Elvyra Katalina Kriaciunaite

El passat mes d'abril, la meva amiga lituana, l'artista Elvyra Katalina Kriaciunaite, va complir 70 anys. El govern del seu país li va lliurar una medalla pels mèrits del seu treball, i fa pocs dies es va inaugurar a Vílnius una exposició amb els seus darrers treballs realitzats amb paper fet a mà. A la fotografia, uns preciosos ventalls. Felicitats, Elvyra! 

Inclassificable Tsvietàieva

La de Marina Tsvietàieva (Moscú, 1892 – Elabuga, 1941) és una veu poètica que no és amable ni resignada. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, ferotgement individualista per caràcter, inadaptació i rebuig vers tota mena de grup, escola o col.lectiu, la seva veu és poderosa i inclassificable, escriu Vinyet Panyella al seu esplèndid article publicat al primer número de la revista Poetari (de la qual celebrem l’aparició en el nostre darrerament escanyolit marc cultural pel que fa a revistes de caire literari).

No és pot descriure millor una poètica que no ha creat escola, la veu de Marina Tsvietàieva és única i certament inclassificable dins els cànons habituals. Aleshores, caldria preguntar-se: ¿Per què aquesta poeta russa de veu apassionada, gens convencional, gens complaent, pertorbadora i inclús de difícil lectura, fascina a uns quants de nosaltres, poetes que escrivim en català?

Apunto una hipòtesi. Marina Tsvietàieva posseïa un sentit de la llengua superior i una capacitat de síntesi extraordinària. La poesia de Tsvietàieva és tan essencial. I sense concessions a la facilitat es desplega lluminosa sobre el paper, ja sigui com un raig de sol o com una espasa al foc. Per altra banda, i en general, la poesia catalana tampoc no s’endinsa en la retòrica, més habitual en altres llengües com ara la castellana, encara bastant deutora de l’estètica del barroc. Sovint tallants a causa de tantes paraules monosíl.labes, molts dels versos escrits en català també podrien escriure’s entre els guionets que feia servir Marina Tsvietàieva per acotar els versos (una pràctica, per cert, que també es troba en una altra poeta de difícil classificació com és Emily Dickinson). D’aquí ve que, per obra d’una bona traducció com la realitzada per Vinyet Panyella en el seu article sobre la poeta russa, els poemes de Marina Tsvietàieva traduïts al català, inclosos en l’article abans esmentat, sonin com si fossin escrits en la nostra llengua.

Llegir Marina Tsvietàieva demana un esforç intel.lectual, tant si escriu poesia com si escriu prosa: Amb la meva tendència a l’ascetisme de la paraula en prosa, al final puc quedar-me només amb l’esquelet, escriu Tsvietàieva al seu llibre Indicis terrestres. Però l’esforç d’aquesta lectura condensada aviat es veu compensat en el lector exigent per l’amor que li produeix l’accent peculiar de l’escriptora i l’emergència d’una subjectivitat poètica ferma i decidida. La transparència radiogràfica dels sentiments expressats en els poemes o en les proses és tan total, i les imatges que els descriuen tan rotundes.

L’obra d’art respon, el destí en viu interroga. L’obra d’art –com una cosa consumada- ordena, el destí en viu –com una cosa no consumada- demana. Amb aquesta filosofia se situa Marina Tsvietàieva davant de l’art i la vida –en òsmosi, com diu Vinyet Panyella- que ella viu de manera categòrica. L’anècdota tan sols li serveix per superar-la. Així trobem escrit a Indicis terrestres (i tradueixo de la versió en castellà de Selma Ancira): Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç: no és així com han creat, ni això és el que han volgut a l’hora de crear Goethe, Leonardo, Dant. Un pot haver caigut, sí, però un ha de saber aixecar-se: després d’haver-se prostrat –allunyar-se, després d’haver desaparegut- ha de resuscitar.

Amb tot, la vida revessa –assassina, com va escriure Ahmàtova quan va saber la seva tràgica mort- que li va tocar viure va superar l’ànim de Marina Tsvietàieva.  Però la ressurrecció és sempre possible en una poeta de la seva alçada. Així Tsvietàieva va resuscitant en nosaltres a través d’uns versos tibants com una vela al vent i a contracorrent de l’existència vana. Coneguts els seus avatars, és evident que la seva no va ser vana.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 de juny de 2012)

          

       

Prejudicis

Dissabte, a Vilafranca del Penedès, vam participar en un col.loqui al voltant dels prejudicis sobre la llengua catalana en particular, però que en general afecta totes les llengües.

Per exemple: un prejudici que pesa sobre la llengua alemanya és que és dura i tallant, no com l’italià que és tan suau i melodiosa, tan apta per al cant. I curiosament, van ser els músics alemanys qui van inventar el lied…

Va donar-se la circumstància que l’endemà diumenge vam anar a l’Auditori a escoltar El cant de la terra, de Gustav Mahler. A algú que tingui prejudicis en contra de l’alemany com a llengua no apta per a ser cantada, seria escaient convidar-lo a escoltar aquest cant de la terra. Música i veu ben concordades, pura melodia que hauria de fondre els prejudicis com el gel es fon amb el sol de primavera.

(a la imatge: Gustav Mahler)

Llibertat interior

No puc recordar qui m’ho va dir, però em va fer pensar: No escriguis per a la teva mare! Com volent dir: No escriguis per a quedar-hi bé, això restarà la teva escriptura…

La mare, que tantes vegades s’identifica amb la vella imatge de l’Ull de Déu dins el triangle… És un Ull vigilant, aquest: l’Ull del Super-jo segons les tesis de Freud. És clar: aquest Ull sembla que constrenyeix la llibertat, i conquerir la llibertat interior és tan difícil. No obstant això, no és el mateix Déu que ens vol lliures? 

(a la imatge: biblioteca del Centre d'Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes)

Sota l'acàcia

Després del treball –a la vinya, a l’hort, al taller-, ja amb la cara i les mans netes, els homes es reunien a prop de la font, al capdamunt del poble. El lloc escollit des de vés a saber quin temps, era fresc. La gran capçada de l’acàcia els protegia del calor encara prou viu en aquella hora del temps d’estiu. Discutien. No es barallaven, discutien, parlaven sobre els afers del poble, més enllà del poble i segur que a vegades s’escolava algun tema personal. Cada dia veia aquells homes allà, distribuïts en cercle. Aquell lloc a l’aire lliure, sota l’àcacia verda, era el cafè del poble però sense cafè ni joc ni tertúlia sorollosa. A l’aire lliure no hi havia més soroll que la remor suau de les fulles de l’acàcia movent-se al vent i el so de les veus que quan callaven deixaven pas al dring de l’aigua de la font. No m’imagino l’Arcàdia de manera diferent de com veig aquesta escena que el meu record ha mitificat.

M’hauria agradat acostar-me a aquella àgora, tenia curiositat per saber què s’hi deia. Però així que m’hi encaminava ja veia el meu oncle que em feia senyals perquè me n’apartés. Aquella era una reunió d’homes.

Fa molts anys que al poble va desaparèixer la vella font, l’acàcia tampoc ho hi és i la majoria d’aquells homes ja són morts. Però la meva memòria visual ha retingut aquella imatge d’un grup d’homes –pagesos i menestrals- discutint els seus afers sota l’acàcia. Cap fotografia no va fixar el quadre. En el futur, quan jo tampoc no hi sigui, tan sols quedarà, si és que es conserva, aquest apunt.

(extret de La capsa verda. A la fotografia, la meva mare de soltera al terrat de la casa on va néixer. Més enllà, al capdamunt del poble, hi havia l'acàcia...)

Escriure: temps i eternitat

Escriure (o qualsevol altra art) vindria a ser manifestar-se creativament en un espai històric, però també en un espai-temps que va més enllà d’aquestes coordenades; més ben dit, que les fon en una cosa tan abstracta com l’eternitat.  

Els records

Els records no són estàtics, van evolucionant amb el temps. Si el nostre estil de vida té relació amb els records antics, és evident que a mesura que ens anem fent, també els records es van fent. No vull dir pas que es rectifiquin –alguns, potser sí-. El que vull dir és que, sense perdre identitat, van modelant-se a imatge i semblança nostra. Una cosa així com el rostre. Només cal mirar les fotografies d’un àlbum per veure els canvis que s’hi produeixen. L’essència, però, resta. L’essència dels records, també.

Sendino es mor

He llegit amb profunda commoció aquest llibre breu, intens i tan lluminós que és Sendino se muere (Fragmenta editorial), obra de l’escriptor i capellà Pablo d’Ors. El llibre es basa en unes notes que durant la seva malaltia mortal va anar redactant la doctora Àfrica Sendino. Al respecte, escriu Pablo d’Ors: No és, certament, el que ella va escriure, sinó el que jo vaig viure al seu costat mentre ella va intentar escriure. Però conté –estic segur- bona part del que Sendino va voler transmetre en el seu projectat llibre i, sobretot, del que ella realment era i vivia.

Durant la lectura de la història d’aquesta dona valenta i exemplar, se m’anava fent present el testimoni també valent i exemplar d’una altra dona: l’escriptora Christiane Singer, morta com Àfrica Sendino d’un càncer. Singer va titular el seu llibre Últims fragments d’un llarg viatge (Pagès editors), metàfora del camí vital que no ho va ser tant, de llarg, ja que va morir amb 64 anys.

Ignoro l’edat de la doctora Àfrica Sendino, però pel relat es dedueix que es tracta d’una persona encara jove. El que agermana els testimonis d’aquestes dues dones és la seva radical aposta per la vida espiritual enmig del procès de la malaltia, la decadència física i la mort. Ningú no pot morir per nosaltres, semblen dir-nos, i decideixen fer de la seva mort personal un acte transcendent no només per a elles sinó per als altres. Una última lliçó d’humanitat que deixa als altres totalment transformats fins al punt que Pablo d’Ors, que com a capellà d’hospital està acostumat a atendre tants malalts i moribunds, reclama per a la seva pròpia mort el mestratge rebut per una doctora que mai no va deixar de ser-ho, fins i tot en els moments de més debilitat física sempre va tenir en compte els altres i com podia servir-los millor. 

A través de les seves notes, Àfrica Sendino, com també va fer Christiane Singer, ens parla del procès de la malaltia i de les transformacions que aquesta va produint en el seu cos, fent ben present, però, que ella no és la malaltia sinó que la malaltia és un camí per a l’ànima, una oportunitat que la vida dóna a l’ànima per aprendre i crèixer, ja que fins a l’últim moment crèixer espiritualment és possible. Aquest viatge fins al que en podríem dir el nostre ésser etern esclosionant en la mort, es transparenta en el llibre que Sendino volia escriure i no va poder concloure. Ho ha fet ara Pablo d’Ors tot interpretant el desig de Sendino. I ho ha fet amb les millors eines del seu ofici com a escriptor i com a sacerdot: amb ànima intel.ligent i sensible i amb admiració per algú que es mostra amb aquella bellesa secreta que li fa dir: El qualificatiu especial de seguida es va transformar en admirable; i l’admirable amb el temps es va convertir en insigne.

Sendino se muere és una joia literària que sustenta un testimoni humà i espiritual de primer ordre. En aquest relat veiem que la mort pot ser viscuda com a l’últim acte sagrat de la nostra vida fins a coronar-la. Abans el temple eren les cases particulars, ara sovint són els hospitals.  Cal dir que no sempre es veu la mort com el que és: un part a l’altra banda de l’existència, un naixement en el qual el moribund és el fill i la mare al mateix temps.

Admeto que aquesta és la meva visió de la mort, ja que no en puc tenir la vivència. Però sí que he acompanyat fins a l’últim alè alguns moribunds, i això és el m’ha semblat entendre d’aquest esdeveniment còsmic, que més que paral.lel al naixement és la seva culminació. Neix el cos per morir, i morint es dóna a llum. Aquesta visió és una visió espiritual i carnal de la mort, però és que els humans som això: carn i esperit al mateix temps. Aquesta visió, que si bé pot situar-se en el context d’una fe determinada que en la nostra cultura és la cristiana, no n’esclou cap, de fe, ja que la fe pot ser expressada de diverses maneres. Àfrica Sendino ho fa des d’una fe cristiana que es mostra ben particular, tal com ella era. Basti recordar la doctora contemplant una reproducció de l’Anunciació de Fra Angelico: ella, com Maria, va dir sí. Va acceptar viure amb plena consciència la transcendència de la vida tant com la transcendència de la mort.

(publicat al Diari de Vilanova, 25 de maig de 2012)

 

           

Com la flor

Dir que l’amor –l’afecte- no ha de ser moneda de canvi és tan vell com la humanitat. No obstant això, cal repetir-ho perquè s’oblida sovint que l’amor no és material com el diner, sinó bell, però també efímer com una flor. Això vol dir que l’amor es dóna a cada instant, un instant darrere l’altre perquè sí, com la flor dóna la seva bellesa perquè sí.

(flors de maig, la d'ahir i la d'avui, al jardí de casa)

Afrodita

Afrodita (Venus per als romans) és la deessa de l’amor. A Venus-Afrodita estan consagrades les roses, les pomes, els cignes, els coloms, la murtra i els jardins. Afrodita és un dels noms del diví en el seu aspecte femení. Harmonia és la seva filla.

L'arbre invertit

Hi ha una imatge que sempre que la veig em crida l’atenció, em fa pensar, i és l’arbre invertit, és a dir, amb les arrels submergint-se en el cel i les branques sumergint-se en la terra. Imagino que les interpretacions simbòliques d’aquesta imatge són moltes. Per exemple: aquest arbre pot representar el principi hermètic: El que és a dalt és a baix, i a la inversa.

L’arbre girat cap avall també em recorda la imatge cabalística que consisteix en Déu baixant per les sefirot fins a Malkut, imatge de la Terra i de la Humanitat, i la Humanitat pujant per les sefirot fins a Keter, la Corona, el Regne de Déu. De manera simplificada diguem que les sefirot són alhora els dons divins que descendeixen per l’arbre de la Kabalah, i les virtuts humanes que s’han de practicar per ascendir en l’arbre de la Kabalah.

Aquesta imatge de l’arbre girat també es troba en la cosmologia hindú en la forma de Brahma en el seu moviment descendent, és a dir, en la seva faceta de creador.

(en la imatge, la suggestiva pintura “El jardí de l’arbre invertit”, l’autor de la qual és Rafael Trelles)

Amb un elefant pels carrers de Delhi

Quan s'han viscut pel cap baix set vides com els gats, et trobes fotografies que en donen testimoni. Aquesta meva amb un elefant va ser feta a primers de febrer de 1997. L'elefant posa tranquil.lament, hi deu estar ben acostumat. El seu amo no demana res, però tothom li deu donar unes quantes rupies. Suposo que l'elefant encara hi deu ser, caminant pels carrers de Nova Delhi. Tal vegada algú de vosaltres s'hi ha fet una fotografia, tal vegada hem compartit la imatge del mateix elefant.

Això crec, això sóc

“L’home [i la dona, per suposat] està fet per les seves creences. Tal com creu, així és.” Aquesta cita està treta del Bhagavad Gita [El Cant del Senyor]. El Bhagavad Gita, importantíssim poema de la literatura (espiritual) hindú, data de 500 anys a.d.C. La cita no pot ser de més actualitat.

(a la fotografia, roses de maig al jardí de casa)

Art i ofici

Al llibre Física y metafísica de la pintura (Arola editors), de Louis Cattiaux, llegeixo aquesta cita de Lionello Venturi: Respecte de la tècnica hi pot haver progrés, en art no. De primer quedo perplexa. Però pensant-hi intento desxifrar el que deu voler dir Venturi. L’ofici, sigui quin sigui, s’aprèn. L’art és un do que prové de l’Ésser interior que és complet en ell mateix i, per tant, es dóna o no es dóna, es revela o no es revela. 

Deia William Blake...

Deia William Blake: La poesia, la pintura i la música són els tres poders que l'home té per conversar amb el Paradís. Estudiar l'art és resar, practicar l'art és lloar Déu.

Ni una gota de vigència, no sembla que hagin perdut aquestes paraules... I si la paraula resar incomoda escrivim dialogar, i si la paraula Déu incomoda, escrivim Vida.

Els àngels de Pepita Pallé

A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.

Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.

La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.

La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.

En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.

A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)

    

    

 

La física quàntica i l'amor

La física quàntica capgira la nostra percepció del món, tot i que molt del que proposa ha estat intuït i sobretot viscut!, pel humans quan no esmussem la capacitat de l’hemisferi dret del cervell (el que despectivament se’n diu femení), i és evident que la nostra cultura (estem parlant de la cultura occidental bàsicament) hi ha tingut molt d’interès. Una de les coses que descobreix la física quàntica és el camp vibratori de la realitat, el vell principi de vibració com en van dir els hermètics. Els humans experimentem bàsicament dos emocions que canvien aquest camp vibratori en nosaltres i en la realitat ambient, i que són la por i l’amor, les altres emocions són derivades d’aquestes dues. Amb la por vibrem molt lentament i només fem servir una tercera part de la potencialitat del nostre ADN. Amb l’amor vibrem molt ràpidament i així augmenta la nostra pontencialitat. En vista d’aquesta realitat vibracional que ens dóna més o menys capacitats, de seguida es veu perquè interessa tant que tinguem por… Així la proclama revolucionària és encara la que va fer el natzarè quan deia, ell sí, agosarat i per això crucificat: “Estimeu-vos”.

Mites i atemporalitat

Sens dubte els mites es mantenen en el temps precisament perquè estan fora del temps, de la mateixa manera que la memòria col.lectiva –o inconscient col.lectiu, segons la terminologia de Jung- és ahistòrica. No descobreixo res si afirmo que els humans vivim en dos plans de la realitat: una temporal i l’altra atemporal, i això és el que els mites reflecteixen. Un exemple d’experiència atemporal: el temps suspès que s’experimenta en la contemplació d’un paisatge, d’una obra d’art, o l’escolta d’una música encisadora o el temps-sense-temps dels enamorats… D’aquí ve que tan importants són els fets cronològics i històrics, com el que s’esdevé en aquest altre pla de la realitat, que és espiritual. Biunitat seria una manera de descriure la nostra forma de ser al món, i que sembla que és, precisament, allò que ens diferencia dels altres éssers vius.

Clàssics grecollatins

La Societat Catalana d’Estudis Clàssics m’ha convidat a pronunciar una conferència que ha de ser una reflexió sobre el diàleg que les meves obres mantenen amb els clàssics grecollatins. La conferència és avui a l'IEC, i agraeixo molt la invitació, ja que durant bastants dies m’he vist abocada a mantenir una mirada entre panoràmica i concreta de la presència i influència del món grecollatí en els meus escrits.

Palimpsest

Tinc un llibre en vies de publicació, Tot el que perdem. He corregit galerades, he vist la portada. No n’avanço res, perdria enjòlit… Només diré que es tracta de dues narracions curtes que en bona part tenen una base real. Com que hi pot haver algú que reconegui algun dels personatges, prenc unes paraules de l’escriptor Fernando Aramburu, quan afirma: “La funció de l’escriptor és l’art de la paraula, no la veritat històrica”.

És exactament el que he fet, no es pot dir de millor manera. He reescrit aquestes històries com si fossin un palimpsest a fi i efecte que deixin el llast negatiu. Una mica com es fa en les sessions de les constel.lacions familiars, que tenen com a objectiu curar tantes ferides, però sense deixar de cultivar l’art de la paraula, que això és la literatura.