A la imatge, col.lecció de sis ex-libris inspirats en versos de Joan Vinyoli. És la meva contribució a l'Any Vinyoli i al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014, en el marc del qual seran presentats.
dimarts, 22 d’abril del 2014
diumenge, 20 d’abril del 2014
Bona Pasqua!
Al voltant del migdia ens truca com cada any la Maria Teresa Papageorgiu, la nostra amiga grega (la vam conèixer fent cua per veure l'exposició Cézanne al Gran Palais, de París), per felicitar-nos la Pasqua. M'explica que allà la fòrmula de felicitació és: Jesús ha resuscitat, i la contestació: Sí, Jesús ha resuscitat.
En la imatge: Dona amb ram, de l'artista mèdium, o de la mèdium artista, Josefa Tolrà. Es va fer una exposició de la seva obra tan sorprenent com ho és la seva història vital, a Can Palouet, Mataró (desembre 2013 - març 2014). El catàleg és una joia.
Etiquetes de comentaris:
Josefa Tolrà,
Maria Teresa Papageorgiu,
Pasqua
dijous, 17 d’abril del 2014
Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014
Els ex-libris, si no són tan antics com els llibres,
inclosos els incunables, poc se’n falta. En el número 50 de la revista Ex-libris. Portaveu de l’Associació Catalana
d’Exlibristes, publicada el 2012, hi ha un article dedicat a l’ex-libris de
Cristòfor Colom, una signatura manuscrita trobada a la Cosmografia de Ptolomeu,
que es guarda a l’Acadèmia d’Història. En dóna notícia la seva directora,
Carmen Manso Porto.
Sembla que Cristòfor Colom va manejar aquesta Cosmologia abans de començar
el seu primer viatge que va donar com a resultat el descobriment de les Índies
Occidentals, el 1492. Aquest article s’acompanya d’aquesta signatura, que Colom
feia servir per autentificar els seus escrits, a fi i efecte que els lectors la
poguem visualitzar. Signatura de la qual Carmen Manso fa una interpretació.
També l’escriptora Maria Carme Roca fa una interpretació d’aquesta mateixa
marca de biblioteca al seu recent llibre publicat, L’enigma Colom (Columna), que no desvetllaré per no obrir la capsa
de Pandora d’aquest i altres enigmes del relat.
El món de l’ex-libris és fascinant. Col.leccionistes d’ex-libris, bibliòfils, artistes, historiadors i
estudiosos de les arts gràfiques en general, comparteixen la fascinació pels
ex-libris, que a més de ser marques de
biblioteca, la majoria són petites obres d’art.
Per acostar-vos a aquest univers
de la gràfica, ara teniu una oportunitat d’or. Una exposició d’aquestes
meravelles, amb el títol Ex-libris i
exlibristes, es pot veure a partir del dia 3 d’abril al Tinglado 4 del Moll
de Costa del Port de Tarragona amb motiu del XXXV Congrés Internacional
d’Exlibristes de la Fisae (federació d’associacions d’exlibristes de tot el
món). Aquest esdeveniment de significativa rellevància en aquest àmbit de la
gràfica, tindrà lloc del 22 al 28 d’abril a la població de Vila-seca
(Tarragona).
Altres exposicions per visitar amb motiu
d’aquest esdeveniment és la dels ex-libris dedicats al cavaller Sant Jordi, que
es pot veure al Pati del Palau de la Diputació de Tarragona a partir del dia 10
d’abril. I la d’ex-libris xilogràfics, que es pot veure al Museu d’Art Modern
de la Diputació de Tarragona a partir de l’11 d’abril.
A partir del 15 d’abril, al Museu
de Reus també es pot veure l’exposició dels ex-libris dedicats a l’escriptor
jueu alemany Walter Benjamin, mostra que a partir del 2000 ha itinerat per tot
Espanya. Són ex-libris imaginaris, és a dir, que no tenen la funció de marcar
els llibres de cap biblioteca. Són un centenar d’ex-libris realitzats en
homenatge al filòsof Walter Benjamin, que tantes pàgines va dedicar a la
creació artística. Són tots realitzats a la mateixa mida: 20x20cm., i
exclusivament amb els colors negre i vermell. La mostra compta amb obres de
Tàpies, Chillida, Subirachs, Brossa, Clavé, Cuixart, Casamada, Canogar... i
molts d’altres artistes plàstics. Com a dissenyadora d’ex-libris vaig
participar en aquesta iniciativa artística d’Alain Moreau i Joan-Lluís de Yebra,
en la qual es pot trobar dibuixos, gravats, fotografies, collages, obres en tècniques mixtes, dissenys gràfics...
Com els estils pictòrics, els
dissenys d’ex-libris mostren el pas del temps. De manera que actualment no és
rar veure ex-libris realitzats amb tècniques digitals. Amb tot, els
col.leccionistes són bastant conservadors, i continuen preferint les tècniques
tradicionals, com la xilografia i el gravat calcogràfic. (Per a més informació:
www.ex-libris.cat)
(article publicat al Diari de
Vilanova, 17 d’abril de 2014)
dijous, 10 d’abril del 2014
Desig de plenitud
Cap ésser humà no pot satisfer un desig de plenitud que només està en la
nostra imaginació. Acostumem atribuir a la persona estimada el poder de fer-nos
feliços, la qual cosa només depèn de nosaltres mateixos. En realitat, el que la
persona estimada ens garantitza és la insatisfacció, tan necessària per viure
que en resulta un motor formidable! Si fóssim complets i feliços de manera
absoluta no necessitaríem res, i el desig no tindria objectiu… Així, doncs, en
el nostre inconscient, que mana més del que ens pensem, l’estimat o l’estimada
compleix una funció, que és la d’organitzar, si es pot dir així, una pulsió de
vida. Hi ha d’haver equilibri, però, entre el desig i la frustració. Necessitem
aquest equilibri per mantenir-nos psíquicament sans i estimulats per a la
vida.
(a la imatge, platja de Sitges)
Etiquetes de comentaris:
desig de plenitud,
equilibri,
frustració
dimarts, 8 d’abril del 2014
Sóc
Sacerdotessa i temple
sóc,
deessa i mortal
sóc
abans de la vida
i abans de la mort,
sóc la que sóc.
(poema inèdit. A la imatge, rostre de Kóre, Museu d'Atenes)
divendres, 4 d’abril del 2014
Locutores
La meva tia Angeleta, germana de la meva mare, tenia una vocació secreta
per a mi. Bé, secreta no, ja que m’ho va dir més d’una vegada. Li hauria
agradat que fos locutora de ràdio. Tens
la veu clara, recites bé i no t’entrabanques gens a l’hora de llegir! Faries
una bona locutora -em deia.
En el temps de la meva infantesa, la ràdio era el mitjà de comunicació més
universal. Com a oient em fixava en les veus de les locutores. Hi havia veus
femenines que m’agradaven més: eren les que musicalment parlant corresponen a
la veu de contralt. De la mateixa manera que parlem amb els gestos, també
parlem amb la veu, i els matisos més baixos donen profunditat a la dicció. En
aquella època sense televisió, la veu havia d’invocar les imatges del relat
radiofònic, i a fe que hi havia locutors i locutores que ho aconseguien amb les
seves veus plenes de color!
Tot un art, la locució, que moltes vegades va ser après de manera
autodidacta. Molts locutors i locutores de la primeria de la ràdio, i encara
molts anys després, van fer-se mentre aprenien l’ofici. Aviat es compliran els
noranta anys de la primera emissió radiofònica a Ràdio Barcelona, el 14 de novembre de 1924. Al cap de pocs anys van
anar apareixent emissores de ràdio per tot el territori català.
Des del primer moment, les dones van posar-se darrere el micròfon per donar
veu a les notícies, conduir programes musicals, gravar anuncis, actuar en les
novel.les radiofòniques, fer entrevistes. D’aquestes pioneres en el món de la
ràdio a Catalunya, de les quals cal fer-ne no només memòria històrica sinó
també homenatge pels reptes que van haver de superar, en parla Sílvia Espinosa
al seu llibre (fruit de la seva tesi doctoral llegida el 2008 a la Universitat
Autònoma de Barcelona) Dones de ràdio.
Les primeres locutores de Catalunya (Albertí editor).
Vilanova i la Geltrú, amatent als aires d’aquells anys vint, creatius,
avanguardistes, va ser un dels indrets catalans on de seguida va aparèixer una
emissora de ràdio. La primera locutora –i en plantilla!- de Ràdio Vilanova i la Geltrú, EAJ-35 va
ser Núria Fraire. Hi va arribar el 1933. Només tenia 16 anys, quan va començar.
Radiàvem principalment al vespre. Els
meus amics es posaven a les Rambles a sentir-ho, doncs hi havia altaveus… Una
vegada, juntament amb el locutor Serra-Novas, Núria Fraire va sortir a fora de
l’emissora per retransmetre per tot Catalunya, endevineu què: el Carnaval de
Vilanova del 1936, i des del balcó del Foment!
Una altra locutora vilanovina ressenyada per Sílvia Espinosa és Candelària
Simón, que va arribar a l’emissora un any més tard que Núria Fraire. Hi va
entrar per fer-se càrrec d’un programa femení, on tant es recomanaven cosmètics
miraculosos com es pretenia endevinar el futur. Sembla que Candelària Simón
tenia dots telepàtiques. Tothom tenia
consciència que es trobava davant d’un cas enigmàtic, relata Xavier Garcia
en la seva crònica de la vida de Ràdio
Vilanova.
Després del 1939, en època franquista, la veu femenina de Ràdio Vilanova va ser Carmen Fernández
Olivella. Jo llegia, ja m’ho donaven fet.
Jo no escrivia cap guió, diu Carmen Fernández. Als anys quaranta i
cinquanta, les emissions de Ràdio
Vilanova eren bàsicament musicals, sobretot de discos dedicats, ràdioteatre
i programes de beneficència. Carmen Fernández, després de vint-i-dos anys de
locutora oficial, va deixar la ràdio per casar-se. Tenia quaranta-dos anys. Els
qui la van conèixer asseguren que va ser una gran professional. Aviat bufarien
nous aires, a la ràdio i a tots els mitjans de comunicació. Però aquest és un
altre relat.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 4 d’abril de 2014)
dimecres, 2 d’abril del 2014
Ensenya'm
No sé si en sabré
dir res
d’unes aigües per
les quals no he navegat.
No sé si en sabré
dir res
d’una música de
la qual no en conec el so.
No sé si en sabré
dir res
d’un instant de
llum
de la qual encara
no m’han arribat les clarícies.
En el fil musical
sona Bach;
encomana una
sensació d’aurora, d’inici,
de descobriment.
Davant per
davant,
assegudes
en una taula
on el sol
d’octubre dibuixa tants enigmes,
ensenya’m,
Àgatha,
la cançó d’una
font desconeguda
que brilla com
una llàgrima oculta
en el teu cel interior.
Aquest és el poema que llegiré avui, al Casal del Metge, on es presentarà el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena edicions). Hi hem col.laborat 150 poetes. Els drets d'autor es destinaran a entitats de Catalunya i les Illes Balears que donen servei a les persones amb autisme i les seves famílies. La idea ha sorgit del Projecte Àgatha, un grup d'escriptors decidits a treballar per sensibilitzar la societat sobre l'autisme. www.facebook.com/projecte.agatha
divendres, 28 de març del 2014
Joan Vinyoli, mag
Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor
Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és
fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix
Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març
a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és
prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin,
Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut.
L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una
obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del
temps.
L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan
s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius
de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre
d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival
de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un
llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic
(1985).
Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són
termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la
màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats
en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més
punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un
bé perdut.
En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible.
Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és
ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan
aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per
fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot
es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a
divisa en un dels epílegs inclosos a Domini
Màgic.
El poeta és l’adob dels seus propis poemes:
tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no
cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és
transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el
deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini
Màgic.
Amor i saber major (que no és
només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació)
són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a
confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.
Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer
Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic,
amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre
d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes
vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar
a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la
nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora
(…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a
tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però
no millor.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 28 de març de 2014)
Etiquetes de comentaris:
biblioteca Joan Oliva,
de Vilanova i la Geltrú,
Domini Màgic,
Joan Vinyoli,
Jordi Llavina,
Llibre d'Amic,
Rainer Maria Rilke,
Segimon Serrallonga
dimarts, 25 de març del 2014
Presentació de Blau de nit a Praga a Vilafranca del Penedès
El passat divendres, dia 21, la professora Anna Ruiz Mestres va presentar Blau de nit a Praga al Centre Artístic Penedès L'Agrícol. A continuació reprodueixo les seves paraules:
Bona
nit, benvinguts, gràcies per ser aquí. Ens retrobem per presentar un nou llibre
de la Teresa
Costa-Gramunt, Blau de
nit a Praga; abans, però, de dir-vos res del llibre, us vull demanar que
penseu, que evoqueu en el vostre interior aquesta ciutat que molts heu visitat,
que molts la voldríem visitar.... aquesta ciutat que té pintura, poesia,
filosofia, història... aquesta Praga
que és una ciutat on la realitat i els somnis es confonen. Diuen els que hi han
anat que visitar la ciutat de Praga és com visitar un conte de fades, com
viatjar en el temps i aturar-se en èpoques passades, amb castells, palaus,
ponts; però que també significa visitar la història més recent, el passat fosc
de la bella Europa.
Praga
va ser estimada per molts artistes i de manera especial per grans músics... la
música dels violins i dels violoncels omplen els versos de la Teresa com omplen els carrers
de Praga. Per això avui introduirem aquesta presentació de Blau de nit a Praga amb la música dolça i suau del violoncel.
Escoltarem fragments de Bach i de Pau Casals que ens interpretarà la Maria Cuyàs, de
l’escola de Música de Vilafranca.
Gràcies....
Encara no presento el llibre. Abans voldria reflexionar sobre la simbologia del
blau, el color que ha tenyit els versos de
TC evocant Praga.
El blau:
És
un color molt apreciat, quasi tota la simbologia associada al blau és positiva.
L’autora ho sap perquè ho ha
estudiat. En el pròleg esmenta l’estudiós Alois M. Haas. En el seu llibre Visió en blau, Haas parla d’una mística i d’una espiritualitat europea
que l’art i la literatura medieval representaven a través del blau. Per això l’autora juga amb el blau en
els seus versos, crec que l’autora no deixa res per lligar, per relacionar. El blau, deia, és un color que transmet
confiança i sinceritat, tranquil·litat, que anima a la conversa amable. És
símbol de fidelitat, d’esperança, de fe. El blau marí, el de la nit, el fosc, suggereix
lleialtat, però també autoritat, sovint relacionat amb la reialesa, com més fosc
més s’associa a la riquesa... pedres com els safir o el lapislàtzuli en són un
testimoni. Suggereix també bona educació, rang social elevat, estabilitat,
dignitat, poder, èxit. Per una altra
banda, el blau es considera un color protector; a les cultures orientals pintar
les portes de les entrades de les cases de color blau protegeix dels esperits
malignes.
Deixem-nos
transportar, doncs, per la màgia del blau.... (passar el POWER POINT)
Blau de nit a Praga:
Tots sabeu que la Teresa
té un llarg currículum literari que va des de l’assaig, la pintura, la
novel·la, el relat breu, els ex-libris... l’avala la publicació de més d’una
quarantena d’obres en tots els àmbits; però per mi la Teresa és una de les
millors veus poètiques d’aquest primer quart de segle XXI. Cada vegada que
llegeixo un nou llibre seu, en gaudeixo més, i més l’admiro.
Blau
de nit a Praga, és un
llibre de 34 poemes que giren al voltant de la ciutat de Praga, evidentment,
però per a mi són una mirada profunda, espiritual, mística, literària,
artística de la ciutat que supera abastament la del turista que corre fent
fotografies d’una banda a l’altra a la recerca d’un record personal. Legítim
eh!
Tot
i que el llibre no es presenta dividit en diferents parts, de seguida s’hi
aprecien els eixos que recorren els grans temes de l’obra literària de la
Teresa: la dona, l’art, especialment la pintura, l’escriptura, la música i
l’espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula.
Ella
escriu sobre la ciutat, ho domina, ja ho sabem... en té una bona mostra de
llibres; diu ella que ho fa perquè les ciutats la provoquen i els poemes són
una resposta. Però el que vol, penso jo,
és provocar el lector, sacsejar el seu món interior des de les pàgines del seus
llibres.
Comencem la nostra presentació per les dones:
Les dones que us citaré totes
són reescrites, retrobades, admirades... en el llibre de la TC
A la Casa de l’Unicorn de
Praga hi vivia Berta Fanta i allà va acollir-hi la intel·lectualitat del
moment: físics com Einstein i Francis, escriptors com Kafka,
músics... tots participaven en debats sobre Hegel, Fichte, Kant... debats que
el mateix Einstein omplia amb la música del seu violí... Berta Fanta va ser una
dona que va omplir de llum blava
aquesta Praga de principis de s.XX. Poeta ella mateixa, va donar un alt impuls
alegre i digne a la cultura de la Praga del moment.
L’escriptora Bozena Nemcová, de qui la seva obra mestra L’Àvia compta amb més de 350 edicions,
és una de les novel·listes del país més llegides, més preuades; en els versos
de la TC les seves llegendes es transformen en llegendes antigues recitades a la falda de l’àvia, àmplia i càlida com
la vall...
La dona del quadre de Ticià,
anomenada Dona davant l’espill, que
es troba a la pinacoteca del castell de Praga, és la inspiradora d’un poema: “No t’equivoquis: no és coqueteria/que
s’aparta els cabells/ amb gest airós i la cara neta.
I el femení de les imatges
d’Alfons Mucha, aquest artista que va marcar pautes en l’Art Nouveau a París.
Especialment cèlebres són els cartells que va fer per a l’actriu Sara Bernard
mentre va viure a la ciutat de la llum; però també va dissenyar joies, catifes,
decorats teatrals, va pintar parets de teatres i de palaus... sempre reflectint
la imatge de l'etern femení a través de dames ricament vestides que tenien un
alè del món clàssicm embolcallades de colors suaus, de gases, de
transparències... Per totes elles, la TC diu: Ella és com un temple amb cel blau, / que s’obre al miracle, / al goig
de viure que es desplega/ pels carrers de Praga.
L’espiritualitat:
En el famós pont de Carles
hi ha l’estàtua de Santa Lutgarda, una de les grans místiques belgues del sXII.
Als 25 anys ja era priora, càrrec que va abandonar per dedicar-se a la meditació... No se
li escapa a la Teresa aquesta dona medieval que sanava amb les mans... Entenia
diferents llengües sense conèixer-les, entre elles el llatí... Quantes dones no
van ser acusades de bruixeria pels seus coneixements i per la seva saviesa
innata! Diuen que levitava quan meditava i que si es centrava en la figura del
Crist sagnava pensant en el seu martiri. Mireu com tot això s’escriu en el vers
de la Teresa: Lutgarda esdevé un res en
carn i ànima:/ dolça pregària que acaricia el trau immens.
És ampli el ventall de la
vida espiritual i TC se serveix de Kafka per dir-nos que l’autor ha begut d’un calze que unifica totes les
fes... i que un dia insuflà el Gòlem
d’un alè vital. Voldria dir-vos que el Gólem, aquesta figura típica que ara
compren tots els turistes quan visiten el barri jueu, diu la llegenda que, al
sXVI, la va modelar el Rabí Löw, místic, talmudista i filòsof, amb la intenció
de protegir els jueus que vivien al gueto de Praga; diu també la llegenda que amb
una combinació de lletres segons la càbala, s’escrivia la paraula Déu i llavors
el Gòlem cobrava vida i feia el que el Rabí li manava.
Quan l’autora visita la galeria
de les dones a la sinagoga de Maisel, la reflexió agafa tocs de reivindicació
feminista. El fet que les dones hagin d’estar lluny dels homes li fa dir: “Sempre són aquí dalt, apartades, em dol
“diu ella. En el poema també es parla de la Shekinà, la Divina Presència o
l’aspecte femení de Déu, que ens serveix per reflexionar que un home que no
tingui en compte la seva part femenina no és un ésser complet, i a l’inrevés.
Les religions, doncs,
esdevenen properes, sumen les unes amb les altres, no les veiem mai enfrontades
en el món espiritual de l’autora. En l’obra que comentem hi conviu el judaisme
i el cristianisme; fixeu-vos en els fragments de l’evangeli que recorren els
poemes, escolteu: La taula parada com en
el Sant Sopar.... o bé com vulguis
anomenar la flama de la Pentecosta/ que desbrossa camins/ i no es fa estrangera
a cap llavi.../ les pomes dels paradís... etc.
La seva Praga conviu amb el coneixement i respecte de
tota forma d’espiritualitat compresa a banda i banda de les aigües prússia del riu Moldava.
La
música:
Que la música té un pes
important en el llibre no cal dir-ho... he intentat fer-vos-ho arribar a través
de les cordes del cel.lo de la Maria Cuyàs. Comencem amb Mozart, que impregna
els carrers de Praga i també els versos de la Teresa: No sents com la música esculpeix l’univers i orienta el desig de ser
l’harmonia pressentida? Tots sabem la vinculació d’aquest músic amb Praga, ja
que hi va viure. Podem visitar la casa museu i molts altres llocs que s’hi vinculen.
Hi va escriure Les noces de Figaro,
tot i que va estrenar aquesta òpera a Viena; sí que va estrenar a Praga el Don Joan, i també hi va compondre la Simfonia de Praga. Més popular però és La Simfonia del nou món (1893) de
Dvorak, que hem sentit en el Power. La poeta fa dir Dvorak: Les tensades cordes d’un violí fan vibrar
les il·lusions del meu cor jove”; i potser menys conegut però més
reivindicat recentment com a músic nacional, és Bedrich Smetana, amb la seva
composició Ma Vlast, la meva pàtria, i
que la poeta evoca amb aquests versos: I
a l’empara de la reina de la nit/ el músic esdevé cançó/ que besa els solcs de
Bohèmia.
La
història de la vella
Europa:
La poeta no oblida la
revolució del vellut, nosaltres també la voldríem, una revolució sereníssima
com la seva, i potser la tindrem o en tindrem una de millor, diferent, que serà
la nostra. La
primavera de Praga en el record, avortada pels soviètics...Quanta història en
les pedres de la vella ciutat! També rememora els camps d’extermini, i així
escriu: A les parets per ordre alfabètic,
/els noms dels tancats a Terezin.
L’escriptura/la
literatura:
No cal que us digui que
l’escriptor Kafka traspua per tot el llibre; es passeja per l’hotel Europa, a
la sala dels miralls on diuen que va llegir fragments del seu relat La metamorfosi, i que, com diu l’autora,
els convidats van aplaudir tímidament un
text ple d’estranyesa. Però també hi ha altres escriptors menys coneguts
com ara el gran poeta Holan, que
comença la seva obra influït pel simbolisme de Mallarmé i per les avantguardes;
més endavant i arran de la circumstàncies històriques, amb l’amenaça de Hitler,
fa una poesia més compromesa; després, amb la invasió soviètica, es trasllada a
viure al barri de Kampa i es dedica de ple a la seva obra poètica. L’illa de
Kampa mereix una digressió. En aquesta època va acollir el famós actor Jan
Werich, el compositor Bohuslav Martinu, el filòleg Josef Dovrosky... devia ser
un petit paradís arran de terra amb tanta gent culta i sensible a tocar... de
paret a paret.
TC se sent atreta per la poesia
de Holan i li ha dedicat més d’un article. Aquí ens fa descobrir el secret
d’una poeta lligada a Holan que TC reflecteix en el seu poema quan diu: En veure-la a la porta, tan somrient,/ li
va obrir el seu cap d’angúnies. Però vull que sigui ella qui us en
parli i us desvetlli qui era (la poeta
és Clara Janés). També hi Jaroslav Seifert,
un dels poetes més grans del sXX, premi Nobel de literatura l’any 1984, amb una
poesia plena de sensualitat. En el seu moment va ser un poeta maleït per no
seguir el cànons de l’ortodòxia política que imperava, la seva poètica és plena
de ressons avantguardistes... però la seva obra més preuada són les seves
memòries, Tota la bellesa del món. Seifert és per mi un testimoni més
d’aquesta gran cultura de centreeuropa que massa sovint ens queda llunyana;
sempre ens hem deixat arrossegar per les avantguardes, per la força de la
literatura francesa, anglesa... en canvi la TC la recull i se la fa seva, i fa
cantar els versos del Seifert en els seus quan diu: Ella és el temple de Déu/ les seves cames, la seva porta.
Bohumil
Hrabal, un altre escriptor imprescindible d’aquesta literatura. Un xic
excèntric, diuen que de jove li agradava anar molt ben vestit però anava sempre
cap cot, mirant-se els peus, que portava descalços. En la seva obra s’interessa
per la gent humil, pel seu dolor, per l’alegria del dia a dia. La prosa ens
acosta a oficis poc coneguts amb una tendresa peculiar, que l’acosten a
l’absurd, sovint en els relats no hi ha ni punts ni comes com en l’escriptura
automàtica de Dalí o de Breton, a qui admirava. Criticat per cedir a la
situació política del seu país, només per poder publicar, Hrabal defensava
que el que ens fa iguals no és el fet de ser homes polítics sinó el patiment
humà. Famós també per la seva immensa capacitat de parlar i d’explicar
històries i llegendes, va passar la darrera part de la seva vida enyorant-se
del cafè El Lleó d’or.
Per tancar l’apartat dels
escriptors La casa de Faust:
Que el mite de Faust
impregna tota la nostra vella literatura romàntica, no cal dir-ho, però que la vella Praga hi tingui
una casa... no deixa d’atreure la mirada de l’autora... de fet, si furgueu en
la història de la casa veureu que ha tingut diversos propietaris documentats
abans del segle XV; però la relació amb el nom potser es deu a un tal Kelly, un
famós alquimista i una persona poc legal que va acabar suïcidant-se... Però
potser va ser un altre dels seus habitants, un
tal Mladota, un home extravagant que feia experiments de física i química, que
feia figuretes que es movien... això va fer que es digués que es relacionava
amb el diable. .. qui lo sa? També
diuen que hi vivia un capellà anomenat Jaenig, que estava obsessionat amb la mort. Tenia la casa
plena d’objectes macabres, dormia en un taüt... Juntament a les llegendes
romàntiques del XIX, es va vincular aquesta casa amb el doctor Faust, personatge
que va existir al s.XV, i que es relaciona amb la màgia negra...En fi, no sé si
s’hi veu el forat ara on es diu que el va estirar el diable.. com que jo no hi
he estat, caldrà que la TC ens ho expliqui... Cal dir que en el seu poema, la TC
tria la figura de Faust vista per Goethe, i abans per l’escriptor anglès
Marlow... que potser era Shakespeare? Bé, ara aquí no hi entrarem.
Per
tancar la referència als escriptors, anotem l’evocació de Rilke. Crec que l’autora
juga amb l’homofonia de la paraula bell/vell quan escriu: “El món és del valents/ -diu el meu pare. /Ésser bell és això.
En l’itinerari poètic, TC
no oblida les llegendes de la
ciutat. Ens parla del famós rellotge de Hanus. Conta la
llegenda que els consellers de la ciutat van deixar Hanus cec perquè no pogués
fer una còpia del rellotge. El seu ajudant, anomenat Jacob el Cec, va venjar el
seu mestre introduint una mà en el mecanisme del rellotge i llavors a ell li
van tallar el braç... Qui sap si és cert.
TC també dedica un poema
als alquimistes en la seva torre: Amb les
ulleres arran de nas, els alquimistes fan bullir els atanors... Tot ho
aprofiten: al món no hi ha cosa, ni l’ànima en pena, que no pugui ser
transfigurada en la llum.
Sembla que la torre dels alquimistes també va servir per
guardar-hi la pólvora, que s’investigava per tal de treure-n més profit. També
parla del cavaller de l’espasa,
Bruncvík, un llegendari cavaller medieval que va recórrer el món per tal
de trobar un lleó viu per al seu escut (origen de l'escut txec). Durant el viatge,
va rebre una espasa que tenia el do de tallar els caps dels enemics sense la
intervenció de la mà humana... També hi ha un poema inspirat en l’Ossari de Sedlec.
Ossos de morts confegeixen làmpades i objectes de decoració... una manera ben
peculiar de passar a l’eternitat.
Praga també es descrita en
altres aspectes, com ara la munió de turistes: La terrassa és plena de contempladors que aquí i allà s’orienten amb la
llum blava de l’aigua; o la visita a
l’extraradi; o els orfebres del carrer de l’or amb les seves titelles, o el barri
de Malá Strana, on les roses s’eleven
sobre tiges orgulloses... Aquest barri que es va crear cap al 1200 als peus
del castell; no va ser tocat per la guerra, és ple de cases majestuoses, de
flors, de residències nobles; també hi ha un poema dedicat a uns amants que es
besen a l’autobús: Ell li besa les galtes
de préssec./ Ella no té l’edat... En aquests versos, espais i gent
ofereixen un to de quotidianitat transformada en poesia, transformada en el
poemari Blau de nit a Praga.
Emily Dickinson, traduïda de manera excelsa per
Agustí Bartra , diu en un poema:
Tant com el cel la ment és ampla.
Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
i encara tu al costat.
Més que la mar la ment és fonda.
Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
que dins el cubell cau.
La ment i Déu pesen igual.
Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
com els mots i llur so.
Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
i encara tu al costat.
Més que la mar la ment és fonda.
Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
que dins el cubell cau.
La ment i Déu pesen igual.
Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
com els mots i llur so.
Teresa, penso que el teu tarannà és proper a aquesta reflexió de la poeta nord-americana; en la teva poètica, en els teus blaus de Praga, aplegues saviesa a través d’una mirada profunda i culta, i així ens apropes una Praga única i diferent, que els lectors trobem reflectida en la teva poesia. Gràcies per acostar-nos, una vegada més, la màgia de les polis que visites.
Anna Ruiz Mestres
Etiquetes de comentaris:
Anna Ruiz Mestres,
Blau de nit a Praga
divendres, 21 de març del 2014
Persistència del dietarisme
Què té, el dietarisme literari, que té tants adeptes a casa nostra? Amatent
a aquesta actualitat, la secció literària del Centre Artístic Penedès
L’Agrícol, de Vilafranca, va creure oportú organitzar una taula rodona per
posar un focus d’atenció a la persistència del dietari en la literatura
catalana. Aquest debat que vaig moderar va tenir lloc el 14 de març, i va
comptar amb escriptors de diferents generacions: Esteve
Miralles, Àlex Susanna, Oriol Pi de Cabanyes i Josep Poca, que ha editat els
dietaris de Maurici Serrahima.
Al costat de veterans com Oriol Pi de Cabanyes i Àlex Susanna, Esteve Miralles s’ha estrenat en aquest àmbit de
l’escriptura fragmentària amb Retrobar
l’ànima. A l’hora d’escriure el que ell mateix anomena un dietari narratiu,
s’havia proposat no explicar anècdotes o vivències que no portessin associada
una reflexió. En un sentit semblant cal llegir els fins ara quatre quaderns
d’Àlex Susanna. En els seus dietaris hi ha la voluntat d’elevar l’anècdota a
categoria, així com la pròpia consideració d’aquests quaderns de gust proustià
la part narrativa de seva obra poètica, que s’escriu quan ella vol i mercès a
les fulguracions vitals i intel.lectuals que la provoquen.
Cal dir que venim de molt lluny en aquest terreny de la no-ficció que és el
diarisme i el dietarisme, termes veïns però no iguals, ja que en el diarisme
segurament s’expressa millor el jo íntim, i en el dietarisme el jo a vegades
arriba a diluir-se totalment en l’escriptura. En un treball del 1963, Alain
Girard ja proposava diferenciar entre diaris,
on predomina l’afectivitat i on l’autor parla de la vida quotidiana, i dietaris, on destaca el contingut
intel.lectual i una reflexió més intemporal. Un cas ben notable del diari com a crònica diària, o gairebé,
és el de Maurici Serrahima, editat pòstumament (en sis volums), i a l’altre
extrem hi hauria el dietari amb un
alt percentatge de contingut intel.lectual, com el d’Oriol Pi de Cabanyes, on
el jo queda pràcticament diluït en la reflexió, i que es caracteritzaria pel
gust pel testimoniatge pels temps que vivim i per la seva crònica intel.lectual
i moral.
A la recent publicació Àncora del
temps. Antologia de dietaris actuals (3i4), el seu curador, Joan Borja,
esmenta tres capdavanters en el dietarisme en la llengua catalana: Eugeni
d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Els dietaristes actuals d’alguna manera són
fills i néts literaris d’aquestes figures sobresortints, com també ho són en
altres temps i geografies de Montaigne i bé Amiel.
Com volia el baró de Maldà, escriptor d’anotacions en català entre el XVIII
i el XIX, el diari és un calaix de sastre, un diari personal. I un dietari
seria més que això: un espai creatiu on s’assaja o es reflexiona. En el
dietarisme, doncs, es pot trobar tant el to col.loquial com la destil.lació
poètica provocada per la contemplació d’un paisatge o d’un quadre, o la crònica
de fets tan personals com històrics (memorialisme), amb puntuals anotacions
d’instants epifànics, i, encara, la descripció de l’activitat onírica (relat
d’algun somni), o la memòria d’aquells que ja no hi són. Tot hi cap, en els
dietaris. L’escriptura de diaris i dietaris permet creuar o fusionar diversos
gèneres literaris en una experiència artística on es dilueixen les fronteres
dels gèneres tradicionals per donar a llum una forma nova. Literatura en estat
pur.
També podria ser que les formes de dietarisme, tan fèrtils en la literatura
catalana, fossin la resposta a un determinat tarannà, més amant de la recerca i
de l’exploració de la veritat, una actitud filosòfica. El debat continua obert,
ja que, com diu Joan
Borja a la seva antologia de dietaris actuals, la literatura és àncora del
temps. En contrapartida, aquest anclatge en el temps busca la intemporalitat i
s’expressa en una panoràmica textual sense límits.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 21 de març de 2014)
Etiquetes de comentaris:
Àlex Susanna,
Àncora del temps,
Centre Artístic Penedès L'Agrícol,
Esteve Miralles,
Joan Borja,
Josep Poca,
Oriol Pi de Cabanyes
dimarts, 18 de març del 2014
Homenots del sud
Xavier Garcia i Pujades, nascut a la nostra ciutat l’any 1950, acaba de regalar-nos la
tercera sèrie Homenots del Sud (Arola
editors). La paraula regal aquí no és baldera, ja que el mot regal, a més de
significar obsequi o present, també té el sentit d’adelitar, de plaure. Res no
em plau més, en els últims anys, que llegir històries personals. M’interessa,
cada vegada més, la vida i obra de la gent que fa coses. I en aquest cas, de
gent ben propera. Perquè el ‘sud’, a Vilanova, el tenim tan a tocar com tenim a
tocar la ciutat comtal. Vilanova es troba a mig camí, una situació formidable
per atalaiar, amb garanties de veure bastant bé una banda i l’altra.
Xavier Garcia, amic de la gent del sud i que té casa a Horta de Sant Joan, lloc templer
i de reminiscències picassianes, ens ofereix un recull de quaranta retrats de
personatges significatius que viuen i treballen en aquestes terres d’aparença
eixuta, però curulles de tants misteris amagats. La majoria d’aquests
personatges es presenten amb una elegant austeritat trenada a una gran calidesa
humana.
En conec alguns. No en va vaig estiuejar una bona colla d’anys a la Vilella Baixa i a
Cabacés, poblacions prioratines de les quals guardo un record indeleble. Des
d’aquests indrets vaig viatjar per tots els pobles del Priorat, per descomptat;
però també vaig interessar-me per conèixer d’a prop els del Baix Camp, els de la Terra Alta, els de la
Ribera d’Ebre, els del Baix Ebre, els del Delta i fins més enllà. D’arrels
penedesenques, la terra de secà m’atrau com un imant, i m’és familiar el
paisatge de vinyes, d’oliveres, de conreus, de marges de pedra seca. Així,
doncs, he retornat a aquests paisatges a través de les històries d’aquests
homenots del sud i d’alguna donassa, per prendre el mot que va inventar Marta
Pessarrodona per referir-se a dones de la mateixa alçada, o més, que els
homenots planians.
¿Què té, aquest país nostre (de nord a sud, i d’est a oest) que dóna tanta
gent extraordinària? Almenys un o una a cada família, a vegades fins i tot dos,
com és el cas, per exemple, de Francesc Vernet, defensor de la terra, i de
Roser Vernet, carrascleta del
Priorat, tal com els qualifica Xavier
Garcia en els seus apunts. La nòmina d’homenots del sud (i
alguna donassa, ja ho he dit), és llarga. Entre la primera, segona i tercera
sèrie sumen 162 persones, o personalitats fóra millor dir, ja que destaquen amb
llum pròpia, ja sigui en el camp social, polític, artístic, cultural o
religiós, ja que també hi ha algun capellà d’aquells amb les idees clares,
inspirades en l’Evangeli, i per això sovint crítiques amb la jerarquia. També
hi ha algun excapellà, com Josep Poca, home de fe encarnada, d’àmplia
catalanitat, articulista valent i reconstructor de biografies de grans
catalans, com Maurici Serrahima.
En aquests retrats de valerosos homes del sud de Catalunya, hi ha molts
batalladors per la terra, ecologistes abans de l’ecologisme, així com
historiadors abans de campanyes com la de la Memòria Històrica. Ells
i elles sempre n’han tingut, de memòria, i l’han escrita a peu de carrer,
aplegada dels seus propis veïns, que la van patir. La Guerra Civil va ser
especialment cruenta, en aquests indrets, i calia explicar la veritat de tantes
atzagaiades. Alguns han novel.lat la Història. Josep Gironès
ha relatat els fets de la Fatarella, i el més veterà Estanislau Torres va ser
un dels primers escriptors que ja l’any 1969 va publicar un llibre de títol ben
explícit: La Batalla de l’Ebre.
Atanseu-vos als relats personals d’aquests homenots. La lectura ajuda a
entendre, i no poc, perquè el nostre país és com és, amb la constant
incorporació de lluitadors per la terra (i per la cultura) vinguts d’altres
indrets, com el sindicalista Manuel Mellado, un andalús de Catalunya que podria
dir, com Eduardo Reyes, president de Súmate:
Defensar la terra on vius és una obligació (i jo hi afegiria, moral).
(article publicat al diari de
Vilanova, 14 de març de 2014. A la fotografia, una imatge de La Vilella Baixa, presa l'estiu del 2006)
Etiquetes de comentaris:
Cabacés,
Eduardo Reyes,
Estanislau Torres,
Francesc Vernet,
Josep Gironès,
Josep Poca,
Manuel Mellado,
Marta Pessarrodona,
Maurici Serrahima,
Roser Vernet,
Vilella Baixa,
Xavier Garcia Pujades
dimarts, 11 de març del 2014
L'art com la vida
Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra
naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa
més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres
avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar
explicar-se això que contenim, i que
va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell,
tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.
Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades
monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments
psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la
sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així.
D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del
deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió,
sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa
passió.
El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir
(i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de
la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no
s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera
de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer
Maria Rilke.
El quid de la qüestió és una altra
manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra
manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar
que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens
allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit.
Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.
L’esperit és allò que dóna la
veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la
corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò
és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més
ignorant és d’allò que per posar-li
un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la
substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.
En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant.
Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar
ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida,
ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per
aquest motiu que una obra d’art és alguna
cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador
o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure,
espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art,
o l’art com la vida.
(article publicat a El 3 de vuit,
7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)
dissabte, 8 de març del 2014
Les dones de Hermann Hesse
(El que fa singular una persona és la suma d’experiències i decisions
successives. Catherine Malabou, filòsofa)
Per aquest ordre, Mia (Maria) Bernoulli (1868-1963), mare dels tres fills
de Hesse, Ruth Wenger (1897-1994) i Ninon Dolbin-Ausländer (1895-1966), van ser
senyores Hesse, van compartir la vida de Hermann Hesse (1877-1962), lloc
estepari com el protagonista de la seva famosa novel.la, un home centrat en ell
mateix i en la seva escriptura que, això no obstant, no va poder prescindir de
la convivència –estranya convivència, cal dir-ho- amb les qui van ser esposes
seves.
L’any 2012, l’escriptora i biògrafa Bärbel Reetz va publicar a Alemanya Hesses Frauen, aquí recentment publicat
per Circe (2013) amb el títol Las mujeres
de Hermann Hesse. Aquest
impressionant volum conté la biografia de les tres esposes de Hesse que, tot i
ser d’intel.ligència i de personalitat tan diferent l’una de l’altra, tenen en
comú la dedicació absoluta, sacrificada, al famós premi Nobel del 1946, un home
malaltís tant en cos com en ànima, i que sempre va posar la creació literària
per davant de la família d’una manera gairebé patològica. Només en els anys de
la vellesa sembla amororir-se, tal com es desprèn de les pàgines d’aquesta
triple biografia, o retrat de grup femení amb un escriptor de vocació ermitana
que en canvi es va prodigar en una voluminosa correspondència amb les seves
esposes, família, amics i lectors. Escriure aquestes cartes (moltes d’elles
publicades), que prenia bastantes hores de treball a l’escriptor, ha resultat
ben útil a l’hora de fer un retrat viu, o biografia d’una ànima que va passar
pels treballs de la psicoanàlisi (el seu psicoanalista va ser Joseph Bernhard
Lang, deixeble de Carl. G. Jung) i per l’aventura espiritual d’influència
oriental, que li venia per tradició familiar. Ambdós camins estan reflectits en
una obra literària i assagística de gran calat.
Ja havia llegit Demian i Siddharta dins de les obres completes
publicades per Aguilar (1961), quan vaig llegir l’apunt biogràfic, Conocer Herman Hesse y su obra, que va
publicar José Mª Carandell a Dopesa (1977). Gairebé sempre cal buscar en la
biografia d’un escriptor o d’una escriptora les claus d’interpretació dels seus
escrits més emblemàtics. En aquest moment, i gràcies al minuciós treball
d’investigació de Bärbel Reetz, he pogut ampliar el coneixement que de Hesse
m’havia arribat a través dels apunts de Carandell. Amb la lectura de Las mujeres de Hermann Hesse, les
novel.les Narcís i Goldmund, o Viatge a Orient, se m’han fet més
diàfanes quant a lectura simbòlica, així com se m’han fet més comprensibles els
motius d’índole espiritual que van ocasionar una obra literària que culmina amb
El joc de les boletes de vidre.
La clau autobiogràfica facilita entendre les preocupacions metafísiques de
Hesse. Durant la seva vida, Hesse va patir moltes crisis espirituals fins
arribar al reconeixent d’un jo espiritual que va més enllà del jo corporal. En
una carta, escrivia Hesse: Aquest jo [espiritual] comprén el fonament del món i de la vida i
no pot confondre’s amb el jo individual… Existeix un altre Jo, ocult darrere el
jo, mesclat amb ell, però inconfusible. Aquest segon Jo, sublim i sagrat (l’atman
dels hindús, que vosté equipara a
Brahma), no és personal, sinó la nostra part de Déu, de la vida, del tot, de
l’impersonal i ultrapersonal. Lliurar-se a aquest Jo, seguir-lo, sempre val la
pena. Però resulta difícil, perquè aquest Jo etern és silenciós i pacient,
mentre que l’altre jo –l’individual- és impacient i sorollós.
Per això Hesse buscava aïllar-se del soroll i la impaciència del món… Però
aquest seu bé no sempre es va constituir un bé per als altres, com es llegeix
en les biografies de les seves dones. L’harmonia entre el jo espiritual i el jo
corporal sempre és difícil. Però no hi ha una altra manera de ser humà, que és
alguna cosa més que ser home o dona.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 7 de març de 2014)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)