Joan Vinyoli, mag

Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin, Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut. L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del temps.

L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic (1985).

Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un bé perdut.

En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible. Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a divisa en un dels epílegs inclosos a Domini Màgic.

El poeta és l’adob dels seus propis poemes: tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini Màgic.

     Amor i saber major (que no és només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació) són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.

Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic, amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora (…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però no millor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de març de 2014)