Festa Major VNG

D'aquí a una estona, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú pronunciaré el Convit a la Festa.
Un honor, un repte, una satisfacció!
Si en voleu saber més: www.festamajorvilanova.cat
Hi sou convidats!

Àngela Gramunt Ferrer

Ahir hauria estat el sant de la meva tia Angeleta, d’haver viscut. Se’n va anar massa aviat (tenia 47 anys) darrere el somni d’una maternitat que mai no va ser. No? És veritat que, en casar-se una mica gran, la naturalesa no li va donar fills –i això que la parella ja havia provat, quan encara era un experiment, els mètodes del Dr. Barri, de la Clínica Dexeus-. La meva tia va ser per al meu germà i per a mi una segona mare. Hi ha tants episodis d’aquesta maternitat més enllà de la biologia exercida a consciència que potser valdrà la pena que un dia en faci un recull. Els meus fills, que en la meva mare tenen una àvia excepcional, d’haver viscut la tieta Angeleta haurien tingut una segona àvia. I potser tots encara la tenim, aquesta mare i àvia, des d’allà on és. A vegades he sentit la seva presència més enllà de la memòria que l’evoca sovint. 

(a la fotografia, un àngel d'una tomba del cementiri de Weimar, presa l'estiu passat)   

René Magritte

A Brusel.les no podíem deixar d’anar a l’exposició Magritte! Sense ser obsessiva, tinc una petita col.lecció de postals amb el tema genèric de l’ull. Una d’aquestes postals reprodueix aquella seva pintura d’un ull on la nineta és un cel blau amb núvols blancs. El fals mirall, s’anomena. Va ser realitzada l’any 1928 i ara es troba al Museu d’Art Modern de Nova York, que és on la vaig veure. Les pintures de René Magritte tenen dues característiques fonamentals: per una banda, són pintures d’una execució tècnica minuciosa, és a dir: són pintures realistes; i, per l’altra banda, són pintures surrealistes quant a concepte, quant a contingut.

(La fotografia que il.lustra aquesta entrada va ser agafada al vol: clac!, ja que el dia 24 de juliol va ploure bastant a Brusel.les. Vol ser un homenatge al realisme-surrealisme de Magritte)

El nen Beethoven

Passejant per Malines, en una plaça de nova construcció al costat del canal, vam trobar-nos amb un nen enfilat dalt de tres escales. El nen, una figura de bronze, representava Beethoven d’infant. El nen amagava una rosa darrere les espatlles i estava de cara a un monòlit on hi havia gravat el rostre d’una dona, la seva àvia. L’escena, molt tendra, semblava evident: el nen, que ja va néixer a Bonn (Alemanya), el desembre de 1770, volia oferir la flor a la seva àvia d’origen flamenc.

(a la foto, el petit Beethoven) 

Brusel.les i el violinista

Mentre passejava pels carrers de Brusel.les, els nous i els antics, sota la llum platejada del dia tot i ser ben entrat el juliol, em venien a la memòria fets que no he viscut, però que els podia evocar per empatia. Ho he escrit altres vegades: als disset anys em vaig enamorar d’un noi, Ezequiel Larrea, extraordinari violinista que gràcies a haver aconseguit una beca March va viatjar a Brusel.les per completar els seus estudis. L’atzar -perquè no va ser buscat, la idea era dinar al Museu Reial de Belles Arts- ens va portar a dinar a la terrassa del Conservatori de Música de la ciutat, ara en un bell i espectacular edifici modernista, no sé aleshores. No obstant això, la imaginació és poderosa i era difícil no ‘veure’ en aquell marc imponent, pujant o baixant les escales magestuoses, aquell noi que, alumne avantantjat, de seguida va constituir-se en el primer violí de l’Orquestra Reina Elisabet.

Les coses que mai no han estat, que han estat pur desig, la memòria les mitifica. Els anys han passat i amb ells mil vides. Però jo sempre ‘veuré’ aquell noi que, en acabar els seus estudis al Conservatori de Música de Barcelona, i com a premi a la seva excel.lència, va ser invitat a donar un concert al Saló de Cent. Hi érem tots els amics, el ‘grup’, que dèiem. Un moment epifànic, sens dubte, la seva brillant interpretació. I un moment epifànic la meva emoció continguda d’aquell dia. Ho va saber mai, Ezequiel, que n’estava enamorada?

La bona salut del flamenc

A Flandes no només es parla flamenc sinó que es viu en flamenc. En els dies que hi vam ser ja ens havíem après els anuncis dels plats dels menús de tant esforçar-nos per entendre’ls. No és una llengua fàcil. Als visitants, no patiu, se’ls parla en un anglès fluïd: és la seva segona llengua. El francès només el vam sentir parlar a la capital, Brusel.les. Per a nosaltres, que tantes dificultats tenim a vegades per viure en català a Catalunya, comprovar la bona salut del flamenc ens va produir admiració.

Luc van den Briele, de Malines, i molt vinculat al món de l’exlibrisme a través de la seva revista Graphia (va dedicar un article als meus ex-libris en el número 105), m’havia dit fa més de vint anys, pel cap baix: “Flandes és Flandes; la gent culta sap el francès, però la vida de Flandes passa pel flamenc.” Ho hem comprovat.

(a la fotografia, unes cases de Malines) 



Hadewijch d'Anvers

En el nostre viatge per Flandes, vam visitar diversos Begijnhof (beateris o monestirs), especialment el d’Anvers. En aquest recinte comú, on les beguines gaudien d’un estatge independent, es de suposar que va viure Hadewijch d’Anvers, que fa set segles va escriure la seva experiència mística en uns poemes d’extraordinària bellesa i unes cartes que són com els capítols d’un tractat d’experiència espiritual, com dos segles després escriuria Teresa de Jesús. Des de la seva redescoberta, l’any 1838, per part de dos investigadors de la poesia medieval, Mone i Snellaerte, els Poemes, Visions i Cartes de Hadewijch d’Anvers són a l’inici de la literatura en flamenc, ja que les beguines van escriure la seva obra en la seva llengua materna, la llengua del cor, podríem dir. En les seves investigacions, aquests dos estudiosos van fer atenció a dos manuscrits del segle XIV, és a dir, posteriors a l’escriptura dels originals escrits entre 1220-1240, que es trobaven a la Biblioteca reial de Brusel.les. En aquell moment no es va poder descobrir el nom de l’autora. Més tard, cap al 1857, es va poder llegir, mig ocult en els marges, B. Hadewigis de Antwerpia. Aquesta autoria va ser confirmada quan es va trobar un tercer manuscrit l’any 1867. Mentrestant, el beguinatge de seguida havia estat proscrit per l’ortodòxia i algunes beguines, com Margarida Porete, autora de L’espill de les ànimes senzilles, va ser cremada a París l’any 1310. Mentrestant, Hadewijch d’Anvers va ser citada pel beat Jan de Ruysbroeck en els seus escrits sense mencionar mai l’autora. 

(Beateri d'Anvers. Fotografia presa el 25 de juliol de 2011)   

Interval a Flandes

Demà emprenem uns dies de viatge a Flandes: Bruges, Gant, Brusel.les, Anvers. Ens esperen grans quadres de pintura flamenca als museus. Paisatges de planures verdes i turons suaus. Cels de blaus i grisos tornassolats. Edificis gòtics, ciutats i places burgeses. Catedrals, monestirs i beguinats.

Espero trobar la petja de la beguina Hadewijch d’Anvers, l’escenari dels seus poemes a l’Amat. Aquesta mística (venerable mestra, li deien) està considerada la primera gran autora literària en llengua flamenca. L’inquisidor de Flandes, Robert de Bougre, va fer cremar una seva mestra, Aleydis “a causa del seu just amor”, escriu Hadewijch, l’activitat literària de la qual es va desenvolupar entre 1220-1240, i sempre sota sospita de la Inquisició. Tradueixo un seu vers: “Si l’Amat de l’amor només en donés l’amable/ el seu amor no seria complet…”

La voluntat i la no-dualitat

De l’Índia clàssica vaig aprendre –no pas de l’Índia moderna, que cada vegada està més occidentalitzada- que ‘la voluntat de Déu’ sempre és única, i si una persona creu que pot elegir entre dues possibilitats és que encara no ha progressat prou espiritualment parlant, es diu tant en l’hinduisme com en el budisme.

La ‘ment’ de Déu no és dual, com la nostra, sempre esqueixats entre la llum i l’ombra. La ‘ment’ de Déu comprèn llum i ombra. Per tant, la voluntat de Déu és una. Ho diem els cristians al Parenostre: Faci’s la vostra voluntat. Però, sovint, la voluntat de Déu no coincideix amb la nostra si la preveiem dolorosa. L’ego o l’ombra s’interposen. Però l’experiència ens ensenya que moltes vegades allò horrible, dolorós, catastròfic, ha estat font d’una gran transformació. Aleshores ‘veiem’ la ‘voluntat’ de Déu, ja que els valors mundans no són els valors del sagrat.



Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.

Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.

El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.

Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.

En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.

La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.

La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.

La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.

La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.

Nits d'estiu (II)

El passat dijous, dia 14 de juliol, amb la lluna a punt de fer el ple, vam sopar a la terrassa dels amics Anna Ruiz i Pere Martí. El motiu era la trobada-celebració amical de final de curs amb els components de la comissió literària de L’Agrícol (http://lagricol.blogspot.com/), tradicional entitat vilafranquina que en els darrers temps s’ha anat revitalitzant sota la batuta del filòsof i musicòleg Joan Cuscó. Formem aquesta comissió literària: Anna Ruiz, Miquel Cartró, Xavier Hernàndez, Pere Martí Bertran i jo mateixa. Algunes idees sòlides per al proper curs: homentage a Montserrat Roig i un recital poètic dedicat a la vinya i el vi. Continuarà…  

FarambArt

Sou convidats a assistir a la sessió poètica del FarambArt, que aquest any té com a convidat a Rodolfo del Hoyo. Ja sabeu: als Jardins del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú. Hora: les 8 del vespre, aquella hora màgica entre dues llums...

Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?

No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.

(a la foto: ermita de Mont-roig)

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).

I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

Ecografia

He vist una nina dins la seva caseta líquida:
una esfera d’aigua viva embolcalla el seu son
i la seva vigília.
La nina es tapa la cara amb els bracets
i els peus, amb la gràcil contorsió
de criatura novella.
És dins l’aigua i no es mulla,
s’oxigena a travès del cordó umbilical
que la lliga a un món que encara no sap.
No té fam, només aspira a l’amor
que el pare i la mare s’han ofert
en ella, la flor preciosa
que respira en les aigües primordials
de la vida que l’espera.
(8 de juliol de 2011)

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.

Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.

La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).

Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.

Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.

La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)

Interès i valor

Penso que viure més enllà del càlcul és viure en el sentit transcendent del terme. Ho havíem parlat moltes vegades amb l’Anton Sala-Cornadó, que ens va deixar el març passat. Recordo sovint el meu amic quan observo tantes actituds utilitàries. Ell deia: “Fes sense interès. Només el que es fa sense interès té valor.” Així, doncs, valor i interès estan relacionats, però no pas en els paràmetres d’això que en diem ‘món’. En aquest ‘món’ la matèria és lluny de la seva espiritualització, i això que a mi em sembla que l’espiritualització de la matèria és el seu destí final… Perquè Alfa i Omega són la mateixa cosa.

Noms

A Josep, fill molt estimat de Jacob, els seus germans, gelosos, el van vendre com a esclau a Egipte. Podem llegir la història a la Bíblia. Perquè el que vull destacar aquí és que després d’haver endevinat el significat dels seus somnis, el Faraó li va canviar el nom atorgant-li el de Safanat, que en hebreu vol dir: El que descobreix allò ocult. Així, doncs, Josep és el nom de naixement, i Safanat és el nom per a la consciència de si.

(en la il.lustració: portada de la història de Josep novel.lada per Thomas Mann) 

A la recerca de "le Soi"

“Le Soi n’est pas seulement de nature psychologique. I est aussi le réceptacle de la transcendence. En effet, qu’on réduise l’âme à sa nature psychique ou qu’on affirme sa dimension divine, la psyché contient par nature des structures archétypales relevant du sacré. Car la maturation de l’individu comporte nécessairement un éveil de la conscience du divin. La psyché porsuit donc également una finalité d’ordre spirituel”, escriu Jean-Pierre Augier, que en un altre apartat del seu escrit diu que “le Soi” és quelcom més que “le Moi”, inspirat per les tesis de Jung que sempre fa notar la dimensió transcendental de l’existència humana. I dic humana perquè només els humans tenim consciència de la mort. És la consciència de la mort la que ens atorga la consciència de la vida i la seva transcendència.  

Confuci

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula Confuci, de producció xinesa. El personatge de Confuci i que el film fos xinès m’eren un atractiu. Al cap d’una estona de projecció ja m’havia caigut l’ànima als peus. Sóc de pel.lícules d’art i assaig i això és el que esperava: una pel.lícula amb un bon nivell artístic i sobretot de reflexió, una pel.lícula pròpia dels ensenyaments de Kong-fu-Tsè. Amb un guió pobre, esquematitzat, la posada en escena de Confuci és hollywoodiense, ja que el director de fotografia és Peter Pau, nascut a Hong Kong. La directora del film, Hu Mei, és un superguardonat personatge amb grans càrrecs governamentals a Beijing. 

Confuci deia que la persona noble sempre aprèn alguna cosa de tot el que veu i sent. Què hauria après, Confuci, desprès de veure el film? Una resposta seria: la pel.lícula és una mescla de producte americà a profit de l'ideari xinès actual, no pas el seu...