Les set caixes

No puc deixar de compartir amb vosaltres, lectors de Terra Nutrix, la lectura de Las siete cajas (Circe), de Dory Sontheimer, un llibre que commou fins a les arrels, com en el seu dia em van commoure Sense destí, del premi Nobel Imre Kertész, i Si això és un home, de Primo Levi, i La nit, d’Elie Wiesel. Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona el 1946, va ser educada com a catòlica en l’apostòlica i romana Espanya de Franco. No va saber res dels seus orígens jueus fins que no va cumplir divuit anys, i no va saber res de la tragèdia que va atrapar part de la seva família fins arribar a Auschwitz, fins a la Solució Final del que els nazis anomenaven el ‘problema jueu’. L’única cosa que sabia és que ‘havien mort durant la guerra’.

Pietosament, els pares de Dory li van ocultar els dramàtics fets reals. Va ser quan va morir la seva mare (2002) que a l’altell de la seva habitació de soltera Dory Sontheimer va trobar-hi set caixes, amb tota la documentació familiar que els seus pares hi van guardar, testimoni de la tragèdia que també van viure milions de jueus europeus. Els nazis van calcular que se n’havien d’eliminar onze milions. Van morir més de sis milions de jueus en aquella matança industrialitzada que la història anomena Holocaust o Shoah. Els supervivents sempre s’han considerat culpables d’haver sobreviscut.

El relat de Dory Sontheimer, que reconstrueix la història familiar, s’acompanya de les cartes que les seves respectives famílies els van escriure, així com retalls de diari i els decrets que, l’un rere l’altre, els nazis anaven dictant a fi i efecte d’esmussar els drets dels jueus fins a deixar-los en no-res (els van obligar a tancar les seves empreses, cases, deixar les seves pertinences) per després segregar-los en guetos i ingresar-los en camps de concentració que van ser d’extermini. Un genocidi planificat en tota regla. De quina matèria està fet l’home capaç d’omplir una habitació de jueus i matar-los? Algú va pensar el que anava a fer?Ningú no va sentir vergonya, llàstima, culpa? Ningú no va pensar a interrompre la instrucció, obviar-la?-es pregunta Dory Sontheimer.

Els avis materns de Dory van morir ejecutats a les cambres de gas d’Auschwitz, així com una cosina, Marianne. Altres membres de la família van morir en altres camps, com Terezin. Els alts comandaments dels Aliats coneixien el que s’estava fent –escriu Dory Sontheimer. I la població? Els deportats en aquells vagons vergonyosos no tornaven, la història se’ls empassava com Urà es menjava els seus fills, la gent per força ho havia de veure… Els pares de Dory havien marxat d’Alemanya preventivament abans de la guerra civil espanyola, que van viure. A Barcelona van canviar de nom i de religió. Van sobreviure. Però van deixar set caixes amb la història familiar en un altell perquè no se’n perdés la memòria. En escriure-la, la tan terrible com delicada herència que va rebre Dory Sontheimer esdevé també nostra. Ens en fem responsables.

(aquest article ha estat publicat (4 de juliol de 2014) a Terra Nutrix, la meva columna en el setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Ana María Matute, in memoriam

El 6 de juliol de 1996, vaig publicar al setmanari L’Eco de Sitges, l'article: Acadèmica Ana María Matute. Aleshores feia poc que havia estat nomenada acadèmica. Vaig incloure aquest text al llibre Flor a l’ombra. Reflexions sobre el femení (Cossetània Edicions, 2006). El reprodueixo ara aquí, in memoriam.

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós, recordo la intensitat atmosfèrica viscuda la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula...

I va dir Ana María Matute: “No sé parlar”. I per aquesta raó escriu. Després, amb veu emocionada, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment epifànic, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és la imatge del que és la seva escriptura.

La narrativa de la nova acadèmica té un rerefons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge que brolla després de preguntar-se “¿Qui ha inventat la meva vida?” “¿Qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (¿reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també afirmava Gérard de Nerval. Entre les seves novel.les, el seu llibre més autobiogràfic és El río.

En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan sensitiu com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute posseeix una intel.ligència afectuosa que marca els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.

Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament als llibres! Ells, els llibres, els ho diran tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”

En el mateix simposi, Esther Tusquets va relatar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la a Sitges són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es podria anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: ¿Per a quan el Nobel per a l’acadèmica Ana María Matute?

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

Dies històrics

El meu pare sempre em recordava aquella famosa dita que afirma que tots els dies són sants i bons si hom està en gràcia de Déu. Avui dia, un equivalent laic d’aquesta santedat seria la predisposició a ser positius, a veure el costat bo de les coses i, sobretot, a obrar amb bondat i justícia, virtuts que van aparellades, tan en l’àmbit personal com en el col.lectiu.

Aquest any 2014 és un any de celebracions històriques, passades i presents, ja que tenim una cita important per a la història col.lectiva del país el dia 9 de novembre. Casualitat o causalitat?, com diria un amic meu, a qui li agrada llegir coincidències en tots els esdeveniments. Han passat 300 anys dels fets dramàtics del 1714. Fa 300 anys, doncs, que de forma intermitent som en lluita per recuperar més que el terreny físic, com pensen alguns equivocadament, el terreny espiritual perdut en aquella guerra. 

A 300 anys de lluita. 1714-2014, de Ròmul Brotons i Elisenda Albertí (Albertí editor), escriu Oriol Junqueras que ‘Catalunya deu ser un país d’intrèpids, si tenim en compte els episodis que ha viscut al llarg de la seva història’. Som arrauxats i intrèpids, però també assenyats, nobles, valents, resistents. Si no no s’explica com hem arribat fins aquí.

A 300 anys de lluita, els seus autors desgranen en vint episodis històrics aquesta persistent resistència, en aquest cas esdevinguda a Barcelona durant 300 anys, quan la ciutat va caure l’11 de setembre, i que sempre que ha estat possible s’ha manifestat sense violència. Una característica dels catalans en general és l’antimilitarisme i la via pacífica per resoldre conflictes. Amb tot, a vegades hem hagut de treure les dents. Una d’aquestes vegades va ser el famós episodi de la vaga de tramvies de l’any 1951, el primer boicot i vaga posterior després de la Guerra Civil.

Tots els dies són sants i bons, sí. I haver nascut a Barcelona el dia 13 de març de 1951, en un dels dies històrics de protesta contra un ignominiós estat de coses, potser marca d’alguna manera, almenys jo sempre ho he cregut així. Havent-se posat de part la meva mare a casa, de forma sobtada (no havia pas d’arribar aquell dia, serà que hi volia ser?), i davant la impossibilitat del meu naixement (el cordó umbilical m’ofegava), el ginecòleg que les bones veïnes van anar a buscar cuita-corrents a l’Hospital Clínic, va haver de venir a peu. Sort que no era gaire lluny de casa.

La vaga general havia estat conseqüència d’una inicial protesta ciutadana a rel de l’augment del preu dels bitllets del tramvia, aleshores un mitjà de transport molt popular, tot i que era deficient. Enmig de la misèria de la postguerra, i amb restriccions d’energia elèctrica, al Consell de Ministres se li havia acudit la brillant idea d’aprovar una pujada dels bitllets de tramvia en un quaranta per cent. A Barcelona el bitllet valia 50 cèntims, i amb la pujada augmentava el preu a 70 cèntims, una barbaritat, si es comparava amb els preus de Madrid, que costaven 30 cèntims, i amb la pujada el preu seria de 40 cèntims, molt per sota del preu de Barcelona! La indignació va fer vessar el got, i més si tenim present, com expliquen Brotons i Albertí, que la xarxa de tramvies era deplorable i amb poca seguretat: només en l’any 1950 s’havien produït vint-un-morts i gairebé cinc-cents ferits. En els dies posteriors, la repressió va ser forta i indiscriminada. Entre els empresonats, acusats d’haver organitzat la vaga!, hi havia l’estudiant Hilari Raguer, que després seria monjo de Montserrat. En plena democràcia, vaig conèixer un dels estudiants que havia fet costat a la vaga, Eduard Tell, un jove catalanista i separatista, com se’n deia llavors dels independentistes, que va haver de fugir a França.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de juny de 2014)

La lectura és cosa secreta

L’any 1989 va aparèixer un llibre de títol tan enigmàtic com atractiu: La lectura es secreto (Ediciones Júcar). La seva autora: l’escriptora de la generació del 27, Rosa Chacel (Valladolid, 1898 – Madrid, 1994). Aquesta republicana transterrada (com ella mateixa s’anomenava) a rel de la Guerra Civil, va donar continuïtat al seu treball intel.lectual, dramàticament segat, a través de conferències a la universitat i col.laboracions a la premsa de Buenos Aires, on va viure gran part del seu exili.

En aquest llibre s’aplega una tria de conferències i d’articles de Rosa Chacel, publicats en mitjans argentins de prestigi com ara Realidad (Revista de Ideas), Los Anales de Buenos Aires, que van acollir un gran nombre de les col.laboracions chacelianes, i la revista Sur (entre el gener de 1939 i l’octubre de 1950, Rosa Chacel hi va publicar vint-i-tres textos, entre els quals un fragment de la seva novel.la Memorias de Leticia Valle).

El llibre s’obre amb l’article: La lectura es secreto y la feria mundo. Sembla que els editors li havien suggerit que parlés de llibres. Per aquest motiu, Rosa Chacel adverteix d’entrada que el que ella vol fer és parlar no de llibres, sinó del llibre, del valor del llibre en ell mateix. I ja tens els lectors ficats dins el text, esperant a veure què voldrà dir l’escriptora amb aquesta singularització del llibre…

Faig versió aquí d’uns fragments d’aquest article:

Solitud, proximitat; el llibre, o millor dit, la lectura és [cosa] secreta. La forma amb què un llibre ens confia el seu contingut és tan immediata, que obra en la pantalla de la nostra ment [abans l’autora s’havia referit en el seu text a la influència en la societat del cinema i la televisió, que ella no troba que siguin competència per a la paraula escrita], suscitant-hi els poders de la imaginació; ja se sap que no hi ha res a la ment que no hi hagi entrat pels sentits. La imaginació esdevé més poderosa com més gran és el capital de coneixements, combinables amb allò que encara ens és desconegut.

El llibre, més que mostrar-nos el rostre de la seva època, ens confia –o delata- el rostre del seu autor. Podríem dir el gest, la clucada d’ulls que l’autor ens fa en confiar-nos el seu secret perquè, repeteixo, el llibre és  [cosa] secreta; en un llibre es dóna la proximitat màxima. Si sabeu, i, sobretot, si voleu llegir, heu d’entrar en el llibre, immergir-vos en la seva foscor, quedar-vos amb ell en la solitud de la seva cambra.

Llegiu a fons, llegiu els llibres de forma que el lector –cada lector- senti que allò s’ha escrit per a ell, perquè el veritable escriptor, el que escriu verbalment [en sentit bíblic] és a dir, amb absoluta devoció a la veritat, escriu de manera que fa diana en cadascú.

 Quan el lector, la lectora, hagi arribat fins aquí, pot preguntar-se per la segona part del títol de l’article: la feria mundo. Rosa Chacel, una dona de pensament lliure, no mercenari, que no es ven ni es plega al ‘món’ (d’aquí, feria mundo, o feria circo, que vindria a ser el mateix), insinua en el seu article que hi ha molt diletant, que poc s’estableix un veritable diàleg amb aquest autor o autora que escriu amb absoluta devoció i lliurament a la veritat… Per aquest motiu, la lectura que ella reclama per aquest llibre en singular ha de ser com una cosa secreta: allò que propicia complicitat entre l’autor i el lector, una conversa íntima, una obertura de l’ànima entre el jo i el tu…

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de juny del 2014. La imatge la vaig fer el juliol del 2011)

El ritme de l'existència

Dins la Setmana de Poesia, el 15 de maig vaig participar a la Taula de Poetes, iniciativa del Centre Dona i Literatura, de la Universitat de Barcelona, juntament a Marta Pessarrodona i Àngels Gregori. Es tractava de comentar aquests versos de Felícia Fuster: la platja se’m desclava / i em va clavant la set.

El text, molt més llarg, es pot resumir així: els versos de Felícia Fuster expressen les coordenades amb què es mou la vida inconscient, però també la vida conscient, la vida humana. Desclavar i clavar, clavar i desclavar, la realitat es mou sempre entre dos vectors que tiben. Sentint com aquestes forces primordials pretenen subjectar-nos, i que a vegades ens manen més del que voldríem, o que ens esqueixen l’ànima fins a fer-nos sentir el dolor de l’estrip, responem amb un tercer i gosat instint de síntesi: l’instint humaníssim que vol superar aquesta dualitat contraposada, tot sublimant-la, tot transcendint-la.

En aquest punt de síntesi, l’instint intermediari o comunicador dels dos pols en tensió, és un anhel de signe espiritual, és un anhel per entrar en una altra dimensió, i que Rabindranath Tagore en deia l’espai de l’infinit. Felícia Fuster evoca poèticament aquest instint doble d’ancoratge-desig per una banda, i de deseiximent per l’altra, amb la imatge d’una platja on la vida s’hi va clavant i desclavant. La platja, doncs, també com a realitat doble i oscil.lant, ja que el desig ancora i l’anhel de superació de la dualitat allibera.  

La vida ens va clavant amb la set, o el desig, i ens va desclavant amb l’anhel de transcendència quan experimentem l’impuls de superar la força que ara ens clava, ara ens desclava d’una realitat concreta, com si fóssim Prometeus lligats a la roca i volguéssim trencar aquest nus que no ens deixa caminar.

De les moltes vies que hi ha per transcendir la dualitat que correm el risc que ens empresoni, una és l’artística. Quan sortim de nosaltres mateixos, quan ens transcendim a través de la via artística, creem el que els antics grecs en deien harmonia, els romàntics en deien bellesa i la cultura hindú en diu rasa. Rasa és un terme sànscrit que significa el goig estètic que proporciona l’art, una via de reunificació amb l’Absolut, o dit d’una altra manera: amb la unitat de la vida. Harmonia, bellesa, rasa o goig estètic ens permeten experimentar la unitat de la vida en la seva fabulosa i expressiva diversitat.

La poesia com a forma artística té el poder de donar sentit, argument intern al que sembla que no en té o que sembla absurd. L’art proporciona un relat, una coherència, una harmonia interna en l’objecte artístic, com quan mirem un bodegó. El bodegó dóna sentit als elements dispersos que s’hi recullen. Aquest tot, aquest sentit, aquesta harmonia, té el poder de despertar una emoció intensa i profunda. L’art, com la imatge de la platja de Fuster on la vida s’hi clava i desclava, és temporalitat i intemporalitat al mateix temps. Deia Oscar Wilde que per a l’artista només hi ha un temps: el temps artístic. La immersió en l’art, tant per a qui el conrea com per a qui en gaudeix, permet superar la percepció dual de la realitat quan en una sola percepció intensa, corprenedora, les integra. Una mena d’advaita, per dir-ho amb un altre terme sàncrit, que significa anar més enllà del pensament dual objecte/subjecte.

Joseph Campbell afirma que la via de l’art s’assembla a la via mística. Per acreditar aquesta afirmació que pot semblar exagerada, podríem dir que el místic i l’artista s’assemblen, amb la diferència que el místic no té aquesta via per ofici, i l’artista, sí. I quin és, aquest esquema? Deixar-se amarar per la realitat, fer-se un, una, amb la realitat, això és transcendència, és a dir, dissolució del jo egòtic en un acte creatiu que pren cos en el poema.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de juny del 2014)

Ajudant del pintor Viladomat

Ahir vam visitar, al Museu d'Art de Girona, l'exposició El pintor Antoni Viladomat. 1678-1755. Aquesta mostra s'inclou en els actes commemoratius del Tricentenari. Després de la Guerra de Successió, que va somoure l'activitat dels tallers autòctons, Viladomat, un artista va erigir-se en el pintor de referència del mercat artístic català. En un dels quadres de la mostra, en un racó hi ha aquesta expressiva imatge, que parla per ella mateixa. 

La biblioteca d'El Greco

El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una llarga estona.

És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per pintar àngels amb les ales massa llargues…

El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia (Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida va acabar de definir el seu estil inconfusible.

L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals! D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema, ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.   

El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio, Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.

Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar 130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible. Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit a tots dos.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de maig del 2014)

Cosmologies familiars

Gilbert Durand que, amb Gaston Bachelard, el seu mestre, va ser un gran estudiós de la imatge poètica no com a fenomen gramatical sinó com a expressió fenomènica del símbol, deia que la cosmologia no pertanyia a l’àmbit de la ciència sinó més aviat a la poètica filosòfica. La cosmologia així entesa és una explicació del món, però també és una expressió de la nostra particular manera de ser humans al món. La cosmologia en sentit filosòfic es basaria, doncs, en la comprensió profunda del nostre món i en la confecció d’un relat coherent que integri la nostra interioritat relacionada amb la realitat exterior. Per saber-nos, més ben dit, per sentir-nos ser no només biològicament sinó també espiritualment, els humans necessitem buscar i trobar un sentit a la nostra existència.

Aquest sentit de la nostra existència no és només individual, encara que la recerca s’hagi de fer des de les nostres condicions particulars i que, de manera principal, procedeixen de les nostres arrels. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense parlar dels seus pares en primera instància, i de la família en general; certes problemàtiques familiars ens arriben de ben lluny. I és que la família és un sistema, i com qualsevol sistema està subjecte a uns principis o lleis internes que actuen de manera tan invisible i silenciosa en nosaltres fins al punt que tant ens poden procurar benestar com malestar.

La família vista com un sistema –o com una ànima col.lectiva, tal com jo l’entenc- l’ha estudiat amb gran encert Bert Hellinger, el filòsof, pedagog, antropòleg i teòleg que va crear una teràpia que cada vegada és més coneguda i apreciada en el camp de la psicologia, i que ell va anomenar constel.lacions familiars.

 En els grups o cosmologies familiars, qui ho dubta, hi ha unes dinàmiques ocultes que tant poden alimentar com intentar destruir a algun dels seus membres, a vegades fins aconseguir-ho. D’una cosa i l’altra en parla amb un gran sentit pedagògic Lola de Miguel Campos, psicòloga i educadora especialitzada en marginació social, a Constelaciones familiares. La reconciliación con nuestras raíces desde el Amor (Ediciones Obelisco).

Bert Hellinger diu que s’ha d’estimar el destí. Perquè una hora o una altra es presenta amb tota la seva força, és a dir, es fa conscient aquell sentit (potser no l’únic, però prou important), de la nostra existència que dóna ànima a la nostra vida que va més enllà de la mecànica del cos. El destí que apallissa també desafia i, per tant, enriqueix. Gràcies als cops de vent que a vegades ens tiren per terra, podem superar-nos i crèixer com a persones.

Heretem dels pares drames familiars no resolts, explica Lola de Miguel Campos. Osho, un mestre hindú, diu: La meitat del teu ésser consisteix en la teva mare i l’altra meitat en el teu pare. Tu ets aquí per ells. Tot el que t’està passant és, en certa manera, per ells. Vet aquí perquè hem d’intentar trencar dinàmiques familiars perverses. Fer llum a aquests desgavells que proporcionen tant de dolor psíquic sembla fins i tot un deure per tal que no l’heretin els nostres fills, que l’haurien d’entomar com nosaltres l’hem hagut d’entomar. En les dinàmiques familiars regeixen lleis inconscients de compensacions. Quan he llegit que l’anorèxia acostuma a ser un intent de ‘salvar’ al pare de la mort, he entès millor l’arrel profunda de la que jo vaig patir. El meu pare no va tenir l’estima de la seva mare i va ser abandonat a la seva sort als quatre anys. La seva és gairebé la història de Mowgli, i la seva vida emotiva d’adult se’n va ressentir, sempre va anar geperuda. Sempre he sabut, no sé com, que havia de ‘protegir’ d’alguna cosa dolenta a aquell que em va donar la vida. Encara ara ho haig de fer amb la seva memòria… Per part de pare, doncs, (de la mare en parlaré un altre dia), sóc hereva del que també podria ser un relat de Dickens, només que amb el desig de cura familiar l’he tret del quarto fosc. De la mà de la consciència arriba el perdó; és salvífic individualment, alhora que la seva bonesa irradia en la família.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de maig del 2014)

Sinagoga de Santa María la Blanca

Ara és un temple de l'Església catòlica, tot i que no s'hi oficia, ja que aquest espai s'ha museïtzat. Abans, Santa María la Blanca era una sinagoga, i així és coneguda a Toledo, i així es fa conèixer als visitants, que queden extasiats davant la seva rara bellesa. La seva construcció d'estil mudèjar va ser feta per picapedrers musulmans. Construïda l'any 1180, com a sinagoga va funcionar 211 anys, fins al terrible pogrom (paraula que vol dir 'devastació') de 1391. La primera vegada que vaig visitar aquesta sinagoga tenia les parets blanques escrostonades. Ara llueix impecable, com es pot apreciar a la fotografia. 

Gresques i botellots

El cap de setmana de l’1 de maig saltava la notícia que a Calella hi havien anat, com els huns invadint Europa, grups de joves francesos, amb l’estada i la pensió pagada a un preu de per riure, i amb dret a visitar discoteques i beure alcohol a cor què vols. Les primeres imatges dels joves fent el simi i la símia que van sortir a la televisió ja donaven una idea de com podria acabar tot plegat, això comptant que no hi hagués cap desgràcia (l’any passat es va posar de moda el balconing, salts a la piscina des d’un lloc alt, alguns joves hi van deixar la pell).

Els botellots ja no són cap novetat, en les nits de cap de setmana, i no només constitueixen una preocupació per molts pares, sinó també una preocupació pels regidors i regidores de seguretat i governació, tal com s’expressava en una entrevista la regidora de Sitges, Vinyet Lluís: La nit de Sitges s’ha tornat més problemàtica amb els botellots. El turisme de masses juvenils comporta un augment de gresques, botellots i altres herbes, com també saben bé a Salou o a Lloret.

Gresques i botellots no són cap novetat entre un determinat jovent, no tot el jovent, però. Per sort a mida reduïda, sempre hi ha hagut gent amb tendència a passar-se de rosca, a la disbauxa, a la carnavalada i als actes forasenyats que se’n poden derivar, com acabo de llegir en un llibre esplèndid, La gresca (El Gall Editor), del gran escriptor gallec, Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897 – Vigo, 1979) en una excel.lent traducció de Jaume Silvestre Llenares.

A La gresca trobem narrats els últims dies de tres personatges marginals: el Castizo, el Bocas i el Milhomes, perquè són els últims, encara que ells no ho sàpiguen quan comencen a esmorga, que així és com se’n diu d’una gresca perllongada amb molt d’alcohol, a vegades durant dies, a Ourense, la ciutat on té lloc la tabola que acaba en pura tragèdia.

La primera publicació d’aquesta novel.la, en època franquista tan inconvenient, va ser a l’Argentina l’any 1959. A la península es va publicar mutilada per la censura l’any 1970. És tot just ara, en la traducció catalana, que podem llegir sencer un relat que ha esdevingut canònic en la narrativa gallega. A Ourense es poden seguir les fites relatades A esmorga en carrers, places, tavernes, prostíbuls i cases particulars (on els esmorguistes entraven de manera furtiva), per acabar als afores, en un abocador, metàfora del viatge sense retorn de dos dels protagonistes, ja que és el tercer, el Castizo, qui en el que es constitueix un monòleg de la història que acaba com el rosari de l’aurora, explica els esdeveniments al jutge, que és com una paret, una altra metàfora de la sorda actitud de la justícia espanyola d’aquell temps.

La gresca és una novel.la d’alt nivell, escrita amb una gran modernitat tant des del punt de vista estilístic com des del punt de mira per part de Blanco Amor, que en el seu moment va trencar la dinàmica de la novel.la costumista gallega. Amb atreviment per l’època, a La gresca trobem insinuada una relació homoeròtica entre dos dels amics, vista i viscuda de forma enrevessada, amb tants prejudicis ambients, així com trobem una visió carnavalesca d’aquelles nits disbauxades, de temps trabucat en el qual l’ordre habitual és subvertit. Tant el lector d’aleshores com el lector actual hi pot endevinar una lliçó de vida que travessa tota la història, ja que hi ha gresques i gresques, i la que emprenen sense seny ni aturador els tres amics ja es veu que no pot acabar bé. En la seva novel.la, Blanco Amor ens ofereix una tragèdia grega, ja que eleva l’anècdota a categoria, també quant al marc, ja que l’acció del relat esdevé en un dia molt plujós i una nit gebrada, com la mort que acaba emparant-se de dos dels amics en aquesta gresca que acaba de forma tràgica, i que, passats els anys, encara anava de boca en boca per tota la ciutat. No n’hi ha per menys.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 de maig de 2014)

Taula rodona de poetes

Per si us va bé d'assistir-hi aquest dijous, 15 de maig, a les 19.30h., a la Fundació Antoni Tàpies.

La Catalunya jueva

Farà uns quatre anys, vaig visitar la sinagoga del carrer Marlet, al call de Barcelona. Allà vaig adquirir una guia sobre la Catalunya jueva. És una guia orientativa per a qui, tant de fora com des de dins estant del territori, vulgui resseguir les petges de la presència jueva a Catalunya. És imprescindible conèixer els llocs –més de seixanta- on hi va haver aljames, algunes de molta rellevància no només quant a nombre d’habitants sinó per la seva personalitat cultural, com les de Barcelona, Girona, Tortosa, Tàrrega, Manresa i Puigcerdà, entre d’altres. A partir de l’any 70 d.C., any de la destrucció del temple de Jerusalem, ja van arribar al nostre territori jueus de la diàspora, molt abans, doncs, que sorgissin comunitats cristianes. I, per suposat, abans del naixement de Catalunya.

L’auge de la cultura hebrea per tot el país es va donar al segle XIII i va estendre’s fins a la primera meitat del segle XIV. És una època de gran esplendor, el seu segle d’or, per entendre’ns. El seu descens comença amb l’arribada de la pesta negra, l’any 1348. En aquesta època es comença a culpar els jueus de tots els mals del món, la qual cosa va desembocar en els aldarulls del 1391, que va comportar la fi de moltes aljames catalanes. Finalment, la controvèrsia de Tortosa (1413-14), convocada pel papa Benet XIII, va suposar un retorn de la inestabilitat entre les comunitats cristianes i jueves, i les persecucions que van culminar amb el decret de l’expulsió dels jueus de tota la Península Ibèrica, l’any 1492.

L’any 1348 hi va haver una tragèdia al call de Tàrrega. Un seguit de males collites i la consegüent crisi econòmica, va propiciar una gran tensió social i confrontació religiosa creixent. Aquesta situació va esclatar amb l’arribada de la pesta a Catalunya. El juliol de 1348 es va produir un assalt al call de Tàrrega. Es van assassinar més de tres-cents jueus. Es tenia coneixement d’aquest avalot per la documentació de la Cancelleria Reial i el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes. Però ha estat a partir de les excavacions al call l’any 2007, i molt especialment a la necròpolis hebrea de les Roquetes, que s’ha pogut conèixer l’abast d’aquell horror. Només en sis fosses comunes ja hi ha enterrades, vestides, vora una setantena de víctimes. Que anessin vestides dóna la mesura d’aquests fets dramàtics, ja que els jueus enterren els seus morts ritualment. Després de vetllar el mort un dia, en arribar al cementiri es realitza la Tahará (bany ritual) en el cas que el cos no hagi estat encara rentat i purificat. Després se l’amortalla amb les Tajrijim, mortalles blanques. Si el finat és un home se li col.loca a sobre el Talit (mantell de les oracions), que va portar en vida. Amortallar els morts de blanc té com a objectiu assenyalar la igualtat absoluta que existeix entre els éssers humans en el moment de la mort.

A rel de les descobertes arqueològiques, des del passat 19 de març, el Museu Comarcal de l’Urgell de Tàrrega compta amb la mostra permanent, Tragèdia al call de Tàrrega 1348. En l’exposició es poden veure objectes quotidians de la vida del call. I tot i que la tragèdia està contextualitzada en el vídeo que protagonitza Moixé Natan, un reconegut escriptor jueu targarí (una de les fortunes més grans de Tàrrega del segle XIV, que va sobreviure a la massacre), en el discurs expositiu no es fa prou èmfasi que va ser una matança antisemita en tota regla. Aquesta mortaldat tan enorme posa el cor en un puny i cal admetre que des del cristianisme s’han fet coses terribles. Aquests fets luctuosos demanen un decidit acte de contrició pòstum. De la mateixa manera que, amb sentit de justícia i caritat, es vol retornar la dignitat a tants morts de la Guerra Civil del bàndol republicà, també s’hauria de voler un acte de reparació de les víctimes de les matances antisemites allà on sigui que es van produir, ni que hagin passat segles. Els actes de reparació són necessaris per tancar ferides històriques.    

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 maig de 2014. A la imatge, joies jueves)

    

    

El centre de la perifèria

El 13 de juny de 2013, a la Casa del Tibet hi va haver un diàleg entre Teresa Forcades i Karma Lekshe Tsomo, monges de les seves respectives tradicions: cristiana catòlica i budista tibetana. Moderat per la periodista Ima Sanchís, el diàleg duia com a títol: Dones, espiritualitat i canvi social. Aquest diàleg ha estat publicat per Plecs Budistes, editorial que ha nascut de la necessitat d’una transformació radical que atenyi no només el canvi personal sinó també el social. Una cosa porta a l’altra.

Dios también anda entre pucheros, deia Teresa de Jesús. Ara és al bell mig l’àgora. No escapa a ningú que estem vivint un període que, en justícia, demana que allò que per mil.lennis ha estat a la perifèria de la història ara esdevingui centre, amb tot el que això significa no només de presa de consciència sinó d’operativitat per aconseguir-ho. Això sí, de manera pacífica però sense amagar el cap sota l’ala. La veritat i la llibertat són un guany de la consciència que no esdevé per art d’encantament sinó del treball d’anar-hi a l’encontre.

Sabem que la dona ha estat a la perifèria de la història, i el nostre estatus actual és el resultat d’una lluita diària que no pot cessar fins que, globalment, les dones no esdevinguem no només el centre per a nosaltres mateixes sinó centre de la història en paritat amb els nostres companys. Tant es pot parlar de canvi com de revolució, com fan Tsomo i Forcades. Sigui com sigui, el canvi forma part de la mateixa essència de la vida, i per això Teresa Forcades diu que ‘farem la revolució i la tornarem a fer’. Això només vol dir que sempre hem d’estar en procés de canvi per millorar les coses.

Els humans som un procés obert en el temps biogràfic (el budisme el dilata, ja que creu en la reencarnació). No ens hem de donar per acabats, hem de donar-nos l’oportunitat de canvi, de millora. Aquest creixement que ateny tots els àmbits de la persona, ha estat buscat per totes les vies religioses i espirituals que els humans hem creat, fruit de la necessitat que ens tiba amunt, ens eleva per sobre dels peus de fang.

Les dones tenim el nostre paper en aquesta evolució personal i col.lectiva de la humanitat, però sense la subordinació a la qual hem estat sotmeses pel sistema patriarcal. Els seus efectes nefastos són a la vista: discriminació, domini, explotació, injustícia, corrupció. Sent-ne conscients, hem d’actuar. La cultura, la filosofia, l’ètica, les tradicions religioses són eines formidables per corregir estructures socials esdevingudes injustes i inventar-ne de noves a la llum dels valors humans. Potser alguna vegada haurem de saltar-nos la llei, com recorda Forcades que va fer la nord-americana Rosa Parks. El gest d’asseure’s al lloc prohibit per a ella a l’autobús va obrir la porta a la no discriminació dels negres. En consciència, homes i dones estem destinats a ser i a fer les coses de manera diferent. I és que el que dicta l’amor, aquest sentiment universal, ens fa més valents i decidits.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de maig de 2014)

Meditació sobre sant Jordi

La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia, enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles, carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de millor a la gent que estimem.

És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de Tarragona.

En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar. Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz Osés, és radical i irradicable.

Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.

Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia, reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia. L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures, animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.

No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal, una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces, sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament, alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)

Rosa en primer pla

Ahir tot just la rosa estava obrint-se, avui ja ha fet el ple. He fet la fotografia fa una estona, rosa en primer pla... Que tingueu un bon dia!

Addictes a l'amor

L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament. L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la mateixa conducta.

De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan podem estimar de forma adulta, madura.

En el llibre Amor y dolor en la pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa, Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.

Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients, però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat. Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.

Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats extremes. Escriu Carmen Durán: De la mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon punt han consumat el desig), aquests se senten atrets pels addictes a l’amor.    

La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és, i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)