Fotografies

Una amiga m’explica: "No fa gaire, recollint fotografies antigues (intentem posar-hi una mica d’ordre!), vam trobar una fotografia de grup a la qual li faltava la meitat." Vaig preguntar per què, i la resposta va ser: “La meva tia hi va fer desaparèixer “l’altra banda” de la família." Ah…
Les fotografies meves que van aproximadament des de 1976 fins a 1993, els anys que vaig estar casada amb el pare dels meus fills, van ser cremades per la seva nova esposa. Les poques que tinc van ser "salvades" pels meus fills.
Lenin, Stalin, Mao, feien desaparèixer de les fotografies els seus enemics polítics.

Manhattan

Ens reuníem al Manhattan, un bar que hi havia a la cantonada del carrer Urgell amb el carrer Còrsega, molt a prop de l’Hospital Clínic. A vegades només érem tres, a vegades sis, vuit o més d’una dotzena d’amics i amigues. Ens autoanomenàvem el grup. En aquesta época jo tenia divuit anys, després dinou, vint al final de l’existència d'el grup. Alguns teníem el Manhattan bastant a prop de casa (jo vivia a l’Avinguda de Sarrià). Altres venien de més lluny. Ens hi trobàvem per fer tertúlies davant d’una tassa de cafè, que era el més barat. El cambrer, jove com nosaltres, condescendent no ens deia res, tot i que sovint passava més d’una hora, i dues, i tres. El pòsit del cafè ja s’havia enganxat a la tassa quan ens alcàvem de la taula metàl.lica. A l’hivern se’ns hi feia fosc, al Manhattan. Érem estudiants amb pocs diners a la butxaca. A vegades algú es podia permetre prendre un quinto de cervesa o una Coca-Cola.
En aquestes trobades, generalment el dissabte a la tarda (tot i que a vegades ens hi havíem trobat un dia de cada dia), comentàvem els llibres que llegíem, discutíem de política, però sobretot parlàvem de filosofia i de religió. Alguns presumien d’ateus, que feia més modern. Assuatjaven aquestes converses exploradores del cor i de la ment humana, i que a vegades prenien alt volum de discussió, els comentaris al respecte de l’últim concert al qual havíem assistit. Molts dels integrants d’el grup anaven també al Conservatori. Només un, l’Ezequiel Larrea, es va professionalitzar. El nostre amic, un violinista brillant i sempre premi final de curs, va marxar a Bèlgica amb una beca March i de seguida va trobar feina de primer violí a l’Orquestra Reina Elisabeth.
El dia en què l’almirall Carrero Blanco va saltar pels aires ens vam reunir al Manhattan per discutir el tema del dia, que endevinàvem històric. Fa de mal dir, però més d’un, exaltat, es va prendre una cervesa o una Coca-Cola. El dia de l’atemptat a les Torres Bessones de Manhattan, el “nostre” Manhattan ja havia plegat i nosaltres segurament també tenim una altra mirada sobre les coses.
(extret de La capsa verda)

Encarnació

Sembla que la vida és un camí d’aprenentatge, i això demana un treball sostingut en el temps fins al límit de la nostra vida. Mentrestant, mantenir els sentits desperts, tant els sentits físics com els sentits espirituals, ens porta a descobrir quin és el nostre paper en aquesta experiència –poèticament en podríem dir el drama còsmic-. Saber quin és aquest paper ens ajuda a encarnar-lo amb tota consciència. El misteri de l’Encarnació no vindria a ser aquest?
(a la imatge: detall de l’Anunciació, de Bernat Martorell. Cap a 1445. MNAC)

El vell Lleó

De vell, Lev Tolstoi (1828-1910) tenia l’aspecte d’un anacoreta per mor d’aquells ulls incisius i plens de foc pentecostal que recorden els ulls que potser havia tingut Moisès quan va rebre les taules de la Llei al Sinaí: uns ulls brillants com teies ardents que veien més enllà del comú. Per aquesta raó, cap a la meitat de la seva vida, Tolstoi ja havia esdevingut una autoritat moral que encara perdura.
El gran escriptor que tan d’èxit havia obtingut amb les novel.les Guerra i pau, Anna Karènina, La mort d’Ivan Ílitx o La sonata a Kreutzer, per citar les més conegudes, i del qual enguany commemorem els cent anys de la seva mort, a causa de les seves idees havia anat desprenent-se no només de tota vanitat sinó també de les seves possessions materials i els drets d’autor, amb gran disgust per part de la seva dona fins arribar a la bogeria, com van tèmer i van patir marit i fills.
Sofia, cada vegada més allunyada del pa de l’esperit amb què Lev s’alimentava, es va tancar en la vida material i en l’àmbit de la vida domèstica, com reporta Mauricio Wiesenthal a El viejo León. Tolstoi, un retrato literario (Edhasa), i tradueixo: “Es va anar tancant en el seu món material i en les recompenses dels néts, les reunions de família, la satisfacció del deure acomplert…”
Lluny quedava la dona-companya, i fins i tot inspiradora, que passava en net els textos del marit, que els llegia i comentava, que feia suggeriments. Les cròniques diuen que devem a Sofia Tolstaia el fet que les descripcions de les batalles de la guerra napoleònica a Guerra i pau no fossin més llargues i detallades del que ja són. Era una qüestió de mesura, tal com l’escriptor va reconèixer.
Mesura, però, que va fallar en les relacions del matrimoni, cada vegada més deteriorades, a desgrat d’ells, perquè s’estimaven. Després de cada tempesta esquitxada de paraules ofensives la parella es perdonava i tornava a començar: “A vegades era Lev qui agafava el bastó i el seu sarró i fugia de casa per a tornar al cap d’unes hores amb el gest sorrut i ofès. Altres vegades era Sofia qui emprenia el camí de Kiev, disposada a marxar.”
Però la nit del 28 d’octubre de 1910 Tolstoi va fugir definitivament de casa seva a Iàsnaia Poliana. Encara era fosc quan va pujar al cotxe de cavalls que va travessar el bosc en direcció desconeguda. L’acompanya el doctor Makovitski, ja que Lev era vell i la seva salut delicada. Lev s’havia despertat a mitjanit i havia sentit com Sofia registrava els papers del seu despatx, havia vist com llegia el seu diari secret… Punt i final. Lev Tolstoi ja no va poder resistir més aquella situació de gelosia i setge psicològic perquè sentia que li quedava poc temps de vida i necessitava fer-se un espai de tranquil.litat i preparar-se per a la mort: “Desitjo la soledat…”
No obstant, en el seu exili forçat, enviava cartes a Sofia, tot i que li deia, després que ella intentés suicidar-se a l’estanc de casa seva: “No somiïs la meva tornada. T’aconsello que et resignis, que t’amollis a la teva nova situació i, sobretot, cuida’t”.
Quan Tolstoi era ja al seu llit de mort en una petita estació de tren, sense coneixement i amb els ulls tancats, Sofia, que havia arribat de Iàsnaia Poliana, va demanar de veure el seu marit. Va agenolla-se al seu costat, li va fer un petó al front i a les mans, i li va dir: “Perdona’m”. Finalment Sofia havia comprès Tolstoi, l’home que havia escrit la seva conversió espiritual a Confessió? L’amor humà, tot i que imperfecte, quan és gran és també obert. El perdó era, doncs, una abraçada per a tots dos.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de setembre de 2010)

L'obra

En l’acte creatiu, el creador/a entrellaça allò que té de personal-humà i allò que desenvolupa en un procès impersonal (en el sentit d’universal) que va més enllà d’ell/a mateix/a. L’obra ens explica d’una manera més àmplia de la que tenim consciència. Per les seves obres els coneixereu, diu l’Evangeli, i això val també en el camp de l’art.

Mirall

No podem veure’ns, conèixer el nostre rostre humà, si no ens mirem en un mirall.
Els jueus expliquen així aquest diàleg: Ein Soph, o el Déu “sense límits”, va voler veure’s, conèixer-se, i per a fer-ho va crear el món.

Vestit de llum

Enyorem un vestit de llum. Quan mirem endins, veiem aquest vestit de llum, en tenim memòria! Però el vam perdre. Al Gènesi es diu que Adam i Eva van trobar-se nus d’aquest vestit i van cobrir-se amb una pell. La nostra naturalesa lluminosa, fluïdica, va degenerar en una naturalesa opaca i basta que, no obstant, continua contenint alguna cosa d’aquella naturalesa original. El nostre camí humà sembla, doncs, un camí de retorn a la primigènia naturalesa lluminosa.
Això és una llegenda!, diran alguns. Però, no és cert que l’esperit de la lletra va més enllà de la lletra?

Viatges

Els viatges tenen la particularitat d’oferir-nos dreceres per comprendre la naturalesa humana, que és una, tot i presentar-se en formes culturals tan diverses com no hi ha una poma o una rosa igual a una altra.

Bellprat, Vila del Llibre

Aquest matí hem tornat Bellprat, la primera Vila del Llibre de Catalunya a l’estil d’altres pobles de la xarxa Book Town de diferents països d’Europa.
“Una Vila del Llibre és un poble rural petit, d’interès històric i/o de bellesa natural, en el que es concentren activitats econòmiques, socials, artístiques i culturals relacionades amb el llibre de segona mà, d’ocasió i d’antiquari en un marc d’activitats de caire cultural”, es diu al fullet editat per a aquesta tercera edició.
Hi vaig participar directament l’any passat, presentant El saber del cor, i dono fe d’una experiència molt gratificant tant per als autors/es com per als lectors/es.
(a la fotografia, la dibuixant Pilar Bayés. Al fons, pintures de Salvador Collell. Per a més informació: www.amicsdebellprat.cat)

L'oficina

Vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965 (el dia 1 de maig aleshores era la festa de San José Obrero). Tenia just catorze anys i encara portava mitjons curts. Aquesta és una imatge que es farà estranya als lectors/es joves. Però aleshores una noia no duia mitges fins als quinze anys, o més, quan se la començava a considerar una dona. Els texans van venir més tard… Era, doncs, una noia molt jove que, no obstant, va prendre la decisió de treballar perquè a casa no havien vist amb bons ulls la meva petició de matricular-me a la Llotja per estudiar art.
“On vas a parar! Amb això no et guanyaràs la vida, i, a més, no fa per a una noia…” La bohèmia no ha agradat mai, de manera que vaig comprendre que havia de negociar la meva voluntat d’estudiar art: em posaria a treballar i jo mateixa em pagaria els estudis.
“Si és així… tu mateixa, endavant”.
Vaig començar la meva singladura laboral fent una feina que no m’agradava gens: ajudant de comptable. Però tenia la meva compensació quan sortia de la feina a dos quarts de sis i com un llamp a les sis ja era al carrer Gran de Gràcia, on hi havia una sucursal de Llotja. Temps feliç de fer carbonets i apunts al natural.
Entre les tasques laborals que tenia asignades era la d’anar a fer gestions bancàries a diversos bancs, entre ells el Banesto (Banco Español de Crédito), que aquests dies ha estat seu d’okupació i vandalisme el dia 29, dia de la vaga general. Les imatges de l’interior que vaig veure per televisió el mostren molt malmès, molt diferent d’aquella majestuositat, tot i que decadent, que presentava quan jo hi anava. Aquesta no era tampoc una feina que m’agradés gens, però tenia l’avantatge que m’allunyava una hora o dues de l’oficina, depèn de la feina a fer.
Quan amb el temps he llegit les biografies de Fernando Pessoa i Franz Kafka, m’he identificat tant amb el rebuig pel seu treball ‘obligat’ en oficines. La seva vida veritable era a la literatura, com per a mi.
(l'oficina era al carrer Londres. Extret de La capsa verda)

EPM

La meva àvia va morir el 16 de gener de 1983. L’endemà, el dia de l’enterrament, mig plovisquejava al petit cementiri de Monistrol d’Anoia. L’aire era humit i fred. La família teníem el cor encongit. L’àvia hi deixava una petja profunda.
Al cap d’un parell de dies vaig emmalaltir. Devia agafar fred al cementiri. La febre va pujar fins a 41º. No hi havia manera d’abaixar-la. No servien de res ni aspirines ni draps freds al front ni dutxes. Va arribar un moment de total prostració. Sentia les veus de la gent de casa, però no podia contestar, la febre m’arborava.
En un moment donat vaig ‘veure’m’ a un metre del llit, o més. Allà a baix hi havia el meu cos, però ‘jo’ estava a mig aire. En aquell estat d’ingravidesa vaig percebre que l’àvia em demanava que anés amb ella. ‘Recordo’ haver ajornat la resposta mentre em sentia flotar per damunt del meu cos. Finalment, li vaig dir: “No puc, àvia, els nens em necessiten, són molt petits!”. Els nens eren uns infants de 6 i 4 anys.
Al cap d’una estona em va baixar la febre. No sé el temps que va durar tot aquest procès que en diuen EPM (experiència propera a la mort). Certament vaig estar al límit entre la vida i la mort i no hi estava malament… Me’n va fer tornar (si és que una individualitat ho pot decidir, això resta en el Misteri de la Vida) la cura dels fills.
(extret de La capsa verda)

Autobiografia

Tot i que és un gest a favor de la memòria, sembla que qui compon un relat de la seva vida ja se la mira de lluny. L’escriptor/a contempla un personatge per més que hi estigui unit/da per un fil subtil. L’autobiografia, doncs, és una creació literària. Una construcció que a través de la paraula dóna, o mira de donar sentit, coherència interna, als esdeveniments d’una vida.

Ànima que bressa l'arbre...

¿I si consideréssim el procès creador com un arbre plantat en l’ànima humana de manera que aquesta ànima no pogués ni volgués fer més que bressar-lo, alimentar-lo, fer-lo crèixer i donar-li la mà tantes vegades com faci falta? La imatge és materna. Però és que em sembla que la creació té molt de matern…

Alè creador

Com a éssers humans, les persones poden explicar-se des de les seves característiques personals. Com a artistes, com a creadors, poden explicar-se a través de l'acte creatiu tan impregnat de la seva personalitat com es vulgui. Però en tota obra important sempre hi ha un alè que va més enllà de la personalitat.

Arbre

Quan era nena i dibuixava un arbre, sempre dibuixava les arrels ben visibles. En recordar ara aquells dibuixos, m’adono que aquell arbre dret com una columna era fet com si hagués doblat el paper i les arrels es corresponguessin amb les branques, com en un efecte mirall. A les branques més gruixudes sempre hi dibuixava tres branques amb tres fulles a cada branca i amb un fruit penjant. Tots aquests elements estaven estratègicament repartits en l’espai del paper perquè l’arbre es veiés harmònic. Posava cura en aquests detalls, mirava d’equilibrar les formes triangulars de les fulles amb les esfèriques dels fruits.
Aquest arbre no l’havia vist mai enlloc: jo només havia vist pins i arbres fruiters: ametllers, cirerers, pereres, pomeres, presseguers. L’arbre que dibuixava era fruit de la meva imaginació. Si alguna semblança tenia amb un arbre real era amb una olivera, però estilitzada com un ametller.
Aquell arbre s’assemblava molt a una persona en la seva actitud d’enlairar-se amunt, sostenida però, amb els seus peus-arrels, i en el gest d’obrir els braços i les mans per fer ofrena dels fruits. És una imatge ideal que jo dibuixava una vegada darrera l’altra i deu estar ben gravada al meu interior perquè veig aquest arbre com si el tingués al davant, sobre el paper.
(extret de La capsa verda)

Ramon Llull

Ramon Llull, aquell gran savi que ens va obrir els ulls a tantes dimensions del coneixement de l’existència, volia demostrar Déu per la raó. Però la raó és humana i té els seus límits. El Llull místic, el “foll”, va saber que en la relació mística amb la realitat, la realitat no té topants. És clar que aquesta experiència de la totalitat (que és un despreniment total de tots els vels i adherències, pura nuesa i immersió en la matriu del Misteri), no pot ser explicada si no és poèticament, en metàfora d’Amor.

Sargir

Sargeixo l’estrip.
No ploris.
Ja sé que cuso la carn viva.
No tinc vocació de carnisser com el qui t’ha escorxat el cos.
Tinc vocació de llevadora.
No vull que et moris, criatura, no.
Aviat baixarà la febre que et consumeix.
Tu voldries que la flama s’endugués el teu cos perdut, que el convertís en cendres.
Jo vull guanyar el teu cos.
Allunyo l’àngel de la mort del teu cos amb un fil de seda.
No dona, fil de seda és una metàfora.
Et faig mal, ja ho sé, no m’hi tinguis en compte.
D’aquí a un any, si som vius, farem una festa.
Mira la finestra: el jardí de l’hospital es ple de magnoliers amb les seves flors d’aroma intensa.
El teu cos fa olor de magnòlia.
No ploris, que em faràs tremolar i necessito les mans fermes.
Els teus ulls són com dues perles negres…
(poema inèdit)

13 de març de 1951

“¡Hábleme en cristiano!” –li va dir a la meva mare amb una cara de tres déus el senyor de la guixeta de l’Institut Nacional de Previsió. La noia, confosa, avergonyida, es va posar vermella com un tomàquet. Tota l’estona que s’havia esforçat per explicar-se en un castellà deficient. La mare no havia sortit a penes del seu poble i tot just acabava d’arribar a Barcelona. No podia saber el castellà. La gent que feia cua arribava fins a la porta. Balbucejant, es va dirigir al públic: “Em podeu ajudar?”.
Ningú no va moure un dit per aquella embarassada que anava a arreglar els papers perquè el seu fill o filla neixés a l’hospital. Hi tenia dret, el seu marit cotitzava a la Segurerat Social. Però no tenia dret a expressar-se en la seva llengua, això ja ho sabia abans d’entrar per la porta d’aquell edifici inhòspit. I perquè ja sabia que no tenia dret a parlar en català –la guerra s’havia endut aquell dret, a Catalunya!- s’havia esforçat tant a parlar en castellà. L’esforç no li havia servit de res. L’home de la guixeta la va escridassar fins a l’insult: “¡Ignorante, eres una ignorante!” Ni tan sols no li va dir de vosté, com corresponia a la bona educació. Li va dir dues vegades ignorant i ella se’n va sentir fins al fons del seu cor. Tampoc ningú de la cua no la va ajudar a explicar-se. La por fa insolidaris.
Plorosa i amb les cames tremolant, va anar cap a casa de la seva cunyada i li va donar notícia de l’incident. La meva tia Trini, una dona d’empenta que havia estat del sindicat (ara no em feu dir quin sindicat, la tia és morta i no li ho puc preguntar), va posar el crit al cel per tanta barbàrie. “Demà hi anirem plegades, no pateixis”.
L’endemà la meva mare i la meva tia van tornar a l’Institut i van arreglar els papers. La tia parlava un castellà perfecte: estava casada amb un madrileny que havia conegut en temps de guerra, la lluita contra el feixisme els havia unit… Però el feixisme havia guanyat i ensuperbia els funcionaris totalitaris que el servien amb passió i diligència.
Els papers no van servir per a res. L’endemà la meva mare es va posar de part, un part difícil. Ella sempre diu que aquella paraula, ignorant, ignorant, repetida dues vegades, li havia posat un nus al cos i que això, aquell disgust, li havia accelerat el part. Jo sempre li dic que potser sí: se’n sap de molts casos, de parts avançats per un ensurt, per un disgust, per un trauma, i allò que havia patit, aquell greuge que tocava de ple la seva naturalesa íntima, li havia provocat un trauma. Però també m’agrada dir-li que, en realitat, era jo qui havia volgut sortir abans d’hora del seu ventre moguda per un instint profund d’aixecar-me i ‘defensar’ la meva mare d’aquell atropellament. Si algú vol veure més enllà de l’anècdota, endavant, perquè jo també veig en aquest fet un sentit més profund. Amb la defensa de la meva mare també volia protegir tot el que ella significava: la terra i la seva llengua i cultura aixafades.
I així vaig néixer, a l’avançada, en un dia històric que crec que ha marcat la meva singladura personal, o així ho he volgut interpretar: les categories als fets les hi posem nosaltres. Jo, que per altres posicions dels planetes en el cel a l’hora de néixer, sóc de Venus i de Mercuri, vaig néixer el dimarts (dia de Mart!) 13 de març de 1951. El tretze tampoc no és un dia qualsevol, però d’aquest número i les significacions que ha tingut per a mi ja en parlaré més endavant.
Al carrer tot estava aturat: hi havia vaga de tramvies. La gent anava caminant a treballar. Una vaga silenciosa, pacífica, però executada de forma exemplar i contundent perquè l’havia gestada la raó en contra de les arbitrarietats de la dictadura. El metge que va atendre la meva mare va venir de l’Hospital Clínic a casa a peu: era un metge com cal que va complir amb el seu deure, tot i les dificultats d’un dia com aquell. El va anar a buscar corrents com una fletxa una veïna, la senyora Agustina, a qui mai no agrairé prou la seva bondat amb la meva mare, ella sí. Sempre som entre dos llums.
(extret de La capsa verda)

Naixement

No recordo el meu naixement, és clar, me l’han explicat. Però sé que hi havia dins meu un gran desig de néixer, o una gran necessitat: per a mi o per a qui fos que ho volia. Vaig posar energia en aquest pas, tot i les circumstàncies adverses en contra. Per exemple: la meva àvia paterna no volia que neixés, Déu sabrà per què ella no ho volia. De manera que no se li va acudir res més que tancar amb pany i clau el que hi havia al rebost de la casa. La meva mare, pobreta, va passar molta gana: l’àvia paterna no la deixava cuinar i a penes posava menjar a la taula. Ara bé: un cosí meu, aleshores un nen, i ja se sap que els nens es fiquen per tot arreu, m’ha explicat que l’àvia menjava d’amagat…
La meva mare, que estava sola amb ella tota la setmana, va patir molt, perquè quan l’àvia obria la boca, que no era gaire sovint, li deia coses que mai no m’ha volgut repetir. La mare diu que no són coses bones ni per a ella ni per a mi.
El meu pare sempre estava desplaçat, ja que treballava com a mestre d’obres, el mateix ofici que el meu avi patern. Per perfeccionar-se, l’avi havia estat uns anys al sud de França. Aquest avi no el vaig conèixer, ja que va morir d’accident de treball quan el meu pare només tenia quatre anys. La continuació d’aquesta història tràgica l’explicaré un altre dia.
Deia que volia néixer i em sembla que fins i tot vaig triar el lloc. Tres setmanes abans del naixement, els meus pares van anar a viure a Barcelona. El part, avançat, va presentar-se molt complicat fins al punt que el metge que va atendre la meva mare li va dir al meu pare: “Qui vol salvar, la mare o el fill?” El meu pare, que sempre parlava de mi com de “la nena” (aleshores no se sabia pas el sexe dels fills!), amb gran dolor de la seva ànima va dir al metge que salvés la meva mare. Si Déu volia, ja vindrien més fills.
El cordó umbilical, que m’envoltava el coll com un collaret de tres voltes, l’estrenyia a cada moviment. Em van treure a la llum amb fòrceps. El meu cos era de color morat, fosc com el d’una ofegada. Ofegada? No del tot, ja que amb l’alè del metge i del meu pare, ara l’un i ara l’altre bufant sobre la meva boca, vaig revenir.
Perquè tenia tant d’interès a néixer ho he anat descobrint al llarg de la meva vida tan plena de petites morts i ressurreccions. Llums i ombres m’han portat el seu missatge, o així ho he interpretat, ja que entenc que l’esperit de la vida, “la força poderosa que mou el sol i les estrelles”, com deia el Dant, m’empeny a realitzar una vida, tan mínima o tan gran com vulgueu, depèn de si la vida es mira amb un microscopi i es veu a través de petites cèl.lules, o es mira amb un telescopi d’aquells que ens acosten el cel.
Invitada a la vida com tots vosaltres, com tots vosaltres jo també vaig dir: Sí, vull, com una núvia. Venir a la vida em sembla un privilegi, una oportunitat per a realitzar una vida com em sembla que ha de ser: amb sentit, amb consciència. La vida que m’ha estat atorgada en aquest temps concret la realitzo com puc i sé, ja que he comès molts errors que, no obstant, han estat mestres de vida per despertar el meu cor confús. M’esforço a ser conscient del que faig, procuro estar atenta, obrir els ulls de la vida, tan expressiva!, en el temple que és el meu cos, la meva ànima, el meu esperit. On sóc no ho sé ben bé encara, com tampoc sé el camí, però hi vaig, hi confio.
(extret de La capsa verda)

Postal d'amics

L’any 1903, tal com consta en el matasegells, un tal Juan Raldiris va escriure una postal d’amistat a qui anys a venir seria el reconegut pintor noucentista i excel.lent gravador vilanoví, Enric-Cristòfol Ricart. Els joves no devien tenir més de deu anys. Al final de l’escrit, sota la seva signatura, en Raldiris remarca: Jo sóc catalanista, com dient: I tu? Ricart era catalanista, com es trasllueix prou en les seves saboroses Memòries, publicades l’any 1995, i escrites durant la guerra civil per preservar el testimoni d’un món i d’una època esvaïda, no només sota aquells nefastos esdeveniments, sinó també sota la dictadura franquista.