L’addicció és una patologia, més o menys maligna, sobretot per qui la pateix. L’addicte
experimenta la tirania, el dolor i la insatisfacció constant que li causa
l’addicció. Sovint desconeix el motiu, l’arrel d’aquesta ànsia. L’addicció
vindria a ser com llançar aigua en un pou sec, que la xucla immediatament.
L’ànsia no s’assacia ni tan sols de forma momentània. L’arrel de l’addició es
troba en el subconscient. Portant l’arrel de l’addicció a la consciència
comença a cessar la insatisfacció que porta una vegada i una altra a repetir la
mateixa conducta.
De la mateixa manera que hi ha addictes a l’alcohol o a algunes substàncies
químiques, hi ha addictes a l’amor. L’amor no com a la més alta expressió de
les relacions humanes, que deixa lliure a l’ésser, sinó com a substitució del
propi ésser. El nostre ésser mai no l’hauríem de delegar a ningú. No podem ni
devem ser a través dels altres, sinó que hem de ser amb els altres. L’addicte a
l’amor és depenent, és per això que és una patologia. Tot el que podem
necessitar íntimament ho hauríem de poder extreure de nosaltres mateixos. Els
altres no ens han de fer feliços. Només quan som nosaltres mateixos és quan
podem estimar de forma adulta, madura.
En el llibre Amor y dolor en la
pareja (Kairós), la seva autora, Carmen Durán, dedica un capítol sencer a
parlar d’aquests amors que no ho són. Psicòloga, psicoanalista i filòsofa,
Durán dissecciona les complexes relacions de parella, començant pel
començament, és a dir, analitzant els vincles afectius desenvolupats durant la
infantesa, i que tanta repercusió tenen en les relacions de la vida adulta.
Com passa amb les addicions de tota mena, l’addició a l’amor no es produeix
a nivell racional. Diu Durán que aquesta atracció que s’encarna en una persona
concreta moltes vegades no està s’acorda amb els nostres desitjos conscients,
però quan tenim actituds addictives cridem aquesta persona, la volem a prop
tant sí com no. Aquesta compulsió sembla incontrolable i aliena a la voluntat.
Encara que racionalment es tingui clar que aquesta relació fa mal, que no
convé, l’emocionalitat ens traeix i ens posa en els seus braços.
Això explica tantes relacions tòxiques, com es diu ara. Una relació de
parella són dues persones. En aquest tipus de relacions es donen polaritats
extremes. Escriu Carmen Durán: De la
mateixa manera que els addictes a l’amor se senten atrets pels addictes a la
evitació (és a dir: als qui no es volen comprometre, als qui fugen tan bon
punt han consumat el desig), aquests se
senten atrets pels addictes a l’amor.
La literatura, gran enformadora d’arquetips, ha creat figures colossals per
mostrar aquesta patologia tan vella com el temps. La figura de Don Joan entra
en aquest esquema. Don Joan, insaciable consumidor amorós i, alhora, evitatiu
del compromís amb una altra persona) necessita amants que siguin addictes a
l’amor, és a dir, amants obnubilades que quedin atrapades emocionalment en un
amor que no és amor. Ja sabem com n’és, de seductor, Don Joan, que fa veure
garses per perdius. Aquesta persona evitativa té una por horrorosa a la
intimitat, l’espai on creix i madura l’amor de la parella. Ara bé, en
descàrrec de Don Joan i la seva amant –no Donya Inès, que trenca el motlle
d’amant absorbida per esdevenir ella mateixa-, direm que molt sovint aquestes
actituds han estat gestades en la més tendra infantesa, quan l’infant se sent
desatès en l’àmbits dels afectes. Això no obstant, esdevenir adults és cosa
nostra. De manera que si advertim que repetim massa el paper de Don Joan (o de
Donya Joana, que també n’hi ha), en les nostres relacions, o el d’amant abduït
o abduïda, alerta, i mirem de sortir d’aquest laberint de l’amor que no ho és,
i que tant de dolor ens causa, tant si en som agents actius o passius.
(article publicat al Diari de Vilanova,
25 d’abril de 2014. La imatge que il.lustra aquesta entrada està presa al museu d'Atenes, setembre de 2013)
