diumenge, 4 de desembre del 2011

El somriure de l'infant (per a la Carla)

La inspiració de la vida
és llum en els teus ulls,
claror que busca sintonia amb l’univers.
L’equinocci que tenyia
amb colors daurats i vermells les magranes de casa
ara somriu en el teu rostre menut.
Una lliçó d’estètica que prové de la memòria
dels avantpassats que treballaren
sense plànyer l’esforç tantes vinyes
per collir el vi nou del futur.

dissabte, 3 de desembre del 2011

El somriure de La Gioconda

En la mirada, la pregunta i la resposta.
Però no dius res,
deixes que el misteri obri una escletxa
invisible, un somriure tènue, a penes insinuat.
Les paraules farien malbé el silenci eloqüent,
llum que dóna rostre a la nit més obscura.
Una particula de més malmetria
el missatge que transparenta el teu gest
ingràvid que, tot i el seu origen celest,
respira amb la terra.

(poema inèdit)

divendres, 2 de desembre del 2011

El somriure de l'esfinx

S’han mogut els teus llavis de pedra,
els teus ulls han parpellejat?
Veus alguna cosa que jo no veig,
més enllà del desert que esborra camins?
Per un moment he cregut que somreies.
No hi ha déus que visquin sols –m’he dit.
Necessiten el cor dels humans per ser.
Tu no ets pas diferent,
la teva carn mineral té les seves febleses,
aquell ròssec del pas del temps que t’esmicola.
Malgrat tot, somrius mentre observes el silenci.
(poema inèdit)

dijous, 1 de desembre del 2011

Instint d'autocuració

Diu Jung respecte del trauma psíquic: “Esdeveniment que té lloc de forma repentina i directament perjudicial per a l’ésser vivent, com ara espant, angoixa, vergonya, repugnància”. Plens de traumes psíquics estem, almenys jo en recordo bastants. I els que no recordo també han deixat el seu senyal. D’aquí ve un instint d'autocuració, que a vegades passa per la creació.

dimecres, 30 de novembre del 2011

La nina de sal

Una vegada hi havia una nina de sal que es feia preguntes sobre la seva naturalesa.
Un dia va acostar-se al mar, i quedà fascinada per aquella massa d’aigua que es movia rítmicament, com si fos un gran cor. “Qui ets tu?” -preguntà la nina al mar. Amb un somriure d’escuma, la mar li respongué: “Entra i comprova-ho tu mateixa.”
La nina es ficà dins l’aigua. I a mesura que s’hi endinsava, anava dissolent-se fins que a penes en quedava res. Abans de dissoldre’s del tot, la nina exclamà amb sorpresa i comprensió alhora: “Ara ja sé qui sóc!”
(recreació d'una contalla hindú)

dimarts, 29 de novembre del 2011

Carl Gustav Jung

Al començament del seu llibre Recuerdos, sueños, pensamientos, Carl Gustav Jung va escriure, i tradueixo: Així, doncs, avui m’he proposat, als meus vuitanta-tres anys, explicar el mite de la meva vida. No obstant això, no puc fer altra cosa que afirmacions immediates, només puc ‘contar històries’. Si són vertaderes no és problema. La qüestió consisteix només en si aquest és el meu conte, la meva veritat.
Es tracta d’una autobiografia interior de l’home que va fer evolucionar la psicoanàlisi pel camí de la transcendència i que escapa a qualsevol classificació.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Que corri la imaginació

Charles Darwin va dir que no és l’espècie més forta, la que sobreviu, ni la més intel.ligent, sinó que sobreviu l’espècie que respon millor al canvi. En aquests moments en que la resistència al canvi de la vida que portem és manifesta, tot i que com mai en veiem la necessitat (tenim prou informació) ens resulta tan difícil fer el primer pas. I és que la rutina dóna seguretat. Però en el món que ve sembla que de rutina n’hi haurà ben poca. Finalment la imaginació al poder? Ara bé, que no s’hi estanqui, ja que aquest sempre és el mal…   

dissabte, 26 de novembre del 2011

Bones paraules

En tot moment és bo fer servir bones paraules per dir les coses, però en aquests moments és especialment necessari. Es tractaria, doncs, de buscar paraules que fossin d’ajuda, no que anulessin l’energia. La necessitem!

divendres, 25 de novembre del 2011

Tat tvam asi, això ets tu


Sortir de la zona de confort, en diuen els experts, per avançar vers el coneixement de qui som realment. No es tracta de deixar de ser qui se’s, perquè se’s, sinó de deixar que l’Ésser, o la veritable naturalesa de qui som, surti a l’exterior. Tat tvam asi “Això ets tu”, és l’expressió sànscrita per dir: l’Absolut és radicalment un amb tu.  

dijous, 24 de novembre del 2011

Les espases de Cirlot

La fotografia de Juan Eduardo Cirlot amb les seves set espases és famosa. Li va fer Francesc Català-Roca, l’any 1954, a la seva habitació de treball. L’11 de novembre del mateix any, Cirlot va publicar l’article “Mis espadas” al número 135 de la Revista. En l’escrit explica els motius d’aquesta col.lecció, l’opinió d’alguns dels seus amics i la seva pròpia reflexió sobre la imatge de l’espasa. Cal no oblidar que Juan Eduardo Cirlot és l’autor del Diccionario de símbolos, un treball sobre aquest àmbit del coneixement que encara no ha estat superat. Com en tota realitat, el símbol de l’espasa es desplega en mil interpretacions. Recordem-ne dues: l’espasa és un símbol de conjunció entre dos vectors (temps/espai, masculí/femení, etc.) quan adopta la forma de la creu, així com és símbol de discerniment enfront del caos, de llum enfront de la tenebra, ja que imita la forma d’un raig solar o d’un llamp.
(a la fotografia de Francesc Català-Roca, Juan Eduardo Cirlot i les seves espases. Es pot veure a l’exposició L’habitació imaginària, comisariada per Enric Granell, i que té lloc aquests dies al Centre d'Arts Santa Mònica, que dirigeix Vicenç Altaió).  

dimecres, 23 de novembre del 2011

Canvi real

Deia Einstein que la solució dels problemes mai no provenia del lloc que els havia generat. Així, doncs, i tal com estan les coses, sortim dels punts de vista periclitats i mirem la realitat d’una altra manera, amb ulls nous. Però és tan difícil treure el pensament de la caixa on l’hem tancat! D’aquí ve la dificultat dels canvis reals.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Progenitura

Som com criatures desvalgudes. Només comencem a ser algú amb cara i ulls quan som nosaltres qui abracem. L’amor ens fa persones. Ens afaiçonem una existència humana quan ens fem càrrec de la intempèrie que comporta viure, i malgrat aquesta intempèrie adquirir la força per esdevenir, quan en som capaços, progenitors de nosaltres mateixos.  

dilluns, 21 de novembre del 2011

Ahir

Una foto de la petita Carla, feta ahir, 20 de novembre. Està molt serieta i amb els ulls ben oberts, i és que el dia, històric en tants sentits, també demanava posar atenció i enteniment.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Emancipació de les llengües i evolució literària

Són molts els autors que en aquest moment ja coincideixen a senyalar l’estreta relació que existeix entre la constitució de comunitats lliures integrades per dones –les beguines-, entre el desenvolupament de viles i ciutats, l’emancipació de les llengües i una renovació de l’espiritualitat. Estem parlant del segle XIII, en què veritablement les llengües vernàcules agafen cos i troben la millor expressió literària en els escrits de les beguines, que creen i recreen el llenguatge per expressar les seves experiències, per dir-se a elles mateixes en relació al sagrat i per cantar l’amor a Déu. Una contribució de primer ordre a les literatures dels seus respectius països d’origen que no sempre ha estat reconeguda, més aviat al contrari: s’ha intentat amagar tant com s’ha pogut aquestes trovairitz que s’inspiren en la poesia cortesa. El vigor dels seus escrits i la fulgència de les seves imatges poètiques encara sorprenen avui.
(Dependències de les beguines d'Anvers, imatge presa el juliol de 2011)

divendres, 18 de novembre del 2011

Acostar-se al matís


Quan jo era nena, i la meva mare encara ho recorda, feia una pregunta impertinent:
Els humans naixem bons, perfectes, o dolents, imperfectes?
En les meves càbales no em semblava que els infants fossin imperfectes encara que no fossin especialment bells o molt intel.ligents. Els grans no em semblaven més perfectes pel fet de tenir més coneixements i l’autoritat de manejar el món, almenys el meu món. Els veia defectes.
Però aleshores també em fixava que hi havia infants que petits petits ja mostraven una maldat per a mi desconeguda, fins i tot sorprenent en unes persones tan petites. De la mateixa manera observava gent gran que com més gran es feia més de bona jeia em semblava que es tornaven, com si l’edat els atorgués no només una saviesa per capes sinó una gran comprensió pel matís. Espero no ser gaire lluny d’aquesta comprensió pel matís.
(extret de La capsa verda)

dijous, 17 de novembre del 2011

Significat de les paraules


A Raimon Panikkar (entre ahir i divendres, s’està celebrant la I Jornada Raimon Panikkar per estudiar la seva obra tan desconeguda com mal compresa) li agradava molt buscar l’origen de les paraules. En l’estudi de les paraules s’hi revela el seu significat profund, deia, i del qual sovint se n’ha perdut la memòria.
No sé per quines estranyes connexions, m’ha vingut al cap la paraula company, que vol dir “el que comparteix el pa”. Eixamplant el significat, sabem que no només de pa vivim els humans, que necessitem d’un altre pa que ens alimenti. Així, compartir el pa significaria no només generositat i despreniment envers els altres, sinó inclinació per compartir amb ells l’amor i la bellesa. D’aquí ve que la perversió que de la paraula company n’han fet segons quins postulats polítics sigui de lamentar.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Vestits

Aquests "Vestits de dona", de l'artista Dolors Puigdemont, formen part de l'exposició "Mirades". Són vestits que sembla que hagin de respirar amb el cos, i conviden al ball. Poser pertanyen a cendroses que han esdevingut dames lliures.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Juan Eduardo Cirlot

Avui, al Centre d’Arts Santa Mònica, s’inaugura L’habitació imaginària, una aproximació al món del poeta, simbolista (és autor del famós Diccionario de símbolos) i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (1916-1973).
La seva és una personalitat complexa que es mostra en una particular i heterodoxa visió del món, i en una poesia d’una espiritualitat holística, ja que integra, o intenta integrar, les contradiccions humanes i espirituals viscudes pel poeta d’una manera extrema, apassionada i intel.lectual al mateix temps.
Però tot això són paraules, i l’obra de Cirlot les depassa.
A rel de la trasbalsadora lectura del seu cicle poètic Bronwyn vaig escriure Cinc visions (Pagès editors, 2005). La versió en castellà, a càrrec d’Antonio García Lorente, la va publicar Comte d’Aure (2010). Tant com un homenatge, Cinc visions és una trobada-conversa amb el poeta en aquella regió que no es pot dir que no existeix, ja que jo l’he viscut, i el que es viu és experiència. 

dilluns, 14 de novembre del 2011

Consells sobre política

“Els insults no escauen en absolut als polítics […], aquesta mena de coses ridiculitzen més a qui les diu que no pas a qui les sent dir”, diu Plutarc en un dels fantàstics capítols del seu llibre Consells sobre política. A un governant incompetent, publicat de manera oportuna, i tan necessària!, per Adesiara Editorial. Aquest llibre, traduït de forma excel.lent per Montserrat Nogueras, és una joia recomanable de llegir ara, en plena ‘dialèctica’ electoral, però també convindria anar-lo repassant de tant en tant. Convé a tothom, però sobretot convé que el llegeixin els polítics, la majoria per desgràcia tan ignorants del que hauria de ser el seu mester. Sap greu dir-ho amb tanta nitidesa, però és justament per manca de claredat i deshonestedat intel.lectual que s’ha generat tanta confusió i desprestigi entre els polítics. No cal dir que hi ha excepcions.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Històries personals, història col.lectiva


He llegit que el vell d’esperit jove Moisès Broggi fa uns quants dies que està ingressat perquè s’ha trencat el fèmur. L’edat –l03 anys- li ha tornat els ossos fràgils. És el natural. El doctor Broggi, gran humanista, home d’esperit lliure i savi història viscuda, es presenta per senador. És admirable i tan de bo tingui molts vots.
Les històries personals mai no estan aïllades de les històries col.lectives ni, segons com, de personatges de renom com Moisès Broggi.
La meva mare sempre m’ha relatat amb aquell detallisme que la caracteritza, que als tretze mesos em vaig trencar la cama dreta i que me la va operar el doctor Broggi, que ja llavors era considerat una eminència. En aquell temps jo ja devia tenir els ossos fràgils. Sóc filla de la llarga postguerra criada amb llet Pelargon allargada amb aigua i aquesta és una factura que és paga a la curta i a la llarga, ja que des dels quaranta-tres anys que tinc osteoporosi i una escoliosi detectada als divuit.
El caparró, però, el devia tenir clar i el geni força viu, ja que a la clínica on em van operar una hora o altra tothom entrava a l’habitació per escoltar, embadalits, com aquella criatura tan petita explicava com s’havia trencat la cama.
L’operació potser va anar bé, però no el postoperatori, ja que la cama va gangrenar-se. El doctor Broggi no va fer res, devia creure que no hi havia res a fer i simplement em va donar per morta. La meva mare plorava amb lògica desesperació, i la gent que m’havia conegut també. Les monges infermeres de la casa també es compadien de la meva mare i de mi, un infant de tant poc temps, i així que la feina els ho permetia baixaven a la capella a resar, tot esperant el fatal desenllaç. Només un miracle podia salvar-me.
No em va salvar un miracle sinó la compassió, la gosadia i la fe en ell mateix d’un metge jove. Aquest home, del qual no sé el nom, però que mai no oblido, va arriscar-se i amb el permís de la meva mare, en aquella hora decisiva tan valenta com ell, va provar de treure’m la carn podrida fins arribar a l’os, que va deixar pelat. La macabra operació va tenir èxit, la carn va tornar a crèixer i només tinc un petit senyal a la cama que em recorda la força que a vegades amaga la fragilitat.
(extret de La capsa verda)