquesta
tessitura que atrau llegir treballs d’investigació rigorosa com el que durant
dècades ha ocupat Josep Maria Gort (Reus, 1942), interessat en els càtars,
salvatgement cremats a les fogueres de la Inquisició. Ho ha fet des de la seva
condició d’historiador, ja que Josep Maria Gort és també conegut en la seva
faceta de pintor. Aquest treball pacient ara veu la llum a Essenis, cristians i càtars (Voliana Edicions).
A partir de la
troballa dels manuscrits de Qumran, que donen notícia de l’existència de la
comunitat jueva dels essenis, i basant-se en les recents investigacions i les pròpies
deduccions, Gort vincula la figura de Jesús amb els essenis i el mestratge i
ajut que aquesta comunitat monàstica del desert li haurien pogut prestar,
formulant tesis agosarades com ara que Jesús no va morir crucificat, si bé ho
va ser, com mostra la Síndone, el llençol sant, el sudari que va embolcallar el
seu cos que es guarda a Torí. Els apòstols van ser testimonis de Jesús vivent,
segons es pot deduir de la mateixa lectura dels Evangelis; els primers
cristians no tenien per símbol la creu, sinó la figura d’un peix; Maria
Magdalena va ser una apòstol de primera hora, ho sabem pel seu propi Evangeli
no inclòs, és clar, al cànon, i més dades que els lectors podran valorar per
ells mateixos, tant des de l’ateisme o l’agnosticisme, com des de la fe, que
diria que no minva pas: la figura de Jesucrist, bella, exemplar i amorosa per
damunt de tot, brilla amb tota la seva llum divina i humana.
Josep M. Gort exposa un estudi comparatiu entre essenis, primers cristians i càtars. Aquests «s’acosten molt més al moviment i l’obra de Jesús que no pas els dogmes imposats pel catolicisme», escriu l’historiador. I ja tenim un tema de debat encès, ja que tan bon punt es té coneixement dels càtars sorgeix la pregunta: per què una determinada Església oficial va voler eliminar-los tan dràsticament i cruel? Fa pensar.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de maig de 2023)
divendres, 28 d’abril del 2023
Françoise Gilot, sobrevivent
Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».
Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.
(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)