Primer viatge en tren a Vilanova

Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)

Maria de les Neus

Quan amb motiu de la Festa Major de l’any 2011 vaig ser invitada a pronunciar el Convit a la Festa, vaig pensar que, en la talaia del segle XXI, potser valia la pena retornar al moll de l’os de la celebració: el patronatge de Maria de les Neus, tot fent una aproximació en els avatars de la devoció mariana que li va donar sentit religiós. Alhora feia esment dels referents antropològics que tanta llum fan sobre la força dels arquetips, agents dinamitzadors i recreadors de l’imaginari col.lectiu.

En Maria de les Neus, Verge de les Neus o Marededéu de les Neus, hi batega el cor del vell arquetip de la mare condensat en les figures de la Deessa Mare, que la religió popular, amb la cristianització, va anar fent florir amb tants noms afegits al nom de Maria, i dels quals Maria de les Neus n’és un, com ho és el de Montserrat, Núria, Vinyet, Queralt, Cinta o Meritxell.

Ara s’acaba de publicar De la Diosa a Maria. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), un molt atractiu intel.lectualment treball del catedràtic de Filosofia i doctor en Antropologia Filosòfica, Joaquín Campos Herrero. Conscient de la importància de la teoria dels arquetips, l’artífex modern de la qual és Carl G. Jung (la base cal trobar-la en Plató), en el seu assaig el professor Campos posa en antecedents als lectors sobre l’activació i manifestació periòdica dels arquetips en la psique humana. Un dels arquetips més potents en la nostra psique és el de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense esmentar la mare. En l’inconscient col.lectiu, on de forma universal regna, doncs, l’arquetip de la mare, es troba també un fons ecumènic del qual emergeixen (i convergeixen) totes les formes espirituals, com escriu el professor Campos, tot fent memòria dels treballs de fenomenologia de les religions de Mircea Eliade.

Amb amplis coneixements de base, rigor intel.lectual i consideració per la figura cristiana de Maria, així com amb els seus estudis pacients –aquest treball de Joaquín Campos dóna la sensació que ha estat fet sense aquelles preses que esguerren qualsevol reflexió-, l’autor s’aproxima a la figura de Maria, mare del Jesús històric esdevingut el Crist postpasqual. S’hi apropa per posar el focus en la seva indubtable condició d’arquetip universal, alhora que té en compte Maria des del personatge que d’ella es visualitza través de les escriptures del nou Testament.

És justament per la seva condició de representació del matern universal, que Maria, vista alhora com a verge i com a mare, va poder calar tan a fons en l’imaginari de la gent que ja tenia devoció per l’espiritual i el simbòlic de la figura materna, o sigui: més enllà de l’estima per la pròpia mare. Les dessees que han precedit la figura d’una Maria celeste no eren, doncs, simples icones, com no són simples icones les representacions de les diverses Maries que tenen dia de celebració en el calendari litúrgic.

En l’interessantíssim assaig De la Diosa a María, de Joaquín Campos, hi ha reflexions fonamentals per entendre una de les pulsions més humanes que, a desgrat de la galopant secularització dels nostres dies, ens inviten, des del més profund del misteri de la vida, al conreu del seu aspecte espiritual. En la memòria col.lectiva hi ha les petges de les deïtats femenines que amb la seva energia espiritual van estimular la religiositat precristiana. El posterior cristianisme, forma religiosa que tant ha inspirat, d’art i de cultura, la nostra complexa civilització occidental, hereta les diverses deesses mares en la figura sublimada de Maria. Per als vilanovins i vilanovines, Maria de les Neus. Bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 de juliol de 2015. En la fotografia, una imatge de Maria de les Neus)

Ecologia global

La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a Roma.

D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa sobre el clima i el medi ambient, Laudato Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís, esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a predicar la gladnost, la transparència en l’àmbit de la política.

Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics, polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.

És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment d’escriure Manifest per la Terra, Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per necessitat, deien. El desenvolupament sostenible –escriu Gorbatxov- no és un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a garantir la supervivència de la humanitat.

El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons espirituals. En aquest sentit, Raimon Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra, va escriure el 1994. No n’hi ha prou de considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)  

Una biografia de Teresa de Jesús

Hi ha personatges l’atractiu dels quals travessa els segles. Teresa de Cepeda y Ahumada, de nom monàstic Teresa de Jesús, és un d’aquests personatges que, en paraules del poeta Joan Maragall, fa llum. Quan tants segles després del seu pas per la vida llegim la seva Vida, o qualsevol de les seves cartes o Cuentas, o ens endinsem en les Moradas del castillo interior, a desgrat del llenguatge barroc, propi de la seva època, sembla que tinguem Teresa d’Àvila al costat, que la santa ens parli a cau d’orella. La proximitat és total.

El que entenem per immortalitat, més enllà de la creença en una vida ultraterrenal, és això. Així, llegint-la, la immortal Teresa de Jesús pren vida, s’alça pletòrica i primaveral enmig dels nostres temps tan atabalats, tanmateix com els que va viure ella, i això que es delia per la contemplació i la pau. Teresa de Jesús, però, no ha estat fàcil de llegir als nostres dies i en les nostres contrades. Que un dictador com Franco se servís d’una de les seves relíquies, per exemple, no ha facilitat gens que la gent de la meva generació ‘progre’ llegís Teresa de Jesús sense aquests prejudicis al cap. Als quals, per acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi el de mística. Per a segons qui, i no cal dir que sense saber gaire en què consisteix el misticisme com a forma espiritual, el de mística és un adjectiu amb connotacions negatives.

Si per a fer-se una opinió pròpia sobre les coses cal saltar les barreres del pensament únic, o adotzenat, en el cas de fer-se una opinió sobre Teresa de Jesús les que calia saltar eren ben altes. No recordo exactament quan vaig llegir per primera vegada el llibre de la seva Vida. El que sí recordo és l’impacte colossal que em va causar. A l’escola ens havien fet llegir els seus poemes, que a penes podíem entendre, és clar, mainada com érem, i sense conèixer a fons els referents espirituals que els van motivar. En canvi, la dicció que vaig trobar a la Vida em va resultar tan diàfana que fins podia identificar-me amb aquella dona amb inquietuds, que són les de qualsevol persona que no es conformi amb una vida d’anar fent, amb poc esperit per conèixer-se i perfeccionar-se. Llegir la Vida de Teresa de Jesús convida a esdevenir algú amb cara i ulls per a una mateixa tant com per als altres, ja que ens fem com a persones entre i amb els altres.

Em va semblar entendre que Teresa d’Àvila no pensava tant en fer-se santa com esdevenir cada dia una persona una mica millor, i que si s’hi esforçava podia ser-ho. Comptant, és clar, no només amb la seva voluntat i treballs –Teresa sempre parla de treballs, perquè hi són-, sinó també amb aquella empenta interior sorgida del seu desig d’amistat amb Jesús. Para Vos nací, escriu.

Per entendre l’aposta personal de Teresa de Jesús –insisteixo en el terme personal perquè això és el que la distingeix i la fa atractiva als ulls del nostre segle-, cal aproximar-nos tant a la seva època a l’alba de l’edat moderna, com allunyar-nos dels nostres prejudicis postmoderns. En aquest sentit, ho ha fet amb altura intel.lectual i pacient treball de recerca l’escriptora neoiorquina Cathleen Medwick a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Aquesta biografia de la reformadora del Carmel, publicada per la seva autora l’any 1999, ha estat publicada ara en castellà (en una bona traducció) amb motiu de la commemoració del Vè. centenari del seu naixement.

Explica Cathleen Medwick (i no és dada intranscendent ja que descriu la seva implicació en el projecte), que va conviure amb l’escriptura de la biografia de Teresa de Jesús des que el seu primer fill era un bebè fins que els seus dos fills eren adolescents. Teresa d’Àvila, doncs, va fer-se present durant una bona colla d’anys en aquella llar a l’altra banda de l’Atlàntic amb la força poderosa d’una vida que, essent profundament espiritual, s’encarnava dia rere dia en els més envitricollats esdeveniments quotidians, tot fent bona la proclama dels benedictins: Ora et labora.

Aquest llibre és un intent de contemplar la santa mentre ella fa la seva travessia pel segle XX, escriu Medwick. Ara cal afegir-hi els primers quinze anys del segle XXI. Es diu que cada època demana una relectura dels clàssics. Teresa de Jesús ho és quant a escriptora, però la seva personalitat humana va més enllà ja que, com diu l’escriptor Pablo d’Ors en la introducció del llibre, els sants grans no entren en categories sinó que les creen.

El relat de la vida i obra d’aquesta santa entre els grans sants (no en va va esdevenir doctora de l’Església l’any 1970), és un relat que es llegeix com una novel.la i en el qual, ben oportunament, s’hi intercalen els propis escrits d’una dona que, es veu ben clar, es va avançar als seus temps. En aquest relat biogràfic, els lectors més exigents trobaran la tan desacomplexada com ben elaborada narració de Cathleen Medwick de les picabaralles que hi va haver entre els carmelites calçats i els descalços de la reforma que de forma valenta i intel.ligent Teresa de Jesús va propiciar, les maledicències i falses acusacions que provocaven excomunions o plets amb la Inquisició, la fira de les vanitats dins i fora del claustre, els embolics de la vida cortesana i l’eclesiàstica, la competència, o no, dels confessors que li van tocar en sort, els interessos mundans que provoquen interferències en la vida dels convents, els personalismes d’alguns abats i abadesses, les dificultats per a la negociació en una societat marcada per l’arrogància, la intolerància i el caprici dels poderosos, etc.

Res que no puguem reconèixer i compartir mentalment i coralment amb el món actual. D’aquí ve que a mesura que avancem en els capítols que componen Teresa de Jesús, de Cathleen Medwick, ens amari una sensació de veïnatge, de familiaritat entre els tràfecs d’aquella societat i la nostra, i comprenguem, en consciència, la indomable lluita per l’honestedat i per la justícia per part d’éssers poc conformistes amb un statu quo com el que Teresa de Jesús va trobar en l’època i en el país on va néixer.

Té raó, l’estudiosa i periodista Cathleen Medwick quan escriu que, com altres personatges religiosos de gran nivell, Teresa de Jesús té una aura que surt a la superfície amb cada traducció de la seva obra. A la qual cosa cal afegir que la formidable personalitat humana, literària i espiritual de Teresa de Jesús, reverbera a cada biografia que s’escriu d’ella.

Un exemple reeixit és la biografia que sobre la santa n’ha fet la mateixa Cathleen Medwick, fins al punt que l’escriptor Frank McCourt, autor de Les cendres d’Àngela, afirma que fins i tot a Teresa de Jesús li hauria agradat llegir aquest llibre sobre ella. En el qual, si bé s’hi projecten totes les seves llums, no és una hagiografia, no hi manquen les seves ombres. La mateixa santa d’Àvila les veia ben clares, les seves ombres, quan parlava d’ella mateixa sense plànyer els seus defectes, o roïneses, com en deia ella. És per aquest motiu que la seva santedat (avui en diríem persona realitzada de forma integral) ens sembla tan humana en el seu esforç per donar un sentit transcendent al seu viatge existencial. Que en el seu cas es resumeix en la total dedicació a l’amor de la seva vida: Jesús, ja fos prenent el seu nom, ja fos reformant el Carmel i fundant monestirs, ja fos escrivint sobre els camins de la perfecció de l’ànima per arribar als seus braços.

(article publicat a: https://castellinterior.wordpress.com)

 

Barcelona maçònica

Josep Maria Casas (Barcelona 1947), aparellador i API, després de viatjar per mig món (una cinquantena de països), l’estima per la Història i la Cultura l’ha dut a escriure diversos llibres, entre els quals: La mirada d’un turista: Barcelona, Una passejada per Barcelona, i Descobrint la Barcelona maçònica (Quarentena edicions, 2014).

Barcelona és més que una ciutat: és un univers. Per conèixer Barcelona es necessiten molts viatges, molts passejos, moltes visites. Hi ha una Barcelona a la vista i una Barcelona incògnita. Descobrir-les no només demana temps, interès i atenció: demana traça i intuïció. Ara que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més visitades del planeta, s’han multiplicat les guies de la ciutat, les visites guiades. Turistes i viatgers d’arreu del món s’afanyen a apamar la fesomia i l’esperit d’una ciutat que deixa bocabadat.

Ara que som a l’estiu, també nosaltres podem prendre’ns un dia, o més d’un dia, i provar de visitar Barcelona amb ulls de turista; o millor encara: amb ulls de viatger. Tot i que en coneixem força topants, segur que encara queden aspectes de la ciutat per descobrir. Un d’aquests aspectes és una Barcelona que, tot i que no està pas amagada, resta incògnita, ja que cal saber llegir els símbols amb què es presenta. És la Barcelona maçònica, aquesta paraula endimoniada a la qual cal treure no el misteri, que això és el que la fa tan atractiva, sinó el prejudici decimonònic i el pitjor: el franquista. Som o no som al segle XXI?

El llibre de Josep Maria Casas per descobrir la Barcelona maçònica no només és útil quant a descobrir signes maçònics en llocs emblemàtics de la ciutat de Barcelona (alguns de ben sorprenents, per cert), sinó que, com en la pantalla de l’ordinador, obre moltes finestres per saber de què estem parlant quan parlem de maçoneria, juntament a la seva història, a la seva tradició i els avatars que han dut a aquesta escola de progrés personal i, per tant, també de progrés per a la humanitat, fins al dia d’avui.

La confecció d’aquest llibre-guia-crònica té la seva gràcia. Casas proposa almenys tres dies (tal com els va fer ell amb un grup amb el qual el lector aviat ens familiaritza), a distribuir entre caminades per la ciutat i visites a llocs concrets, i tot això introduït amb xerrades prèvies del que cal saber per posar els visitants en antecedents.

En el mapa que planteja Josep Maria Casas hi ha tretze punts d’interès que cal visitar amb els ulls com unes taronges, i amb les orelles atentes a les explicacions, i tot això amanit amb les preguntes que van sorgint dels passejos i de les visites. Naturalment, qui ja hagi llegit el llibre Descobrint la Barcelona maçònica jugarà amb avantatge i mirarà amb uns altres ulls l’extraordinari llegat maçó que tenim a Barcelona, molt més interessant, cal dir, que el de Londres. Les petges maçòniques en monuments, edificis i façanes de la ciutat del Tàmesis no són, ni de bon tros, tan espectaculars. Els nostres artistes i artesans s’hi van lluir d’allò més.

Als qui hagin llegit el llibre de Josep Maria Casas, quan entrin en un dels temples maçònics que es visiten en les rutes per la Barcelona maçònica (a Internet hi ha molta informació), ja no els vindrà de nou la simbologia maçònica que s’hi contempla. Sembla, però, que el més interessant no rau tant en el significat d’aquests símbols (això també es pot trobar en una bona enciclopèdia), sinó el que aquests símbols acaben per fer descobrir dins d’un mateix, de forma semblant que per saber què és el ioga cal fer ioga. Tal com deia Jung, símbols i arquetips són la ciència de l’ànima, i, en tant que universals, es revelen a cadascú segons la seva idiosincràsia. Així, doncs, el misteri de la maçoneria continua. (Post scriptum. A Vilanova tenim un important llegat maçó: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer).

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juliol de 2015)

Atrapar la màgia

És un dels reductes en el món actual, tan dessacralitzat i descregut, on encara es poden assaborir gotims de màgia: estem parlant del circ. Hi ha dedicat molta atenció el pintor i dibuixant Joan Soler-Jové. Fa un grapat d’anys que a través dels seus dibuixos persegueix –i ho aconsegueix- transmetre aquest estat de gràcia que es dóna en el món del circ. Allà sembla que encara hi brilli la llum de la innocència. És per aquest motiu que entre els altres mons imaginaris que ens ofereix la modernitat, aquesta innocència roman com un record antic posat al dia cada vegada que es dóna una funció de circ sota la carpa.

Joan Soler-Jové (Barcelona, 1934), membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, és sens dubte un dels artistes de casa nostra que, seduït per l’univers i l’espectacle circense, l’ha sabut copsar amb els seus apunts inconfusibles. Com inconfusible és la silueta i els característics posats del pallasso Charlie Rivel, que tantes vegades ha dibuixat. Cal fer esment que després de la mort de Rivel, Soler-Juvé va promoure els memorials Charlie Rivel, a qui va conèixer d’a prop. Ja en vida del gran còmic li havia organitzat homenatges arreu de Catalunya i països europeus.

Amb una introducció de Javier Sáinz Moreno, de la Fundation Circus Arts, Joan Soler-Jové acaba de publicar un àlbum preciós: Dibuixos del Circ, el qual s’incorpora a la seva ja important trajectòria artística-literària, amb diverses publicacions sobre la temàtica del circ. A la vista dels dibuixos de Joan Soler-Jové, l’espectador de seguida se situa en aquell angle de visió que proporciona l’espectacle del circ, en copsa el moviment, i de seguida se sent amarat pels sentiments i estats d’ànim contrastats que aquest univers nòmada i acolorit desperta: alegria i melangia, rialla franca, tendresa, embadaliment, sorpresa, ensurt, autenticitat i regne de la màgia per excel.lència.

Només algú amb el talent de Soler-Jové pot atrapar aquell gest inesperat del pallasso sobre una cadira o tocant l’acordió; o aquella voltereta a l’aire, amb aquell domini del cos dels equilibristes; o aquell posat seriós del presentador vestit de frac, anunciant els números de la funció de circ. Joan Solé-Jové hi excel.leix amb el seu traç directe, amo d’un pols privilegiat. Amb Dibuixos del Circ tenim una mostra contemporània del circ de tota la vida, és a dir, amb l’esperit que no es marceix; una mostra que ens recorda els dies de la nostra infantesa, i que ens invita a la contemplació pausada d’un art que per naturalesa és mòbil, una seqüència de quadres, de performances diverses, tanmateix com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 10 de juliol de 2015. En les imatges: coberta del llibre, i una de les moltes imatges de Charlie Rivel sorgides de la ploma de Joan Soler-Jové)

Sopars a la fresca

L’estiu és època de sopars a la fresca, ja sigui en un establiment públic o ja sigui en un domicili particular. Pot començar amb unes llesquetes de pa amb tomàquet i pernil del bo, tallat al moment, si pot ser. O amb un bol de sopa freda. O amb una amanida amb molts ingredients i de tots colors, com en un mosaic. Els comentaris sobre política encara no han aparegut en la conversa dels comensals, però no falta gaire perquè tot està que crema.

El segon plat pot venir en forma de peix al forn, de o carn freda rostida, tot amb un acompanyament de patates i ceba a punt de caramel. Amb els efectes del vi, ja sigui blanc o ja sigui negre, el tema polític ja és sobre la taula i encén les galtes dels més apassionats. No n’hi ha per menys. El 27S tenim una cita a les urnes, i el més calent és a l’aigüera, diuen els que voldrien la llista única, o unitària, o el nom que li vulgueu donar a aquesta pinya que no s’acaba de veure fer. D’altres diuen que on vas a parar, ara, si el que convé és que es diferenciïn bé les sigles i se sàpiga qui és qui (com si no ho sabéssim).

Els ventalls han començat a fer la seva aparició, virolats com els vestits lleugers de les dones, tot i que n’ha que van de color de neu. Dreta i esquerra són termes obsolets, diu un. Un altre diu: estan diluïts en un magma ideològic en el qual no se sap qui és més conservador i qui és més alternatiu, que és el que ara està de moda. Ara el que interessa és tirar endavant el tema nacional, l’estat independent, o com vulguem anomenar això que volem tants, diu un tercer. La qüestió és que puguem administrar els nostres diners amb salut i seny, diu un quart.

Els amfitrions, sol.lícits, moderen el trànsit de plats de la terrassa a la cuina, treuen les molles de pa que fan tan lleig a l’hora de posar a taula els plats de postres. Fruita o gelat? Doncs mira, les dues coses, i encara hi afegirem uns bombons de xocolata que us llepareu els dits. Això va amb el cafè, diu un perapunyetes. El tema de Grècia ja ha sortit. Pobra gent, arruïnats completament i amb un deute que no podran pagar mai, i els que tenen els calerons uns barruts, o els tenen fora o no paguen impostos, diu un. A mi m’agrada aquest noi, el Tsipras, amb aquesta veu tan fonda i la mirada tan clara, diu una. No és un impostor, com d’altres, diu una altra, i s’acara als funcionaris europeus per salvar la dignitat del poble grec.

Però no parlàvem del 27S? El Mas és un lider natural. Com ho saps? Doncs perquè té tants amics com enemics. El mirall de Mas fa por. I perquè fa por, o, millor dit, perquè fa angúnia, diu un altre. Doncs perquè quan tens l’ànima una mica emmascarada no et pots mirar en un mirall tan transparent. Ah… Amb els cafès es parla de les qualitats i defectes dels líders del procés que, està clar, no ens enganyem, ha de ser cap a la independència. No ens ajudaran, diu un. Qui no ens ajudarà, diu un altre. Europa, el món. Sempre ens han deixat penjats, ja pots tenir raó, ja, que tothom mira pels seus interessos, i nosaltres vinga ser solidaris amb tothom, ara amb els jueus, ara amb els palestins, ara amb la pobra gent que emigra dels seus països en guerra… Però no parlàvem del 27S? Tu què votaràs? Home, el vot és secret, però vaja, tots sabeu el que penso, diu una de vestit blanc. Sí que ho saben, els altres comensals. I tot ve de quan ella encara era al ventre de la mare. Quan la dona va anar a fer els papers perquè la filla pogués néixer a l’hospital, el de la taquilla li va disparar: ¡Hábleme en cristiano! A causa de la vexació, del maltracte a la mare, ella va decidir venir al món l’endemà mateix. Va sortir del ventre de sa mare amb l’impuls de posar les coses a lloc. Era el dia 13 de març de 1951 i al carrer hi havia la famosa vaga de tramvies. Això ho ha explicat altres vegades, en altres sopars a la fresca. Per això tothom sap què votarà el 27S.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de juliol de 2015. A la foto, una taula preparada per un petit sopar a la fresca al jardí de casa)

Ora et labora

En el llibre Per amor a la justícia. Dorothy Day i Simone Weil (Viena edicions), la seva autora, Teresa Forcades, ens atansa la trajectòria humana i espiritual d’aquestes dues dones excepcionals, i que cal veure com a fars d’inspiració en el camí que ella ha triat de transitar entre la fe i el compromís social i polític. Forcades, que ha llegit els escrits d’ambdues dones en profunditat, i que coneix els detalls significatius de les seves biografies, tot i les diferències les agermana en aquest objectiu comú que és, per amor a Déu, posar-se al servei de la justícia i la lluita contra l’opressió social.

De la lectura amena (Forcades ha escrit aquest llibre de forma molt entenedora), aquí voldria fer una reflexió sobre un concepte monàstic que en un capítol sobre el treball ella treu a colació: ora et labora, que és aplicable, i molt, tant fora del claustre com en la vida quotidiana de cadascú. Forcades fa esment de la importància que les nostres societats modernes donen al treball intel.lectual com a més creatiu, i la poca que donen al treball amb les mans, els oficis, o el treball físic, dur, i, en conseqüència, de menys prestigi social. És un error també al meu parer. En primer lloc perquè no hi ha treball indigne en cap àmbit, i en canvi sí que hi ha persones indignes en un i altre àmbit. I en segon lloc perquè, posem per cas, no és imaginable un creador colossal, amb idees creatives a dojo com Picasso, sense la seva portentosa habilitat manual.

En la regla de Sant Benet, i en els monaquismes en general, s’intenta desenvolupar en equilibri les dues aptituds o talents necessaris per aquella complitud de la qual parlava Eugeni d’Ors: l’obra ben feta. Ora, més enllà de l’oració en un sentit estrictament religiós, equival a l’atenció en el que es fa o s’observa, i a la intel.ligència tant creativa com reflexiva, combinada amb labora, és a dir, amb el treball tan exquisidament efectuat com sigui possible mercès al desenvolupament progressiu de totes les habilitats.

Anant al terreny personal, treballo en una professió intel.lectual i creativa, però com la majoria de dones també faig les tasques de la llar, faig treballs amb les mans, alguns de ben durs, com tothom sap, i invisibles fins aquell dia en què no es poden fer, i aleshores es troben a faltar. He de dir que, volent tenir més mans que peus, és a dir, fer el millor possible en aquest àmbit, sóc de les que renten els plats de forma manual gairebé sempre, i que, com explica Forcades que feia Dorothy Day, eixugo les aixetes fins que queden ben lluents. És una qüestió estètica? Segurament. I amb la mateixa mentalitat de trobar bondat i bellesa en totes les coses, vaig fer tasques administratives –que no m’agradaven- en l’oficina on vaig treballar mentre estudiava Belles Arts. Sempre m’ha semblat que la traça adquirida en les feines considerades senzilles tantes vegades han estat el fonament d’una bona idea dibuixística, o narrativa, o d’un poema potent. Ora et labora són vasos comunicants.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de juliol de 2015)

Històries de Berlín (3)

Berlín és una ciutat difícil d’enregistrar visualment, li manca unitat: la destrucció per causa de la guerra, la posterior reconstrucció no sempre harmònica i la divisió amb el Mur, l’han desballestat. Alguns indrets semblen més cohesionats que altres, però és possible que sigui difícil, globalment, de cosir-ne les ferides internes. És per això que Berlín podria considerar-se un monument a la història que ha generat en el cor d’Europa, però que al mateix temps li ha passat per damunt, tot esclafant-la.

Apamar els llocs històrics de Berlín és una tasca lenta i feixuga, i sovint fa mal al cor. Tot és històric, a Berlín, encara que el que es presenti als ulls del viatger estigui reconstruït totalment o parcialment. A prop de la Kurfürstendamm, un dels carrers més comercials, i més orgiàstics des del punt de vista consumista –hi ha botigues i cafès de moda a cabassos-, en la Breidscheidplatz s’aixeca el que s’ha conservat de l’església-memorial del Kaiser Guillem, coneguda com l’Església del Record, un edifici neoromàntic construït el 1895, i que va ser destruït pels bombardejos del novembre de 1943. Després de protestes i contraprotestes dels berlinesos, les autoritats finalment van decidir conservar part de les ruïnes com a icona visible de les destruccions causades per la Segona Guerra Mundial a la ciutat. A la part de l’edifici que s’ha conservat se li ha afegit una sòbria construcció de línies rectes, una sala de culte o capella que no sembla gaire bonica vista des de fora, però que meravella quan s’entra a l’interior. Els visitants quedem fortament impactats amb l’explosió als ulls dels diferents colors blaus dels vitralls, obra d’un artista francès, Gabriel Loire. Damunt de l’altar, una figura estilitzada de Crist amb els braços estesos. Tot un símbol.

Un altre lloc emblemàtic de la ciutat, de densos episodis tan històrics com sovint dramàtics, és el passeig Unter den Linden, l’avinguda dels til.lers i de les desfilades del Berlín de preguerra que tantes vegades hem vist en pel.lícules i documentals en blanc i negre. En aquest passeig, tan agradable de fer en una tarda de diumenge de juny enmig de visitants com nosaltres, però també de famílies amb infants en cotxet, a mà dreta en direcció a la Porta de Brandenburg que es veu al fons, hi ha el neoclàssic edifici de la guàrdia reial, i que avui és un monument a les víctimes del nazisme. Abans de la Segona Guerra Mundial aquest lloc ja estava destinat a la memòria dels soldats caiguts en la Primera Guerra Mundial. Al mig d’una sala enorme hi ha una escultura de Käthe Kollwitz que representa una mare que acull el seu fill, un soldat mort als seus braços. La imatge, commovedora, recorda una pietà. Sota la sala descansen les restes d’un soldat desconegut i les d’un resistent. En aquesta terra sagrada també s’hi va dipositar terra extreta de nou camps de batalla europeus, així com d’alguns camps de concentració. Davant de l’escultura sempre hi ha corones de flors blanques o vermelles.

A la banda esquerra del passeig Unter den Linden (mentre era a Berlín vaig llegir la novel.la de Christa Wolf, Unter den Linden, una nouvelle que parla d’un amor desgraciat i que té com a escenari aquesta via que amb la partició va quedar a l’est de la ciutat), hi ha la Universitat Humboldt, la més antiga de Berlín, i que ocupava un antic palau reial. En la Bebelplatz, la gran esplanada que hi ha al davant i veïna dels edificis de la Biblioteca Reial i de l’Òpera, hi va tenir lloc la tristament famosa crema de llibres que van organitzar els nazis la nit del 10 de maig de 1933. Hi van cremar llibres considerats ‘no alemanys’: llibres de Freud, de Marx, de Mann, de Hesse, i de tots els qui eren mal vistos per aquell règim destructor, homicida i suïcida. Un monument molt discret, a penes és visible perquè és arran de terra, recorda aquella barbàrie. Sota un vidre es veu la imatge d’una llibreria amb les lleixes buides. L’obra està dissenyada per l’artista israelià Micha Ullman.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 de juliol de 2015. A la imatge, la fotografia que vaig fer, ara fa un mes, de l'escultura de Khate Köllwitz)

Històries de Berlín (2)

Un Berlín amb fesomia del que s’anomena cultura alternativa propiciada per una gran diversitat de moviments urbans, és ben visible en zones de la ciutat que coincideixen (i no sembla casualitat) amb les que estaven en el Berlín Est. La petja d’aquest esperit contestatari i underground va començar ben d’hora, a penes el Mur s’esfondrava a cops de pic i pala el novembre de 1989. Cases okupes, i pintades monumentals de grafitti a tort i a dret donen un aspecte acolorit, però brut, a imatges estripades, punk. En façanes i en carrers sencers dominen aquestes imatges d’un imaginari agressiu, nocturn i, segons com, diabòlic, ja que hi predominen, amb ferotgia, els colors negre i vermell. Art a les parets? Poques vegades, tot i que l’impacte visual resulta atractiu de fotografiar.

De la Frankfurter Allee, l’avinguda on estàvem allotjats, una tarda vam agafar un carrer perpendicular a aquesta via i vam baixar a peu per la Simon-Sach-Strasse, amb la idea de veure el tros de Mur –aquest tram roman sense urbanitzar- que encara queda a la Stralauer-Strasse, a tocar del gran pont, l’Oberbaumbrüke, que creua el riu Spree, per on volien fugir, nedant, els qui somiaven escapar-se de la RDA. En el passeig per la Simon-Sach vam anar observant la munió de petits restaurants, que un darrere l’altre, i de diverses qualitats, en aquella hora ja començaven a omplir-se de gent. La temperatura, agradable, permetia fer-ho a la vorera. Encara que al principi asseguda hi havia gent vestida força chic, com més avall anàvem més anàvem trobant gent vestida amb combinacions poc harmòniques, amb grans sabatots, i amb ornaments exagerats, alguns exhibint calaveres.

Encara no sabíem que ens trobàvem a prop d’un immens complex d’antigues naus industrials, algunes en ruïnes, les finestres amb els vidres trencats. Però d’altres naus estan actives i conformen un centre alternatiu: el RAW Tempel. Des de les èpoques més glorioses, el RAW ha allotjat petits tallers d’artistes contestataris, galeries d’exposicions d’art heavi, dur, d’altres en diuen antifeixista, etc., sales de concert de música tecno, cafès, bars, un cinema a l’aire lliure, una pista de skateboard. El futur d’aquest centre no està clar, ja que el 2007 un inversor va comprar l’antic complex industrial. Això no obstant, el 2010 l’associació que gestiona aquests tallers amb projectes culturals de tota mena (una mena de Can Vies), sales i cafès, va firmar un contracte per deu anys.  

Parets pintades i grafitti arreu donen un aire particular a aquest indret de naus fetes de maó, ara de color de sutge, i del qual ens informem que abans havia estat la seu dels tallers de manteniment i reparacions dels trens alemanys. Va estar operatiu fins al 1994. Observem que, en efecte, a prop hi ha una estació de tren: la S-Bahn Warschauer Strasse. Pels voltants, pul.lulen rodamons que trontollen, amb ampolles d’alcohol a la mà.

Tot i que podríem haver agafat el tramvia groc que dóna llum a la Warshauer Strasse, vam continuar el camí a peu. Aquesta zona té la gràcia d’un barri una mica degradat, però que s’està posant al dia. Ho comprovem en una llibreria de segona mà, que ofereix un espai decadent, però acollidor, per asseure’s a prendre un cafè. És segur que fan més calaix amb els cafès i els trossos de cake disposats en un petit taulell, que no pas amb els llibres venuts a poc preu. L’esplet de llibres d’aquest establiment és formidable. Vénen ganes d’aprendre alemany per poder llegir-los… No marxem de buit, però, ja que en revisar una lleixa de llibres en francès ens firem Nord, de Louis-Ferdinand Céline. Sembla estrany trobar aquest llibre aquí, a la zona est de Berlín, ja que Céline, que era metge, va ser col.laboracionista del govern de Vichy i, en entrar els aliats a París, se’n va anar a Alemanya. Anticomunista, simpatitzava amb el règim nazi. El recorregut biogràfic de Céline és interessant com ho és el segle XX, tot i les pèrdues i el sofriment que acumula. L’obra de Céline, notable, avui està ben estigmatitzada.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 de juny de 2015. A la imatge, una vista que vaig prendre al RAW Tempel)

Històries de Berlín (1)

Berlín és una ciutat de grans dimensions. Una ciutat moderna, però caòtica, ja que, a desgrat que el Mur que la dividia des de l’any 1961 va esfondrar-se l’any 1989, les restes d’aquesta frontera, que sobretot ho va ser mental, perduren en un urbanisme totalment disharmònic. Un dels centres d’enllaç entre les zones est i oest de Berlín és la famosa Alexanderplatz. Els berlinesos de la RDA en deien l’Alex, i era lloc de trobada dels joves els caps de setmana, tal vegada per anar al Cafè Sybille o al Cafè Moscú, avui dia visitats com peces de museu per viatgers curiosos com nosaltres, càmera en mà ni que sigui per atrapar-ne el fantasma, o pels berlinesos ostàlgics, paraula amb què també es designa el comerç d’objectes d’aquesta època passada.   

La nova Alexanderplatz és un conjunt d’edificacions modernes i centres comercials que esborren la fisonomia d’una plaça faraònica (80.000 m2.), malmesa completament pel desastre de la guerra, i que va ser remodelada per les autoritats de l’Alemanya de l’Est, desitjoses de donar una imatge imponent del seu govern. Al mig de la plaça hi ha la Torre de la Televisió, visible des de tants indrets de Berlín. Aquesta torre, far d’orientació, coronava la perspectiva de la Karl-Marx Allee, l’avinguda que acollia les desfilades del règim, flanquejada per cases de pisos amb aquell estil ostentós, pretensiós i exagerat, i que la gent corrent en diu pastís de noces. Aquestes cases fatxendoses no eren per a tothom. Només hi vivien els capitostos del règim, els empleats i treballadors més qualificats, i la gent que prestava els seus serveis en el departament que fos de l’Stasi (Ministeri de Seguretat de l’Estat). Abans de caure el Mur, a l’Stasi hi treballaven 15.000 persones.

Hi vam anar la tarda del 4 de juny, a visitar el que ara és el museu de l’Stasi, que es troba al número 103 de la Ruschestrasse. És fàcil d’anar-hi amb la línia 5 del metro que parteix de l’Alexanderplatz, nus d’enllaç de tantes comunicacions. El museu està en un edifici anodí, amb un punt ombrívol, sinistre, i construït amb aquell estil que vol ser modern i que resulta tan desangelat, propi dels anys seixanta, i del qual aquí també en tenim exemplars horrorosos.

Vam deambular per habitacions amb panells informatius de les activitats de l’Stasi, amb fotografies dels seus comandaments i amb vitrines plenes dels més enginyosos objectes d’espionatge, delació, informes, arxius. En el seu temps d’esplendor, aquest edifici, un dels que componien l’immens complex del Ministeri de Seguretat de l’Estat, era l’edifici del quarter general. El museu de l’Stasi revela amb tota cruesa i transparència l’aparell repressor de la RDA. Una visita com aquesta, amb un alt valor històric i humà, interroga visitants com nosaltres. Com ens agradaria veure les fotografies dels caps de la repressió del règim dictatorial de Franco… Els alemanys, malalts de tantes ferides, i els de l’Est amb dues dictadures a les espatlles, per sanitat no han trigat gaire a mostrar les imatges.  

Un dels punts interessants de la visita és el gran despatx, al tercer pis, d’Erich Mielke. Està tal com el va deixar. Mielke va ser el cap de l’Stasi entre el 1961 i el 1989, és a dir, des que es va aixecar el Mur a Berlín el 13 d’agost, diumenge. A la 1.11 hores, la ràdio de l’Alemanya de l’Est va interrompre l’emissió del programa Melodies de nit, per retransmetre la notícia: Els governs dels estats membres del Tractat de Varsòvia es dirigeixen a la Càmera Popular i al govern de la RDA amb la proposta d’establir un ordre de tal manera que obstrueixi el camí a les intrigues en contra dels països socialistes, i que garanteixi una vigilància segura en tota la zona del Berlín Est. Aquesta declaració no significava altra cosa que el tancament de les fronteres i el Berlín Oest bloquejat. En l’últim any, la gent que fugia de l’est cap a l’oest europeu havia estat un milió sis-centes mil persones. El Mur de Berlín ho va acabar en sec.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juny de 2015. La imatge la vaig prendre al museu de l'Stasi)

Zenobia Camprubí

Per poder viatjar a Boston des de Puerto Rico amb l’objectiu de tractar-se el càncer que ja creia curat (li havien extirpat un tumor l’any 1951), Zenobia Camprubí Aymar (Malgrat de Mar, Barcelona, 1887 – San Juan de Puerto Rico, 1956), va haver de contractar un jove metge perquè l’acompanyés. No podia fer el viatge sola, no s’aguantava dreta, uns dolors aguts la immobilitzaven.

Juan Ramón Jiménez, el poeta colossal, es va revelar, una vegada més, neurastènic i incapaç de fer les funcions de marit i company que la situació demanava. I justament perquè Zenobia volia continuar tenint cura d’aquell home que es mostrava tan misantrop com invàlid, és que volia curar-se. Hi havia moments, però, que apuntava en els seus Diaris: És massa no poder viure la pròpia vida.

Abans d’agafar l’avió, Zenobia Camprubí va tenir seriosos problemes amb Juan Ramón Jimènez, que, a més de no acompanyar-la, li demanava, fent el ploricó, que no el deixés sol… No sé si s’ha de parlar d’egoisme, de ceguesa, de covardia o d’inconsciència. El cas és que, en moments tant transcendents, el gran poeta continuava fent xantatge emocional a una dona que li havia donat tot.

El moment era crític. Zenobia havia retrassat la partença, el mal avançava i això va determinar el curs de la malaltia que finalment se la va endur. Abans de volar a Boston, però, aquesta dona previsora va fer a mans a la seva assistenta un grapat de cartes numerades. Les havia d’anar lliurant a Juan Ramón, una per dia durant la seva absència, que es va allargar més del previst. També va deixar preparats una pila de sobres amb l’adreça de l’hospital per tal que al poeta li fos més fàcil escriure-la. Mentre va durar l’estada a l’hospital, des del llit seguia governant casa seva, tal com es desprèn de les cartes enviades als Guerrero, un matrimoni amic de la parella.

Poc abans de morir, Zenobia va tenir una recompensa quan a l’autor de Platero y yo se li va concedir el merescut Premi Nobel. Però amb la malaltia terminal d’ella, la celebració va ser trista. Zenobia, una dona culta i independent, havia cregut i treballat amb energia per una empresa literària: la carrera de Juan Ramón, que finalment havia donat els seus fruits.

Només una dona forta com Zenobia Camprubí, l’excel.lent traductora de l’obra de Rabindranath Tagore, podia haver sostingut les vicissituds del seu matrimoni i els avatars de l’exili a causa de la Guerra Civil. Hi devia contribuir no només el seu caràcter i intel.ligència viva sinó també la sòlida formació que va rebre. El pare, català, era enginyer militar i voltava per mig món, i la seva mare, amb arrels als Estats Units, s’havia educat en escoles nordamericanes a Puerto Rico. Zenobia va rebre educació bilingüe i parlava altres idiomes. Un cop casada, aquella burgesa sempre es va guanyar la vida, contribuint, i no poc, a l’economia familiar, ja que ni tan sols Juan Ramón Jiménez podia viure d’escriure, si més no com estava acostumat.

En els seus Diaris, tan punyents, Zenobia Camprubí mostra que a desgrat de ser l’esposa abnegada del gran poeta, no va deixar que la seva personalitat quedés completament anulada, oculta sota les aigües. Va ser lleial al seu company, ella sí. La figura intel.lectual de Zenobia Camprubí, amb un llarg currículum com a escriptora i traductora, cal recuperar-la amb les seves pròpies llums i ombres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juny de 2015. A la imatge, Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez)

Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

Dies de parèntesi

Obro un parèntesi, aquests primers dies de juny. Serem uns dies de viatge. El lloc? Aquesta imatge us pot donar la pista... Fins a la tornada!