La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia,
enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més
aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar
reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles,
carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les
seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de
millor a la gent que estimem.
És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha
significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més
encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha
passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes
de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de
les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant
Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència
bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la
icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de
Tarragona.
En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el
simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria
el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar.
Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz
Osés, és radical i irradicable.
Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del
segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan
espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de
genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc
l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja
sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.
Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres
mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que
buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia,
reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en
alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la
llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia.
L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem
la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través
d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures,
animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura
símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.
No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i
de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè
és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i
dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a
la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal,
una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces,
sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en
nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a
l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de
l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament,
alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)
