Notícia de Juliana Morell

Una tarda ens disposem a descobrir al monestir de Pedralbes El llegat retrobat de Juliana Morell. La mostra reivindica l’humanista catalana que és esmentada en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Juliana Morell, nascuda al carrer de la Cendra de Barcelona l’any 1594 i morta a Avinyó, França, l’any 1653, era filla il·legítima de l’erudit Joan Antoni Morell, filla adoptiva de Joana i filla natural de Bartomeua. Joan Antoni Morell era mercader, botiguer i canvista i va educar la filla segons els paradigmes humanistes des de l’edat de quatre anys, quan va descobrir les seves aptituds intel·lectuals. Estudiant vuit hores al dia, als dotze anys Juliana ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà i el francès, i va estudiar filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals va destacar fins al punt de defensar tesis orals en filosofia a casa seva, a Lió. Juliana Morell s’havia refugiat a la ciutat francesa amb el seu pare quan aquest va ser acusat d’homicidi. Als tretze anys va sentir la crida a la vida religiosa. En realitat va voler fugir del matrimoni que el pare li havia concertat i va entrar al monestir de Santa Praxedes d’Avinyó, on va professar com a dominica. Va ser priora tres vegades. En la pau del convent, Juliana Morell va dur a terme una tasca intel·lectual i espiritual al nivell de les seves capacitats. D’humanista polifacètica, Morell es va convertir en una autora espiritual amb l’escriptura d’Exercices spirituelles sur l’eternité, així com d’una història del restabliment i la reforma del monestir de Santa Praxedes. A la Universitat de Barcelona s’han conservat cinc llibres de la seva biblioteca amb l’exlibris manuscrit i es poden veure en l’exposició. La curadora, Georgina Rabassó, escriu en els crèdits: «El seu pensament articula la lògica i la mística eròtica d’una manera orgànica i fluïda, tenint com a resultat la dissolució d’una paradoxa. Per a Juliana Morell, raó i amor van de bracet: l’una pondera les decisions i l’altre connecta les persones entre si i amb la divinitat». «També destaquen, especialment en un monestir reformat, les seves referències a la versió hebrea dels versets bíblics. De fet, Juliana va assumir el repte d’intentar compatibilitzar els seus antecedents jueus i la seva participació a la Contrareforma». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de febrer de 2024. A la imatge, una fotografia del vestit que Juliana Morell va portar quan va defensar la seva tesi a la casa paterna de Lió)                                                  

Lanza del Vasto

La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».

Gandhi va encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident. Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any 1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.

A Catalunya la no-violència va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu. La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella, però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.

Vaig conèixer Lanza del Vasto, aquell home amb barba blanca i figura venerable que parlava amb veu pausada cada vegada que venia a Barcelona i reunia una bona colla de joves en un local que tenia la Comunitat de l’Arca sota unes voltes al carrer de Santa Maria, davant de la catedral de Santa Maria del Mar. Quan hi passo per davant recordo amb la mateixa intensitat del primer dia el desig per explorar la vida interior que dona sentit humà a la nostra vida, així com l’incipient interès pel diàleg intereligiós que m’hi portava.

(article publicat a La Fura, 12 de gener de 2024)        

Honraràs pare i mare

 

He llegit Honraràs pare i mare (Fragmenta), de Leticia Asenjo, psicòloga especialitzada en infància i família, escriptora i mare, dades significatives per pensar aquest quart manament, un dels fonaments de la nostra cultura, i també de les cultures orientals: honrar el pare i la mare que ens han donat la vida. Però a vegades aquest pare, o aquesta mare, o tots dos, no han estat prou bons, o gens, per a la nostra vida física, però molt sovint tampoc per a la nostra vida moral i espiritual. En aquests casos es fa difícil honrar-los, si bé el sentiment de culpa inculcat a través de la religió sobretot, però també pel mandat de la tribu, fa que es faci el que s’ha de fer a desgrat de si ho mereixen o no.

«Estem programats per vincular-nos», escriu Asenjo. La lògica de la natura diu que un infant no sobreviu si no rep la cura necessària, si bé hi ha diverses maneres de fer-ho segons som rebuts i per instint escollim una o altra forma a través del vincle segur, el vincle insegur i el vincle ambivalent. L’instint de vida és poderós i les criatures troben la manera de sobreviure en un vincle insegur o ambivalent, encara que hi ha infants que psíquicament en resulten afectats. D’aquí venen patologies que Asenjo coneix prou, començant per la seva pròpia experiència familiar.

L’antropòleg Lluís Duch ens va ensenyar que la biografia ens explica. Fins a l’adolescència em vaig criar amb un pare absent: arribava quan jo me n’anava a dormir i tantes de les festes assenyalades el pare no hi era. Al meu germà i a mi ens va criar la meva mare que va fer tots dos papers. El paper de repressora va comportar que de joveneta tingués rampells de ràbia contra ella. Però era una dona intel·ligent i amorosa que va tenir una gran paciència que amb els anys he pogut reconèixer. Al pare l’estimava perquè era el meu pare i era un bon home, però a la mare l’he honrat fins al dia d’avui en que fa gairebé tres anys que és morta. És el que sent el meu cor més enllà del manament. Quan la figura del pare i la mare surten de la biografia i s’instal·len en el lloc simbòlic que els correspon com a arquetips, esdevenen les figures que ens donen l’oportunitat d’aprendre el misteri de la vida. El mestratge ve del bé i del mal, i som nosaltres qui hem de discernir una cosa de l’altra.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de gener de 2024. A la fotografia, els meus pares l'any 1947 quan jo encara era en somnis)          

Marina Tsvetàieva

 

És una bona notícia la publicació de Fites, de Marina Tsvetàieva. Laia Malo va obtenir el 21è. premi de traducció Vidal Alcover per la seva traducció del rus al català. Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892 – Ielàbuga, 1941) és una de les poetes més rellevants de la literatura russa del segle XX. Això no obstant, va ser ignorada durant molt de temps, tot i haver estat reconeguda des de molt jove: l’any 1910 va publicar el seu primer llibre. Tenia divuit anys. A aquest oblit hi va tenir a veure la Revolució russa, els seus exilis a París i Praga, hi va tenir part la Segona Guerra Mundial, hi va fer Stalin: Tsvetàieva va ser una autora prohibida fins vint després de la seva mort per suïcidi: la seva situació personal i política es va fer insostenible. La biografia de Marina Tsvetàieva és un camí de gran dramatisme. La seva vida, apassionada i tràgica, es reflecteix en la seva poesia, en les seves cartes, en els seus escrits en prosa: assaigs, dietaris, memòries i narracions autobiogràfiques, encara que només hi ha una Marina: el seu estil literari és inconfusible. Vaig descobrir la veu poètica de Marina Tsvetàieva l’any 1990, quan la seva traductora en llengua castellana, Selma Ancira, va publicar El poeta y el tiempo. Era el primer llibre de la poeta que es va publicar en el nostre entorn cultural més pròxim. L’enamorament va ser instantani.

A Fites: 84 poemes escrits entre els anys 1916 i 1920, s’inclouen els «Versos a Moscou», inspirats en el poeta Óssip Mandelstam, part del cicle dedicat a Alexandr Blok, i els «Versos a Akhmàtova». Aquest és un dels trets característics de Marina Tsvetàieva: la seva capacitat per a l’amor, per a l’amistat i l’admiració envers altres poetes. A través de Boris Pasternak, Tsvetàieva va llegir les Elegies de Duino i els Sonets d’Orfeu de Rainer M. Rilke. Així va començar una correspondència a tres bandes: Pasternak, Tvetàieva i Rilke, fins a la mort d’aquest, per causa d’una leucèmia, el desembre de 1926. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer, però els dos escriptors van establir una gran intimitat amorosa, fraternal, espiritual, tal com es reflecteix als poemes que Marina li va dedicar in memoriam: «La teva mort» i «Any Nou».

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de desembre de 2023)

La naturalesa segons Ralf Waldo Emerson

 

L’any 1836 Ralf Waldo Emerson (Boston, 1803 – Concord, 1882) va publicar el seu famós Assaig sobre la natura. Amb el títol més concís de Naturalesa, ara l’acaba de publicar l’editorial Quid Pro Quo en la traducció de Teresa Bauzà Bosch. L’edició s’acompanya d’unes significatives fotografies de Nofre Fuster, que il·lustren els vuit capítols de què està compost aquest assaig l’escriptura del qual cal situar just en els inicis de l’eclosió del transcendentalisme, un moviment filosòfic, religiós i literari de notable envergadura que es va mantenir fins al 1860. En aquest corrent de reforma de l’Església Unitària hi van convergir personalitats de l’època tan rellevants com Henry David Thoreau, autor de Walden, o la vida als boscos, i Walt Whitman, autor de Fulles d’herba.

En els seus escrits que el temps no ha marcit, ans al contrari, conté perles, Emerson hi exposa la seva idea d’un Déu interior i la importància del pensament intuïtiu. Per a Emerson, la veritable independència de l’individu s’aconsegueix amb la intuïció i l’observació directa de les lleis de la natura: quan l’ésser humà pren contacte directe amb la natura tot fent ús de la intuïció i l’observació, esdevé capaç de connectar amb l’energia còsmica, una experiència que no és lluny de l’experiència contemplativa que ens situa al doll mateix de la font de la vida, Déu per als creients.

A cada pas de la lectura de Naturalesa, un llibre que traspua una fonda espiritualitat, hi trobem frases per anotar que són conceptes per a meditar com ara aquest: «A la corrupció de l’home segueix la corrupció del llenguatge». El que veiem del món és transparent, si bé la dificultat és saber-ho llegir, saber-ho interpretar. En aquest exercici necessari, Emerson apel·la a viure «una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i a la virtut», cosa que ha de purificar els ulls perquè siguin capaços d’entendre el text amb què la natura es mostra.

Què n’hem fet, de la naturalesa? I de la veritat, què n’hem fet? La naturalesa i la veritat ens parlen, però la veiem, la sentim? Emerson creia en una evolució sostinguda de la vida natural perquè «la naturalesa no és fixa, és fluïda». Cal veure on ens hem perdut i, si cal, retornar sobre algunes de les passes que s’han fet en contra de la naturalesa.

(publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de desembre de 2023. A la imatge, Núvols de novembre)

Feminista María Izquierdo

 

A San Juan de los Lagos, població de l’estat mexicà de Jalisco, l’any 1902 va néixer María Izquierdo, una pintora de colors intensos i senyora d’un estil figuratiu surrealista i expressionista. Una pintora enèrgica, tot i que en els anys quaranta, en plena maduresa artística, Izquierdo representés amb la mateixa vigoria cromàtica dones en una actitud terriblement dolorosa. Aquestes obres, amb la dona com a protagonista, estan influenciades per les pintures d’Antonin Artaud i en el temps coincideixen amb el trencament de la seva relació amorosa amb el també pintor Rufino Tamayo. Difícilment es pot separar la vida i l’obra de María Izquierdo, una creadora poc coneguda entre nosaltres: l’ombra de la seva contemporània Frida Kalho és molt allargada.

Tot i que les figures femenines de Frida Kalho, generalment autoretrats, són també doloroses, es presenten amb un estatisme icònic que contrasta amb l’expressionisme dur dels retrats i maternitats de María Izquierdo, molt lluny també de les pintures de l’època post revolucionària en què la dona mexicana, sobretot en els murals, era representada en una forma materna, o com a imatge al·legòrica i mexicanista de la pàtria.

La crítica moderna, influïda per la crítica de gènere, considera la pintora María Izquierdo com una feminista. A la vista de les obres més significatives en el camp de la representació de la dona, el seu feminisme no és pas per combatre res sinó per mostrar amb tota la seva cruesa i dimensió tràgica els estralls que la cultura patriarcal infligeix en el cos i la psique de la dona. Així, en aquestes pintures dels anys quaranta, María Izquierdo va realitzar obres en les quals es veuen dones nues, agenollades i lligades a columnes en llocs d’aspecte atemporal, amb paisatges de caire metafísic, i envoltades de llunes i estrelles, no pas reals sinó simbòliques. Són quadres que parlen de la tristesa, del dolor, de la solitud i exposen de manera sagnant la desesperança de la dona en els seus silencis forçats.

María Izquierdo va morir a Ciutat de Mèxic l’any 1955. La pintura del seu temps és també una pintura del temps actual: a Mèxic cada dia es produeixen feminicidis, desgràcia que també ens toca d’aprop.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de novembre de 2023. A la imatge, una pintura de María Izquierdo)

Edith Stein

 A penes coneixem la filòsofa jueva Edith Stein, assassinada a Auschwitz, i menys encara coneixem Teresa Benedicta de la Creu, nom que Edith va prendre com a carmelita, que li farà dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort, així les gastava la prepotència i criminalitat del nazisme.

Teresa Benedicta de la Creu, que actualment és copatrona d’Europa, va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó també espirituals. Edith Stein va professar l’any 1933. La contemplació i la mística no són pas contràries a l’acció: a la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir la carmelita conversa vivia amb una gran preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats», l’horror de la qual hem vist reflectit en tants films que exposen com les botigues jueves són assaltades i saquejades i els ciutadans jueus són apallissats. Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus.

La biografia d’Edith Stein té moments d’una gran intensitat, també afectiva, que ja comença en la infantesa i adolescència: «En el meu interior hi havia, a més, un món amagat. Tot el que veia i sentia durant el dia ho elaborava dins meu. Veure un borratxo, per exemple, em feia una impressió que em perseguia dia i nit i em turmentava». Veure la indigència de les ànimes alienes turmentava el seu cor de noia.

El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, la Gestapo va detenir les germanes Edith i Rosa Stein. Els presos eren despullats de totes les seves escasses pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior i dignitat humana. Els noms eren substituïts per números. Teresa Benedicta va ser retornada amb gran violència als seus orígens jueus en ser despullada del seu hàbit. Així espoliada va entrar a la càmera de gas. No es pot dir que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith Stein, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de novembre de 2023. A la imatge, Edith Stein)

Parlar d'art

 

Des que era joveneta i vaig matricular-me a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics per rebre una formació que estimava útil per a les meves temptatives en el dibuix sobretot, que amb gran atreviment he parlat d’art. I dic atreviment perquè l’art és un misteri que tan sols es desvetlla davant la contemplació d’una obra d’art, un fet que en ell mateix ja és atzarós, tal com, des de la seva personal visió del fenomen, ho explica l’historiador de l’art Josep Francesc Yvars: «Cada obra d’art nova és com un còdol, una pedreta de la platja que l’artista llança amb força a aquest mar que és el temps. Generalment, s’enfonsen tan bon punt toquen l’aigua, i tan sols algunes vegades volen a flor de superfície i tracen un gargot fugaç que desapareix amb el batec de les onades. Molt de tant en tant hi resta un petit deixant que dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua: aquesta és l’obra d’art. Algú convertirà en història dels signes aquella marca fortuïta amb prou feines entrevista».

Un artista ho descriuria d’una altra manera, si és que podria descriure amb paraules, pobres paraules per descriure el misteri!, el que s’esdevé al seu interior en el moment de crear aquest còdol que llançat al mar del temps dibuixa un motiu insòlit sobre l’aigua i del qual en resta un deixant a penes entrevist.

L’art és abans que res una necessitat d’expressió de l’ànima, i això explica que fins i tot el motiu més figuratiu com és un retrat, un paisatge o un bodegó, sigui realitzat a imatge i semblança de l’artista. En cadascuna de les obres l’artista hi vessa no només un talent i un estil que si és molt marcat el defineix a la mirada externa, sinó que també hi destil·la una sensibilitat en la mirada, un anhel de bellesa i una forma d’espiritualitat que no necessàriament ha de ser sempre lluminosa com es veu ben clar en les pintures negres de Francisco de Goya per posar un exemple conegut.

Amb aquesta reflexió succinta, ja que el tema demanaria un assaig més llarg, el que vull dir és que en cada obra l’artista llança el seu còdol i només un o uns quants d’aquests còdols tindrà la sort de dibuixar un motiu insòlit en la mar del temps i que algú convertirà en fita significativa, en història, aquell signe a penes entrevist quan marcava la seva trajectòria en l’arc del temps.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2023. A la imatge un fragment d'un plafó del pintor modernista Alexandre de Riquer)

Correspondències entre ciència i religió

 

De joveneta m’agradava estudiar la Història Sagrada, que amb el nom ja diu tant. El sagrat toca el misteri, allò que no sabem, però que pel fet d’experimentar-lo de forma sensible ens mou a creure-hi tant com creiem en l’amor i sentim el dolor, fenòmens d’expressió immaterial dels quals ningú no dubta l’existència.

Així, de la mateixa manera que vaig gaudir amb el coneixement de les històries i personatges de la Bíblia que com a exemples m’atreien o repel·lien segons la seva qualitat humana, vaig començar a reflexionar sobre la relació que hi podia haver entre el relat mític i simbòlic del Vell Testament, que s’inicia amb el poètic relat de la creació, i una realitat comprovable a través de les ciències, ja fossin físiques, químiques, biològiques o matemàtiques. La poma com a símbol de coneixement no només ha estat pintada per grans artistes sinó que, tal com explica la llegenda, en caure va inspirar en Newton la teoria de la gravetat, la força d’atracció mútua que experimenten dos objectes amb massa o matèria.

La ciència experimenta sense descans, i progressivament hem sentit a parlar de matèria fosca, de forats negres, d’antimatèria. Segueixo una mica el fil d’aquestes investigacions que a desgrat de no entendre-hi prou perquè no és el meu àmbit de treball, em fascinen perquè un dia o altre vénen a il·luminar el que la paraula bíblica ha exposat en imatges simbòliques. Ara s’acaba de confirmar que l’antimatèria, com la matèria, cau avall. I la meva imaginació ja veu la relació, si més no poètica, entre la paraula Caiguda per parlar de la davallada dels primers humans segons el relat veterotestamentari amb l’antimatèria que cau avall, ja que el pecat no pesa pas en el cos sinó en l’ànima.

En els planetes del nostre sistema solar no opera la força de la gravetat i no hi ha vida humana i, per tant, cap relat de la creació no hi té cabuda, ni científic ni religiós. Som els terrícoles que en tant que éssers necessitats de relat, d’una història que ens expliqui i doni sentit, acudim a tota mena d’Escriptures, ja siguin inspirades en una creença religiosa o en una creença científica. No es neguen, es corresponen, si bé s’expressen en llenguatges diferents.  

(article publicat al setmanari La Fura, 5 d'octubre de 2023)                                      

Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima

 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)

El desig de llibertat

 

Colòmbia i Mèxic. De la terra al cor (Tushita edicions) és el llibre que fa onze dels llibres de viatges que ha publicat Conxita Tarruell. Com en els llibres anteriors, assistim a una crònica del viatge narrada amb un estil directe i entusiasta: la viatgera no passa pels llocs, els viu intensament.

En la crònica del viatge a Colòmbia hi ha un capítol dedicat a la visita a San Basilio de Palenque, un poblat fortificat d’esclaus alliberats. De configuració senzilla, els carrers són sense asfaltar, l’atractiu de Palenque és la seva història que commou i de la qual jo ja havia tingut notícia en el nostre viatge a Cuba en la figura dels cimarrons, esclaus negres fugits impulsats per un desig de llibertat.

Set anys després de la fundació de Cartagena de Indias, que Conxita Tarruell també va visitar, van fugir de la ciutat alguns esclaus, cimarrons que van fundar aquest palenque de Colòmbia, ja que aquest és el nom genèric dels refugis d’esclaus a tot el continent americà. El palenque de San Basilio és un dels més antics. Entre l’any 1570 i 1580, alguns cimarrons  es van establir als Montes de María i van fundar la palissada del Limón. Les fugides eren constants, no sempre amb sort, els esclaus eren perseguits amb fúria. L’any 1599, un negre d’origen mandinga, Benkos Biohó, va capitanejar una fugida d’una quarantena d’esclaus de Cartagena, que van derrotar la patrulla de vint homes armats que els perseguia, si bé la lluita poc acabava aquí: els fugitius eren perseguits per altres expedicions d’armats fins que l’any 1613 els espanyols van signar un tractat de pau que no van trigar a violar l’any 1619 quan, per causa d’un altercat amb la guàrdia del port, van capturar Benkos Biohó i el van fer executar a la forca l’any 1621. Tota excusa era bona, pel que fa al capteniment espanyol, per trencar pactes, i res de nou pel que fa al desig humà de llibertat per part dels negres esclaus, cimarrons que, jugant-se la vida, fugien de la seva condició ignominiosa.

A San Basilio de Palenque es conserva la llengua d’origen africà preservada de forma oral, així com la música, els rituals, la gastronomia i la medicina tradicional, tot patrimoni immaterial. De l’Àfrica els negres no se’n van poder endur res llevat de la dignitat i la consciència del seu valor humà.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 8 de setembre de 2023. A la imatge el monument dedicat a Benkos Biohó. Està extreta de la Viquipèdia) 

Marianne Werefkin

La visita aquest juliol a l’exposició L’adresse au paysage. Figures de la montagne, al museu de Belles Arts de la ciutat alpina de Chambéry m’ha proporcionat el goig de la descoberta d’unes obres molt rellevants de la pintora expressionista Marianne von Werekkin, nascuda a Tula, Rússia, l’any 1860, i morta a Ascona, Suïssa, l’any 1938.

Pintora expressionista, simbolista i fauvista, Marianne Werwfkin va iniciar-se molt jove, formant-se primer a casa –la seva mare pintava i li va ensenyar tot el que sabia- i després de la mà del reconegut pintor rus Ilià Repin. Al seu taller va conèixer el seu company, l’artista Alexei von Jawlensky, amb el qual l’any 1896 va establir-se a Munic, aleshores un paradís per als artistes. Un malaurat accident de caça li va deformar la mà dreta amb la qual pintava i això la va mantenir inactiva durant una dècada. Però la jove va continuar dibuixant i treballant en l’àmbit artístic on es movia, relacionant-se amb artistes de talla com Franz Marc, Vasili Kandinsky i Gabrielle Münter. D’aquesta època són els seus assajos sobre estètica entre els quals destaca Lettres à un inconnu, on hi descriu la seva concepció de l’Expressionisme.

L’any 1905 marca una fita en la biografia artística de Marianne Werefkin quan torna a pintar i a participar en exposicions, entre les quals la famosa Der Blaue Reiter, l’any 1919 a Munic. Però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’artista, ja separada del seu company, es trasllada a Ascona, Suïssa, on morirà l’any 1938. Abans, però, haurà entrat en contacte amb el moviment Dadaista i ella mateixa, l’any 1924, haurà fundat el grup artístic l’Ossa Major.

La influència del paisatge de muntanya donarà a la pintura generalment realitzada al tremp de Marianne Werefkin l’enorme personalitat que crida l’atenció del visitant a la mostra col·lectiva L’adresse au pausage. Figures de la montagne. Les muntanyes de Werefkin hi són representades amb tota la seva càrrega simbòlica i mística en uns colors primaris contrastats per unes línies fortes i expressives que evoquen estats d’ànim profunds. La muntanya, doncs, és pintada a la manera subjectiva d’una artista que a través del seu art eleva la natura a símbol.

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de setembre de 2023. A la imatge una pintura de Marianne Werfkin, Fuocchi fatui)             

Entre la terra i el cel

 

Quan en els anys setanta vaig fer estudis de psicologia em vaig enamorar de la psicoteràpia que tot just llavors havia començat a ser coneguda entre la classe acadèmica: la teràpia transaccional de Carl Rogers. Explicada senzillament, aquesta teràpia, a diferència d’altres teràpies més materialistes o psicologistes com la de Sigmund Freud, contempla la dimensió espiritual de la persona. Freud va obrir moltes portes a l’estudi de la psique humana, però a penes va deixar oberta la porta d’entrada a la cambra de l’espiritualitat i justament aquest va ser el punt de discrepància amb el seu deixeble Carl G. Jung.

S’explica una bonica història que, pel seu significat, va esdevenir simbòlica en la trajectòria humana i intel·lectual del psicoterapeuta Carl Rogers. Fill d’uns grangers d’Illinois, una vegada, ajudant els seus pares a emmagatzemar la collita de patates, va fer el que seria per a ell una gran descoberta, va experimentar una il·luminadora obertura de la ment. Les patates es guardaven en un graner construït directament sobre la terra. No hi havia, per tant, un terra de fusta o de rajoles. Per un finestral al sostre hi entraven la llum i el sol. El jove Rogers va contemplar, meravellat, com a penes transcorregudes unes hores, de les patates n’emergien dues arrels: unes es dirigien cap al terra buscant la terra per obtenir l’aigua i els nodriments necessaris per alimentar-se, i unes altres es dirigien cap al sostre per tal d’obtenir la llum amb què realitzar la fotosíntesi.

Aquest fet observat directament de la Natura sempre mestra, va ser el fet fundacional que inspirar la teràpia transaccional de Carl Rogers. L’amic Saturnino Pesquero Ramón, originari d’Inca, Mallorca, en seria entusiasta terapeuta al Brasil, i professor a la Universitat Federal de Goiás, va ser un ben original intèrpret de genis de la pintura com Leonardo da Vinci i Joan Miró a través de les publicacions: La pintura religiosa de Leonardo da Vinci i Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra, tots dos publicats per Erasmus Ediciones i, encara, Martin Buber. Existencia dialógica y religión, publicat per Lleonard Muntaner. I és que, com les patates, els humans busquem el nodriment entre la terra i el cel. I és que «no només de pa viu l’home», com es diu a l’Evangeli. 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 d'agost de 2023. A la imatge, un aiguafort d'un pintor alpí del segle XVIII, Jean-Antoine Linck)          

La veu interna

 

Parlant sobre la vocació, una vegada vaig dir que «havia sentit una veu interna» que m’havia invitat a seguir la veu en la seva inspiració, en el seu impuls. «Però, i si no sents cap veu, com saps si tens una vocació?», em va dir la persona que m’havia interrogat. La contestació no era fàcil: per molt que pensi que la veu interna sempre hi és, a vegades no es fa audible, encara que, com diu la professora Anna Pagés, «la veu del cel apareix sense necessitat d’apujar la veu». La veu interna i la veu del cel enteses com una mateixa cosa.

Crec que no s’ha de confondre la veu del pensament amb la veu interna. La veu del pensament sorgeix dels moviments del jo que raona, que és conscient; la veu interna és alguna cosa que va més enllà, o més endins, d’aquest jo que, com un pal de paller, sosté la dinàmica de la psique entre el conscient, el subconscient (instints) i el sobreconscient (sistema de principis ètics i morals heretats).

Tal com ho entenc, la veu interna és la veu amb la qual parla la nostra naturalesa espiritual. D’aquí ve que, en ser tan fonda, nuclear de l’ésser intern, a vegades quedi oculta rere la veu del pensament, però no resta pas amagada per aquells que se senten cridats per la veu del cel, la veu de Déu per als qui som creients.

La nostra cultura occidental, judeocristiana, és una cultura que es basa en la Paraula, en el Llibre, en veus profètiques. De Déu se’n pot sentir la veu tal com, per exemple, és narrat en l’Antic Testament: Moisès la va sentir en l’esbarzer que cremava i no es consumia. Déu va parlar al cor de Moisès. Aquesta veu escoltada en l’intern, aquesta veu del cel, de Déu, acostuma a transformar la persona: hi ha un abans i un després de sentir la veu fins i tot si té l’aparença de crida profana, com ara impulsar a l’estudi, a l’art, a l’escriptura. Al capdavall tot són camins que van a Roma, com deia la meva àvia Maria: «tot és útil, filla, per a una vida amb qualitat humana». És a dir: que sent i estima la seva dimensió espiritual.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Número juliol/agost 2023)

Testimoniatges

 

Per al relat col·lectiu són importants els testimoniatges. L’any 1977 -ara fa 46 anys que votàvem en les primeres eleccions generals-, va aparèixer la revista L’Avenç amb la consigna de recuperar la nostra història ocultada i deformada per la llarga, bàrbara, fosca i tediosa dictadura franquista. Amb el propòsit de fer «memòria històrica» es va crear la secció «Temps era temps».

Des del número 2 de L’Avenç, i tot al llarg d’una vuitantena de números entre els anys 1977 i 1985, escriptors, professionals i periodistes significats van escriure un testimoni personal de fets que van viure de primera mà, generalment un fet significatiu que sovint resumia una situació, com el cas que conta l’escriptor Manuel de Pedrolo que he llegit en el llibre que va editar L’Avenç l’any 2009 titulat com la secció de testimoniatges «Temps era temps», i que recollia una tria dels textos de fets ocorreguts entre el 1931 i el 1975, any de la mort de Franco.

Ara que estem patint una davallada quant a l’ús de la llengua catalana i la voluntat de la seva extinció per part l’estat que no cessa de fustigar el català i la cultura que porta aparellada, podem posar-nos més que mai en la pell de l’escriptor Pedrolo en l’infaust 26 de gener de 1939 quan escriu al seu text testimonial: «I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. N’hi va haver d’altres de punyents, com una d’aquell vespre, quan a la Plaça de Catalunya vaig veure una noia coneguda que ballava amb un oficial de les forces d’ocupació, però cap com aquella. En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang (...) M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, sinó totes».

Un testimoni de les passades eleccions als ajuntaments informaria que la cultura no ha estat esmentada ni en mítings ni en programes ni en discursos de possessió del càrrec. Els llibres no són al fang, però només es compren un dia a l’any perquè no sigui dit.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juliol de 2023)

Penèlope, quina?

 

Penèlope té mil cares, com tots els arquetips. Els arquetips són models que s’encarnen. Sabem de Penèlope el que Homer va escriure a l’Odissea. El personatge s’inspira en la dona que espera la tornada del viatge del marit, però no de forma passiva: fila llençols i té cura de l’administració del palau del rei d’Ítaca –per administrar bé cal saber manar i dominar les matemàtiques-. Cal imaginar el palau d’Odisseu si visiteu l’illa grega, ja que només s’indica el lloc on se suposa que va ser.

Penèlope va mantenir els pretendents a ratlla, va criar sola el fill Telèmac, li va ensenyar a llegir i a escriure, era una dona culta que li va explicar la història del seu poble i li va fer estimar la figura del pare absent, present en el cor del fill a través d’ella. Penèlope és la imatge de la dona que aguanta ferma la casa i la hisenda. Amb tantes guerres, el món s’hauria enfonsat sense aquestes dones fortes que un interessat capteniment amarat de misogínia simplement pretén tancar a casa. Al seu palau Penèlope fa el que creu que ha de fer per preservar l’amor, però també l’esperança en el futur: confia en el retorn d’Odisseu.

John Langdon-Davies (1897-1971) va ser un periodista britànic que va viure d’aprop els esdeveniments històrics de Catalunya des del 1920 al 1970. Va ser amic de Marià Manent i de Josep Pla. Va publicar Mites i felicitat dels catalans. Reflexions d’un escriptor britànic sobre la Catalunya dels anys 20 (Pagès Editors). Té un capítol dedicat a Penèlope. «Dues dones mediterrànies han estat adoptades com a ideals pels poetes i els contistes: Helena i Penèlope». Encarnen dues psicologies diferents, al seu entendre, en la psique masculina: «Tot home intenta reconciliar dintre seu el paper de pretendent i de marit. Com a pretendent prefereix Helena, com a marit, Penèlope». Conservador Langdon-Davies. Parla, però, des del seu temps i no sembla capaç de veure el coratge de Penèlope, la seva personalitat tan atractiva o més que la d’Helena. Penèlope té mil cares. El periodista, però, potser en beslluma futures percepcions: «Quan la roba canvia, tot s’altera». El passat 13 d’abril va morir Mary Quant, inventora de la minifaldilla que ha vestit Helenes i Penèlopes del segle XX.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de juliol de 2023. A la imatge, un fragment de la pintura Penèlope, de l'artista prerafaelita Sydney Harold Mateyard)

Etty Hillesum, escriptora morta a Auschwitz

 

     

Una nota de la Creu Roja va informar de la mort d’Etty Hillesum el 30 de novembre de 1943 al camp d’extermini d’Auschwitz. Una jueva més entre els milions que van ser liquidats pel règim nazi en la «solució final». Sabem de la seva vida i obra a través d’un diari escrit entre el 1941 i el 1943. És fascinant la llum d’índole religiosa que enmig de la fosca desprèn la personalitat d’aquesta jueva neerlandesa que va morir amb 29 anys.

Aquest any es compleixen 80 anys de la mort d’Etty Hillesum. Me la va fer conèixer Adrià Chavarria (1972-2009). El traspàs es va produir quan redactava Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes editorial, 2011). Me’l va enviar la seva mare, Dolors Curto. Vaig llegir el llibre amb llàgrimes als ulls. L’Adrià s’havia fet jueu. Hi havia, per tant, un lligam espiritual entre l’Etty i l’Adrià, que va dedicar tantes hores d’estudi a Simone Weil, Hanna Arendt, Sarah Kofman, Etty Hillesum, Ingeborg Bachmann i entre les nostres autores, Helena Valentí i Maria Mercè Marçal. Filòsof i historiador, s’havia vinculat al Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona.

«Una part de la literatura europea del segle XX va esdevenir una literatura de «testimoni», escriu Chavarria al seu assaig sobre Hillesum. L’havia començat el 9 de març de 1941. L’últim apunt és del 13 d’octubre de 1942, escrit en el camp de trànsit de Westerbork, un eufemisme per dir l’avantsala del camp definitiu de la mort. Començat a escriure a Amsterdam, la jove inicia un treball d’introspecció profunda que l’acabarà portant al despertar d’una fe en Déu que es tradueix en una feina altruista sense límits entre els presos. D’aquí ve la impressió que causa la darrera frase: «Una voldria ser un bàlsam vessat sobre tantes ferides». Aquesta experiència d’un Déu viu, no pas absent en aquelles hores inhumanes, és el que va commocionar el públic holandès, l’any 1981, quan es va publicar el diari d’Etty Hillesum, que és a la base de la novel·la biogràfica escrita per Carmen Guaita: La celda cerrada. El último viaje de Etty Hillesum (Editorial Mensajero). L’autora recrea el viatge existencial d’Etty en els tres dies que va durar el viatge des de Westerbork fins a Auschwitz, on va morir.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2023. A la imatge una fotografia d'Etty Hillesum feta l'any 1940)                                                                           

Poder i desig en qüestió

 

Llevat de l’amor i la mort, poques coses són posades tant en qüestió com el poder i el desig, ja des dels primers relats bíblics que vam conèixer d’infants quan estudiàvem història sagrada. Ens ho explicaven com en un conte, de forma entenedora per a les nostres ments joves, tot i que hi havia històries que ja vèiem fosques com la història de Josep, venut com a esclau pels seus germans perquè el seu pare Jacob el preferia. Quan Josep arriba a Egipte entra a servir al palau de Putifar. Ho fa tan bé que Putifar li confia l’administració dels seus béns, muller inclosa. La història la sabem: l’esposa de Putifar, avorrida de no fer res i tancada a palau, pretén Josep, que es nega a tenir-hi relacions. No vol trair l’amo i exerceix aquesta autoritat íntima, una forma de poder. La dona de Putifar, mestressa de la casa, però no de la seva llibertat ni del seu desig, acusa Josep de voler-la violar. Així és com entren en conflicte el poder i el desig per part de la dona de Putifar, de la qual, per cert, no en sabem ni el nom, com apunta Anna Pazos, que ha escrit Poder i desig, un assaig publicat per Fragmenta editorial en la col·lecció de nom tan atraient: Assaltar la Bíblia, que ofereix llibres de pensament escrits amb mirada moderna i humanista de registre ampli, sobre qüestions contemporànies a través de la relectura d’episodis bíblics com la història de Josep. L’episodi permet a l’autora reflexionar sobre un tema quotidià que és transcendent per a la vida humana com el poder i el desig.

Amb llibertat de pensament, i en algunes ocasions basant-se en la pròpia experiència –una manera de pensar sentint-, Pazos analitza la relació, sovint estreta, entre poder i desig i, atenció, entre l’eros masculí i el femení, amb les seves diferències no només biològiques sinó també culturals. Interessant de llegir és el capítol quart, on l’autora imagina una conversa entre Simone de Beauvoir i Hanna Arendt. És evident que el seu punt de vista com a dones i com a filòsofes dona per a una meditació de calat sobre el poder i el desig. Pensar des de l’experiència és un grau, com la mateixa Anna Pazos a l’hora d’escriure el seu assaig assaltant la Bíblia, entrant-hi per reflexionar, repensant-la des de sí.

(article publicat al setmanari La Fura, 26 de maig de 2023)

Essenis, cristians i càtars

Hereva de la modernitat, la nostra és una època marcada pel dubte, el qüestionament, la contestació. Aquest capteniment propi dels nostres dies ha fet que la investigació sigui un bon pal de paller no per adquirir certeses absolutes, sinó per confirmar o negar les llums i ombres que durant segles han planat sobre la fe, la història, l’existència humana.

És en aquesta tessitura que atrau llegir treballs d’investigació rigorosa com el que durant dècades ha ocupat Josep Maria Gort (Reus, 1942), interessat en els càtars, salvatgement cremats a les fogueres de la Inquisició. Ho ha fet des de la seva condició d’historiador, ja que Josep Maria Gort és també conegut en la seva faceta de pintor. Aquest treball pacient ara veu la llum a Essenis, cristians i càtars (Voliana Edicions).

A partir de la troballa dels manuscrits de Qumran, que donen notícia de l’existència de la comunitat jueva dels essenis, i basant-se en les recents investigacions i les pròpies deduccions, Gort vincula la figura de Jesús amb els essenis i el mestratge i ajut que aquesta comunitat monàstica del desert li haurien pogut prestar, formulant tesis agosarades com ara que Jesús no va morir crucificat, si bé ho va ser, com mostra la Síndone, el llençol sant, el sudari que va embolcallar el seu cos que es guarda a Torí. Els apòstols van ser testimonis de Jesús vivent, segons es pot deduir de la mateixa lectura dels Evangelis; els primers cristians no tenien per símbol la creu, sinó la figura d’un peix; Maria Magdalena va ser una apòstol de primera hora, ho sabem pel seu propi Evangeli no inclòs, és clar, al cànon, i més dades que els lectors podran valorar per ells mateixos, tant des de l’ateisme o l’agnosticisme, com des de la fe, que diria que no minva pas: la figura de Jesucrist, bella, exemplar i amorosa per damunt de tot, brilla amb tota la seva llum divina i humana.

Josep M. Gort exposa un estudi comparatiu entre essenis, primers cristians i càtars. Aquests «s’acosten molt més al moviment i l’obra de Jesús que no pas els dogmes imposats pel catolicisme», escriu l’historiador. I ja tenim un tema de debat encès, ja que tan bon punt es té coneixement dels càtars sorgeix la pregunta: per què una determinada Església oficial va voler eliminar-los tan dràsticament i cruel? Fa pensar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de maig de 2023) 

Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)