Silencis i eloqüències

La recordo com si fos ara, i han passat tants anys, la conversa sobre Déu com a experiència de l’inefable de la vida, que vam mantenir amb Guillem Viladot a propòsit de la lectura d'El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1996), de Raimon Panikkar.
La problemàtica religiosa, i sobretot la figura de Déu Pare en la tradició judeocristiana, era motiu de reflexió per part de l’escriptor d'Autobiografia de Déu, un “llibre difícil i arriscat”, com consta en la dedicatòria de Guillem Viladot en aquesta novel.la publicada el 1997 (un llibre que en podríem dir de culte, i, per això mateix, poc o gens reconegut, com el mateix autor lamentava).
Sembla una contradicció, l’expressió ateisme religiós. Però no ho és, ja que el buddhisme és una religió sense un Déu antroporfomitzat o, si es vol, revelat a través de les Escriptures, tal com el coneixem a través de les religions monoteistes.
El silencio del Buddha de Panikkar és un llibre fruit de molts anys d’estudi, d'experiència i de reflexió que intenta superar el mur que la nostra cultura occidental estableix entre creients i ateus. Mur que sembla ben artificial, ja que l’experiència de l’inefable és universal. La vida espiritual és pròpia dels humans, l’anomenem com l’anomenem. Els psicòlegs en parlen com d’una experiència límit, és a dir: aquell instant detingut en que desapareixen temps i espai, en que “sortim” del temps i l’espai (el transcendim) o “entrem” dins el temps i l’espai, ens hi unim, ens hi confonem, com ens han deixat escrit els místics de tots els temps i cosmovisions religioses.
Tots els camins porten a Roma, es diu col.loquialment, i és que no hi ha una sola via sinó moltes maneres d’aproximar-se al cor de la vida, de viure la nostra humanitat en totes les dimensions, des de la més material fins a la més subtil, des de la més externa fins a la més interior, i fins allà on ens és possible, ja que l’aprenentatge de la nostra humanitat, personal i intransferible, va del bressol a la tomba…