Il.lustríssima senyora Alcaldessa, Regidores i Regidors, Pabordesses i Pabordes de la Festa Major, Vilanovines i Vilanovins:
Un any més, la nostra ciutat, la lluminosa i ben temperada Vilanova i la Geltrú, ens convoca en aquest Saló de Plens per obrir la Festa Major.
De fet ¿què celebrem, des d’èpoques reculades, per la nostra Festa Major? Celebrem, volem continuar celebrant, de manera tan festiva com solemne, el patronatge de la Mare de Déu de les Neus.
I és que la Mare de Déu de les Neus ha estat tradicionalment venerada entre nosaltres com a protectora de les maltempsades pròpies del temps d’estiu i dels seus desastrosos efectes en vinyes i conreus, com sabien molt bé els nostres avantpassats pagesos. Aquells nobles treballadors sempre miraven el cel amb la temença de les tempestes de llamps i trons, de les pedregades i calamarsades que deixaven els camps blancs com la neu. Aquestes inclemències d’estiu malmetien les seves collites i a vegades arruïnaven el treball de tot l’any, que en zona de vi com la nostra havia d’obtenir la seva recompensa amb la verema de cada setembre. D’aquí ve que la Mare de Déu de les Neus es representi duent un raïm a la mà.
Gràcies a l’acció de la llum i de la temperatura adequada, els raïms maduren i donen bon vi. Però tot i que ja en queden ben poques, de vinyes, en el nostre terme municipal, seguim el tradicional costum dels nostres predecessors i continuem celebrant festivament la Mare de Déu de les Neus en ple agost.
Les vinyes eren el bé més preuat en algunes contrades on la Mare de Déu de les Neus és patrona. Al Penedès, al Garraf. O al Priorat, on aquest mateix dia 5 d’agost se celebra una romeria a l’ermita de la Mare de Déu de la Foia, una font d’aigua fresquíssima que raja a doll del Montsant. Així que Foia, en aquelles terres, és un nom equivalent a Neus, Blanca o Alba, els sinònims patronímics que tradicionalment s’han posat amb especial estima a Vilanova i la Geltrú. Cal felicitar, doncs, totes les Neus, Blanques o Albes, i en primer lloc, és clar, a la nostra primera Alcaldessa que duu ja en el seu nom de fonts la marca de la seva conscienciada personalitat vilanovina.
Quan vaig acarar la invitació d’aquest Convit a la Festa, fet que agraeixo vivament per la confiança, honor i consideració que suposa, em van venir al cap tres coses:
La primera és que aquest any, per Sant Joan, ha fet divuit anys que visc a Vilanova i la Geltrú. He assolit, i espero que amb tota dignitat, la majoria d’edat en la ciutadania vilanovina, que des del primer dia vaig voler ja sentir plenament com a meva.
La segona és que la meva primera Festa Major aquí coincidia amb un dia que a casa sempre havíem celebrat molt. I és que la meva mare, filla d’una casa de pagès del Penedès profund, també porta el nom de Neus.
I la tercera cosa que em va venir al cap és quina aportació podria fer jo en un Convit a la Festa de la meva ciutat, un Convit al qual han precedit tants Convits a la Festa pronunciats en aquest mateix Saló de Plens per gent tan diversa i de vàlua.
Em vaig dir que havia de parlar d’algun tema que jo estimés i del qual en sabés alguna cosa, i que tot això lligat pogués ser ofert pel seu interès general. De seguida vaig veure que potser caldria parlar del simbolisme que acompanya la celebració de la nostra Festa Major, un simbolisme que al meu entendre destaca l’aspecte femení del Cosmos, o que exalta el costat femení de l’existència, tant en el seu aspecte virginal com en el seu aspecte matern.
Perquè la Mare de Déu de les Neus –o la Verge de les Neus, com també se’n diu-, vol ser una representació de Maria en la seva doble condició de mare i de verge. Aquesta representació de Maria tindria com a antecedents diverses figures reconegudes en el passat com a la Mare Còsmica o com a la Deessa Blanca, que és com l’anomena en un brillant assaig l’escriptor anglès afincat a Mallorca Robert Graves. En aquest text sobre el mite de la Mare Còsmica o Deessa Blanca, l’autor de la celebrada novel.la Jo, Claudi, fa una relació de les figures arquetípiques que encarnen aquest principi femení en les més variades tradicions religioses.
Es coneixen deesses-mare amb els més diversos noms: Inanna, la sumèria, Isis, l’egípcia, Tanit, la fenícia, Gea, la més antiga del panteó grec, Hera/Juno, Demèter/Ceres, Afrodita/Venus, la Mari dels bascos… Totes aquestes deesses-mare són antecedents de les marededéus o verges cristianes, que, com he dit més amunt, convergeixen en la figura de Maria, la mare de Jesús, que és una figura històrica i simbòlica al mateix temps.
I per què allò de Deessa Blanca? Estudiant els orígens mitopoètics d’aquella figura arquetípica femenina que engloba en un mateix símbol maternitat i virginitat, Graves va arribar a la conclusió que Maria, com les seves diverses deesses-mare antecessores, encarna la verge perpètua. Verge, és clar, no pas en un sentit estrictament fisiològic, com se sol pensar habitualment, sinó en un sentit immaterial. Perquè, tal com va dir aquell gran místic medieval que va ser Mestre Eckhart, la virginitat és, abans que tota altra cosa, un estat de l’esperit, tal com la maternitat va també molt més enllà de la simple fisiologia. Així, doncs, des d’aquest punt de vista metafísic, la virginitat seria un estat de l’esperit que es va actualitzant en tant que suposa disponibilitat i receptivitat, i, alhora, possibilitat i potència creadora, generadora de noves realitats.
En la iconografia de Maria Verge o Maria Immaculada molt sovint hi veiem representada la lluna. Un expert en religions comparades, Mircea Eliade, va desenvolupar una “filosofia de la lluna” en un assaig escrit l’any 1936. Des del Neolític, hi diu, la lluna s’assimila al devenir humà, ja que com la lluna naixem o apareixem, creixem i desapareixem, que no morim, ja que l’energia, com afirmen els més moderns savis quàntics des d’Einstein, es renova, però no es destrueix.
Els neolítics agricultors de seguida van percebre que en la naturalesa la vida és cíclica i que els ritmes lunars i la fertilitat de la terra estaven relacionats. En el Calendari dels Pagesos (que aquest any 2011 ha fet 150 anys) es pot trobar consell sobre quina lluna és millor per sembrar les patates o per esporgar les vinyes, per exemple. Aquests ritmes lunars associats a la fertilitat de la terra agafen un sentit encara més concret i alhora més profund, en el cicle de l’ovulació femenina. D’aquí ve que des de temps immemorials s’hagi associat la dona amb la lluna i que la lluna la simbolitzi.
Aquesta “filosofia de la lluna” es personifica en aquella Deessa Blanca que deia Graves, que ha de ser entesa com a una representació simbòlica del general devenir humà. Per aquest motiu, la “filosofia de la lluna”, que ve a ser una filosofia del principi femení de l’existència, ens presenta una idea de Cosmos on tot, tots i totes estem interelacionats. Així, la intuïció antiga es revela també en les ciències més actuals pel fet que aquest Tot (amb majúscula) no és estàtic, sinó que és un devenir dinàmic i dramàtic, amb els seus naixements i amb les seves morts, però que és alhora un devenir també dialogal, ja que totes les coses existeixen en relació a alguna altra cosa.
La virginitat, abans que altra cosa, repetim-ho, és un estat de l’esperit que és desplega en actituds positives com disponibilitat, receptivitat, diàleg i potència creativa. Aquest estat d’esperit es correspon amb l’estat naixent de qualsevol fenomen o cosa que s’esdevé en l’existència. De manera que cada dia el podem viure com un estat naixent, i, per tant, en estat creatiu.
De la mateixa manera, hi ha moments històrics que són la concreció d’estats naixents de les col.lectivitats. Després de les eleccions municipals del passat mes de maig, Vilanova i la Geltrú es troba en un moment històric de recomençament, en el procès d’una collita que, com tot procès generatiu, demana la suma d’energies de tothom.
En aquest punt reprenc la “filosofia de la lluna” de què parlava Mircea Eliade. Aquí, una certa “filosofia de la lluna” ens podria resultar familiar, ja que a la gent de Vilanova i la Geltrú, amb un punt de sornegueria, alguns forasters ens titllen de llunàtics.
Fa un moment he parlat de la “filosofia de la lluna” com d’una filosofia de la relació en xarxa. Les ciutats són organismes vius. A Vilanova i la Geltrú les possibilitats de reeixir com a ciutat són grans i algunes inexplorades. És clar que cal dir de seguida que els temps que corren no són fàcils. De manera que es necessitarà de tota la força i entusiasme que siguem capaços de generar col.lectivament per tirar endavant el que, amb amplitud de mires envers el futur, ja ha començat a caminar. Crec que ho tenim bé. Perquè ¿què no pot inspirar un esperit positiu que bull d’una voluntat de millora i d’excel.lència?
Sota el símbol dels mons naixents, ara som convocats de nou a desenvolupar les nostres capacitats. Sota el símbol del matern de la vida se’ns convoca a fer les coses ben fetes, a conrear l’esperit de servei envers la comunitat i a fer crèixer qualsevol empresa que tinguem entre mans.
En el dia de la Festa Major, els vilanovins i les vilanovines ens vestim de blanc o amb alguna peça blanca. Per a nosaltres el color blanc podria representar la mar de bé les característiques simbòliques de la Mare de Déu de les Neus que, en essència, són receptivitat i potència creadora.
Així, tot gaudint de la Festa Major en el seu vessant més popular i festiu, amb entremesos, castellers, correfocs, balls de diables, pirotècnies, balls i concerts de tota mena, tot gaudint de totes aquestes activitats amb l’alegria d’una Festa d’estiu que corona el treball de l’any, contemplem amb els ulls de la meravella, com es mirava el món el poeta Joan Maragall, el blanc dels nostres vestits.
Aquest any, tal com ho vull veure, la Mare de Déu de les Neus potser podria prendre una significació més profunda. Convidem-nos, doncs, a la Festa Major d’enguany que arriba, a començaments d’agost, però amb aires primaverals, i com a símbol dels inicis, dels estats naixents, dels moments en què les coses comencen. També els Pabordes, amb el lema “Viu-la”, han acompanyat aquesta invocació a la Festa amb pinzellades de colors de primavera sobre el blanc tradicional.
Segons tot el que he dit més amunt respecte als valors simbòlics de la Mare de Déu de les Neus, aquests valors simbòlics representen unes energies latents que tots portem amb nosaltres, més enllà del nom que tinguem. Són imatge de forces-mare, deesses simbòliques que han de subministrar la llum i la temperatura necessàries que han de fer madurar la vinya simbòlica que és Vilanova i la Geltrú, una ciutat que volem ben travada i encara millor. Mentre gaudim de la nostra Festa Major, sentim l’estímul de treballar aquesta vinya per posar-la en valor segons els signes dels nous temps. Mentre compartim la Festa Major d’estiu amb la família, amics, convidats i visitants, sentim l’impuls d’elevar al cim de les seves possibilitats aquest patrimoni comú de la festa i la ciutat: el que hem heretat i el que estem construint ara mateix. És un patrimoni físic, però també un patrimoni immaterial que agermana la receptivitat creadora amb les capacitats a desenvolupar, sempre en positiu, i que la Mare de Déu de les Neus, com hem vist, tan bé representa simbòlicament.
Així ara som convidats de nou a celebrar joiosament la Festa Major de 2011. Us exhorto a gaudir de la nostra Festa d’estiu plenament convençuts que l’alegria i l’entusiasme dels estats naixents s’encomanen! Estimem Vilanova i la Geltrú. Estimem la Festa Major. Participem-hi, gaudim-la i celebrem-la, i no només vestits de blanc per fora sinó també, i tant com poguem, per dins.
