dissabte, 14 d’abril del 2012

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

divendres, 13 d’abril del 2012

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.
(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

dijous, 12 d’abril del 2012

'Ella'


Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Caiguda i elevació


Parlem de caiguda bíblica quan ens referim simbòlicament a una condició anterior que podem considerar harmònica entre l’ésser i l’entorn i que anomenem Paradís. És per aquest motiu que el camí per superar aquesta condició sembla que hagi de ser el de l’esforç espiritual per retornar-hi, és a dir: l’ascens. Per la mateixa força de la gravetat, caure resulta més fàcil que no pas aixecar-se i elevar-se gradualment, ja que el de l’ascens sempre és un camí estret i contracorrent. No obstant això, persistim a força de desig i voluntat.
(a la imatge: escales del Guggenheim de Bilbao, maig de 2011)

dilluns, 9 d’abril del 2012

Set

Crema el món per una ferida
oberta al sol.
Una llum tènue s’encén,
esperança en tu, fill, filla
que conserves la set de buscar
la veritat que es fa escàpola
en l’eternitat dels sons.

(a la imatge: platja de Sitges, setembre 2011)

diumenge, 8 d’abril del 2012

L'arbre de la Vida

Sang i aigua van vessar-se
en el riu de la vida,
i la Vida ha brollat
en la creu que gemina.

(Que tingueu una bona Pasqua 2012!)

dissabte, 7 d’abril del 2012

La resurrecció de Llàtzer


L’estança és a les fosques,
una roca a l’entrada priva la claror.
Llàtzer hi és de fa tres i dies i tres nits,
el seu cos va ser abandonat
per l’alè que vaga per la tomba.
Espera Jesús, que li dirà: “Alça’t i camina.”
Amb aquestes paraules tornarà a néixer,
als seus ulls hi haurà aquesta llum germinal.
(a la imatge: La resurrecció de Llàtzer, de Vincen Van Gogh)

divendres, 6 d’abril del 2012

Judes

Els llavis febrosos.
“Li faré un petó, i sabreu que és Ell.”
Les mans li tremolen.
Dringuen les peces de plata en una bossa bruta.
L’hauria traït per no res, l’odia.
No pot suportar ni un dia més la llum dels ulls,
l’afecte del seu braç,
la benaurança del seu somriure.
Aquesta bellesa terrible li fa mal.
Fuig d’aquesta bellesa destruint-la.

dijous, 5 d’abril del 2012

La deixebla

Les pedres van quedar-se dins la mà,
inerts i rabioses.
Ningú no les va poder llançar,
tot i posar-se a primera fila
vestits amb túniques blanques com la neu.
Ella duia un vestit color de carn
que somreia a la llum com somriuen les flors humils.
Ell mai no va pensar que no tenia ànima
perquè Ell habitava la seva ànima.
Ell era l’Amor que havia mudat la vida d’aquella dona.
Ell, que era l’Amor, va aprendre d’aquella dona
com es manifestava l’amor en aquell gest de rentar-li els peus.
En el Sant Sopar,
Ell va rentar els peus dels seus deixebles estimats,
ella entre ells, la primera d’agenollar-se davant l’Amor.

(a la imatge: Maria Magdalena (El Perugino 1450-1523)

La deixebla

dimecres, 4 d’abril del 2012

La primavera i les seves festes


Jo, la veritat, tinc ganes que faci una temperatura més pujada, aquests dies passats em trobava la mar de bé, buscava una estona cada dia per llegir al sol, la qual cosa sempre em porta a recordar moments de plenitud viscuts en la meva infantesa i jovenesa: el sol, els llibres i jo… La meva imatge de l’infern és el fred i la humitat, que em deixen els ossos baldats. Ja sé que hi ha qui suspira pel contrari: pluja i fresca com la que tenim aquests primers dies de la Setmana Santa. A propòsit de les celebracions d’aquests dies, us recomano un llibre de la Lluïsa Vert, que segur que us interessarà: L’anell misteriós. Festes, tradicions i símbols de l’any (Arola editors). Som individus emmarcats en l’univers, el cicle de l’any i nosaltres estem relacionats, des de sempre que els humans hem buscat un sentit a la vida o més aviat li hem donat… Sigui com sigui, alhora que som éssers naturals també som éssers culturals, és a dir: ens recreem a través de la cultura, i aquesta pren tantes formes i les festes n'és una.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Realització 'del diví'


María Zambrano, filòsofa, en el seu llibre El hombre y lo divino (i cal entendre també la dona) destaca la necessitat ‘del diví’ en la realització humana. El diví pot entendre’s i escriure’s de moltes maneres, és clar, sobretot tenint en compte que aquesta expressió està tan connotada. Dit d’una manera més senzilla em sembla que aquesta realització és fer efectives i transparents en nosaltres les qualitats que d’una manera ideal atribuïm al diví.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Llocs 'sants'


M’atreviria a afirmar que no hi ha un ateu cent per cent, per molt que hi hagi ateus se’n proclamin. I és que per més que la vida moderna s’hagi dessacralitzat, a vegades arranant el sagrat fins al punt zero, en la intimitat de cadascú, intimitat que participa d’aquell inconscient col.lectiu de què parla Jung, hi ha petges de religiositat, facultat humana que, està clar, va més enllà d’una creença concreta. Posaré dos exemples extrets de la vida quotidiana (profana si ho contraposem a sagrada) del que vull dir. ‘Sant’ és el lloc de naixença per a la majoria, encara que es visqui a l’altre costat del món. O ‘sants’ són els llocs que ens remeten a una experiència epifànica de la infantesa, o de la joventut, com ara aquell primer passeig amb el nostre primer amor. L’emoció que se sent en pensar en aquests llocs, o en revisitar-los, és d’índole religiosa perquè ens ‘relliga’ a alguna cosa que s’experimenta com a superior. Aquests moments són escletxes, espais de plenitud humana que ens connecten amb el què som espiritualment.
(imatge presa als jardins d'Aranjuez, 25 de març de 2012)         

dissabte, 31 de març del 2012

El poeta estirat a terra

En la nostra estada a Madrid vam visitar les exposicions de Marc Chagall (Moshe Sagal és el seu primer nom, un i l'altre molt significatius per a interpretar la seva obra entre el judaisme i el cristianisme, que l'autor harmonitza d'una manera tan amorosa). Una vegada més vaig sentir-me atreta per aquesta pintura, El poeta estirat a terra, realitzada l'any 1915 en temps de la lluna de mel amb la seva primera esposa, Bella. Si tantes vegades m'identifico amb les seves figures volanderes (imatges de la vida espiritual), també m'identifico amb aquesta imatge del poeta en contacte amb la terra, escoltant el seu batec. Donar cos a l'esperit i espiritualitzar la matèria van de la mà...

divendres, 30 de març del 2012

L'hoste de Job

L’any 1963, José Cardoso Pires, un dels grans escriptors portuguesos del segle XX, publicava aquest llibre de gran impacte moral i estètic que és L’hoste de Job, la traducció catalana del qual ara ens arriba a través dels bons oficis d’Anna Cortils i sota el segell d’El Gall Editor.
El Llibre de Job marca una fita en el llarg camí del desenvolupament d’un drama diví, escrivia Carl Gustav Jung al seu llibre Resposta a Job (1952). Drama diví i drama humà, que és la seva contrapartida. Quan aquest capítol de la Bíblia va ser escrit, ja hi havia molts testimonis que havien dibuixat una imatge contradictòria de Javeh, diu Jung. Es percebia una imatge de Javeh dual, que podríem resumir en un Déu bondadós i alhora colèric, i fins i tot cruel. Naturalesa en estat pur, semblava aquell Déu, i com ella amoral, ja que la moralitat prové d’una consciència, i en la naturalesa només són conscients els humans, o això creiem.
La figura bíblica de Job sembla el sac dels cops d’aquesta dualitat en la qual Déu i Diable semblen confondre’s. És difícil comprendre per quina raó Job va ser ferit i expoliat tantes vegades, com si mai no n’hi hagués prou, d’enviar-li misèries, i Job resistint a la seva humana mesura, que es mostra extraordinària. Des d’un punt de vista simbòlic podem veure en Job l’encarnació de la humanitat tractada amb injustícia aparent, ja que la voluntat de Jahvé és una incògnita. No obstant això, la fe en Jahvé persisteix en el bo de Job.
Arribats en aquest punt del discurs, imagini’s el lector la terra portuguesa en la mansa figura de Job: terra eixuta i maltractada pels elements, i terra empobrida a causa de la manca de treball a tots nivells. Temporalment, som en la dècada dels anys seixanta del segle passat, en l’anomenda Guerra Freda, i dues figures surten de Cimadas, un petit poble on l’aigua és un bé escàs. L’un, el jove, va a la desesperada recerca de feina, l’altre, el gran, va a la recerca del possible benefici que li atorgaria tenir un fill soldat, una de les escasses sortides professionals en aquesta terra-Job oblida per tots els déus.
I L’hoste de Job? L’hoste de Job és un estranger, un militar d’una gran potència mundial que podem imaginar, que ocupa la pobra, trista i disortada terra de Job per tal de fer-hi assajos de maquinaria de guerra. Aquesta activitat portarà les seves conseqüències tot mutilant accidentalment el jove Joao Portela, que esdevé el símbol del dolor de Job, i Job ell mateix en tant que víctima innocent de l’arbitrarietat dels esdeveniments.
La intenció de Javeh de fer-se humà, que va sorgir de la seva topada amb Job, es realitza en la vida i en la passió de Crist, escriu Jung al seu assaig sobre la figura de Job. Salvant les distàncies religiosomitològiques del relat bíblic i la seva interpretació, en el personatge de Joao Portela es realitza la passió de Crist, tot i que no és abandonat pel pare, ja que troba un pare en la figura del vell Aníbal, el company de viatge que l’adopta espiritualment després de la desgracia causada per un artefacte militar.
Per tots aquests elements argumentals, L’hoste de Job, de José Cardoso Pires, és una novel.la atemporal, exemplar i simbòlica. Una novel.la que converteix l’anècdota en categoria i que té una lectura ben actual. Escrita d’una forma tan commovedora com magistral, L’hoste de Job és un retaule on es manifesta el drama còsmic amb tots els seus personatges, inclosos Déu i Diable.
(publicat al Diari de Vilanova, 30 de març de 2012)
   

dijous, 29 de març del 2012

Antonio Tabucchi


El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges pictòriques dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.

Antonio Tabucchi

El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.

     Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.

Antonio Tabucchi

     El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.

     Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta.

divendres, 23 de març del 2012

Es fa fosc


El primer llibre que vaig escriure amb voluntat literària (és a dir: amb voluntat de començar un camí en el camp de la literatura) duia per títol Es fa fosc. El vaig presentar al premi Don-na, va quedar finalista i aquest fet em va animar molt. Vaig escriure’l durant els dos mesos que vaig passar amb la família de vacances al Priorat. Era l’estiu de 1988. Vaig intentar narrar, ficcionant-la, una història que m’era propera. Anys més tard, un professor de literatura, en Ramon Cotrina, em diria que quan s’escriu s’ha de conèixer bé el que s’escriu ni que sigui de ficció. La invenció no és tan lluny de la memòria ni dels referents personals, segons com. Es fa fosc és una història trista perquè acaba amb la mort de la protagonista. Ben mirat, però, si les allarguéssim més enllà del temps i del paper, totes les històries, les reals i les inventades, acaben amb la mort dels protagonistes. Em refereixo a la mort física. Perquè la mort és un final, però no és el final. La vida continúa sempre, en la forma que sigui. La memòria és una forma de vida, una forma d’amor i també una forma d’homenatge com el que jo vaig voler fer a la protagonista de la narració Es fa fosc.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, panoràmica del poble on va néixer la protagonista de la narració Es fa fosc, Can Benet de la Prua, a prop de Sant Sadurní d'Anoia. Obro un parèntesi en el blog fins que torni de Madrid)

dijous, 22 de març del 2012

Violeta

Durant molts anys, a l’entrada de la primavera la meva mare em regalava un ram de violetes. Ho feia el dia del meu aniversari (13 de març) o el dia 21, que és la data aproximada del meu naixement, que es va avançar. M’agrada molt aquesta petita flor, i no només perquè és símbol de la modèstia (la veritable, no la falsa). M’agrada perquè el color violeta combina la tinta blava de la sang celeste amb la tinta vermella de la sang terrestre. El violeta és, doncs, el color que expressa la nostra naturalesa humana enllaçada amb l’espurna divina. Potser és per aquest motiu que al Dijous Sant se l’anomena també el dijous de les violetes, flors tradicionals de la Setmana Santa. Despres de l’ofici del Sant Sopar, els altars i les imatges són cobertes amb robes de color violeta, així com és el color lila o violeta la casulla que porta el sacerdot en l’ofici del Divendres Sant.
El vestit –una túnica- que vaig dur en el meu primer casament era de color malva, que és un violeta rosat. També aprecio molt un anell de plata amb una ametista, una pedra que té aquest color. Sense saber que m’agradava tant el violeta, me’l va regalar un amic, l’Eduard Tell, que ja va morir, quan vaig publicar El vel d’Harmonia. “Perquè tinguis sort”, em va dir.
(extret de La capsa verda)