Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Forcades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Forcades. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de juliol del 2015

Ora et labora

En el llibre Per amor a la justícia. Dorothy Day i Simone Weil (Viena edicions), la seva autora, Teresa Forcades, ens atansa la trajectòria humana i espiritual d’aquestes dues dones excepcionals, i que cal veure com a fars d’inspiració en el camí que ella ha triat de transitar entre la fe i el compromís social i polític. Forcades, que ha llegit els escrits d’ambdues dones en profunditat, i que coneix els detalls significatius de les seves biografies, tot i les diferències les agermana en aquest objectiu comú que és, per amor a Déu, posar-se al servei de la justícia i la lluita contra l’opressió social.

De la lectura amena (Forcades ha escrit aquest llibre de forma molt entenedora), aquí voldria fer una reflexió sobre un concepte monàstic que en un capítol sobre el treball ella treu a colació: ora et labora, que és aplicable, i molt, tant fora del claustre com en la vida quotidiana de cadascú. Forcades fa esment de la importància que les nostres societats modernes donen al treball intel.lectual com a més creatiu, i la poca que donen al treball amb les mans, els oficis, o el treball físic, dur, i, en conseqüència, de menys prestigi social. És un error també al meu parer. En primer lloc perquè no hi ha treball indigne en cap àmbit, i en canvi sí que hi ha persones indignes en un i altre àmbit. I en segon lloc perquè, posem per cas, no és imaginable un creador colossal, amb idees creatives a dojo com Picasso, sense la seva portentosa habilitat manual.

En la regla de Sant Benet, i en els monaquismes en general, s’intenta desenvolupar en equilibri les dues aptituds o talents necessaris per aquella complitud de la qual parlava Eugeni d’Ors: l’obra ben feta. Ora, més enllà de l’oració en un sentit estrictament religiós, equival a l’atenció en el que es fa o s’observa, i a la intel.ligència tant creativa com reflexiva, combinada amb labora, és a dir, amb el treball tan exquisidament efectuat com sigui possible mercès al desenvolupament progressiu de totes les habilitats.

Anant al terreny personal, treballo en una professió intel.lectual i creativa, però com la majoria de dones també faig les tasques de la llar, faig treballs amb les mans, alguns de ben durs, com tothom sap, i invisibles fins aquell dia en què no es poden fer, i aleshores es troben a faltar. He de dir que, volent tenir més mans que peus, és a dir, fer el millor possible en aquest àmbit, sóc de les que renten els plats de forma manual gairebé sempre, i que, com explica Forcades que feia Dorothy Day, eixugo les aixetes fins que queden ben lluents. És una qüestió estètica? Segurament. I amb la mateixa mentalitat de trobar bondat i bellesa en totes les coses, vaig fer tasques administratives –que no m’agradaven- en l’oficina on vaig treballar mentre estudiava Belles Arts. Sempre m’ha semblat que la traça adquirida en les feines considerades senzilles tantes vegades han estat el fonament d’una bona idea dibuixística, o narrativa, o d’un poema potent. Ora et labora són vasos comunicants.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de juliol de 2015)

dimarts, 6 de maig del 2014

El centre de la perifèria


El 13 de juny de 2013, a la Casa del Tibet hi va haver un diàleg entre Teresa Forcades i Karma Lekshe Tsomo, monges de les seves respectives tradicions: cristiana catòlica i budista tibetana. Moderat per la periodista Ima Sanchís, el diàleg duia com a títol: Dones, espiritualitat i canvi social. Aquest diàleg ha estat publicat per Plecs Budistes, editorial que ha nascut de la necessitat d’una transformació radical que atenyi no només el canvi personal sinó també el social. Una cosa porta a l’altra.

Dios también anda entre pucheros, deia Teresa de Jesús. Ara és al bell mig l’àgora. No escapa a ningú que estem vivint un període que, en justícia, demana que allò que per mil.lennis ha estat a la perifèria de la història ara esdevingui centre, amb tot el que això significa no només de presa de consciència sinó d’operativitat per aconseguir-ho. Això sí, de manera pacífica però sense amagar el cap sota l’ala. La veritat i la llibertat són un guany de la consciència que no esdevé per art d’encantament sinó del treball d’anar-hi a l’encontre.

Sabem que la dona ha estat a la perifèria de la història, i el nostre estatus actual és el resultat d’una lluita diària que no pot cessar fins que, globalment, les dones no esdevinguem no només el centre per a nosaltres mateixes sinó centre de la història en paritat amb els nostres companys. Tant es pot parlar de canvi com de revolució, com fan Tsomo i Forcades. Sigui com sigui, el canvi forma part de la mateixa essència de la vida, i per això Teresa Forcades diu que ‘farem la revolució i la tornarem a fer’. Això només vol dir que sempre hem d’estar en procés de canvi per millorar les coses.

Els humans som un procés obert en el temps biogràfic (el budisme el dilata, ja que creu en la reencarnació). No ens hem de donar per acabats, hem de donar-nos l’oportunitat de canvi, de millora. Aquest creixement que ateny tots els àmbits de la persona, ha estat buscat per totes les vies religioses i espirituals que els humans hem creat, fruit de la necessitat que ens tiba amunt, ens eleva per sobre dels peus de fang.

Les dones tenim el nostre paper en aquesta evolució personal i col.lectiva de la humanitat, però sense la subordinació a la qual hem estat sotmeses pel sistema patriarcal. Els seus efectes nefastos són a la vista: discriminació, domini, explotació, injustícia, corrupció. Sent-ne conscients, hem d’actuar. La cultura, la filosofia, l’ètica, les tradicions religioses són eines formidables per corregir estructures socials esdevingudes injustes i inventar-ne de noves a la llum dels valors humans. Potser alguna vegada haurem de saltar-nos la llei, com recorda Forcades que va fer la nord-americana Rosa Parks. El gest d’asseure’s al lloc prohibit per a ella a l’autobús va obrir la porta a la no discriminació dels negres. En consciència, homes i dones estem destinats a ser i a fer les coses de manera diferent. I és que el que dicta l’amor, aquest sentiment universal, ens fa més valents i decidits.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de maig de 2014)