Què té, el dietarisme literari, que té tants adeptes a casa nostra? Amatent
a aquesta actualitat, la secció literària del Centre Artístic Penedès
L’Agrícol, de Vilafranca, va creure oportú organitzar una taula rodona per
posar un focus d’atenció a la persistència del dietari en la literatura
catalana. Aquest debat que vaig moderar va tenir lloc el 14 de març, i va
comptar amb escriptors de diferents generacions: Esteve
Miralles, Àlex Susanna, Oriol Pi de Cabanyes i Josep Poca, que ha editat els
dietaris de Maurici Serrahima.
Al costat de veterans com Oriol Pi de Cabanyes i Àlex Susanna, Esteve Miralles s’ha estrenat en aquest àmbit de
l’escriptura fragmentària amb Retrobar
l’ànima. A l’hora d’escriure el que ell mateix anomena un dietari narratiu,
s’havia proposat no explicar anècdotes o vivències que no portessin associada
una reflexió. En un sentit semblant cal llegir els fins ara quatre quaderns
d’Àlex Susanna. En els seus dietaris hi ha la voluntat d’elevar l’anècdota a
categoria, així com la pròpia consideració d’aquests quaderns de gust proustià
la part narrativa de seva obra poètica, que s’escriu quan ella vol i mercès a
les fulguracions vitals i intel.lectuals que la provoquen.
Cal dir que venim de molt lluny en aquest terreny de la no-ficció que és el
diarisme i el dietarisme, termes veïns però no iguals, ja que en el diarisme
segurament s’expressa millor el jo íntim, i en el dietarisme el jo a vegades
arriba a diluir-se totalment en l’escriptura. En un treball del 1963, Alain
Girard ja proposava diferenciar entre diaris,
on predomina l’afectivitat i on l’autor parla de la vida quotidiana, i dietaris, on destaca el contingut
intel.lectual i una reflexió més intemporal. Un cas ben notable del diari com a crònica diària, o gairebé,
és el de Maurici Serrahima, editat pòstumament (en sis volums), i a l’altre
extrem hi hauria el dietari amb un
alt percentatge de contingut intel.lectual, com el d’Oriol Pi de Cabanyes, on
el jo queda pràcticament diluït en la reflexió, i que es caracteritzaria pel
gust pel testimoniatge pels temps que vivim i per la seva crònica intel.lectual
i moral.
A la recent publicació Àncora del
temps. Antologia de dietaris actuals (3i4), el seu curador, Joan Borja,
esmenta tres capdavanters en el dietarisme en la llengua catalana: Eugeni
d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Els dietaristes actuals d’alguna manera són
fills i néts literaris d’aquestes figures sobresortints, com també ho són en
altres temps i geografies de Montaigne i bé Amiel.
Com volia el baró de Maldà, escriptor d’anotacions en català entre el XVIII
i el XIX, el diari és un calaix de sastre, un diari personal. I un dietari
seria més que això: un espai creatiu on s’assaja o es reflexiona. En el
dietarisme, doncs, es pot trobar tant el to col.loquial com la destil.lació
poètica provocada per la contemplació d’un paisatge o d’un quadre, o la crònica
de fets tan personals com històrics (memorialisme), amb puntuals anotacions
d’instants epifànics, i, encara, la descripció de l’activitat onírica (relat
d’algun somni), o la memòria d’aquells que ja no hi són. Tot hi cap, en els
dietaris. L’escriptura de diaris i dietaris permet creuar o fusionar diversos
gèneres literaris en una experiència artística on es dilueixen les fronteres
dels gèneres tradicionals per donar a llum una forma nova. Literatura en estat
pur.
També podria ser que les formes de dietarisme, tan fèrtils en la literatura
catalana, fossin la resposta a un determinat tarannà, més amant de la recerca i
de l’exploració de la veritat, una actitud filosòfica. El debat continua obert,
ja que, com diu Joan
Borja a la seva antologia de dietaris actuals, la literatura és àncora del
temps. En contrapartida, aquest anclatge en el temps busca la intemporalitat i
s’expressa en una panoràmica textual sense límits.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 21 de març de 2014)