Llet en pols

Devia tenir cinc, sis anys, per tant estem parlant dels anys 1956, 57. Sóc a l’escola, al Grupo Escolar Reyes Católicos, així, en castellà. Més o menys un cop per setmana, a mig matí apareixia una senyoreta (a les professores de primària aleshores se les anomenava senyoretes) amb una tetera d’alumini immensa, d’on rajava llet en pols dissolta en aigua bullint. Els infants, disposats al voltant de les taules, ja l’esperàvem amb un got a la mà que havíem de portar de casa.
Aquella llet en pols era el mannà que venia d’Amèrica, amb el pla Marshall. Jo no en sabia res, d’aquest pla. Només sabia de la gatzara que s’organitzava amb l’arribada de les teteres gegants, l’únic moment al dia que trencava la fèrria disciplina mentre ens bevíem aquells gots de llet calenta. Jo no tenia pas notícia, de passades restriccions ni de cartilles de raccionament, ni de les caritats que havien travessat l’Atlàntic per paliar-les, tot i que la caritat no era gratis: les bases militars americanes no van venir del cel, sinó per causa dels interessos de la guerra freda.
(extret de La capsa verda)

Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent
és a la tomba.
Quan desperta
l’oculta Llum
la terra és feliç.

Família

Quan Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, va escriure Il Gattopardo, ho va fer impel.lit per la necessitat de donar testimoni d’una època i d’una manera de viure que s’extingia. Llorenç Villalonga, que el 1962 en va fer la traducció al català per al Club Editor, havia publicat, l’any 1961 també per al Club Editor, Bearn o la Sala de les nines. Aquesta novel.la participa del mateix esperit que Il Gattopardo: mons que s’enfonsen, que es desintegren: en el cas de Villalonga el d’una certa Mallorca i d’una certa classe social, i en Il Gattopardo es fa fonedissa una certa aristocràcia rural. En ambdós relats hi ha un deix de melangia.

No és el cas de Família, de Ba Jin (nom de ploma de Li Yaotang, Chengdu, 1904 – Xangai, 2005). Tot i que l’autor també hi retrata la decadència i desintegració d’una família benestant i tradicional xinesa, inspirada en la pròpia com en el cas de Lampedusa i Villalonga, Ba Jin escriu de manera combativa per donar testimoni d’un temps amb reminiscències feudals que s’acaba… afortunadament, tot i que en el seu cant del cigne hi desfilen massa víctimes, massa morts.

A Família (El Cercle de Viena), l’univers rígid i immutable en el qual havien viscut i s’havien educat els avantpassats, tot d’una s’impregna dels nous aires d’Occident i l’ambient familiar es torna irrespirable per a les noves generacions que s’eduquen en escoles fora de casa. Les noies més agosarades, que han refusat de dur els peus embenats i es tallan els cabells curts, estudien i fan plans per al futur contravenint la tradició de casar-se amb qui la família les destini. Els nois, que estudien llengües estrangeres i llegeixen autors controvertits com Ibsen i Tolstoi, s’associen per crear grups d’opinió i revistes culturals on publiquen articles censurables pel règim i pels quals són perseguits.

A la immensa casa senyorial dels Gao, família arquetípica de la novel.la de Ba Jin, hi viuen l’avi, el patriarca, amb la seva concubina, els tres fills i les seves dones i fills, la madrastra dels tres nois i la noia de la primera branca, ja que el pare, l’hereu i la seva dona són morts, i una munió de servents que han de fer la feina domèstica i satisfer els desitjos dels amos. En un relat viu i de llenguatge acurat (la traducció del xinès d’Eulàlia Jardí és excel.lent), a poc a poc Ba Jin ens va acostant els personatges com en un zoom i hi veiem uns caràcters que podrien ser els d’una família qualsevol de l’època movent-se en l’atmosfera reclosa de la casa i provocant les lògiques tensions entre ells, mentre que a l’exterior tot va canviant, i, com la història ha demostrat, aquest nou món ja no té retorn.

Des de la seva publicació el 1931, Família va esdevenir molt popular entre el jovent xinès, que es veia reflectit en la rebel.lió dels joves de la família Gao, sobretot en Juemin i Juehui, els germans més joves de la primera branca familiar. Sense ser la seva autobiografia, Ba Jin va inspirar-se en el seu marc referencial per escriure Família i per això va ser acusat de voler-se’n venjar. No pas. En un apèndix del llibre, diu: He escrit Família per ser el portaveu del crit d’una generació. Per proclamar la injústicia contra una quantitat de víctimes sense nom! No estic capacitat per aquesta empresa, però no defugiré la meva responsabilitat. Llegint Família es visualitzen ben clarament aquestes víctimes -el germà gran, Juexin- però sobretot les dones –Mingfeng, Mei, Ruijue-, que fan la tràgica fi dels models constrenyidors imposats pel Lienu zhuan, llibre clàssic per a l’educació femenina vigent durant dos mil anys.

Ba Jin, símbol per a tota una generació, era un il.lustrat idealista que en el rodar de la història no va lliurar-se de ser purgat per la Revolució Cultural (1966-1976). Enviat a un camp de treball, va ser rehabilitat el 1977. És considerat l’autor més rellevant de la Xina del segle XX. Nominat per al Premi Nobel en dues ocasions, va morir amb 101 anys.

(publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2011. A la foto: Ba Jin a l'any 1938)

Amunt els poemes!

Amb motiu de la festa de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú, entre les parades de llibres i roses, si mireu enlaire veureu unes banderoles amb poemes dels poetes de la ciutat. Amunt els poemes, com ocells al vol! Que tingueu una bona Diada!

En l'hora de la Mort

La pluja li xopa la túnica,
neteja la sang del seu front nafrat.
En el Rostre esquinçat
hi somriu, ja tan tènue, la flor que expira.
Tot s’acomplert.
Al voltant de la Creu es fa un silenci
que revela, amb transparència d’aigua,
el bramular del circ.

Preparant el Sopar

Mira de no fer renou
quan paris la taula del Sopar:
aquest vespre, homes i dones
s’asseuran
els uns al costat dels altres,
com germans.
Davant de cada plat,
posa una copa de vi
que ells –fills de la lluita infatigable
de cada dia i assedegats-
alçaran en memòria d’Aquell
que s’hi donà,
per amor, en Creu.

La poesia i els seus veïnatges

“La veu dels poetes sempre és capaç de germinar de les llavors més impensades”. Són paraules de Quim Curbet, escrites en la seva nota d’editor del número especial de Sant Jordi de la revista Els fulls de l’escriptori amb el títol: La poesia i els seus veïnatges, que es va presentar ahir tarda a Arts Santa Mònica de Barcelona. 37 autors hi aborden la poesia des de diverses perspectives. Jo he participat amb la reflexió: Cos, espai poètic i arquitectura. Un plaer.
(per a més informació: http://www.ccgedicions.cat/)

La veritat

La veritat, com tot fenomen metafísic, pertany alhora a l’universal i al particular de l’existència. Així, la veritat és una i múltiple en el nostre univers, l’únic que coneixem i encara tan imperfectament. La veritat, com la vida i tot el que hi viu i mor, és un absolut que conté el relatiu. La veritat transcendent conté l’immanent. D’aquí ve que, de manera honesta, o, si es vol, científica, hàgim de parlar de les diverses cares de la veritat, dels seus matisos i fins i tot incloure-hi el seu contrari: la mentida. L’enyorat filòsof cinètic Jordi Riera i Moré, va escriure al seu assaig Els límits de l’infinit (Viena): “Tot és veritat, també la mentida.”

I és que pels seus efectes, tan real resulta la veritat com la mentida. Aleshores: com ens hem de guiar, com hem de discernir la veritat entre el seu positiu i el seu negatiu? Seguint amb les tesis de Jordi Riera, segons els materialistes la realitat de la qual en podem parlar i encara amb els seus límits, és objectiva; segons els espiritualistes la realitat és un fet subjectiu que depèn de la percepció del perceptor, i segons els superficialistes (aquesta denominació és de Jordi Riera) la realitat a vegades es presenta d’una manera i a vegades es presenta d’una altra. No obstant això, res no hi ha de més cert que en cada minut de la nostra vida ens trobem que hem respondre al dilema de l’apreciació de la realitat.

La veritat universal i absoluta és inefable i en puritat només pot ser intuïda per aquell sisè sentit que tantes vegades depassa la intel.ligència lògica, però no per això deixa de ser veritat. La veritat particular és igualment percebuda per aquest sisè sentit, tan subjectiu com es vulgui, i que va més enllà de l’objectiu. Vet aquí perquè el nostre filòsof afirma que “hi ha quelcom per damunt de la veritat i de la mentida”. I a continuació afegeix que la veritat és com el Tao: una realitat que més que compresa ha de ser viscuda. “Encara que imprecisa, profunda i fosca, l’aparença del Tao conté la força vital. I aquesta força és autèntica, ferma”, es llegeix al Llibre del Tao.

Així, doncs, com el Tao (Déu, també en podríem dir), la veritat es percebuda des de la nostra parcialitat i relativitat humanes com el més autèntic de la vida, allò a què aspirem des de la imperfecció que es vol perfectible. Per aquest motiu, sembla que tant com viure la veritat volem viure de veritat, en la veritat i fer-nos nosaltres mateixos veritat, com en aquestes paraules de Jesús en l’Evangeli de Joan, que en ser-li preguntat: “Quin és el camí? Quina és la veritat? Què és la vida?”, Jesús va respondre: “Jo sóc la veritat i la vida”. Perquè podem enganyar el món sencer, però no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Es pot viure una vida fictícia, disfressar la nostra identitat: allò que som en el nostre interior de debò. Podem fer comèdia o autoenganyar-nos amb mestria, però en el nostre interior (el lloc on habita la veritat que està per damunt de la veritat i de la mentida) sabrem que els nostres fonaments estan en fals i que potser necessitarem viure una altra vida per rescabalar-nos del propi frau.

Jo crec que una vida autèntica és el que més es desitja viure en aquest món, però és també el que més costa de viure perquè demana un lliurament total a la veritat en el seu sentit estricte i que, com la vida, és exigent. Però és precisament d’aquesta veritat última que ens conté i contenim amb tots els matisos propis de la contingència humana, d’on s’extreu la força per mirar de viure fermament, amb consciència que som veritat i que cooperem a construir la veritat entesa com la infinita dimensió que ens depassa, però a la qual tenim accès ja que qui “s’uneix al Tao és acollit pel Tao, el santuari més recòndit de totes les coses”. Cal interpretar la veritat, doncs, com el sentit interior de l’existència expressat en les seves diverses cares.

(publicat al Diari de Vilanova, 1 d'abril de 2011)

El vel d'Harmonia

18 d’abril de 1991, avui fa vint anys. El vel d’Harmonia es presenta al club Don-na, l’associació promotora del premi del mateix nom. Encara no he vist el llibre, que ha publicat l’Institut Català de la Dona amb uns mots de presentació del professor Ramon Cotrina. Quan arribo, em rep de seguida la Dolors Solà, la directora de Don-na. Per la seva cara veig que passa alguna cosa. Em posa el llibre a les mans. Me’l miro amb una sensació de familiaritat i d’estranyesa alhora. “No hi veus res” -em diu. Me’l torno a mirar i dic: “Veig una portada suggerent, amb aquest sol que es reflecteix a l’aigua”. “Però no hi veus res més?”. I tot seguit, afegeix: “No hi ha el nom de l’autora!”. “Ah, és això” –li contesto amb una gran tranquil.litat. Perquè, com un llamp que em travessa el cervell, de seguida interpreto què se'm vol dir amb aquest fet.

Adar i la primavera

Adar és un mes del calendari hebreu, correspon al mes de març i al signe de Peixos. S’hi celebren les festes del Purim, i el naixement de Moisès. He buscat aquesta informació perquè en una visita a la Sinagoga Major de Barcelona em crida molt l’atenció un plat d'argent on hi ha gravats tres peixos entrellaçats. En un rètol explicatiu, llegeixo: “Quan arriba el mes d’Adar hi ha alegria a l’aire”. És clar: la primavera, la Pasqua…

Una mica d'història

L’abril de 1991, i al caliu de la festa de Sant Jordi d’ara fa vint anys! es va presentar El vel d’Harmonia, el llibre de narrativa que va guanyar el premi Don-na. Però el títol d’aquest blog hauria pogut ser un altre: Verònica o el retrat, que va quedar finalista del mateix premi. El dia que es va atorgar, una tarda freda de desembre de 1990, la poeta Montserrat Abelló, que era al jurat, es va equivocar quan va esmentar el títol de l’obra guanyadora. Va dir: Verònica o el retrat. Jo estava al fons de la sala, i tot i que les cames em tromolaven, ja havia fet el gest d’aixercar-me quan Abelló va rectificar tot dient “perdoneu, aquesta és l’obra finalista, la guanyadora és El vel d’Harmonia”. Aleshores vaig aixecar-me de debò, amb el pols a cent. Als membres del jurat (Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Pilar Rahola, Núria Torrents i Mireia Bofill) els havia costat decidir-se per l’obra guanyadora, d’aquí la confusió de Montserrat Abelló.

Porto a col.lació aquest episodi perquè enguany fa cent anys de la publicació de La Ben Plantada, i la narració Verònica o el retrat, escrita també com un recull de glosses, vol ser un homentage a l’escriptor que a través de les seves va crear el cicle de figures arquetípiques Les Oceànides: La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus (amb la seva protagonista Tel.lina), Sijé i Lídia de Cadaqués. Aquesta narració, inspirada en un personatge real, Lídia Nogués de Costa, i escrita quan Eugeni d’Ors ja era a Madrid, amb Oriol Pi de Cabanyes la vam publicar traduïda al català acompanyada d’un llarg assaig introductori (Proa, 2002). Més endavant encara he tingut ocasió de treballar Les Oceànides també en forma d’assaig, quan amb motiu dels 50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors l’any 2004, la Comissió de Literatura de l’Institut d’Estudis Penedesencs vam organitzar un cicle de conferències. Allà vaig presentar la ponència: Quatre arquetipus femenins en la narrativa filosòfica d’Eugeni d’Ors, publicada al recull Eugeni d’Ors. Llums i ombres (Cossetània, 2006). Vet aquí una mica d’història del reconeixement d’un mestre.

Meditació sobre art

La degradació de la bellesa i del sentit mitjançant una materialització grotesca, deformada, en el malalt és un efecte secundari de la destrucció de la personalitat. En canvi, en l’artista respon a un propòsit creador, com un déu que estés per damunt del bé i del mal, del bell i de l’horrible.

Art i sentit universal

Ningú no pot negar l’aspecte terapèutic que té l’art en les persones, tant les qui creen obres d’art com les qui, contemplant-les, se n’amaren com s’amaren de l’aire que respiren. Ara bé, per fer justícia a l’obra d’art –ja sigui plàstica, literària o musical-, la psicologia analítica, i ja no diguem la crítica especialitzada, ha d’eliminar els prejudicis mèdics i valorar-la com el que és en definitiva: la representació més o menys figurativa o abstracte d’un impuls creatiu personal que en materialitzar-se s’omple de sentit universal.

(en la imatge, pintures d'Adelaida Murillo)

Primera rosa

Aquí la teniu: és la primera rosa que ha florit al jardí de casa. Ha vingut amb la bonança aquest exemplar de les roses anomenades Joaquim Mir pel seu vestit de color groc solar i farbalans de color vermell intens. Us l’ofereixo des d’aquí, d’aquesta manera virtual, però sense perdre ni un bri de la meva amistat i el desig que tingueu una fèrtil primavera.
(fotografia d’Oriol Pi de Cabanyes)

Dona i art a la Fundació Hervás Amezcua

Demà dia 13 d'abril es presenta Dona i art o la dansa de Lilâ a la Fundació Hervás Amezcua per a les arts amb seu a Gavá. L'atractiu d'aquesta presentació que farà Antonio Hervás Amezcua, és que hi hauran exposades obres d'algunes de les artistes de les quals parlo en aquest llibre.

El llibre en imatges, el llibre en viu!

Creu de Sant Jordi per a L'Eco de Sitges

“L’Eco dedica a tots els seus col.laboradors la Creu de Sant Jordi de la Generalitat”, llegeixo en un titular en l’exemplar d’aquesta setmana de L’Eco de Sitges, mitjà en el qual col.laboro des del 9 de desembre de 1995, és a dir, una mica més de quinze anys i amb total llibertat de càtedra. “La direcció de L’Eco de Sitges i la família Soler volen compartir aquest guardó amb tots els col.laboradors que avui fan possible que, setmana rere setmana, el periòdic estigui puntualment als quioscs de la Vila i amb tots els sitgetans que el tenen com a mitjà d’informació local preferencial”.

I és que l’1 de març passat L’Eco de Sitges va complir 125 anys. L’Eco de Sitges, fundat l’any 1886, ha tingut tres directors: Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasis i l’actual director, Josep Manuel Soler i Soler. La continuïtat d’aquest setmanari està assegurada en els seus fills, Josep i Ramon, i els néts que ja s’han incorporat al projecte.

Per molts anys Eco i família Soler, i per la part que ens toca també als col.laboradors!

(en la imatge: Josep Manuel Soler i Soler)

Fama no, gràcies

No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal.

Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.

Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.

El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.

Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.

(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)

La font de Can Caralleu

Devíem ser molt nens, encara, perquè a penes me’n recordo, quan el meu pare, alguns diumenges al matí, quan feia bo, ens duia a esmorzar a la Font de Can Caralleu. Una vegada, ja fa molts anys, vaig agafar l’autobús 66 davant de casa dels meus pares i vaig baixar al final, a Can Caralleu. Em pensava que no arribava mai, de lluny que ho vaig trobar! Avinguda Sarrià amunt (aleshores encara era la Carretera de Sarrià) fins a Sarrià i encara fins més amunt, enllà, enllà… Miro pel carrer infants de quatre, cinc anys, i em pregunto si serien capaços de fer aquesta excursió a peu de la mà dels seus pares, perquè em sembla impossible. Però es veu que per a nosaltres era una festa i arribàvem a casa més contents que un gínjol.

Sí que recordo que recollia pedretes amb formes boniques i textures exòtiques perquè m’agradava col.leccionar-les (les posava dins d’una capsa de galetes metàl.lica) i també plegava flors per a la meva mare que devien arribar ben músties. La mare, però, de seguida les posava en un flascó i es redreçaven per unes hores. Flors silvestres que eren el record visual de la llum i de l’aire gràvid que havíem respirat aquell matí de primavera.

(extret de La capsa verda)

Principi de fragmentació

És tan bonica, la història, que no resisteixo explicar-vos-la. Prové de la imaginació del cabalista Baal Ha Sulam. A través d’una al.legoria explica el principi de fragmentació. Un rei necessitava enviar una gran quantitat de diners al seu fill, el príncep hereu, que s’estava formant a l’estranger. El rei no tenia un missatger de prou confiança com per encarregar-li transportar aquella suma. Aleshores se li va acudir dividir les monedes d’or en cèntims, que va enviar a través de multitud de missatgers. En la seva comesa, els missatgers van pensar que no valia la pena fer-se mal veure robant una quantitat tan petita, de manera que els cèntims van arribar al seu destinatari, que va recollir la suma original. Si s’interpreta la suma de diners com l’ànima de la vida, cadascú de nosaltres en tenim un cèntim per portar al seu destí, que és la suma de les ànimes.

Júlia Coromines

Els primers poemes d’amor que va escriure Màrius Torres van ser dedicats a la jove estudiant de Medicina com ell, Júlia Coromines. La doctora Coromines, filla del polític Pere Coromines i germana de Joan, el gran filòleg, és un gegant en l’àmbit de la Psicoanàlisi. Després de la guerra, exiliada a París i després a l’Argentina, el 1947 va obtenir una beca per anar a Londres. Allà va descobrir la Psicoanàlisi de Freud. A rel dels seus estudis de Psiquiatria i Psicoanàlisi a la capital britànica, va introduir les tesis de Freud a la península ibèrica. Júlia Coromines va morir aquest 30 de març a l’edat de 100 anys, que havia celebrat amb goig el novembre passat. El seu currículum fa feredat. Entre altres obres seves hi ha la creació de la Societat Catalana de Psicoanàlisi, que des de 1984 publica la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ara amb la seva versió electrònica de lliure accés.

(a la foto, el cèlebre divan de Freud, a la seva casa-museu de Londres)