En el llibre Per amor a la justícia. Dorothy Day
i Simone Weil (Viena edicions), la seva autora, Teresa Forcades, ens atansa
la trajectòria humana i espiritual d’aquestes dues dones excepcionals, i que
cal veure com a fars d’inspiració en el camí que ella ha triat de transitar
entre la fe i el compromís social i polític. Forcades, que ha llegit els
escrits d’ambdues dones en profunditat, i que coneix els detalls significatius de
les seves biografies, tot i les diferències les agermana en aquest objectiu
comú que és, per amor a Déu, posar-se al servei de la justícia i la lluita
contra l’opressió social.
De la lectura amena (Forcades ha escrit aquest llibre de forma molt entenedora),
aquí voldria fer una reflexió sobre un concepte monàstic que en un capítol
sobre el treball ella treu a colació: ora
et labora, que és aplicable, i molt, tant fora del claustre com en la vida
quotidiana de cadascú. Forcades fa esment de la importància que les nostres
societats modernes donen al treball intel.lectual com a més creatiu, i la poca
que donen al treball amb les mans, els oficis, o el treball físic, dur, i, en
conseqüència, de menys prestigi social. És un error també al meu parer. En primer
lloc perquè no hi ha treball indigne en cap àmbit, i en canvi sí que hi ha
persones indignes en un i altre àmbit. I en segon lloc perquè, posem per cas,
no és imaginable un creador colossal, amb idees creatives a dojo com Picasso,
sense la seva portentosa habilitat manual.
En la regla de Sant Benet, i en els monaquismes en general, s’intenta
desenvolupar en equilibri les dues aptituds o talents necessaris per aquella
complitud de la qual parlava Eugeni d’Ors: l’obra ben feta. Ora, més enllà de l’oració en un sentit
estrictament religiós, equival a l’atenció en el que es fa o s’observa, i a la
intel.ligència tant creativa com reflexiva, combinada amb labora, és a dir, amb el treball tan exquisidament efectuat com
sigui possible mercès al desenvolupament progressiu de totes les habilitats.
Anant al terreny personal, treballo en una professió intel.lectual i
creativa, però com la majoria de dones també faig les tasques de la llar, faig
treballs amb les mans, alguns de ben durs, com tothom sap, i invisibles fins
aquell dia en què no es poden fer, i aleshores es troben a faltar. He de dir
que, volent tenir més mans que peus, és a dir, fer el millor possible en aquest
àmbit, sóc de les que renten els plats de forma manual gairebé sempre, i que,
com explica Forcades que feia Dorothy Day, eixugo les aixetes fins que queden
ben lluents. És una qüestió estètica? Segurament. I amb la mateixa mentalitat
de trobar bondat i bellesa en totes les coses, vaig fer tasques administratives
–que no m’agradaven- en l’oficina on vaig treballar mentre estudiava Belles
Arts. Sempre m’ha semblat que la traça adquirida en les feines considerades
senzilles tantes vegades han estat el fonament d’una bona idea dibuixística, o
narrativa, o d’un poema potent. Ora et
labora són vasos comunicants.
(article publicat a El 3 de vuit,
3 de juliol de 2015)
