En la nostra estada a Madrid vam visitar les exposicions de Marc Chagall (Moshe Sagal és el seu primer nom, un i l'altre molt significatius per a interpretar la seva obra entre el judaisme i el cristianisme, que l'autor harmonitza d'una manera tan amorosa). Una vegada més vaig sentir-me atreta per aquesta pintura, El poeta estirat a terra, realitzada l'any 1915 en temps de la lluna de mel amb la seva primera esposa, Bella. Si tantes vegades m'identifico amb les seves figures volanderes (imatges de la vida espiritual), també m'identifico amb aquesta imatge del poeta en contacte amb la terra, escoltant el seu batec. Donar cos a l'esperit i espiritualitzar la matèria van de la mà...
M'agrada molt Chagall però aquest quadre no el coneixia. Preciós.
ResponEliminaQue bé que hagis recordat Chagall. Ja me'n parlava en Llacuna, en la meva adolescència, fixa't.
ResponEliminaM'agrada aquesta imatge, que situa l'home a terra, d'on treu la força. En contrast amb els seus violinistes i enamorats que sobrevolen les teulades com àngels poetes.
Sóc un gran admirador de Chagall, però tampoc no coneixia aquest quadre, que m'ha encantat.
ResponEliminaAcabo de llegir Aires del segle. M'agrada l'obra de Chagall però la teva columna farà que a partir d'ara me la miri d'una manera diferent. També m'agrada el que he llegit de Mircea Eliade. És molt interessant la conjunció que fas dels dos personatges en la connexió amb "el sagrat".
ResponEliminaSegueix estirant-te a terra per a recarregar-te de les energies que et fan volar per damunt de les teulades i així, de retruc, també hi volem nosaltres!