Egipte i els animals simbòlics

Les cultures judeocristiana i grecoromana donen fonament i consistència a través dels segles a la cultura d’Occident. Però de seguida ens adonem que en aquest mapa intangible no podem obviar la cultura egípcia. No només per raó de veïnatge sinó també per raons d’imaginari col.lectiu. Som lluny d’Egipte, però mentalment no tant com ens pensem, estem amarats també d’aquella cultura.

L’atractiu de la cultura i art dels antics egipcis va més enllà dels seus constructes materials. L’atractiu de l’antic Egipte prové d’una mescla d’exotisme i familiaritat. Una exposició amb temàtica egípcia és un èxit segur. Molts de nosaltres hem fet quilòmetres per visitar els millors museus d’art egipci, ja sigui al mateix Egipte o en les ciutats més importants d’Europa, comptant que a Barcelona també tenim un destacable Museu Egipci.

Des del 23 de setembre fins al 10 de gener es pot veure a CaixaForum l’exposició Animals i faraons. El regne animal a l’antic Egipte. Les obres exposades procedeixen del Museu del Louvre, algunes fins i tot les recordareu, com les sorprenents mòmies de gat, amb el seu embolcall pintat amb aparent ingenuïtat. Picasso, amb els seus grans ulls, se les devia mirar molt, em sembla.

Cal dir que ja ha passat aquella època en la qual, per ignorància del significat simbòlic que per als egipcis tenien els animals, els antics egipcis es consideraven zoòlatres. Però de cap manera adoraven els animals, sinó el que representaven simbòlicament les seves forces i expressions. Amb els coneixements que ara tenim d’aquella cultura podem acostar-nos a una exposició molt completa sobre aquesta relació immaterial entre homes, faraons i animals, que cal situar més enllà del modern animalisme. Que les figures dels déus i faraons egipcis apareguin amb el cap d’un animal té a veure amb el que aquests animals representen simbòlicament en aquella cultura de l’antiguitat.

L’egiptologia, tota una ciència!, ha generat una bibliografia de proporcions gegantines. Com un riu que va creixent com el mateix Nil que li ha donat cabal, els coneixements interdisciplinaris sobre la civilització egípcia augmenta cada dia que passa amb noves incorporacions. Thot. Libro de los talismanes egipcios (Ediciones Picazo, 1982), que signa l’estudiós J. Garcia Font, és un d’aquests llibres que val la pena de tornar a consultar davant d’una exposició com Animals i faraons, en la qual s’exposen no pocs d’aquests talismans amb formes d’animals. L’assaig de Garcia Font no només parla de la potència de la imatge simbòlica (ell n’és un expert) sinó també de la utilització de la imatge de forma creativa i dinàmica. Escriu Garcia Font que un talismà no és un amulet: un talismà és un objecte elaborat amb art i constitueix l’expressió d’una manera peculiar de concebre el món que ens envolta i de les forces que actuen en altres dimensions més enllà de la física.

L’exposició Animals i faraons és com un llibre en viu de l’antiga cultura egípcia a través de les figures que s’hi exposen. Tant que potser demana més d’una visita per aquells que estan disposats a gaudir de la contemplació de les peces una per una, i embadalir-se en els seus significats. I és que l’art per l’art no existia, en aquella època, tota forma d’art era sagrada. Hi ha figures monumentals, i mòmies d’animals cobertes amb uns teixits pintats que reprodueixen l’efigie dels animals. També hi ha figures diminutes, com els talismans dels quals he començat a parlar. Qui no s’ha enamorat d’un anell amb un escarabeu de lapislàtzuli? En l’exposició hi ha uns quants escarabeus tallats en diferents materials. Els quals, atenció, prenen diferents significats si la talla està feta amb fusta del sicòmor (nehet), considerada mítica. O amb fusta de salze (tcheret), arbre que estava consagrat a Osiris perquè, segons conta la llegenda, va acollir el seu cos després de ser esquarterat pel seu germà Shet, i on l’ànima del déu s’hi asseia en forma d’ocell.

Els símbols tenen la capacitat de revelar una modalitat d’allò real, o una estructura del món no evident en el pla de l’experiència immediata, escriu Mircea Eliade, historiador de les religions. L’escarabeu Kefer simbolitza el Sol, força de tota la vida planetària, així com, per analogia, simbolitza el sol interior que és el cor (per als egipcis, el cor és la seu de la saviesa). No m’estendré gaire més en el significat simbòlic que per als antics egipcis té l’escarabeu Kefer, és amplíssim i en podeu trobar més explicacions en llibres com l’esmentat Thot, de J. Garcia Font, o en l’imprescindible estudi del professor Richard H. Wilkinson, Magia y símbolo en el arte egipcio (Alianza Forma, 2003), i altres. L’escarabeu Kefer (kefer vol dir el que s’engendra a ell mateix) com a figura simbòlica significa la vida que no mor. Els antics egipcis creien en la vida del més enllà. La cosmologia egípcia, visualment tan fascinant, és d’una gran complexitat. Els codis d’interpretació que es van coneixent faciliten la comprensió d’una civilització tan fèrtil com les aigües del Nil que, sens dubte, han banyat, i no poc, la nostra cultura d’Occident.

(article publicat a Eix Diari, 14 d’octubre de 2015. La fotografia que il.lustra l'article la vaig prendre al Museu Egipci de Berlín el juny de 2015)

Trobada de Tereses

A la foto només hi ha quatre Tereses de les cinquanta Tereses que vam dinar plegades, ahir, en un restaurant de Vilanova. Vaig ser convidada a participar en aquesta trobada de Tereses de Vilanova per M. Teresa Ventosa (a la dreta de la imatge). El motiu era celebrar el dia de santa Teresa en un dia que no era un dia qualsevol, ja que la trobada tenia com a motiu la cloenda de la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, doctora en lletres, però també en ciència de vida, que inclou la vida espiritual. En una societat com la nostra, la vida de l'esperit proclamada així, als quatre vents, fa de ben mal sentir. Sembla que alguns siguem una colla de retrògrades, per aquesta raó, que ho és de l'ànima (és clar que l'ànima tampoc no té bona premsa, entre els materialistes militants). Ho remarco perquè em fixo en les cares que fan alguns quan els parlo de la santa. En realitat, ben llegida, ens topem de cara a una dona poc convencional i amb un gavadal de solucions imaginatives per resoldre problemes. Una dona moderna, vaja. Potser sí, però, que hi ha retrògrades de veritat que potser enyoren els temps de les relíquies (a Teresa d'Àvila no li hauria agradat gens, el mercat que es va fer amb el seu cos). D'entre els llibres que s'han publicat o reeditat durant l'any que ha durat la commemoració dels 500 anys del naixement de Teresa d'Àvila, llegiu la declaració d'amor a Teresa de Jesús per part de Julia Kristeva al seu llibre Teresa amor mío. Vaig fer un comentari de la meva lectura del llibre que podeu trobar a: http://www.nuvol.com/critica/teresa-amor-meu/   

Els separats, fracassats?

Acabo de descobrir que sóc una fracassada. Ho diu Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, en una entrevista publicada avui a La Contra de La Vanguardia. Els separats som fracassats. Més encara: som pobres! Llegiu: Això són els separats: pobres! I amb un to paternalista que cal rebutjar perquè ens denigra com a persones, afirma, contestant a la pregunta de si finalment serem acollits per l'Església Catòlica: Perquè no acollir-los i ajudar-los com fem amb altres fracassats? Perquè marginem als pobres casats als quals no els ha anat bé? No sabia que sóc una fracassada, ni que se m'hagués d'ajudar per aquest motiu, ni tampoc no sabia que per aquest motiu he de ser acollida per l'Església Catòlica, com si em fessin un favor. L'Església Catòlica no ha de fer favors. L'Església Catòlica ha comprendre la realitat i acceptar-la en la seva dignitat humana, altrament és com si estigués fora del món. No és que als 'pobres casats' no ens hagi anat bé, tot i que pot ser així. Però més sovint es tracta d'una altra cosa. Per continuar sent la persona que estem destinats a ser hem de separar-nos no d'aquell o d'aquella amb el qual ens van casar, sinó d'aquell o d'aquella que ara, o en el seu moment, ens va barrar el pas en la nostra evolució com a persones. Canviem i hem de poder canviar, això és la vida. Només la mort és la immobilitat pura.

(a la imatge, una finestra que és com la realitat, que es pot veure i mirar des de molts angles de visió). 

Un conte japonès

El relat El tallador de canyes (Viena Edicions), de Junichirô Tanizaki (1886-1965) és un fruit molt bell de la imaginació japonesa. Un personatge desconegut explica aquest conte o relat de manera indirecta, obliqua, i al final deixa l’oient-lector tan sols amb la remor del vent entre les canyes. El contador de la història desapareix tal com havia aparegut, sense deixar rastre, dissolt en la llum de la lluna. Un miratge en una nit de lluna plena de tardor.

Si no fos que es tracta d’una narració, diríem que som davant d’una pintura japonesa tradicional desplegada en quadres d’imatges suaus pintades damunt d’un paper hôsho, o també damunt d’un paper xinès. Ambdós absorbeixen la llum com si fos l’esponjosa superfície de la neu. Aquesta comparació no és meva, sinó del mateix Junichirô Tanizaki, que l’escriu en un dels seus llibres més emblemàtics i reconeguts: Elogi de l’ombra, un tractat de l’estètica oriental escrit l’any 1933, amb un cert sentiment de pèrdua, atès que aquesta estètica japonesa mil.lenària ja començava a desaparèixer amb la invasió, gens subtil, de la cultura occidental. 

L’estètica oriental, com la narrativa oriental, almenys la tradicional, té ben poc a veure amb l’estètica i la narrativa occidental. D’aquí ve que aquesta narració de Tanizaki, considerada ja clàssica, s’esdevingui no pas sota la violència del focus solar sinó en la penombra d’una nit de lluna plena de tardor, amb la seva melangia. Els fets del conte de Junichirô Tanizaki reposen en la subtilesa de les seves llums platejades, nacrades, com un metall brunyit.

El conte es pot resumir d’aquesta manera: un passejant que es disposa a contemplar una nit de lluna plena es troba amb un altre passejant sorgit com una ombra entre les canyes que voregen un llac on es reflecteix la lluna. La poesia del moment dóna lloc a una conversa improvisada on el contador explica la història d’un triangle amorós format per un home enamorat d’una vídua jove que recorda les dames dels vells temps per la seva exquisidesa, i que es casa amb la germana petita de la dama per tal de tenir-la a prop. És clar que l’idil.li (platònic, no arriba a consumar-se) dura poc, aviat les coses es torçaran. Però mentre dura el relat, el lector perd la noció del temps, com quan contemplem extasiats una nit de pleniluni en temps de tardor, que ho és respecte del cicle de l’any, però que també respon a la cronologia tant del contador com de l’oïdor de la història. Són dos homes en la seva època tardoral.

Pel seu refinament poètic, tot i el drama i la tensió que conté, la història pot semblar una contalla d’altres temps. Potser és el que volia el seu autor en escriure aquest relat: donar testimoni d’una manera elegant de viure, sobretot en les classes més benestants, que no vol dir més adinerades, sinó més cultes, i que a poc a poc anava passant avall. Es conta de la seva biografia que, en ser desgraciat el seu matrimoni, Tanizaki va convidar la seva dona a tenir una relació amb un amic seu. És evident que un acord així entre una parella poc s’avindria amb la general mentalitat occidental, tan possessiva. L’espai masculí ha estat una reserva per a les infidelitats, però no a la inversa.

El relat El tallador de canyes, en la traducció impecable del japonès per part d’Albert Nolla (qui també va traduir l’esmentat Elogi de l’ombra) transcorre pels camins suggerents de la poesia japonesa, on cada objecte, i cada vestit, pren un protagonisme insospitat, sovint per contrast, com en aquest fragment: Un bon crespó no ha de ser només tou, va dir, sinó també ha de ser ben frunzit. Si toques la pell d’una dona després d’haver passat la mà per aquests plecs, la notaràs encara més suau, escriu Tanizaki. El contacte es demora en moments tàctils que passen del crespó a la pell…

     Ens trobem davant la descripció d’un moment de sensualitat exquisida, com és exquisit buscar la bellesa en la llum indirecte, en la penombra, o en els tornassolats que amanyaguen els rostres, les figures i els paisatges banyats en la llum de la lluna plena en una nit de tardor.

(article publicat a Eix Diari, 8 d’octubre de 2015)

El mòdem se'n va anar al cel

Ja ho sabeu: la matinada del dissabte passat, dia 3 d'octubre, va fer una tempesta fabulosa, amb grans tronades i llamps que  van il.luminar casa nostra com si fos el palau de Versalles en un dia de festa. Molt bonic, sí. Però la festa va tenir conseqüències. Un d'aquests llamps, el que devia carregar més energia, va fondre els ploms i es va endur el mòdem connectat a l'ordinador al cel... Fins avui la companyia telefònica no ha tingut la gentilesa de fer-nos arribar el mòdem nou. Dic gentilesa per no continuar enfadada amb un servei que paguem caríssim i que té forats per tot arreu. La fotografia que veieu la vaig prendre en un viatge en avió. Només des d'aquestes alçades es pot veure el cel com si ja hi fossis, com una avançada del cel que ens prometien els catequistes quan ens portàvem bé... És una imatge preciosa i la sensació és d'ingravidesa. Però no sé si m'agrada prou. Vull dir que no és pas aquest el cel que espero. El meu cel més aviat s'assembla a un moment d'íntima pau, de concòrdia amb mi mateixa.

La taverna dels 11

És el projecte d'una parella jove i feinera que no ha estalviat esforços en posar-lo en marxa. Tot l'estiu que hi han treballat de valent, reciclant això, allò, mans i imaginació... Dilluns, dia 28 (un dia en què, sigui com sigui, a Catalunya res no serà igual després de les votacions d'avui), obren les portes al públic d'aquest petit establiment situat al carrer Tavern, 11 (està molt a prop de la sortida de Muntaner dels Ferrocarrils Catalans). D'aquí ve el nom de la taverna dels 11. En aquest petit bar-taverna serviran esmorzars i dinars. El Rubén és bon cuiner i té moltes idees. La meva filla Cristina l'acompanya i l'ajuda en aquesta aventura, que és de tots dos. Visiteu-los i gaudiu de les seves atencions! 

(em va plaure molt dissenyar el logo)

El vot de la meva vida

Totes les ocasions de votar són importants, però la convocatòria del proper diumenge, el 27S, ho és d'una manera significativa. Ho he dit en altres escrits: m'adreço a vosaltres amb tot el respecte per les vostres idees i sentiments. 

Amb aquest esperit, aquí sota trobareu reproduït l'article que avui publico al Diari de Vilanova (un mitjà de comunicació, sigui dit de pas, en el qual sempre he trobat acollida per expressar les meves lliures opinions en l'àmbit que sigui):

Diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Aquesta proclama no es tracta només d’un eslogan. Hi ha moments a la vida que després d’haver fet camí ens trobem en una cruïlla i hem de decidir cap on volem anar. Podem anar enrere. Però la vida mai no va enrere. Com que la vida no va enrere, et quedes aturat. Les aigües estancades aviat esdevenen pútrides. Ara bé: et pots parar tant com vulguis, t’hi pots florir, parat, però el temps no es para: et passa per fora i per dins, i t’afaiçona, com deia Marguerite Yourcenar. Cal portar les regnes de les nostres vides, fer-la caminar.

    

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre.

El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui mobilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

(a la imatge, un fragment d'una fotografia presa al carrer el setembre del 2014). 

 

Stampas de Mercè Insenser

Des del 18 de setembre i fins al 7 d’octubre de 2015, es pot veure a la vilanovina galeria d’art Ismes l’exposició Stampas, de la gravadora Mercè Insenser.

Seguint amb el seu vigorós impuls per l’experimentació artística en el camp del gravat, bona part del material base amb què estan confeccionats aquests nous gravats, Mercè Insenser se serveix de cartes postals i correspondència antiga guardada per la família en calaixeres i secreters. Aquesta correspondència entre els avantpassats de l’autora ara pren, doncs, dimensió artística en ser incorporada en aquestes Stampas, tot preservant en la realització dels gravats una harmonia visual de colors càlids, d’acord amb la pàtina del temps que ha engroguit les pàgines dels llibres, els fulls cal.ligrafiats, la tinta dels manuscrits.

Un fil conductor, un relat, dóna un sentit unitari a la mostra Stampas, que lliga iconogràficament en un espai lletres de motlle, cal.ligrafies, llibres, cartes postals i fulls manuscrits de correspondència. La incorporació d’elements propis de l’escriptura en aquest espai, ja siguin postals, cal.ligrafies o lletres de motlle, en la composició artística d’aquests gravats, proporciona a les obres una atractiva forma visual que té una llarga tradició, tant a Orient com a Occident.

A Occident tenim els incunables, llibres miniats artesanalment, confeccionats pàgina a pàgina, amb les seves il.lustracions imaginatives en harmonia amb el text realitzat amb una cal.ligrafia de bon traç. No puc deixar d’esmentar aquí, perquè forma part de la nostra genealogia femenina en el món de l’art, a la monja Eude, que al segle X va il.lustrar tantes de les pàgines del famós Beat de Girona (970 d.C). Pel que fa a Orient, en la pintura tradicional xinesa i japonesa també veiem com s’incorporen formes cal.ligràfiques en la imatge total de la pintura o del gravat, i sempre deixant espais en blanc, a manera de refugi de la imaginació i per fer ressaltar el plaer de la tinta, com diu el pintor i premi Nobel de Literatura xinès, Gao Xingjian.

És just el que trobem en aquests gravats, Stampas, de Mercè Insenser: el plaer de la tinta, de la taca i de la distribució dels elements visuals sobre el paper. ‘Com que vinc del món de la pintura, els meus gravats són molt pictòrics’, diu la mateixa Insenser dels seus treballs. En els espais buits, estratègics, que trobem en alguna d’aquestes Stampas, hi ha el que en podríem dir un espai per pensar suggerit per la imatge sensible del gravat. És per aquest motiu que més amunt parlava d’un fil conductor, d’un relat en aquesta exposició de Mercè Insenser. En el seu camí creatiu, en aquest moment biogràfic l’autora ha sentit la necessitat de recuperar objectes que remeten a una vida passada i que en el seu cas formen part de la memòria familiar.

En un efecte mirall, l’espectador també pot sentir-se cridat a evocar una carta o un plec de cartes manuscrites, unes postals antigues, o alguns dels llibres de la biblioteca dels pares o dels avis. Així és com la contemplació d’aquestes Stampas provoca el record de nostra pròpia educació sentimental. I en un camí de retorn, l’art que ha transformat l’emoció invisible en visible, la contemplació de l’art torna visible la nostra emoció íntima.

(article publicat a Eix Diari, 21 de setembre de 2015)

L'energia desperta que ens mobilitza

He enviat aquest missatge per correu a unes quantes persones, potser ja l'haureu rebut. La referència del missatge és l'energia desperta que ens mobilitza. La fotografia d'aquesta entrada està presa l'11 de setembre del 2012.

Benvolguts/es,

Sóc signant del manifest d’escriptors de Junts pel Sí.

Abans que res, tot el meu respecte per les vostres idees i els vostres sentiments.

El meu vot, que guarda un gavadal de raons objectives per voler que Catalunya sigui un estat sobirà, en igualtat de condicions amb altres estats, té encara una altra raó que vull compartir amb vosaltres, i que expresso en aquest fragment de l’article que aquesta setmana publicaré al Diari de Vilanova:

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre. El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui movilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

Amb una abraçada fraternal,

Teresa Costa-Gramunt

 

El punter arriba a l'últim tram

El punter arriba a l'últim tram, el de la Via lliure a la Cultura i Educació, a punt per a ser encaixat a l'escenari. L'emoció és intensa. El punter groc ha recorregut tota la Meridiana plena de gom a gom. Ho he anat veient a la pantalla gegant sota un sol de justícia. No ha plogut, i això que algú a la vora diu, tot fent broma, que hi ha qui ha fet novenes perquè ens caigués al damunt una d'aquelles típiques pedregades de setembre... El punter arriba a l'últim tram, i és una realitat, però també una metàfora del que els que som aquí esperem, Via Lliure a la independència, a la República catalana, o com en vulguem dir d'aquest estadi d'evolució de una gran part de la nostra societat, un estadi que abans que polític ho és mental. L´única cosa que esperem dels qui no pensen com nosaltres és que ho respectin. Hem arribat fins aquí, el punter arriba a l'últim tram, la gent aplaudeix i somriu, somriu amb alegria, de la nostra revolució pacífica arreu del món en diuen la revolució dels somriures. El somriure dóna llum al rostre de les persones, el somriure obre el rostre de les persones perquè és l'expressió de l'apertura de l'ànima.

(a la fotografia, el punter arribant a l'últim tram de la Via lliure)  

Via lliure

Llibertat, Lituània serà lliure!, deien tres-cents mil manifestants en la visita que Gorbatxov va fer a Vílnius el gener del 1990. La independència de Lituània és impossible, els havia dit el mandatari de l’URSS, unió avui extinta. Val la pena recordar-ho avui, a les envistes de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana amb el lema Via lliure. I val la pena recordar-ho també perquè Lituània no només és un país sobirà sinó pròsper, contradient les amenaces de Gorbatxov quan deia que Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rebia en forma de matèries primeres i de productes soviètics, i que s’enfonsaria a la competència –cruel, deia- del món exterior. Encara com no va parlar de les galàxies, com aquí va fer el ministre Margallo de l’actual govern de l’Estat.

Quan Lituània reclamava ser un estat independent sabia a què s’exposava per experiència. L’URSS, una dictadura no del proletariat sinó d’uns quants, ha estat campiona en el maltracte de la pròpia gent. La repressió, les delacions per ser poc comunistes, les purgues i els gulags no són una ficció.

Vaig viure gairebé en directe la via lliure per a Lituània. L’agost del 1990, al Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Mönchengladbach, vaig fer amistat amb l’artista Elvyra-K. Kriauciunaite. Vam iniciar una correspondència en la qual a més de temes personals i artístics, l’amiga m’explicava els esdeveniments polítics del seu país. Quan Lituània ja era independent vam visitar Lituània (estiu 1993). L’URSS havia complert l’amenaça i havia tancat les aixetes. La gent anava justeta, però treballaven de valent per aconseguir el que es va fer realitat amb cinc anys, i amb deu de forma superlativa: situar-se al mateix nivell de riquesa que Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. S’ha de tenir en compte que Lituània venia ja d’una contracció de l’economia que també ho era de l’URSS. Lituània avui forma part de la Unió Europea, malgrat que en aquells moments s’hi declarés en contra Jacques Delors.

Catalunya està en una posició econòmica a anys llum que la Lituània que reclamava via lliure. La gent té dret a decidir el seu futur, havia cridat un home a Gorbatxov. Les amenaces del mandatari soviètic ara són aigua passada. Abans d’escriure la carta publicada a El País, Felipe González hauria d’haver consultat l’hemeroteca i tenir presents les paraules de Gorbatxov, tan poc visionàries. Podem emplaçar González d’aquí a cinc anys, quan Catalunya ja sigui un estat independent, sobirà. Li recordarem unes paraules tan poc democràtiques en un dirigent que es diu progressista. Mentrestant estarem immersos en la feina estimulant de donar forma al nostre país perquè estigui a l’alçada del segle XXI. ¿Algú creu que en democràcia es pot aturar la voluntat d’un poble? Si Lituània ho va aconseguir en una dictadura, què no hem d’aconseguir nosaltres, a no ser que estiguem en una dictadura encoberta. Amb més motiu, doncs, per voler una via lliure.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2015. A la imatge, una fotografia feta a la Via Laietana l'11 de setembre del 2012).

Museu d'Art Contemporani a VNG

La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)

Històries de Berlín (6)

Fem uns quants tombs abans no trobem l’entrada. No és fàcil arribar al cementiri de Dorothennenstrasse, i això que és al cor de Berlín. Aquest cementiri, que data del 1762 i que ha estat ampliat diverses vegades –ara no, ara té numerus clausus-, és el cementiri dels francesos protestants. Així se’n diu popularment, però el cas és que hi ha enterrats no pocs artistes, i sobretot importants escriptors i filòsofs alemanys. Està discretament amagat entre els edificis de la urbs. L’ambient que s’hi respira aquest matí de juny és tan gràcil com recollit, el sol somriu damunt d’algunes esteles, les més blanques.

En aquest jardí de repòs hi ha unes tres-centes tombes, antigues i modernes. Totes estan cuidades i conservades amb una gran pulcritud. Sempre són plenes de flors, ja que en la majoria les flors creixen de la mateixa terra. Mentre passegem entre les tombes distribuïdes en espais gens atapeïts, trobem jardiners o familiars que treballen la terra de les sepultures, treuen les fulles seques, sembren noves plantes allà on hi ha un buit.

Una pedra irregular amb els noms gravats és la tomba més fotografiada d’aquest també anomenat cementiri de les celebritats. Pertany al poeta i dramaturg Bertold Brecht. Al costat hi ha la tomba de seva esposa, la també dramaturga Helene Weigel-Brecht. Veiem alguns visitants que només s’hi aturen. La contemplen una estona i amb un capteniment seriós, reverencial, hi deixen una flor.

A pocs metres de les tombes del matrimoni Bertold i Helene Brecht hi la tomba d’Heinrich Mann, germà del gran escriptor Thomas Mann. Escriptor ell també, és autor de la famosa novel.la Professor Unrat, que va inspirar, l’any 1930, la no menys famosa pel.lícula L’àngel blau, filmada a Berlín i dirigida per Josef von Sternberg. La protagonista, Marlene Dietrich, va fer-se famosa a partir d’aquest moment. El bust d’Einrich Mann, damunt d’una columna, apareix vibrant entre una mata de plantes verdes.

Algunes tombes antigues són monumentals; d’altres destaquen pel contrari, per la seva sobrietat i contenció formal. Posades de costat trobem les tombes de dos filòsofs, Hegel i Fichte. Una té la forma d’una pirámide truncada (Fichte), l’altra és una alta pedra quadrada on estudiants, admiradors o els qui se senten deixebles de Hegel, hi deixen missatges escrits sota una pedra.

Entre les tombes de factura moderna –pedres tallades de manera que esdevenen veritables escultures-, hi ha la tomba de l’escriptora de la RDA, Anna Seghers.

Un senzill, però elegant monòlit amb una inscripció dóna fe de la tomba d’Herbert Marcuse, nascut a Berlín i amb orígens jueus per part del seu pare. Reconegut filòsof i sociòleg del segle XX, de l’Escola de Frankfurt, hegelià i teòric del marxisme, és autor d’alguns dels llibres que van nodrir la nostra educació intel.lectual -encara que alguns sense entendre’ls en tota la seva profunditat, érem tan joves i en un país on el franquisme de primera hora havia imposat la foscúria en l’àmbit del pensament-, entre els quals destaquen títols tan emblemàtics com L’home unidimensional i Eros i civilització. No m’hi resisteixo i em faig una fotografia al costat de la tomba de Marcuse. No pas pel seu marxisme de tall freudià, sinó per una seva idea que comparteixo: l’art ens pot treure de la vulgaritat. Ne pas mal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’agost de 2015. A la fotografia, la tomba d'Herbert Marcuse que vaig prendre el matí de la visita a l'anomenat cementiri dels protestants francesos de Berlín)

Històries de Berlín (5)

Els nazis volien aniquilar els jueus berlinesos, i a fe de Déu que gairebé ho van aconseguir. Però en aquests moments, la comunitat jueva que viu a Berlín està ben activa després de la reunificació d’Alemanya. Des del pont que dóna a l’anomenada Illa dels Museus, d’imprescindible visita, es veu la preciosa cúpula d’estil moresc de la sinagoga de la Oranienburgerstrasse, la més gran del Berlín de preguerra.

La façana de la sinagoga major de Berlín ha recuperat el seu esplendor, si be la reconstrucció interior s’ha volgut molt sòbria, tal vegada per fer que hi destaqui una enorme peça llisa, amb els noms gravats de tots els jueus berlinesos morts. El visitant no sap on posar els ulls si no és per tancar-los i iniciar una oració interior en la seva memòria. En el pis de la sinagoga que dóna al carrer es pot visitar una exposició on es mostren la història i els avatars de la comunitat jueva de Berlín. La sinagoga va acabar molt malmesa a causa dels bombardejos dels aliats. Només va sobreviure un rotlle de la Torà i una làmpada perpètua, i això que el 9 de novembre de 1938, en la famosa Nit dels Vidres Trencats, un cap de la policia local va impedir que les SA incendiessin l’edifici. Un acte de considerable valor, en aquells temps, que es troba explicat en una placa commemorativa.

L’últim servei religiós en aquesta bella sinagoga inaugurada el 1866, amb una capacitat per a tres-mil dues-centes persones, va tenir lloc el març de 1940, abans que la Wehrmach la convertís en magatzem. El govern de la RDA no la va pas tractar millor, ja que l’any 1958 va fer dinamitar la sala de pregàries. L’excusa és que estava molt deteriorada. Era veritat, però l’hauria pogut fer restaurar. La sinagoga no va començar a ressuscitar de les seves cendres fins després de la caiguda del Mur, i a mesura que arribaven a Berlín jueus de l’Europa de l’Est i de Rússia.

El barri on es troba la sinagoga, abans de la guerra acollia una nombrosa comunitat jueva. L’actual comunitat ha anat recuperant el pols del barri amb els seus cafès i restaurants sense perdre peu en la memòria. S’hi ensopega sovint, ja que, aquí i allà, es troben les Stolperstein, petites llambordes de bronze on hi ha escrit el nom i la data del ciutadà o ciutadana deportat. No hi ha lloc, a la ciutat de Berlín, on no hi hagi per una banda un bocí de memòria i, per l’altre, una constant recerca de si mateixa, això sí, amb els comptes ben clarificats.

El Museu Jueu, obra arquitectònica de Daniel Libeskind, i inaugurat el 2001, deixa el visitant amb el cor encongit després de contemplar les peces que, com petites joies, es mostren en unes vitrines amb un fondo fosc per tal de fer-les ressaltar. Aquestes peces donen fe del que hem vist en pel.lícules i documentals: les estrelles grogues que els jueus s’havien de cosir a la roba, quaderns de notes i dibuixos procedents de la gent internada en els camps de concentració, àlbums amb retrats de famílies que van morir per l’efecte del gas emanat de les dutxes, documents, fitxes i passaports que ho eren cap a la mort. Darrere una porta negra, de ferro pesant i que costa d’obrir, hi ha la Torre de l’Holocaust, una habitació altíssima i estreta que trasllada al visitant una sensació d’ofec i que, en efecte, sembla una xemeneia. En l’anomenat Jardí de l’Exili hi ha uns passadissos que formen un laberint amb unes peces de formigó que semblen esteles d’un cementiri.    

En aquests moments hi ha deu sinagogues a Berlín, que amb un gran dinamisme organitzen activitats religioses i culturals. Escoles, botigues de menjar caixer, cafès, establiments de bona restauració, llibreries i centres culturals jueus floreixen a la ciutat. Una altra bona notícia que va amb els signes dels temps: l’any 2010 es va ordenar una rabina.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d’agost de 2015)

Històries de Berlín (4)

En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als orígens, doncs això.

Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça. Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua freda).

Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi, amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.

En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds. També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el seu crim.      

Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)

A la Vall de Boí

Hem estat uns dies a la Vall de Boí. Han estat pocs dies de calendari, però tinc la sensació interna d'haver viatjat fins molt enllà del temps i d'haver fet una immersió en la natura, que no només ha consistit en una intensa contemplació d'aquest paisatge de muntanya, sinó també pel fet d'haver gaudit dels serveis termals del balneari de Caldes de Boí, que recomano. Hem visitat pràcticament tot el conjunt romànic de la Vall: Sant Feliu de Barruera, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí (que recordava de quan vam anar, uns anys enrere, al Parc Nacional d'Aigüestortes), Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll i la Nativitat de Durro. La imatge correspon a l'altar de Sant Climent de Taüll. Les pintures originals, ja ho sabeu, són al MNAC. Les que es veuen són una còpia molt fidel. Malgrat ser còpies, impressionen. Vaig prendre aquesta fotografia de l'interior de Sant Climent de Taüll el matí del'11 d'agost. A fora feia un sol esplèndid.

Primer viatge en tren a Vilanova

Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)

Maria de les Neus

Quan amb motiu de la Festa Major de l’any 2011 vaig ser invitada a pronunciar el Convit a la Festa, vaig pensar que, en la talaia del segle XXI, potser valia la pena retornar al moll de l’os de la celebració: el patronatge de Maria de les Neus, tot fent una aproximació en els avatars de la devoció mariana que li va donar sentit religiós. Alhora feia esment dels referents antropològics que tanta llum fan sobre la força dels arquetips, agents dinamitzadors i recreadors de l’imaginari col.lectiu.

En Maria de les Neus, Verge de les Neus o Marededéu de les Neus, hi batega el cor del vell arquetip de la mare condensat en les figures de la Deessa Mare, que la religió popular, amb la cristianització, va anar fent florir amb tants noms afegits al nom de Maria, i dels quals Maria de les Neus n’és un, com ho és el de Montserrat, Núria, Vinyet, Queralt, Cinta o Meritxell.

Ara s’acaba de publicar De la Diosa a Maria. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), un molt atractiu intel.lectualment treball del catedràtic de Filosofia i doctor en Antropologia Filosòfica, Joaquín Campos Herrero. Conscient de la importància de la teoria dels arquetips, l’artífex modern de la qual és Carl G. Jung (la base cal trobar-la en Plató), en el seu assaig el professor Campos posa en antecedents als lectors sobre l’activació i manifestació periòdica dels arquetips en la psique humana. Un dels arquetips més potents en la nostra psique és el de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense esmentar la mare. En l’inconscient col.lectiu, on de forma universal regna, doncs, l’arquetip de la mare, es troba també un fons ecumènic del qual emergeixen (i convergeixen) totes les formes espirituals, com escriu el professor Campos, tot fent memòria dels treballs de fenomenologia de les religions de Mircea Eliade.

Amb amplis coneixements de base, rigor intel.lectual i consideració per la figura cristiana de Maria, així com amb els seus estudis pacients –aquest treball de Joaquín Campos dóna la sensació que ha estat fet sense aquelles preses que esguerren qualsevol reflexió-, l’autor s’aproxima a la figura de Maria, mare del Jesús històric esdevingut el Crist postpasqual. S’hi apropa per posar el focus en la seva indubtable condició d’arquetip universal, alhora que té en compte Maria des del personatge que d’ella es visualitza través de les escriptures del nou Testament.

És justament per la seva condició de representació del matern universal, que Maria, vista alhora com a verge i com a mare, va poder calar tan a fons en l’imaginari de la gent que ja tenia devoció per l’espiritual i el simbòlic de la figura materna, o sigui: més enllà de l’estima per la pròpia mare. Les dessees que han precedit la figura d’una Maria celeste no eren, doncs, simples icones, com no són simples icones les representacions de les diverses Maries que tenen dia de celebració en el calendari litúrgic.

En l’interessantíssim assaig De la Diosa a María, de Joaquín Campos, hi ha reflexions fonamentals per entendre una de les pulsions més humanes que, a desgrat de la galopant secularització dels nostres dies, ens inviten, des del més profund del misteri de la vida, al conreu del seu aspecte espiritual. En la memòria col.lectiva hi ha les petges de les deïtats femenines que amb la seva energia espiritual van estimular la religiositat precristiana. El posterior cristianisme, forma religiosa que tant ha inspirat, d’art i de cultura, la nostra complexa civilització occidental, hereta les diverses deesses mares en la figura sublimada de Maria. Per als vilanovins i vilanovines, Maria de les Neus. Bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 de juliol de 2015. En la fotografia, una imatge de Maria de les Neus)

Ecologia global

La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a Roma.

D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa sobre el clima i el medi ambient, Laudato Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís, esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a predicar la gladnost, la transparència en l’àmbit de la política.

Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics, polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.

És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment d’escriure Manifest per la Terra, Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per necessitat, deien. El desenvolupament sostenible –escriu Gorbatxov- no és un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a garantir la supervivència de la humanitat.

El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons espirituals. En aquest sentit, Raimon Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra, va escriure el 1994. No n’hi ha prou de considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)