No hi ha mètode per escriure com no hi ha mètode per viure. Segons com, anem a les palpentes, segurs només de l'impuls que ens llança a la vida i a l'escriptura.
Tot s’acaba però el que t’escric continua.
Andersen va tenir la gosadia d'escriure contes de fades amb un final trist, escriu la premi Nobel de Literatura Wislawa Szymborska al seu llibre Lecturas no obligatorias.
La vida espiritual resulta cara: exigeix de nosaltres allò que més estimem, en realitat allò a què estem més enganxats: el nostre ego. La vida espiritual ens demana de lliurar l’ego al jo de veritat: l’essència divina.
El místic i el poeta s’atancen al límit. En el límit perceben la dissolució del temps i de l’espai. 
Una de les seus de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics era en un edifici que tenia els sostres alts com un palau. Era una casa antiga del carrer Gran de Gràcia, anys enrere hi havia un gimnàs, ara no sé. S’hi feien els cursos comuns, tres aleshores. Els dos cursos d’especialitat es feien a la seu Central, que de l’edifici de la Llotja va passar a un edifici del carrer Ciutat de Balaguer, que vam estrenar. Aquí és on vaig fer els cursos de Disseny Gràfic, en aquell temps una novetat. Sóc de la primera promoció!
El poeta/la poeta, comunica el secret, tot i que potser no l’assoleixi. El misteri és més enllà del misteri.
La psique –diu Jung- és essencialment conflicte entre l’instint cec i la voluntat, o sigui, llibertat d’elecció. Així, doncs, i mercè a la voluntat (emanació de la consciència), nosaltres decidim!
En el seu llibre Arquetipus de l’inconscient col.lectiu, Jung ens recorda el cas del germà Niklaus von der Flüe, un místic suís del segle XV, que en les seves visions la divinitat hi apareixia de dues maneres: com a pare i com a mare. Una representació heterodoxa, doncs ja feia mil anys que l’Església havia separat de la Trinitat l’element femení, per considerar-lo herètic.
A correus trobo un regal: la pintora Luisa García-Muro m'ofereix un ex-libris al meu nom que reprodueix, gravada, la imatge de Venus-Afrodita naixent. Com ha sabut, la Luisa, que Sandro Botticelli, l'autor d'aquesta pintura de referència, és un dels meus pintors preferits?
No és ben bé això.
Vipashyana en sànscrit vol dir visió penetrant. La visió penetrant busca tenir una visió el més correcta possible (som humans) de la realitat. Ahir, en el debat de l’estat de la nació al parlament espanyol, es van poder escoltar, amb paraules retòriques, visions distorsionades de la realitat, tant per part del govern com de l’oposició. Aquesta és una pràctica que sempre em sorprèn. Quanta imaginació –i mala fe- per fer veure garses per perdius, com hauria dit, amb la seva gràcia habitual, la meva àvia Maria.
Llegint Desviació a Santiago, de Cees Nooteboom (per a quan el premi Nobel de Literatura per a aquest gran escriptoràs?), trobo un apunt sobre la pèrdua econòmica i cultural que va significar per a Espanya l’expulsió dels jueus. Nooteboom es fa creus de tanta ceguesa. Nosaltres vivim enmig d’aquesta ceguesa.
Per a grecs i hebreus, l’harmonia era “ajustament”, “encaix”, “acord”, a més de la llei central de la música.
Sempre hi haurà negacionistes. A El País d’ahir va sortir publicat que a la manifestació de dissabte érem 56.000 persones. La guàrdia urbana va donar la xifra d’un milió cent mil, l’organització un milió cinc-centes mil. Quedeu-vos amb la xifra de la guàrdia urbana, si voleu, però de cap manera érem 56.000. Dol tanta deshonestedat, una més.
Goethe, en el seu llit de mort, en els últims instants va demanar d’obrir les finestres perquè hi entrés la llum: “Llum, més llum”, deia. Volia ser banyat en la llum, transportat en la llum. Durant tota la vida (la seva vida conscient) havia demanat que la llum (la Saviesa cantada pel salmista) il.luminés els seus treballs.
El dia 7 de juliol de 2005 jo era a Londres, a casa de la meva filla, que hi vivia llavors. Havíem d’anar al British Museum. Però la nit anterior vam canviar de plans. A la meva filla li va semblar que m’agradaria visitar el Mandir de Neasden, el temple hindú més gran fora de l’Índia. A la tornada no passaven els autobusos, Londres estava colapsat per l’atemptat terrorista del qual enguany ha fet cinc anys. A la tarda havíem d’anar a un concert de Bach a Saint Martin-in-the-Fields, que va quedar anul.lat.
