He llegit amb profunda commoció
aquest llibre breu, intens i tan lluminós que és Sendino se muere (Fragmenta editorial), obra de l’escriptor i
capellà Pablo d’Ors. El llibre es basa en unes notes que durant la seva malaltia
mortal va anar redactant la doctora Àfrica Sendino. Al respecte, escriu Pablo
d’Ors: No és, certament, el que ella va
escriure, sinó el que jo vaig viure al seu costat mentre ella va intentar
escriure. Però conté –estic segur- bona part del que Sendino va voler
transmetre en el seu projectat llibre i, sobretot, del que ella realment era i
vivia.
Durant la lectura de la història
d’aquesta dona valenta i exemplar, se m’anava fent present el testimoni també
valent i exemplar d’una altra dona: l’escriptora Christiane Singer, morta com
Àfrica Sendino d’un càncer. Singer va titular el seu llibre Últims fragments d’un llarg viatge
(Pagès editors), metàfora del camí vital que no ho va ser tant, de llarg, ja
que va morir amb 64 anys.
Ignoro l’edat de la doctora
Àfrica Sendino, però pel relat es dedueix que es tracta d’una persona encara
jove. El que agermana els testimonis d’aquestes dues dones és la seva radical
aposta per la vida espiritual enmig del procès de la malaltia, la decadència
física i la mort. Ningú no pot morir per nosaltres, semblen dir-nos, i
decideixen fer de la seva mort personal un acte transcendent no només per a
elles sinó per als altres. Una última lliçó d’humanitat que deixa als altres
totalment transformats fins al punt que Pablo d’Ors, que com a capellà
d’hospital està acostumat a atendre tants malalts i moribunds, reclama per a la
seva pròpia mort el mestratge rebut per una doctora que mai no va deixar de
ser-ho, fins i tot en els moments de més debilitat física sempre va tenir en
compte els altres i com podia servir-los millor.
A través de les seves notes,
Àfrica Sendino, com també va fer Christiane Singer, ens parla del procès de la
malaltia i de les transformacions que aquesta va produint en el seu cos, fent
ben present, però, que ella no és la malaltia sinó que la malaltia és un camí
per a l’ànima, una oportunitat que la vida dóna a l’ànima per aprendre i
crèixer, ja que fins a l’últim moment crèixer espiritualment és possible.
Aquest viatge fins al que en podríem dir el nostre ésser etern esclosionant en
la mort, es transparenta en el llibre que Sendino volia escriure i no va poder
concloure. Ho ha fet ara Pablo d’Ors tot interpretant el desig de Sendino. I ho
ha fet amb les millors eines del seu ofici com a escriptor i com a sacerdot:
amb ànima intel.ligent i sensible i amb admiració per algú que es mostra amb
aquella bellesa secreta que li fa dir: El
qualificatiu especial de seguida es va transformar en admirable; i l’admirable
amb el temps es va convertir en insigne.
Sendino se muere és una joia literària que sustenta un testimoni
humà i espiritual de primer ordre. En aquest relat veiem que la mort pot ser
viscuda com a l’últim acte sagrat de la nostra vida fins a coronar-la. Abans el
temple eren les cases particulars, ara sovint són els hospitals. Cal dir que no sempre es veu la mort com el
que és: un part a l’altra banda de l’existència, un naixement en el qual el
moribund és el fill i la mare al mateix temps.
Admeto que aquesta és la meva
visió de la mort, ja que no en puc tenir la vivència. Però sí que he acompanyat
fins a l’últim alè alguns moribunds, i això és el m’ha semblat entendre
d’aquest esdeveniment còsmic, que més que paral.lel al naixement és la seva
culminació. Neix el cos per morir, i morint es dóna a llum. Aquesta visió és
una visió espiritual i carnal de la mort, però és que els humans som això: carn
i esperit al mateix temps. Aquesta visió, que si bé pot situar-se en el context
d’una fe determinada que en la nostra cultura és la cristiana, no n’esclou cap,
de fe, ja que la fe pot ser expressada de diverses maneres. Àfrica Sendino ho
fa des d’una fe cristiana que es mostra ben particular, tal com ella era. Basti
recordar la doctora contemplant una reproducció de l’Anunciació de Fra
Angelico: ella, com Maria, va dir sí. Va acceptar viure amb plena consciència
la transcendència de la vida tant com la transcendència de la mort.
(publicat al Diari de Vilanova, 25 de maig de 2012)
