Ja ho sabeu: la matinada del dissabte passat, dia 3 d'octubre, va fer una tempesta fabulosa, amb grans tronades i llamps que van il.luminar casa nostra com si fos el palau de Versalles en un dia de festa. Molt bonic, sí. Però la festa va tenir conseqüències. Un d'aquests llamps, el que devia carregar més energia, va fondre els ploms i es va endur el mòdem connectat a l'ordinador al cel... Fins avui la companyia telefònica no ha tingut la gentilesa de fer-nos arribar el mòdem nou. Dic gentilesa per no continuar enfadada amb un servei que paguem caríssim i que té forats per tot arreu. La fotografia que veieu la vaig prendre en un viatge en avió. Només des d'aquestes alçades es pot veure el cel com si ja hi fossis, com una avançada del cel que ens prometien els catequistes quan ens portàvem bé... És una imatge preciosa i la sensació és d'ingravidesa. Però no sé si m'agrada prou. Vull dir que no és pas aquest el cel que espero. El meu cel més aviat s'assembla a un moment d'íntima pau, de concòrdia amb mi mateixa.
