Damunt d’una tauleta de marbre
amb el peu de ferro colat com aquelles dels cafès antics, hi tinc una pila de
llibres. Sec en una cadira de jardí, a l’ombra de pins, acàcies i parquinsònies.
Bufa un airet prim que dóna respir a l’ambient a vegades xafogós de les nostres
contrades. Tot és a punt… per pensar. L’aire lliure, contràriament al que hom
pugui creure, convida al pensament, a la reflexió.
De fa molt de temps, en la meva
tasca d’escriptora hi tinc incorporat l’exercici de la crítica en diversos
àmbits de l’art, sobretot en l’art literari. M’hi ha dut la meva condició de
lectora. Llegir molt, bastant, m’ha dut a escriure crítica. Llegeixo i la
lectura em provoca. Miro els llibres que tinc a la taula i sé que alguns em
suscitaran l’escriptura d’una crítica. Aquests textos formen part de la meva
obra, com els articles d’opinió. Escrivim en formats diferents i la crítica pot
ser, millor dit, és tan creativa com ho és un poema, un conte, una novel.la.
La crítica, com la lectura que
fem d’un llibre, respon a la pròpia naturalesa i als referents de qui
l’exerceix. M’ho fa dir l’observació. Un mateix llibre suscita opinions i
comentaris diferents, uns de més superficials, d’altres de més profunds. És
natural. Escriure com llegir com emetre una crítica ens revela. Cal tenir
present que no hi ha autor sense lector, així com totes les obres humanes són
una revelació de si mateix, tant pel que fa al seu creador com per al seu
lector o intèrpret.
Mentre vaig pensant en tot això i
ho vaig escrivint en un d’aquells paperets que sempre tinc a mà, tot d’una,
animada per un recordatori, m’aixeco i me’n vaig a la biblioteca. Agafo un
llibre d’Oscar Wilde, un escriptor que va exercir de crític i va opinar sobre
la crítica. Sobre el arte y el artista
és una antologia de diversos textos de l’autor sobre aquest tema. El va editar
l’any 2000 DVD, una editorial desapareguda no fa gaire.
En un text extret del llibre El crític com a artista diu Wilde que la
crítica és el document de la nostra pròpia ànima. Caram, respiro fons. També
afirma que la crítica és una forma civilitzada de la nostra biografia, ja que
no es refereix als esdeveniments sinó als pensaments de la nostra vida, no als
accidents materials dels fets o les circumstàncies, sinó als estats d’ànim
espirituals i a les passions imaginatives del pensament… Ho sospitava, però
quedo com una estàtua de sal, com la dona de Lot. Wilde, que no es tallava gens
a l’hora d’escriure, em deixa ben clar que un recull de les opinions escrites
sobre els llibres que m’han provocat una crítica reflectirien com en un vidre
ben net, els estats d’ànim i les passions imaginatives del meu pensament… Sé
que és així.
I no pot ser d’una altra manera,
si es considera el text crític com un text de creació, sorgit de l’ànima, no un
comentari al servei de vés a saber quins interessos, petits o grans, però en
tot cas constrenyidors de la llibertat d’opinió. La forma més perfecta de la
crítica és la subjectiva, afirma Wilde. És clar. Els comentaris crítics han de
ser personals i allunyar-se tan com es pugui del políticament correcte, que
uniformitza l’opinió. Una opinió amb cara i ulls no pot ser neutra, un, una, hi
ha de posar la camisa, com tampoc no ha de ser mercenària.
L’opinió crítica té una gran
virtut, em sembla, i és que evoluciona al mateix temps que el pensament. Un
creador és un ésser sempre a punt per a la metamorfosi sense perdre l’essència.
Una bona crítica, diu Wilde, tracta el tema criticat com a punt de partença cap
a una altra creació… Ben cert. Ja veig que aquesta plàcida tarda d’agost ha
vingut carregada d’energia. És la mateixa energia, però, que la que incita els
estats d’ànim i les passions imaginatives del pensament, per dir-ho a la manera
d’Oscar Wilde.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 30 d’agost de 2013)
