La capsa dels fils

A casa dels meus pares hi ha una habitació de dimensions reduïdes on ara s’hi allotja un armari i un moble de calaixos. Tot hi és ben endreçat. En la meva infantesa no estava moblada així, i, per tant, no és tal com jo la recordo, o la somnio, ja que aquesta cambra apareix en alguns dels meus somnis recurrents. Té el seu sentit, ja que en aquesta cambreta hi jugàvem el meu germà i jo, era el nostre racó de jocs.

En aquesta cambra que en el meu record veig gran i alta!, hi havia una calaixera antiga, de fusta fosca, amb grans calaixos que pel seu pes costaven una mica d’obrir. En un d’aquests calaixos la mare hi tenia guardades madeixes de llana i de seda. Les de seda eren de colors vius i tornassolats, que imantaven la meva mirada infantil. La mare no em deixava jugar amb aquestes madeixes, que reservava per a les seves labors de brodat, quan tenia temps!

En aquest calaix també hi havia una capsa plena de meravelles, ja que quan l’obries hi trobaves rodets de fils de colors, botons de totes mides, textures i colors, cintes de seda i de vellut… Amb aquesta capsa la mare sí que m’hi deixava jugar. Parlo de quan tenia dos, tres anys, i conta la llegenda familiar que treia tots aquests tresors, els mirava amb atenció d’un en un, els tocava per apreciar-ne la rugositat o la suavitat, i els tornava a desar per tornar a treure i tornar a desar… Em devia saber de memòria el que hi havia en aquesta capsa, i per això mateix cada vegada en feia un repàs exhaustiu, com és habitual en la canalla, a qui tan agrada la repetició, els rituals.

La capsa dels fils, com l’anomenàvem, era la meva joguina, no en tenia pas cap altra, eren altres temps. La meva primera nina de debò –a l’estiu, quan anava a casa seva, la meva àvia materna em comprava una pepa de cartró- no la vaig tenir fins que ja tenia gairebé dotze anys, quan en feia molts, molts, que no jugava amb nines. I és que de la capsa dels fils vaig passar als quaderns per pintar i quan vaig aprendre a llegir, abans d’anar a l’escola, de seguida em vaig submergir en el món de la imaginació dels llibres de contes.

Ara, tot d’una, ha aparegut en la meva memòria remota la capsa dels fils de la meva infantesa. El motiu ha estat la visita a l’exposició Tàpies. Des de l’interior. En la part de la mostra que s’exhibeix a la Fundació Tàpies –l’altra part de la mostra es pot veure al MNAC- hi ha una peça realitzada l’any 1946 que el pintor va titular Capsa de cordills. Cordills que són fils que aquí s’estiren i allà s’embullen, i que, segons la meva interpretació, creen una imatge on es pot endevinar la composició dels fils del teixit de la nostra vida, o l’escenari de les connexions neuronals en el cervell, o els dibuixos imaginaris que podem suposar que es produeixen en un lloc-no-lloc quan ens connectem a Internet, tot i que aleshores Tàpies no podia pas sospitar-ne ni l’existència ni la importància que la Xarxa té en el nostre segle XXI.

Sovint sobrepassant l’autor, l’art resulta profètic sense deixar d’entroncar amb els vells símbols tot renovant-los a través del llenguatge artístic. En el catàleg de l’exposició es llegeix que l’obra està realitzada de manera precària, amb elements pobres, detritus, i que és desordenada i sembla inacabada, tota una provocació per part de l’artista. I tant! I és que, ¿podria ser d’una altra manera, la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills és una peça de les més simbòliques de l’exposició. I, en el meu àmbit personal, un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem jungant i deixant-nos amarar per la meravella.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juliol de 2013)

Meditar

Llegeixo en un dels capítols d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.

Sembla tan lògic. Però vet aquí que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors, ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant, guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és sagrat. 

La cultura occidental ens planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera. Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa utilitària quan no banal.

Tot això pel que fa a la conducta externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera. Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem amb la vida, que vivim agònicament.

    

Quan busquem una solució i ens hi encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.

Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç, escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó entrega, experimentem la vida: Cada sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que, contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure, provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en algunes formes de cultura orientals com el wu wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre Eckhart, que per la lectura de Biografia del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego] i pur. Per això Jesucrist va entrar al ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta fecunditat espiritual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)

    

   

     

Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola

és una cosa i l'amor és una altra,

diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.

Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.

(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

Temps

No em canso de viure

la vida em passa lenta

no me n’adono i han passat vint anys.

El relatiu s’amaga dins l’absolut,

la mort dins la vida.

No em canso de viure

el futur em tira endavant

mentre contemplo el passat

davant la mar

sota el cel

sota un núvol

el pensament

en braços d’una gavina.

L'ego

L’ego, o petit jo, sovint ens fa córrer darrere de coses banals. A vegades ja ho veiem, ja, que fem el ruc, (ho veu el jo superior quan el deixem obrar al nostre interior), però aquest jo petit és un tirà que ens engalipa amb unes arts fabuloses. La meva àvia sempre deia que si el diable es presentés amb la seva veritable cara en fugíriem. No cal anar tan lluny i veure el petit jo com un diable, però fa la mateixa feina: desviar-nos del camí de l’evolució.

Màtria

Fa anys, més de vint, que jo recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit: D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.

És ben cert que no l’havia sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament. Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria des d’una òptica feminista.

En el moment en què va tenir lloc la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.

A l’època en què va escriure aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire, va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va immortalitzar en el quadre titulat Noia en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy, apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries, d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any 1995.

Tornem a la paraula màtria, utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova. Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)

La Deessa Adormida

Just quan entrava el solstici d'estiu vam arribar del viatge a Malta. A l'illa hi vam trobar una calor veritablement africana. Però a l'Hypogeu megalític (3600 - 2500 a.C) excavat sota terra de Hal Saflieni (Paola, Malta), on a principis del segle passat es va trobar aquesta figura de ceràmica, hi havia una frescor moderada que ha preservat, per mil.lennis, aquest impressionant temple subterrani. Aquesta figura de petites dimensions (12 cm.) que vam veure al Museu Arqueològic de la Vallette, la capital de l'illa, és coneguda com la Dama Adormida o Dona Adormida. Ateses les altres figures femenines de ceràmica que s'han trobat en el mateix indret, i que per la seves rodoneses recorden tantes venus de la fertilitat, més aviat fa pensar, com ja va deixar establert l'estudiós J. J. Bachofen al seu llibre El matriarcat (1861), que ens trobem davant d'una cultura de signe matriarcal que retia culte a la Deessa Mare. Així, doncs, per què no anomenar aquesta joia del món prehistòric la Deessa Adormida?

A les envistes

A les envistes de l'estiu, tot són desitjos de períodes de descans... A vegades descans cansat, com ara algun viatge que ens farà caminar de valent, i potser sota un sol de justícia. Però als dies de 'descans' no se'ls plany res, oi? Obro un petit parèntesi en aquest blog, serà curt. A la tornada us explicaré el què de tot plegat. Abraçades.

Educació i cultura contra la barbàrie

Iván Mañero fa miracles. Mañero és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares, com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.

He estat operada d’estrabisme, i tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura pots curar-nos de la barbàrie!

El pou

El pou.

La imatge és negra, fonda, opaca

com l’ull buit d’una calavera.

Però no hi ha buit on hi ha record.

Record de què.

D’un home mort que hi va caure mentre el construïa.

L’inici de la tragèdia.

L’inici d’una buidor més terrible

que l’absència.

Es va perdre l’amor en aquella fondària,

es va extingir en aquella foscor.

(poema inèdit. L'acompanya una fotografia fallida)

La nova realitat

El canvi està en la naturalesa de coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític: la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant al medi.

A ningú no escapa que estem immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que, cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.

Jordi Pigem, bon articulista a la premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual vivim) és el recentment publicat La nueva realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).

En aquest assaig, Jordi Pigem va desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant, on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat (anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels savis de moltes cultures i èpoques antigues.

Entre altres consideracions, Pigem aboga per un món on el fet de tenir estigui al servei del ser, on allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de juny de 2013)

Acordar

L’entrevistador pregunta a Paul Nurse, premi Nobel de Medicina: No creu que la genètica és injusta? Ho és –respon Nurse. Quan neixes et toquen unes cartes a l’atzar, però com les jugues només depèn de tu… Vet aquí. Però s’ha de tenir prou habilitat, i s’ha de fer un esforç… És clar.

La creació és una, però no uniforme. Som éssers únics amb els seus talents particulars. Com en la paràbola del Nou Testament, els talents –que en el relat hi figuren en forma de monedes- no s’han d’enterrar sinó fer treballar, fer crèixer, cadascú de la seva manera, amb el seu segell singular. Com jugar les cartes que ens ha tocat forma part d’una de les qualitats que ens fa humans: el lliure albir. Ara: la vida a vegades ens exigeix molt, massa i tot en molts casos. Cal pensar, però, i això dóna força, que sempre podem fer alguna cosa per acordar exigències i talents.  

Pensaments solts

La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

En estat d'amor

En estat d’amor estem en sintonia harmònica amb nosaltres mateixos i, per tant, també amb els altres i amb l’entorn. Quan una colla d’ímputs negatius ens treu d’aquest estat d’amor, experimentem malestar. L’amor, el veritable, és una emoció intel.ligent que no només ens proporciona benestar sinó també lucidesa.

La gran obra

Fer-se vell incomoda. Mirar-se al mirall i no reconèixer aquell rostre bonic, perquè no dir-ho, el rostre d’aquella foto dels vint, dels trenta anys, dels quaranta, i fins i tot més enllà. Després ja no és el mateix, no, i costa acceptar-ho. O no. Perquè el fet d’envellir facilita el camí del trànsit que, es vulgui o no, arribarà tard o d’hora. Al mateix temps que ens anem arrugant ens anem alliberant, si així ho volem perquè la natura ens ho posa en safata, de les passions humanes associades a la corporalitat i que tantes vegades tiranitzen. Hi ha, però, qui no vol fer-se vell de cap de les maneres perquè ha entronitzat el cos (jove) en la seva part superficial, ja que de cos en tenim fins que ens morim. Envellir facilita no esculpir el cos, com vol el màrqueting de l’estètica, sinó esculpir l’ésser intern. La gran obra, com ja ens havien dit els vells alquimistes.

(a la imatge, pintura romànica, Terrassa)

Seducció de la ciència

La ciència té en mi un gran poder seductor. Tant com la filosofia, la mística o la poesia. I és que tot és el mateix, només que cada àrea explica això que anomenem realitat amb un llenguatge propi. Per exemple: taquions* accelerats a través del cervell poden ‘recordar’ esdeveniments passats que apareixen com a imatges virtuals o vols de la imaginació. Pura física (quàntica) i pura poesia per definir una part del que som: memòria, encara que no estigui localitzada enlloc!

*Partícula subatòmica hipotètica que es mou de manera més ràpida que la llum. 

(a la imatge, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera)

Pecat original

Sembla que sempre arriba un moment en què es fa necessari obrir les portes d’allò ocult de la nostra existència. Sobretot quan es percep que la vida no s’allargarà gaire i de manera lúcida es decideix alleugerir l’equipatge de cara al viatge definitiu. Així, en l’atalaia que li atorga el temps de vellesa, comença el seu relat la protagonista de Pecat original (Plataforma), de Maria Helena Feliu. El relat és la reconstrucció novel.lada d’una experiència dràmatica viscuda en primera persona: la de filla il.legítima en una època com la de la Guerra Civil i la de la llarga postguerra, mentalment tan gris i moralment tan restrictiva.

El relat és estremidor i molt vàlid quant a testimoni d’un drama personal en el qual incideixen, i molt, la repressió ambient, el pes de les convencions socials i les estretors econòmiques. Amb tot, en la vida de la nena Irene (nom figurat de Maria Helena) s’acaben imposant l’afecte incondicional de la família d’acollida i les seves pròpies ganes de viure i de fer-se un lloc al món. La prova és la trajectòria de Maria Helena Feliu, casada i mare de quatre fills, llicenciada en Filosofia i Psicologia clínica, membre fundador del Gabinet Col.lectiu Galton i autora de llibres sobre conflictes de parella.

La tria acadèmica i professional de Maria Helena Feliu no sembla aliena a les preocupacions metafísiques que una història personal com la d’ella deuen haver provocat. Som fills dels nostres pares, tot i que a vegades no siguin aquests pares qui tinguin cura de nosaltres, com en el cas de l’autora de Pecat original. La relació amb la família d’acollida, base importantíssima en la seva educació emocional, és explicada amb tot detall per Feliu, així com la inclusió de la presència intermitent d’uns visitants, una ‘senyoreta’ i un ‘senyor’, que van resultar ser els seus pares biològics.

A la història, per ella mateixa colpidora, s’hi ha afegit ara l’apertura d’un misteri que Maria Helena Feliu no havia desvetllat al llibre per respecte i consideració als seus progenitors pels quals no mostra ressentiment malgrat l’abandó. Després de la publicació dels Dietaris d’aquell gran intel.lectual que va ser Joan Estelrich, hem sabut que Maria Helena Feliu era el fruit de la relació sentimental que va mantenir durant molts anys amb l’escriptora Paulina Pi de la Serra. Joan Estelrich estava casat i tenia fills. Paulina Pi de la Serra provenia d’una família molt conservadora de Terrassa, la qual cosa la va constrenyir a no voler admetre mai de cara a la família ni de cara a la societat que l’envoltava, i en la qual va incidir molt intel.lectualment, l’existència de Maria Helena.

En la narració per capítols de Maria Helena Feliu s’hi intercalen un seguit de cartes dels seus pares a ella, que podem imaginar molt properes a les que probablement es van escriure, sobretot mentre el pare va ser viu. La relació epistolar amb la mare és molt més escassa, llevat d’un capítol al final del llibre on hi figuren les anotacions d’un suposat o real diari de la mare, en el qual explica la història de la seva relació amb el pare i amb ella, si bé de forma molt sintètica i des de la seva òptica. Així ens trobem que Pecat original és un relat coral, elaborat de manera inclusiva per part de la narradora. I és que, del dret o del revès, en la psique de tota persona hi ha la petja indeleble de la parella primordial que ens ha donat la vida, hagin fet aquest paper millor o pitjor. En aquest cas, em sembla veure que davant la necessitat d’integrar de manera harmònica aquestes figures en el nostre relat íntim, es busqui, com fa Maria Helena Feliu, una manera salvífica de fer-ho, i de la qual la literatura en resulta un camí excel.lent.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de maig de 2013. A la imatge, un fragment de la portada del llibre)

Llum, realitat, Déu

Diu Sant Pau: Déu viu en una llum on ningú no pot arribar. Ho podem mirar des del punt de vista de creient tradicional i ‘personalitzar’, com s’acostuma, aquest Déu que des de Jesús rep el qualificatiu de Pare, i que es troba immers en una llum massa potent per als nostres ulls (és pura energia) i molt llunyana en un espai indefinit. Des del punt de vista filosòfic clàssic podem dir que Déu habita el coneixement pur de la realitat, que Ell mateix és el Coneixement de la Realitat i, per tant, la Veritat, terme absolut que s’escapa a la comprensió del relatiu. Si ho mirem des del punt de vista quàntic, sabem que la matèria està feta de llum! Anys llum, diem per calcular distàncies astronòmiques. Tanmateix, sembla que la llum no es mou i és temps immòbil, qui es mou és allò que entenem per cosmos, la creació, nosaltres, subjectes al temps. ‘Déu’ és aquesta llum on ningú (el relatiu) no pot arribar perquè no pot comprendre el que no pot experimentar, la totalitat. Llevat, potser, en l’experiència mística, on la part (nosaltres) queda absorbida en el Tot. En aquest moment de durada imprecisa desapareix la noció del temps i l’espai. Ja hem dit que la llum és el temps immòbil i que nosaltres per aproximació en diem etern. 

El crim del soldat

Erri de Luca, nascut a Nàpols l’any 1950, és un escriptor candidat al premi de Nobel de Literatura. Si encara no hi és, hauria de ser a les llistes. Escriptor tardà, la seva obra, escrita amb una gran puresa estilística, és d’una gran intensitat humana i projecció espiritual, producte de la seva pròpia experiència, sovint viscuda al límit, que li dóna una àmplia visió de la realitat. Amb un passat d’activista polític en el moviment revolucionari Lotta Continua i home que ha fet mil oficis, és traductor de l’hebreu per gust a més d’un apassionat de la muntanya. És des d’aquestes experiències, la d’escalador de muntanyes i la de traductor de l’hebreu, que parteix el seu últim lliurament literari, El crim del soldat (Bromera).

L’estudi de qualsevol llengua obre moltes portes. Però quan s’estudia l’hebreu s’obren portes a una cultura que, almenys a Occident, ens projecta fins a les pròpies arrels, si més no simbòliques. L’estudi de l’hebreu comporta alguna cosa més que l’estudi de la gramàtica d’aquesta llengua: comporta l’estudi de la guematria, ciència que té en compte la valència numèrica de cada lletra. La Càbala té com a base aquesta ciència. Per aquest motiu, segons es llegeix a El crim del soldat, una última paraula en un text escrit en jiddisch, venjança, adquireix una importància definitiva.

En la diàspora dels jueus, en certs llocs d’Europa l’hebreu va donar una altra llengua, el jiddisch. Després de l’Holocaust, gairebé no es parla ni s’escriu, per la qual cosa actualment s’està fent un esforç per traduir a totes les llengües possibles la literatura escrita en jiddisch. En castellà ho està fent de manera exemplar una amiga meva, la Varda Fiszbein. A El crim del soldat trobem en la mateixa tasca traductora d’un text en jiddisch a l’italià a l’elter ego d’Erri de Luca, el narrador d’aquesta història escruixidora.

El narrador, que acaba de baixar d’una excursió a la muntanya, és en una fonda per a restaurar-se. Menja tot sol, però s’acompanya d’uns folis en jiddisch que està traduint. En una altra taula s’asseuen un home gran i la seva filla que, segons llegirem durant el relat, es troba emotivament dividida entre la repulsió que li ha causat saber en un moment donat (quan la mare abandona el marit) que el seu pare és un nazi fugitiu i el seu deure de filla de tenir-ne cura. Amb una llambregada a la taula veïna, el vell nazi s’adona de la llengua en la qual estan escrits els folis, llengua que coneix perquè  ha estudiat també l’hebreu fins a obsessionar-se també en l’estudi de la Càbala. La paraula venjança li salta a la vista. Com a home perseguit durant dècades, ara se sent amenaçat per la presència del veí, que ell interpreta com l’encarnació de la venjança. I amb el propòsit que ‘ells’, els perseguidors jueus dels nazis, no l’atrapin, precipita el seu final.

Però, quin és el crim del soldat? Segons el vell nazi, el crim del soldat és la derrota. Altrament no hauria hagut de passar-se la vida fugint, amagant-se, ja que els criminals i perseguits haurien estat els altres. La victoria hauria justificat aquella guerra tan cruenta per a Europa, així com la destrucció dels milions de vides que va comportar l’Holocaust. Aquest és un dels diversos fils argumentals que s’entrecreuen en aquesta nouvelle escrita amb un ritme ben modulat que permet la meditació serena, però indefugible, d’aspectes també tan candents com ara la dificultat d’una filla per jutjar la conducta del pare, tot i que no l’exculpa absolutament de res. Tanmateix, aquest passat patern, mantingut en secret per part dels pares durant tots els anys de la seva infantesa i adolescència, condiciona la vida futura de la filla, que renuncia al matrimoni i a la descendència a fi i efecte de no perpetuar en cap criatura la llavor criminal del pare. El crim del soldat, d’Erri de Luca, és una obra mestra.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 17 de maig de 2013)