El 25 de març passat, mentre fotografiava rusiñols, és a dir, imatges pictòriques dels jardins d’Aranjuez, moria als 68 anys Antonio Tabucchi, nascut a Vecchiano, a prop de Pisa, l’any 1943. Seguint l’estela de Passolini, Gadda i Calvino, sens dubte és un dels grans escriptors italians de la nostra època. Tabucchi va morir a Lisboa, la ciutat que tant estimava a causa del seu gran amor literari, l’escriptor Fernando Pessoa. De fet, va descobrir Pessoa a través de la lectura d’un dels seus heterònims, Álvaro de Campos. Des d’aquell moment, afirmava Tabucchi, li va canviar la vida. Quantes vegades no havia sonat el seu nom com a candidat al premi Nobel de literatura! El mereixia.
Em vaig iniciar en la lectura d’Antonio Tabucchi amb Notturno indiano, L’angelo nero i I volatili del Beato Angelico, un dels relats del qual vaig recordar tot viatjant per la carretera de Madrid a Saragossa, a l’alçada del monestir de Santa María de Huerta. En el conte titulat La battaglia di San Romano, l’autor-narrador-de ficció hi fa coincidir Orson Welles, Hemingway, Federico García Lorca. En general, les històries de Tabucchi corprenen per la seva misteriosa bellesa lunar i interessen per aquella sensibilitat superior que a més del goig estètic provoca la reflexió filosòfica.
