Recerca de la paraula

“Perquè tots i cadascun de nosaltres portem dins una paraula, una paraula extraordinària que encara no hem assolit de pronunciar. Escriure és per a mi la persecució d’aquesta paraula màgica, la paraula que ens ajudi a assolir la plenitud; ella és la xifra del meu anhel: que aquesta paraula pugui arribar a algú que la rebi com un veler rep el vent…” Així va expressar-se Ana María Matute al final del seu discurs pronunciat el dia del seu ingrès a la Real Academia el gener de 1998.
Trobar la paraula, vet aquí. Una paraula per a cadascú i que sigui també paraula per als altres. Altrament no tindria sentit.

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.

(extret de La capsa verda)

Ana María Matute

Des del 27 de juny de 1996, l’única dona de l’Acadèmia Espanyola (per ara) és la novel.lista nascuda a Barcelona l’any 1926, Ana María Matute. I havent-la llegit i rellegit “és impossible no estimar-la”, com afirma José Agustín Goytisolo. Amb aquest mateix sentiment afectuós recordo la intensitat de la tarda en què se li va fer un homenatge a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el novembre passat (1995). L’escriptora, sempre tímida, es va passar una mà pels seus cabells blancs quan se li va demanar de prendre la paraula... I és que, com diu Ana María Matute mateixa, “no sé parlar” i per aquesta raó escriu. Després, amb veu tremolosa, va contar-nos (com qui explica un conte) l’episodi d’un dia que, castigada al quarto fosc, en partir un terròs de sucre que duia dins una butxaca del vestit, enmig d’aquella foscúria va brillar una guspira blava, un raig de llum... El fet, que esdevindria significatiu, la va fer rumiar. Emparada encara per aquell moment de contemplació, Ana María Matute diu que pot veure llum en la foscor i que aquesta és una imatge de la seva escriptura.
La narrativa de la nova acadèmica té un rerafons poètic, tot i que ha confessat que mai no ha escrit un sol vers. Ella diu que “s’expressa des d’un llenguatge on la infància (la innocència) sempre hi és present”. Un llenguatge original i genuí que brolla després de preguntar-se “qui ha inventat la meva vida” o “qui sóc jo”? Afirma que va començar a escriure per inventar (reformular?) la seva vida en el paper. La veritable vida, la vida assumida, la vida conscient, com també ha dit Gérard de Nerval. Tot i que sempre precisa que l’únic llibre autobiogràfic que ha escrit és El río.
En la transcripció d’una conversa gravada, Goytisolo li pregunta per l’amor. “No crec en la gent que no estima. Qui no sap estimar no existeix...” Tota la literatura matutiana participa del sentiment amorós sempre tan tangible com transcendent, com va afirmar en el transcurs del simposi del novembre passat a la UB, Oriol Pi de Cabanyes. Ana María Matute deixa brollar una intel.ligència afectuosa que marquen els seus escrits tot atorgant-los una dimensió simbòlica. Inventar la vida sobre el paper és crear-li una nova vida. I no hi ha creació sense un acte d’amor.
Ana María Matute diu que no pensa escriure la seva autobiografia. “No crec que tingui cap interès. Allò que considero interessant són els meus llibres...” Kjell A. Johansson, periodista suec, crític i amic d’Ana María Matute, ho va dir amb unes altres paraules la tarda de l’homenatge: “Només vull fer una recomanació al lector: que vagi directament al llibre! Ell li ho dirà tot. El llenguatge d’Ana María Matute és tens, intens, bell, vibrant, fulgurant, candent, concentrat en els adjectius que fa servir...”
L’escriptora va tenir casa a Sitges. En el mateix simposi del novembre, Esther Tusquets ens va confessar que “aquells anys en què anàvem a visitar-la són del tot irrecuperables i que només li resta afegir-los al saldo positiu del balanç de la seva vida”. L’homenatge amical i acadèmic està molt bé. Però encara es pot anar més lluny. Tan lluny com ho va expressar Johansson: per a quan el Nobel per a (l’ara acadèmica) Ana María Matute?
(article publicat a L'Eco de Sitges l'any 1996. En homentage, ara que se li ha concedit el premi Cervantes, que l'haurà fet molt feliç)

"déu" inconscient

Podem pensar (i percebre) que “déu” fa niu a l’inconscient. Quan es desvetlla, gràcies a la seva presència fertilitzant rebem inspiració per adonar-nos que les aparences en el món que coneixem enganyen: els límits són camins, la solitud és complitud, la malaltia una oportunitat, i la mort una porta, tal com ja va ser el naixement.

My Father, my Lord

Hi ha pel.lícules que deixen una petja profunda que va més enllà de l’experiència artística. I faig èmfasi en això de l’experiència artística, perquè el director i guionista de la pel.lícula que us vull recomanar, My Father, my Lord, l’israelí David Volach diu en una entrevista que el món jueu ultraortodox mira amb recel la pràctica de l’art perquè adverteix la competència amb la pràctica religiosa.
A My Father, my Lord, d’una gran bellesa i força estètica, Volach exposa una història d’alt voltatge filosòfic que, a la manera jueva tradicional, pot ser llegida com una paràbola sobre la dicotomia entre la lletra escrita, la Torà, i la vida. La duresa i el dogmatisme, la lletra escrita de la qual ha fugit l’esperit, maten la vida, i en aquesta pel.lícula no és una metàfora sinó la realitat. Les actituds fonamentalistes que aquest brillant treball cinematogràfic posa en evidència, estrenyen, fins a vegades ofegar, no només la mirada sinó el cor. David Volach sap de què parla, ja que ell mateix pertany a una família ultraortodoxa i va abandonar el món religiós en el qual havia estat educat als vint-i-dos anys.

Biografia/es

En l’argument de la nostra biografia s’hi entrellacen tants arguments de tantes biografies! És possible que per començar no només hàgim de conèixer, encara que sigui en la superfície, el relat vital dels nostres pares, sinó que també hauríem de saber alguna cosa dels avis, oncles, etc. I, encara, constrastar les històries personals amb la història general. Feina rai, però tant interessant com llegir una gran novel.la!

Ossos de vidre

Tinc els ossos de vidre. La imatge, bella, és igualment dura. Al cap d’un any de la histerectomia se’m va detectar una osteoporosi galopant. La imatge del galop és real, perquè va depressa, les densiometries periòdiques, tot i les dosis de calç, ho certifiquen. De la intervenció em va quedar el fred que sempre tinc, només a l’estiu revisc, o reviuen els meus ossos. Sempre sentia fred i en canvi vaig començar a notar una escalfor dolorosa per dins. Es cremaven els ossos, es convertien en cendra abans de la tomba?
El cos és com un laboratori fantàstic d’experimentacions. Fantàstic aquí no vol dir agradable, sinó tan sorprenent que fins i tot causa meravella. Una operació d’histerectomia –m’ho havien d’haver dit, m’hauria preparat!- pot costar, pel cap baix, un any de recuperació. Alguna dona hi ha deixat la pell, tot i que no es diu massa perquè són moltes més les vides que es salven. La menopausa és un procès lent, en el cos de la dona. La histerectomia el precipita per un barranc. Un autèntic cataclisme, una revolució hormonal per a aquella dona que era jo amb 43 anys. Després he llegit molt, sobre aquest trasbals físic, que afecta l’ésser sencer. Aleshores comença l'intens treball de l’esperit per mantenir-te dempeus. Vaig escriure una cinquantena de fulls, d’aquells dies primers en què tenia un peu a cada banda de la vida. Sentint que el cos se n’anava, una tarda vaig trucar la meva mare: Mare, perdona’m, t’he fet plorar tant! Guardats en una carpeta, aquells papers escrits no els he llegit mai més.

Rituals

Sóc donada als rituals, símbols en moviment. Els més comuns són els rituals de pas: batejos o presentacions d’infants, casaments, cerimònies fúnebres. Però hi ha moments íntims a la vida que demanen un ritual de preparació o d’assumpció d’un fet transcendental: ho va ser el naixement dels meus fills, que vaig viure minut a minut amb una cadència d’imatges interiors que reforçaven aquest esdeveniment còsmic.
Però també vaig ritualitzar la separació matrimonial: ho vaig necessitar espiritualment per l’immens dolor que em va comportar, així com vaig voler ritualitzar l’intercanvi d’anells abans del posterior casament. Com que la paperassa de la separació i del divorci es van demorar molt, aquells anells i les paraules que es van creuar davant d’un foc encès ja tenien el significat d’unió.
En el ritual es fa present el diví; o, si voleu, es fa present l’etern, el sagrat. El novembre de 1994, ara farà 16 anys, vaig haver de sotmetre’m a una histerectomia, paraula tècnica que vol dir ablació de l’úter. Setmanes abans d’entrar al quiròfan vaig necessitar contemplar des del meu ésser intern una operació que, per salvar-me la vida, em convertiria en jo mateixa però més despullada, és a dir: en una i altra al mateix temps. L’úter no és un òrgan qualsevol, en el cos de la dona, com no ho són els pits, encara que la imatgeria actual els hagi banalitzat fins al punt de convertir-los més que en icones, en ídols de paper.
No hi ha rituals per a pèrdues d’una part del cos palpable com és la matriu, però invisible als ulls de la gent. La maternitat no és només un fet físiològic, tot i que necessiti de totes les energies del cos per a dur a terme un fill o una filla. La maternitat és també un fruit de l’esperit. No ha rituals establerts per a l’enterrament mental d’aquelles parets vives que acullen el creixement d’una vida fins que la donen a llum. Vaig haver d’inventar un ritual per al fet que s’anava a produir dins un quiròfan fred com la mort.
Vaig meditar en tantes formes de maternitat com ofereix la vida humana, i que d’ara en endavant també voldria cultivar per instint, per necessitat, però sobretot per la voluntat de fer-ho. Jo era afortunada: havia tingut la sort de tenir dos fills i vaig donar les gràcies per aquest fet tot pensant en totes les dones del món, les del passat, les del present i les del futur, mares totes. No hi ha cap dona que no sigui mare, la maternitat és també una actitud davant de l’existència.
Les infermeres tenen la bona voluntat d’acompanyar els malalts en tants trànsits vitals difícils, i els metges intenten fer aquesta feina, amputar un úter, amb gran professionalitat. Però de rituals, res de res. Tot tan asèptic, tan metàl.lic, tan glaçat: als quiròfans es passa un fred d’infern.
Abans que m’adormissin, vaig palpar-me el ventre pensant en aquell interior que aviat seria un forat, aquesta és la realitat física i dolorosa. Però aquell forat, vaig dir-me, no tenia perquè convertir-se en un buit de res, sinó esdevenir un espai interior per a la possibilitat, no ja d’un fill o una filla, que no podrien trobar-hi escalf, sinó d’altres realitats, igualment fruits que la vida conscient atorga. Hauria estat bé que els metges, el cirurgià i l’anestesiòleg, i les infermeres haguessin posat amb mi les mans en aquest lloc sagrat: entre nosaltres hauria passat un corrent d’energia benèfica per a tots, ja una intervenció quirúrgica sempre és un risc i els facultatius implicats deuen passar les seves pors. No hi va haver més mans que les que jo mateixa vaig imaginar amb els ulls tancats sobre la pell del ventre, on ara hi ha la cicatriu… Quan em vaig despertar tremolava pels virulents efectes de l’anestèsia total, les dents m’espetegaven i tot. Una de les infermeres va anar a buscar una manta que em va posar per sobre del cos. La maternitat és tan esplendorosa de formes.

(publicat al Diari de Vilanova, 19 de novembre de 2010)

Dona i art o la dansa de Lilâ

Aquí teniu el meu darrer llibre...

"El camp de la creació artística feta per dones, tot i que cada vegada menys, continúa marcat per prejudicis androcèntrics. Sembla un deure intel.lectual de les dones col.laborar a resituar l’art femení en l’espai de l’activitat artística que homes i dones compartim. Cal fer visible el que encara no ho és prou. Els textos que aquí es publiquen són crònica alhora que reflexió sobre esdeveniments puntuals (exposicions, lectures) que han motivat un comentari. La crònica situa els treballs puntuals de les artistes. La reflexió projecta les seves trajectòries en les coordenades de temps/espai de l’art."
(extret del pròleg)

Atenció

Sembla lògic pensar que tots escollim l’univers en el qual vivim. Perquè cada persona focalitza la seva atenció en unes coses determinades, que són les que poblen i animen aquest univers. En aquest univers també hi ha les persones que volem que hi visquin, tant les que ens provoquen estima i empatia, com les que ens provoquen rebuig. Sí, encara que sembli mentida, aquestes darreres viuen en el nostre univers perquè els fem atenció.
La resposta a la pregunta clàssica de ‘qui sóc’ inclou tot allò que ens ha cridat l’atenció al llarg dels anys i és possible que sigui el més important de les nostres biografies.

Vida

Totes les coses i fenomens no només expressen la Vida sinó que són la Vida. Totes les coses i fenomens són Vida en realitat i en potència. Només la nostra mirada entelada ens despista.

La memòria

Podem modificar la memòria? De fet, ho fem. La memòria és una recreació subjectiva dels fets que ens han esdevingut. La vivència dels fets –la seva impressió- determina el seu record. Hi ha unes dades objectives, cert. “Això va esdevenir-se el dia tal a tal hora i a tal lloc i hi havia fulano o mengano…” Però a l’hora de recordar compta més si en aquell moment estàvem tristos o contents, si experimentàvem fàstic, meravella o por.
Que modifiquem la memòria segons la nostra percepció dels fets i, no ho oblidem, segons la pròpia manera de ser i referents adquirits, ho prova quan anem de viatge, per exemple. Veiem les mateixes coses i a la mateixa hora del dia i amb la mateixa temperatura. No obstant, el relat de l’experiència és del tot diferent.

Rilke i la malaltia

De forma sorprenent al concepte habitual de malaltia, deia Rainer Maria Rilke en una carta al jove poeta: “Pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l’organisme s’allibera del que li és estrany; se l’ha d’ajudar, doncs, a estar malalt, a fer que sofreixi tota la malaltia, que aquesta exploti…”
No es tracta de buscar la malaltia ni de recrear-s’hi, sinó de veure perquè hi ha malaltia i com aquesta ens pot conduir a una veritable transformació a tots nivells, ja que les persones som més que un cos. Parlem de malalties severes, no de refredats. Tot i que a un refredat també se li pot trobar un sentit.

Joan Miró i la Càbala

L’obra de Joan Miró és fascinant. I ho és perquè no es dóna a primer cop d’ull i es proclama en el misteri. No és fàcil, doncs, entendre el que en podríem dir codi Miró. I, això no obstant, l’obra de Miró s’inspira en arquetipus universals que poden ser llegits des de la mentalitat occidental, però també des de la sensibilitat oriental. L’última pintura de Miró té molt de zen, la qual cosa no nega les seves arrels jueves, com ha encertat a descobrir el professor Saturnino Pesquero (mallorquí d’origen i des de 1962, resident al Brasil), en un llibre de referència per comprendre l’artista: Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra. Como deletrear su obra pictòrica.
Un dels quadres cabdals per entendre la filosofia d’arrel semítica subjacent en l’obra de Joan Miró és La Masia. Pesquero dedica tot un capítol del llibre a estudiar tot el saber mític que entronca amb la Càbala, i que emergeix en cada detall d’aquest retaule vivent que és La Masia.
És oportú recordar aquí un reconegut internacionalment cabalista del segle XIII, Mossé ben Nahman (o Nahmànides), nascut a Girona, i autor de llibres tan importants com Llibre de la redempció, Excel.lències de la Torà o Sermó de l’Eclesiastès. Què vull dir, amb això? Doncs que la Càbala també forma part de la nostra tradició religiosa, filosòfica i literària catalana, tot i que amputada amb l’expulsió dels jueus per la corona espanyola el 1492.
Els artistes genials no només són visionaris sinó també mèdiums de les realitats profundes de l’esperit. Joan Miró va deixar-se l’ànima pintant La Masia, un quadre que si bé pot llegir-se des de moltes perspectives (l’art és polisèmic), fer-ne una interpretació des de la Càbala, tal com fa Saturnino Pesquero, l’encerta de ple. Així, cabalitat i catalanitat, tant en el seu aspecte tel.lúric com cultural, es relacionen en un quadre que pot considerar-se el punt de partença de la posterior evolució de l’obra de Miró.
En l’estudi de La Masia l’autor va desgranant les correspondències entre els símbols de caràcter mític universal, símbols de significat humà-existencial-personal i símbols d’inspiració cabalística. Ja l’arbre pintat enmig del quadre evoca l’arbre de la Càbala, amb els seus atributs divins, que van des de Keter a Malkut, o des de Déu a la Humanitat.

(publicat a El 3 de vuit, 29 d'octubre de 2010)

Crítica

“La crítica literària hauria de sorgir d’un deute d’amor”, va escriure George Steiner l’any 1959 a Tolstoi o Dostoievski (Siruela), on l’autor fa una lectura rigorosa, profunda, però també admirativa, del treball literari dut a terme per aquests dos gegants de la literatura russa. “Bona part de la crítica contemporània és d’una altra índole: burlona, tocanassos… sovint es fa més per enterrar que no pas per saludar.” O per consolidar la mediocritat. Perquè, ai del qui té un pensament lluminós: aviat troba apagallums!
Costa de posar sobre la taula el tema de la crítica, un tema que va de boca en boca, que tothom sap com funciona, però que ningú no gosa parlar-ne obertament perquè, com deia dies enrere Antoni Puigverd en un article “el pensament lliure torna a ésser sospitós. Es menysprea a l’escriptor o intel.lectual que pensa pel seu compte…” I tant. Tothom, o almenys una gran majoria, tem aquesta mena de mort social, i és comprensible. D’aquí ve tant de silenci que manté un estat de coses, a vegades fins i tot immoral.
Perquè la crítica que s’acostuma a practicar aquí (i és clar que hi ha excepcions!) és extraliterària. Què vull dir? Doncs que compta tot menys la literatura. Tant si val si escrius bé com malament, tan si val si fas una obra literària amb nota. Compta la teva filiació política, si tens un lobby darrere, si ets creient o ateu, si ets amic d’aquell o d’aquell altre, si tens pinta de professor o de hippie, si ets molt social o de caràcter reservat, si tens salut o estàs malalt, si ets guapo o lleig… i així podríem anar sumant i restant circumstàncies que res no tenen a veure amb l’obra a analitzar, però que surten a col.lació, ja sigui de forma subtil, a vegades barroera i tot.
“Això ha passat sempre”, ja sento que diuen alguns. Sí. Ja Domènec Guansé, que va exercir la crítica, va escriure: “És obvi que sense moral no hi ha crítica possible”. L’escriptor volia dir crítica ni llagotera ni venuda, ni destructiva ni plena de prejudicis, sinó crítica constructiva, il.luminadora, honesta.
“I tu, què fas?”, diran uns altres, vist que sovint comento lectures. He escrit en una altre lloc que la crítica que faig és la crítica de l’amateur, és a dir: sense interès personal ni econòmic, totalment lliure. I la faig per amor a la literatura i amb esperit de servei a aquesta literatura, la catalana, que em produeix tanta estima i admiració. I em mou a exercir la meva opinió el fet de comprendre des de dins la dificultat d’escriure amb aquell esperit d’excel.lència que intenta anar més enllà del propi autor o autora, escriure sense cotilles mentals, deixant volar l’esperit.
Crec que el paper de la crítica és d’intermediació. El crític intenta posar en contacte l’autor i el receptor, uns i altres amb referents propis i aliens, i sempre amb el desig d’incitar a la lectura i de situar els llibres en el seu context literari. El judici (i menys dedicat a les persones) no s’escau en la crítica. L’opinió, sí, i sempre reconeixent que diguem el que diguem quedarem curts perquè els humans som limitats. Qualsevol forma d’art és més que nosaltres perquè prové d’un treball de superació, tant dels autors com dels crítics.
Així, doncs, m’hi miro, a l’hora de redactar un text crític. Pretenc que sigui en ell mateix una peça literària que el temps sostingui amb dignitat. T. S. Eliot parlava de la figura del poeta-crític: aquell o aquella que en paral.lel a la seva producció de creació desenvolupa una obra crítica. En aquest mester intento sempre elevar l’anècdota a categoria, que el temporal esdevingui intemporal. I m’afilero amb el què deia el pintor Joan Ponç: “Pretenc donar una prova: que també és possible crear al marge de tots els interessos, pressions i modes”. Em sembla que la crítica ha d’anar per aquest camí d’ètica, de llibertat mental i d’amor a l’art i a la feina ben feta.
(publicat a L’Eco de Sitges, 5 de novembre de 2010)

Centre

El melic de les Espanyes és a Madrid. I escric Espanyes expressament, Espanyes que van a diferents velocitats, tot i que es vulguin uniformar territoris i persones. Qui sigui qui s’hi empenya, no se’n surt: alguns som com aigua que s’escola d’un cistell. Els més intransigents diran que som rebels sense causa, i jo dic que la nostra causa demana rebel.lia, això sí, bella, estètica com les arrugues que donen personalitat.
Espanya vol ser radial i alguns anomenats perifèrics ens considerem centre de la nostra vida perquè “el centre és a tot arreu”, com deia Nietzsche.

Congrès dels Diputats

Hem estat uns dies a Madrid. Dilluns al capvespre vam tenir una ocasió privilegiada de fer una visita privada a l’edifici del Congrès dels Diputats per dins, veure al sostre les marques dels trets de pistola del Tejero, pujar a la tribuna i fer-se a la idea de ser un diputat pronunciant un discurs, o una protesta. L’escenari del Saló de sessions –cal parlar d’escenari- està conservat tal com va ser inaugurat el 1850 per la Reina Isabel II. Els passadissos lluminosos i encatifats, la Biblioteca, de tres pisos, espectacular amb els seus mobles foscos. A la Càmera es conserven els retrats de tots els presidents des de 1810. A partir de 1980 s’han inaugurat cinc nous edificis d’ampliació, la vida política s’ha anat complicant.
El que no ha canviat és la retòrica política. Dimecres al matí, fins a les 11, vam asseure’ns a l’amfiteatre de convidats per assistir a la sessió parlamentària. Comença a les 9 en punt després de sonar un timbre com a l’escola. El president del Govern espanyol va contestar, amb respostes exclusivament polítiques i la seva gestualitat habitual, les preguntes que li van fer el diputat Ridao i el cap de l’oposició Rajoy. A les 9 i vint minuts ja era fora del recinte. Un paper més llarg el va tenir la vicepresidenta segona, la ministra Salgado, amb envitricollades respostes. Una pregunta sobre temes econòmics catalans no va aclarir res, com és costum, decebent el diputat Macías i als catalans que érem a la sessió, suposo que només nosaltres. La representació actoral de presidents, ministres i diputats va ser magnífica, com es veu per televisió. Si saps el paper, si el portes ben preparat amb una xuleta discreta, o si saps improvisar, com sovint fa el president Zapatero, tot resolt, de moment. Una altra cosa és resoldre els problemes del país, fer-se’n cabal. El mal és que estem a les seves mans i l’oposició és deplorable. I si canviéssim d’escenari, d’actors i de circumstància? Les crisis a vegades fan miracles.

(al Congrès dels Diputats no es poden fer fotografies, et fan deixar mòbils i càmeres a l'entrada. La que veieu és manllevada. La perspectiva que teníem nosaltres era de més amunt: vèiem cara a cara les estàtues d'Isabel i Ferran, els Catòlics, que parlen per elles mateixes sobre la nostra condició històrica)

Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.

Fruits de tardor

Vet aquí un plat amb llanegues, fredolics i rovellons. No els he comprat al mercat, ni al colmado, ni en aquelles botigues de multi-fruita. Tampoc no els he collit jo, que no en sé… Aquests fruits de la tardor són obsequi dels nostres amics vilafranquins, l’Anna i el Pere, que ells sí que en saben de collir-ne i de fer-ne ofrena. Fan aquella fantàstica olor humida de bosc que transporta potser als primers dies del món, o gairebé: l’Abric Romaní no és tan lluny de casa com no ho és la nostra memòria olfactiva. M’imagino la cara de felicitat dels nostres avantpassats en collir-los i menjar-los cuits al foc viu; i ja podeu imaginar la nostra cara de felicitat en menjar-los cuits amb un bon oli d’oliva i perfumats de julivert.

Rosa de tardor

Contemplant les roses de tardor, bellesa absoluta en la seva perfecció i evanescència, sembla que diguin: Allò que ha de desaparèixer en nosaltres desapareix, però, i allò que resta? Allò que resta és tan subtil, tant, que sembla perdut i és guanyat.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa)