Els banquers que coneixem, de
tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí
que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions
(hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer
de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense
escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està
mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.
Joan March, de malnom en Verga,
fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a
la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una
intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a
relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per
descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui
fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar
contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer
Guasp al seu llibre Joan March. Els
inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la
mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb
la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De
caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa
turbulenta, però fora de la seva llar.
Santa Margalida va donar dos
fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi
orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès
les Upanishads. A partir de 1939 Joan
Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com
a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que
March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró
són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats:
l’un material, l’altre espiritual.
L’arquetip del banquer Joan
March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran
exactitud a El banquer (Edicions de
1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc
encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou
visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en
tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un
home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com
va voler. Gana la partida a sus
compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de
la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.
I el pirata. En March també hi
havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea
l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls,
ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i
combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de
quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses
(en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança
pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista
arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).
Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una
frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció
aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part
d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat
còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.
(article publicat a L’Eco de
Sitges, 6 de setembre de 2013)