Moisès Broggi

El dia 31 de desembre de 2012, amb una gran lucidesa va morir a 104 anys el doctor Moisès Broggi, humanista promotor de la bioètica, pacifista i patriota català, metge cirurgià noble de cor que havia salvat moltes vides.

Quan va saber la notícia, la mare de seguida em va recordar que va ser ell qui va operar la meva cama esquerra quan me la vaig trencar als tretze mesos. Diu que cantava mentre m’operava. M’agrada la gent que es mostra feliç de fer el que fa i el doctor Broggi era feliç amb el seu ofici humanitari.

Després d’operada, la cama va començar a gangrenar-se. El doctor Broggi em va donar per morta. Tant és així que les monges d’aquella senzilla clínica privada –Broggi havia estat destituït del seu càrrec a l’Hospital Clínic per la repressió franquista-, compadides de la jove mare i de la nena que explicava a tothom que ho volgués escoltar com s’havia trencat la cama, van anar a la capella a resar. Potser esperaven un miracle i el miracle es va produir. Un metge jove, amb iniciativa, segurament un bon deixeble del doctor Broggi, davant del cas va decidir dur a terme una cirurgia dràstica, radical. Amb el bisturí va anar apartant la carn podrida que ja anava enfilant-se per la cama infantil fins a deixar-la pelada com un os. La cura salvatge va resultar salvadora, la carn va començar a crèixer i d’aquell trasbals de la matèria viva només en resta una cicatriu. Això sí, tinc poc muscle en aquesta cama i és uns mil.límetres més curta que l’altra, la qual cosa no es veu gens, però en els meus primers anys joves es va descobrir que havia condicionat el desenvolupament de la meva columna vertebral. No recordo cap dia de la meva vida que la columna no em faci mal. Però estic viva.

(extret de La capsa verda. A la imatge, Moisès Broggi de jove)

Històries personals, història col.lectiva

He llegit que el vell d’esperit jove Moisès Broggi fa uns quants dies que està ingressat perquè s’ha trencat el fèmur. L’edat –l03 anys- li ha tornat els ossos fràgils. És el natural. El doctor Broggi, gran humanista, home d’esperit lliure i savi història viscuda, es presenta per senador. És admirable i tan de bo tingui molts vots.

Les històries personals mai no estan aïllades de les històries col.lectives ni, segons com, de personatges de renom com Moisès Broggi.

La meva mare sempre m’ha relatat amb aquell detallisme que la caracteritza, que als tretze mesos em vaig trencar la cama dreta i que me la va operar el doctor Broggi, que ja llavors era considerat una eminència. En aquell temps jo ja devia tenir els ossos fràgils. Sóc filla de la llarga postguerra criada amb llet Pelargon allargada amb aigua i aquesta és una factura que és paga a la curta i a la llarga, ja que des dels quaranta-tres anys que tinc osteoporosi i una escoliosi detectada als divuit.

El caparró, però, el devia tenir clar i el geni força viu, ja que a la clínica on em van operar una hora o altra tothom entrava a l’habitació per escoltar, embadalits, com aquella criatura tan petita explicava com s’havia trencat la cama.

L’operació potser va anar bé, però no el postoperatori, ja que la cama va gangrenar-se. El doctor Broggi no va fer res, devia creure que no hi havia res a fer i simplement em va donar per morta. La meva mare plorava amb lògica desesperació, i la gent que m’havia conegut també. Les monges infermeres de la casa també es compadien de la meva mare i de mi, un infant de tant poc temps, i així que la feina els ho permetia baixaven a la capella a resar, tot esperant el fatal desenllaç. Només un miracle podia salvar-me.

No em va salvar un miracle sinó la compassió, la gosadia i la fe en ell mateix d’un metge jove. Aquest home, del qual no sé el nom, però que mai no oblido, va arriscar-se i amb el permís de la meva mare, en aquella hora decisiva tan valenta com ell, va provar de treure’m la carn podrida fins arribar a l’os, que va deixar pelat. La macabra operació va tenir èxit, la carn va tornar a crèixer i només tinc un petit senyal a la cama que em recorda la força que a vegades amaga la fragilitat.

(extret de La capsa verda)