Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.