Després del treball –a la vinya,
a l’hort, al taller-, ja amb la cara i les mans netes, els homes es reunien a
prop de la font, al capdamunt del poble. El lloc escollit des de vés a saber
quin temps, era fresc. La gran capçada de l’acàcia els protegia del calor
encara prou viu en aquella hora del temps d’estiu. Discutien. No es barallaven,
discutien, parlaven sobre els afers del poble, més enllà del poble i segur que
a vegades s’escolava algun tema personal. Cada dia veia aquells homes allà, distribuïts
en cercle. Aquell lloc a l’aire lliure, sota l’àcacia verda, era el cafè del
poble però sense cafè ni joc ni tertúlia sorollosa. A l’aire lliure no hi havia
més soroll que la remor suau de les fulles de l’acàcia movent-se al vent i el
so de les veus que quan callaven deixaven pas al dring de l’aigua de la font.
No m’imagino l’Arcàdia de manera diferent de com veig aquesta escena que el meu
record ha mitificat.
M’hauria agradat acostar-me a
aquella àgora, tenia curiositat per saber què s’hi deia. Però així que m’hi
encaminava ja veia el meu oncle que em feia senyals perquè me n’apartés.
Aquella era una reunió d’homes.
Fa molts anys que al poble va
desaparèixer la vella font, l’acàcia tampoc ho hi és i la majoria d’aquells
homes ja són morts. Però la meva memòria visual ha retingut aquella imatge d’un
grup d’homes –pagesos i menestrals- discutint els seus afers sota l’acàcia. Cap
fotografia no va fixar el quadre. En el futur, quan jo tampoc no hi sigui, tan
sols quedarà, si és que es conserva, aquest apunt.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, la meva mare de soltera al terrat de la casa on va néixer. Més enllà, al capdamunt del poble, hi havia l'acàcia...)
