Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor
Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és
fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix
Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març
a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és
prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin,
Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut.
L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una
obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del
temps.
L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan
s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius
de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre
d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival
de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un
llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic
(1985).
Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són
termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la
màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats
en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més
punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un
bé perdut.
En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible.
Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és
ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan
aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per
fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot
es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a
divisa en un dels epílegs inclosos a Domini
Màgic.
El poeta és l’adob dels seus propis poemes:
tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no
cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és
transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el
deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini
Màgic.
Amor i saber major (que no és
només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació)
són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a
confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.
Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer
Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic,
amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre
d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes
vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar
a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la
nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora
(…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a
tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però
no millor.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 28 de març de 2014)