Concha Ibáñez i la bellesa oculta del paisatge

Des del dia 10 de març de 2015, i fins al dia 12 d’abril vinent, es podrà visitar Pintures i dibuixos, una esplèndida exposició de Concha Ibáñez. La mostra té lloc a l’Auditori Municipal, de Montcada i Reixac.

Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926) és una de les nostres artistes més veteranes. Formada a Llotja, a la facultat de Belles Arts de Barcelona i a les classes de dibuix del Centre Artístic de Sant Lluc en una època en què de dones n’hi havia ben poques, va començar el seu camí com a artista plàstica l’any 1960, exposant les seves teles a la Sala Jaimes. A partir d’aquest moment, la seva vocació com a pintora no ha fet més que desplegar-se en unes pintures d’estil inconfusible.

I quin és, aquest estil? L’estil pictòric de Concha Ibáñez, que l’autora trasllada amb igual sensibilitat i mestria als seus dibuixos i gravats, és una destil.lació de la seva manera de mirar el paisatge, que és una manera aèria, però en doble sentit, és a dir, cap a dins i cap a fora de l’objecte contemplat, com de seguida explicaré.

La mirada de l’artista sobrevola i se summergeix alhora en el paisatge, el navega, hi és també a dins. I és que quan dic mirada aèria vull dir una pila de coses: una mirada ingràvida, mental, ideal sobre el paisatge que converteix aquest paisatge en un lloc imaginari per més que estigui inspirat, com així és, en un paisatge de debò, com poden ser els grocs camps de Castella, o les verdes oliveres de Jaén, o els dolços turons del massís del Garraf, amb la mar blava de fons, o les aigües encalmades de la llacuna de Venècia, o la perspectiva serena i blanca d’unes columnes gregues. 

La singularitat de l’art de Concha Ibáñez és que la seva pintura figurativa en realitat esdevé una abstracció, una imatge sublimada. Amb tot, és també una imatge que respira. I és que Ibáñez pinta una-cosa-que-no-és-veu-però-que-és-en-el-paisatge. La nostra artista pinta l’harmonia oculta del paisatge en simbiosi amb el seu ànim, vehicle del seu esperit intern. En les pintures de Concha Ibáñez s’hi revela l’harmonia amagada que fa les coses belles perquè han estat mirades amb mirada benigna.

Cal dir que només en la naturalesa es dóna una bellesa que en podríem dir pura, i que, per tant, és l’art que crea una bellesa paral.lela, una bellesa producte de la cultura que és tan real com l’original, és clar. Aquest és, diria, el misteri de l’art: extreure gotims de bellesa de la bellesa que és la vida en la seva manifestació.  

Des d’un principi, i ha perseverat en el temps, Concha Ibáñez va entrar en aquest misteri de la vida que es busca i es troba en la seva bellesa de ser. Les seves composicions són la plasmació del súmmum de la geometria interna del paisatge, però no és una geometria de tiralínies i perspectives perfectes sinó una geometria espiritual, i fins i tot diria que moral, per allò que el bé i la bellesa, com volien els romàntics, se superposen. Aquesta geometria o mapa intern de les coses fa encaixar gràcilment línies, volums i perspectives, però també atmosferes. El resultat és la imatge d’un paradís emmarcat en un quadre que, com un mandala, invita a la contemplació. 

Concha Ibáñez pinta paisatges d’arreu del món perquè és una dona viatgera. Però allò que Concha Ibáñez pinta és sobretot un paisatge que no existeix més que en el seu interior. Es diu que allò bell és allò que té una mesura. Però aquesta mesura és indefinible i inquantificable com la bellesa d’un arbre, o d’una barqueta a l’horitzó, o d’una finestra oberta a l’infinit d’una nit estel.lada. Aquesta bellesa amb mesura però indefinible com l’aire és la mena de bellesa que, tal com jo ho veig, revelen les pintures de Concha Ibáñez.

(article publicat a Eix Diari, 10 de març de 2015)

Narcisos

Tot i el vent de març que movia flors i tiges, fa una estona que he enxampat per a l'eternitat d'una fotografia aquests narcisos il.luminats pel sol, encara que d'intensa llum groga prou que ja en porten a dins... La imatge fa pensar en els grocs del paisatges i bodegons de Vincent Van Gogh, i en seu afany per atrapar la bellesa de l'instant.

Presentació Eva de les mil llunes

La publicació Eva de les mil llunes es presentarà dijous vinent, dia 12 de març, a dos quarts de set de la tarda a la seu de l'Institut Català de les Dones. Hi sou convidats!

Sovint, a contracorrent

Viva la petita diferència.

Rosa Luxemburg

Espero amb candeletes el dia que no s’hagi de commemorar el 8 de març. Però som aquí, amb molts deures per fer encara, sobretot mentals. Costa canviar estereotips, saltar el mur dels prejudicis. La commemoració del Dia Internacional de les Dones em troba llegint un llibre esplèndid, A contracorriente (Elba), de l’escriptora i crítica literària Mª Ángeles Cabré. El recomano a tothom que tingui interès en conèixer una mica d’a prop escriptores que han hagut de lluitar a contracorrent per poder reeixir en la seva indomable vocació.

Virginia Woolf, Isak Dinesen, Irène Némirovsky, Hannah Arendt, Mercè Rodoreda, Elsa Morante, Carson McCullers, Alejandra Pizarnik. L’autora d’aquests retrats que enfoquen amb una gran força comunicativa la vida, obra i circumstàncies d’aquestes escriptores de primera fila, diu al seu pròleg que la llista podria ser una altra. És clar. N’hi ha moltes més d’escriptores a contracorrent i a la intempèrie del segle XX, un segle definitiu per a l’eclosió de la dona en la societat.

Molts aspectes han constrenyit fins fa poc, ara no sé, l’activitat literària de les dones. Una anècdota. Un infant diu a la seva mare: Mare, tu no ets com les altres mares, estàs tot el dia escrivint. Naturalment la mare té cura dels fills, i de la casa, i treballa per guanyar-se la vida, i no està tot el dia escrivint. Però la cura no es veu, queda totalment oculta per les (poques) hores que passa escrivint, com si fes un robatori. L’infant avui comprèn a la seva mare, però aleshores se li va fer tan feixuc no tenir una mare com les altres. La mare va haver de confiar en què algun dia els fills comprendrien.

Cal preguntar-se perquè una dona amb aptituds artístiques hauria de ser una altra si té unes qualitats que la fan ser com és, tant si les qualitats són apreciades com si no. Hauria de renunciar-hi? Als artistes homes, als escriptors, se’ls demana de ser un pare com els altres? Noteu la diferència. La criatura només fa que expressar el que encara pensa (i censura) l’entorn.

Reporta Mª Ángeles Cabré que Mercè Rodoreda va ser molt gelosa de la seva vida privada, i que va fer molt ben fet en ser-ho en aquest país en què els pecats d’un autor es traslladen a la seva obra. Massa sovint la crítica literària destaca més les condicions personals de l’escriptor o escriptora que no pas l’obra en si. Rodoreda tenia motius per defugir la vulgaritat amb què a vegades es tracta la vida dels escriptors, i, sobretot, de les escriptores, a les quals no es perdona res. Provoca morbo, encara, la vida de Mercè Rodoreda, tot i que ja ningú no s’atreviria a qüestionar ni un punt ni una coma del que va escriure. Però va patir molt, la Mercè, molt. Però això no la va fer enrere, i va escriure com si li anés la vida, perquè li anava la vida si no escrivia, és així.

A la filòsofa Hannah Arendt li van dir de tot quan va publicar el seu famós Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal. Interessos espuris –escriu Cabré- van jutjar de forma errònia aquest llibre. Però la realitat és tossuda i un dia o altre sura, i a vegades els innocents resulta que no ho són tant. És veritat, tal com Arendt va denunciar, que alguns Consells jueus de l’època havien lliurat llistats que van condemnar molta gent. Volent o no, havien col.laborat en aquelles morts segures.

Aquest esperit de justícia, de recerca de l’equitat i de la veritat, és un tret bastant comú en les vuit escriptores que presenta Mª Ángeles Cabré. A desgrat de les peripècies vitals, i a vegades amb malalties severes (Woolf, McCullers), aquestes dones amb temperament i facultats creatives van il.luminar el segle XX, un segle ben fosc. Sense aquestes autores –afirma Cabré- la literatura moderna no seria la mateixa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de març de 2015. A la imatge, Mercè Rodoreda)

         

Una impostura

Ja ho sabeu: les impostures estan de moda, els mitjans de comunicació van plens de diferents casos, la literatura se’n fa ressò en els seus relats (cas de l’Enric Marco, per exemple) i la psicologia té feina a analitzar un fenomen que pel cap baix deu ser tan vell com el temps dels humans. I dic temps dels humans perquè en el món de la natura, tot i la seva feresa, no hi ha impostures: tot és clar i net com el cel blau de la primavera que ja s’acosta a pas de puput.

El meu pare sempre deia que per l’única cosa que li sabia greu morir-se era perquè ja no podria aprendre coses noves. Fins a l’últim dia que va viure en plena consciència, va llegir el diari i estava al cas dels esdeveniments. Soldat de la República, mentalment sempre li va ser fidel. Per això va celebrar tant haver viscut el temps de la democràcia, de la qual darrerament ja es començava a plànyer en veure com s’anava aprimant i com s’anava perdent el respecte a les institucions (si ho veiés ara…). No va ser mai devot incondicional de cap líder polític, tampoc de Jordi Pujol, però li tenia respecte, el considerava un patriota. La patacada d’aquest estiu, amb la confessió d’una herència no declarada i custodiada a l’altra banda de la ratlla, l’hauria deixat sense paraules, com a tanta gent en aquest país.

Aquest cas d’impostura, perquè s’ha de parlar d’un cas d’enganyatall, va ser utilitzat com a exemple en una sessió de dinàmiques de grup. La conducta humana té molts misteris. No es tractava de jutjar ningú, això pertany a l’àmbit de la justícia, sinó d’observar actituds humanes tractant de no clinicalitzar-les massa, és a dir, de no considerar-les una patologia sinó observant-les amb una lent més aviat antropològica.

No sabem, ni possiblement no sabrem mai, els motius profunds que van dur al patriota, a l’home considerat singular per a molts, a comportar-se de forma vulgar. Algú del grup va dir que, vist amb perspectiva, l’expresident no ha tingut sort amb la família. Es diu que podria sentir-se culpable de no haver estat més present a casa. Però això a casa seva ja ho sabien des del primer dia. Tantes famílies han reeixit sense el pare! Al final només es tracta de la qualitat humana de les persones, comptant que sempre es pot fer figa.

La declaració del passat juliol ha convertit l’home singular en un home que porta a les espatlles un pecat vulgar. En contrapartida, en l’esmentada sessió va sortir a la palestra l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, un home de representació transparent. Una integrant del grup va dir que ella no n’havia donat ni cinc, al principi, d’aquell home que no lluïa de manera especial. Però que li havia anat creixent davant dels ulls a mesura que l’home entomava les adversitats polítiques i les metabolitzava en positiu, fins a convertir-se en un bon líder que ha anat revelant les seves qualitats sense estridències. Ell sí que ha tingut sort amb la família, es va dir. La família és un valor per a bé, per a mal una càrrega pesada.

Darrere un gran home hi ha una gran dona, diu l’expressió popular de visió masclista. El meu pare deia que una dona de bandera era aquella que, sense deixar de ser ella mateixa, aixecava la casa i la família. Tot plegat pot sonar una mica passat de moda perquè estem en una altra fase de la història que camina vers una equitat més efectiva entre els dos sexes. No obstant això, no podem deixar de reconèixer que l’entorn familiar, així com també l’entorn social, pot limitar, destruir o fer créixer homes i dones de totes les condicions. Però al final és cadascú qui decideix ser qui vol ser de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de febrer de 2015)

La pobresa de Francesc

L’atractiu de Francesc, el sant d’Assís, és enorme. La figura de Francesc atrau gairebé tant com la figura de Jesús. Francesc atrau perquè ens posa al davant un mirall tan net. Francesc d’Assís ens mostra un tarannà senzill que voldríem imitar, però la majoria no reeixim, som tan matussers. Perquè Francesc és delicat, amb un esperit molt fi, sensible a la bellesa. Francesc és un luxe en el si de l’Església, un fill que n’exalça els més grans valors. Francesc eleva el patrimoni espiritual de l’Església com s’enlaira l’encens tot espargint el seu aroma de bondat.

En temps de còlera i de aigües pútrides que ens arriben al coll, l’esperit de Francesc invita a una vida almenys d’equilibri, ja que el seu exemple de pobresa és per a uns pocs. La seva pobresa, radical quant a pertinences, és alguna cosa més que pobresa. Cal entendre la pobresa del sant d’Assís des d’un punt de vista metafísic: la pobresa de Francesc és pur oblit del jo i deseiximent de tot allò que engavanya per a la vida de l’esperit.

Segons escriu el bon franciscà, Eloi Leclerc, al seu llibre Sabiduría de un pobre, publicat per Ediciones Marova, l’any 1969, meditant sobre Déu sembla que Francesc va arribar a una conclusió: que Déu és. Però, què és Déu? Francesc va trobar la seva pròpia resposta i va decidir ser amb Déu, va decidir viure en aquest ser de Déu que ell veia en el ritme de la natura i en el cor dels homes i les dones del món.

Francesc va voler viure en el temps de Déu tot acceptant-se a ell mateix en aquest ser de Déu. Aquest donar-se a Déu no li va pas estalviar el dolor, com sabem. Ell sabia que en la vida física hi ha malaltia, dolor i mort. Francesc anomenava germana a la mort, que és l’altra cara de la vida.

S’expliquen moltes llegendes de Francesc d’Assís. En aquestes contalles sempre ressalta la seva virtut per estimar amb els ulls nets, sense prejudicis. En el seu llibre fet de retalls d’episodis de la vida de Francesc, el pare Leclerc arriba a dir que el frare tenia els sentits foradats del tot, és a dir, que es buidava de tot per acollir, ja fos Déu, la natura, els germans, la gent.

La pobresa de Francesc no és el no-res sinó la consciència de l’efímer. L’efímer té el seu moment, i és en aquest moment, i és en tots els moments l’un darrere l’altre, on un, una, pot respirar amb el ritme de Déu, tal com el frare d’Assís sembla que l’entenia.

El papa Francesc devia pensar en aquesta pobresa no de si, sinó d’ego, com la de Francesc d’Assís per tal de poder tirar endavant una Església malalta. El món també està malalt, mancat d’harmonia. Segurament ho ha estat sempre, el mateix Francesc va voler regenerar l’Església amb la seva revolució silenciosa, pacífica, però efectiva. No perquè tingués èxit, com tampoc no en va tenir Jesús, que va morir en creu.

L’èxit d’aquesta revolució espiritual és la pervivència d’un missatge nítid, que es renova cada dia en l’entusiasme de fer el que cal, o si es vol dir en el propi llenguatge de Francesc, de ser en el ritme de Déu, que és el mateix ritme de la vida. Si un, una, s’ha fet una imatge antropològica de Déu, pot pensar que fent això o allò serà agradable a Déu. No, la cosa no va per aquí, sembla dir-nos el missatge de Francesc, que tants segles enrere ja va superar la visió antropològica de Déu, pròpia de la seva època. Per més bones que siguin les obres, no són prou. Francesc ens ve a dir que és cadascú, ell mateix o ella mateixa, qui s’ha de fer en Déu. Per això tot el que no sigui aquest Déu pot veure’s com a sobrer, quincalla.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de febrer de 2015. En la il.lustració, imatge de sant Francesc a Subiaco)

Mimosa florida...

El mateix dia que la meva mare va fer 91 anys, el dia 17 de febrer, al jardí de casa floria la mimosa. No és primavera encara, falta un mes, però amb les seves flors solars ja l'anuncia...

Tres imatges de Carnaval

Aquestes tres boniques imatges de Carnaval estan fetes ahir vespre, a peu de carrer. Jo anava vestida amb anorac, jersei de llana, bufanda. Sens dubte els Carnavals (les fotos pertanyen al Carnaval de Cunit, un dels més antics que se celebren al Baix Penedès, els Carnavals de Vilanova i la Geltrú i Sitges, al Garraf, són una altra cosa!) s'han empeltat dels aires brasilers. Al Brasil, però, la temperatura és una altra, pensava mentre no podia deixar d'admirar l'enginy del disseny dels vestits, dels colors en joc, de la imaginació en l'atrezzo de les carrosses, de la música que invita a la dansa.

El carnaval de la Berta

Fent neteja dels prestatges i posant un nou ordre a la nostra biblioteca (força extensa, tant que a vegades perdo llibres i en retrobo d’altres), em va sortir al pas Carnaval, un recull de quinze contes que la seva autora, Berta Jardí, va publicar a Edicions de la Magrana el 1986. Era la seva opera prima. Després hi va haver un silenci una mica llarg quant a publicacions via editorial, perquè Berta Jardí no ha deixat d’escriure i de publicar els seus treballs en diverses revistes. Amb la novel.la La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna, 2011), aquesta autora barcelonina que el 2011 ja feia una pila d’anys que vivia al barri del Grabuach de Font-rubí (Alt Penedès), va tornar a la palestra literària. Posteriorment ha publicat la novel.la Un concert memorable (Columna, 2014).

He rellegit el conte que dóna títol al primer llibre de Berta Jardí. L’escenari és Venècia i el seu espectacular carnaval, tan inspirador per la seva estètica de caire barroc que no deixa ningú indiferent. La màscara protagonista del relat es complau a caminar (amb actitud majestàtica i a l’escolta del cruixit de les seves botines de xarol sobre les llambordes) per la ciutat dels carrers i canals silenciosos en aquella hora de l’alba, abans no siguin invadits per les gernacions sorolloses i més aviat ordinàries.

La festa no havia mort encara, escriu Berta Jardí al seu relat de carnaval. No, la festa no ha mort ni morirà, tot i que perilla en les seves formes tradicionals, adulterades no per mala fe sinó per la banalitat creixent que s’ha anat emparant de les nostres societats postmodernes. Del carnaval tradicional només en va quedant el xassís, el seu esperit es va diluint perquè s’ha anat fent fonedissa la concepció del sagrat en l’existència. Però, un cop s’hagi tocat fons, cal esperar un renaixement. Després de l’hivern sempre ve la primavera, el nostre món és cíclic, com el mateix carnaval, que torna cada febrer.

La màscara de Berta Jardí es va mesclant amb la gent que ocupa la plaça de San Marco: La plaça gran, vibrava de festa. Vermells intensos, verds llampants, daurats opacs, refulgents... Mil tons diferents bigarrats en un moviment desigual. La música, com els colors, es barrejava, el rock cavalcava sobre un trio barroc, el so d’un continu es filtrava entre els compassos simples d’una orquestrina de ball, música càlida amb sol i platges blanques, crits... constants, inconnexos en cent llengües diverses i, per sobre de tot, un brogit encomanadís que s’expandia per l’aire com una invisible espiral.

Podem imaginar l’escena, fins i tot viure-la en la memòria, atrapats en un bucle del temps. Tot recomença una vegada i una altra, també en la simbòlica història que relata Berta Jardí. Així, mentre la màscara escolta embadalida el cant blau d’una dona-ocell, la va descobrir. També havia vingut… Aquella nit era un unicorn de testa daurada (…) Tants anys, tants carnavals havia durat aquella persecució mútua i implacable… La lluita era vella, tan antiga com el seu origen.

Lluita entre dues màscares… També massa sovint hi ha lluita entre els humans que les han inventades. Una  mateixa característica les unia, les feia companyes, companyes d’allò neutre, d’allò ambigu. La testa, l’unicorn, era una més d’elles… de les màscares. N’hi ha a centenars de milers, de màscares, i cap d’elles no pot resistir tenir una competidora, escriu Jardí. D’aquesta faula cal interpretar que així va començar el món, amb la lluita fratricida entre Caïm i Abel. Caïm sobreviu en els seus descendents, però també hi ha els descendents de Seth, el tercer germà. I tots es troben al febrer, cadascú amb la seva màscara. ¿Fins quan no es podran mirar a cara oberta, totes amb un somriure amic i els ulls nets?

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de febrer de 2015. A la imatge, una màscara dibuixada per la meva filla Cristina a l’escola, quan era una nena de pocs anys)   

El cervell espiritual

Fragmenta Editorial acaba de publicar El cerebro espiritual, de l’eminent doctor Francisco J. Rubia. Un assaig interessantíssim. I més en uns temps tan secularitzats com els nostres, en els quals, però, hi sura una sensibilitat per tot allò espiritual en el cervell d’alguns, que no s’amorteix de cap manera, a desgrat del positivisme i materialisme ambient. Es pot dir de forma resumida que l’espiritualitat és una sensibilitat que es té o no es té. I encara es pot fer una altra distinció entre religió i espiritualitat. L’espiritualitat és un terme més ampli que el de la religió, ja que hi ha espiritualitats sense religió, tot i que de l’espiritualitat a la religió només hi ha un pas.

Però, ¿què passa en el cervell perquè es pugui parlar d’un cervell espiritual? El doctor J. Rubia diu que dins del cervell existeixen unes estructures que, quan són estimulades, són capaces de generar experiències espirituals, místiques, numinoses o de transcendència. És evident que els humans podem viure en dos plans de l’existència, o, si es vol, en dues realitats. Aquesta segona realitat, o realitat transcendent, es pot viure de forma espontània mercès aquella sensibilitat extrema de què parlava més amunt.

Però històricament són coneguts altres sistemes per arribar a aquesta segona realitat com és el rés, la meditació, la repetició d’un mantra, la dansa; o també a través de substàncies anomenades al.lucinògenes que modifiquen la química cerebral i que actuen sobre la transmissió de la informació entre les cèl.lules del cervell. Aquest tipus de substàncies han estat utilitzades des de temps immemorials per sacerdots i xamans.

Arribats aquí, i més enllà de fes i creences, ens podem preguntar per quina raó els humans volem viure també aquesta segona realitat; o perquè hi ha persones que la viuen i d’altres que sembla que la tenen adormida. La resposta la podem trobar en el que el doctor J. Rubia anomena consciència límbica i consciència egòtica. Com més gran és la consciència egòtica més petita és la consciència límbica, la que proporciona experiències espirituals.

Tinguem ben present, doncs, que tant una consciència com l’altra es generen en el cervell, que la Terra i el Cel, per dir-ho de forma poètica, es generen en aquest quilo i mig de massa gris, i que tant una realitat com l’altra tenen el mateix valor, la mateixa consistència. En les creences hinduistes ja es parla de la realitat quotidiana com maia, il.lusió, de manera que el jo, tan exalçat com el tenim, també és maia. Aleshores, quan apartem el jo, o la consciència egòtica, com en els vasos comunicants sura la consciència límbica que dóna pas a les experiències transcendents o oceàniques, com deia Romain Rolland. Quant al tema de Déu, el doctor J. Rubia es cura en salut i diu que Déu és un tema teològic, i que els científics només poden parlar de les seves investigacions. Saber de forma científica que tenim un cervell espiritual obre més espais a la reflexió.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 de febrer de 2015. A la imatge, cim de la stupa del monestir budista del Garraf, amb oracions impreses voleiant)

Natalia Bolívar

El passat 16 de setembre de 2014, l’etnòloga Natalia Bolívar Aróstegui va fer 80 anys. En dóna fe la periodista Gisselle Morales en una entrevista publicada el dia 25 de setembre de 2014 a Escambray, periòdic de Sancti Spiritus, Cuba. En aquesta entrevista apareix una fotografia de Natalia Bolívar. Cabells blancs ondulats tallats curtets, els collarets típics de cada orisha al coll, mirada intel.ligent darrere les ulleres de llegir a prop, gest amable però resolutiu.

Aquesta determinació en el gest li ve de lluny. Natalia Bolívar és descendent de la branca cubana de Simón Bolívar, líder revolucionari que, com sabem, va lluitar per la indepèndencia de Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador. Juntament amb Fernando Ortiz i Lidia Cabrera, Natalia Bolívar és un dels noms més significatius en els estudis sobre el món espiritual i religiós de Cuba lligat als seus orígens africans. Al respecte, diu a l’entrevista, i tradueixo: Hi ha dos mètodes d’investigació: el científic i el fonamentat en la tradició oral. La reina de la tradició oral va ser Lidia Cabrera; del científic, Fernando Ortiz. Si tu no estudies a Lidia Cabrera i a Fernando Ortiz estàs out per força (...) Jo sempre em vaig moure en el cercle de les investigacions del folklore (...) em va aportar molt el fet d’haver estat deixebla de Lidia Cabrera; a penes tenia 19 o 20 anys quan vaig començar a beure de les seves investigacions.

De formació humanística àmplia, Natalia Bolívar es va voler preparar a fons per seguir la seva vocació, tot i que s’havia iniciat en l’àmbit de les Belles Arts. Així, des del 1955 fins al 1958, Natalia Bolívar va estudiar Metodologia de la Investigació, Etnografia i Etnografia Afrocubana amb el doctor Fernando Ortiz i amb la doctora Lidia Cabrera. En l’entrevista amb motiu dels seus 80 anys, Natalia Bolívar expressa amb convicció la seva idea: Les religions del poble no es poden ocultar.

Si es vol profunditzar en el coneixement de les deïtats del panteó yoruba arrelades a l’illa, s’ha de llegir Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar. L’edició que jo tinc és de l’any 1990, publicada en les Ediciones Unión, de l’Unión de Escritores y Artistas de Cuba. Aquesta és l’oficial, la que a mi em va costar 10 dòlars. Perquè durant força temps en van circular còpies que es venien d’esquena a l’autora...

Expliquem els fets a través de les paraules de la mateixa Natalia Bolívar: Mira –li diu a la periodista Gisselle Morales-, em va fer una ràbia que no te la puc ni explicar. Jo havia començat a escriure el llibre l’any 1980 perquè molts directors de cinema i de televisió constantment em demanaven que els assessorés en tot allò que feia referència als cultes d’origen africà. Em deien: ‘Natalia, per què no fas una espècie de manual amb les característiques de cada orisha, els menjars, els colors i les formes de manifestar-se a fi i efecte que no t’hàgim de molestar a tothora?’ I jo els vaig fer cas. Un cop enllestit, el llibre va quedar aparcat a l’editorial, la censura hi havia de dir la seva. Però al cap d’un temps van començar a circular còpies d’estranquis, i l’autora sense veure’n ni cinc, del seu treball, per poc que fos, que ja se sap que no hi ha gaires afortunats que viuen d’escriure només, tampoc a Cuba.

Vaig sentir explicar aquesta història. Per aquest motiu no vaig comprar el llibre fotocopiat que hi havia als mercats del carrer, on el venien més barat és clar, per pocs dòlars, i vaig anar directament a la llibreria oficial. Aquest llibre de Natalia Bolívar està fet amb un paper senzill, fosc, reciclat, però està relligat i té les tapes dures. Una joia en la nostra biblioteca de temes cubans, ja que de la mà de Natalia Bolívar vaig poder conèixer a fons la poesia de les llegendes del panteó yoruba i els caràcters arquetípics els seus déus o orishas.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de febrer de 2015. A la imatge, coberta de Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar Aróstegui)

    

Neu al jardí de casa

Al jardí de casa la neu hi ha deixat petja, però poca. Tingueu present que som a nivell del mar. Amb tot, el fred era viu, aquest matí, quan he fet aquesta fotografia testimonial.

Viatge a l'Índia

Des del novembre passat, una amiga, una jove llibretera barcelonina, és a l’Índia i només tornarà quan se li acabin els diners, em diu la seva mare. Quan em va anunciar el viatge, amb una espurna de llum als ulls, vaig gosar dir-li, emparada per la confiança: l’Índia o agrada molt o no agrada gens, hi ha qui s’hi quedaria i hi ha qui al cap d’un dia ja agafa l’avió i torna a casa. Ho sé, em va dir. Per això vull fer l’experiència.

Simplificant molt i per comparació, es podria dir que l’Índia és com les figures o conceptes de la divinitat: s’hi és sensible o no. La fascinació o el rebuig per l’Índia està bastant condicionat per la diversitat de religions i filosofies, sovint estretament lligades, que aquest subcontinent ha creat, la qual cosa configura la multiplicitat de les seves cultures que, està clar, conformen unes determinades visions del món.

L’Índia, que el visitant veu com una realitat poderosa i compacta que o el fascina o l’estaborneix, en realitat és la suma d’una complexitat cultural que segons com fa venir mareig. Però aquesta marea impressionant és justament l’atractiu per aquells que s’enamoren de l’Índia i la volen conèixer més a fons, malgrat les seves ombres o dimonis, com va escriure Domènec Pastor Petit al seu llibre Índia. Ángeles o demonios (Editorial Complutense, 1997).

L’any 1997, l’editorial Etnos va publicar el llibre Los Seis Sistemas de filosofia índia, l’autor del qual és N.D. Rajadhyaksha, un reconegut filòsof indi. Per començar, doncs, l’Índia té sis sistemes de filosofia! Però això no és tot. Ja en el pròleg s’adverteix al lector que les escoles de filosofia índia es divideixen en dues àmplies categories: l’ortodoxa (astika) i l’heterodoxa (nastika). No cregui el lector que estem parlant, per exemple, de la divisió entre pensadors teístes i ateus, com acostumem a fer-ho a Occident. Els sistemes ortodoxos de filosofia índia són els que acepten l’autoritat dels Vedes, mentre que els heterodoxos la rebutgen, i n’hi ha una bona pila. En el primer grup, és a dir, en la categoria ortodoxa o astita, hi ha les sis visions o sis sistemes de filosofia índia que s’estudien i es treballen, ja que aquestes filosofies no són estàtiques, simplement es tracta de vies de pensament, però sobretot d’experiències diferents: Nyaya, Vaishesshika, Samkhya, Yoga, Mimamsa i Vedanta.

D’una manera aproximada aquí es coneix el Yoga. I el nostre filòsof Raimon Panikkar va sentir-se molt atret pel Vedanta, amb el seu concepte d’advaita, o no-dualitat. En paraules de l’erudit Georg Feuerstein, l’advaita vindria a explicar-se així: L’univers múltiple és, en veritat, una Realitat Única. Només hi ha un Ésser, que els savis anomenen Brahman –per als occidentals, Déu-, en el qual resideixen totes les incontables formes de l’existència. Aquest Ésser és Consciència absoluta, i és la mateixa Essència o Ésser (Atman) de tots els éssers. L’atman és l’ànima per a nosaltres.

L’any 1997, Raimon Panikkar va publicar L’experiència filosófica de la Índia (Trotta). Ja en el títol deixa entreveure que la filosofia a l’Índia no és només especulació mental sinó fruit de l’experiència humana. Al pròleg, escriu, i tradueixo: Els tres capítols que constitueixen aquest llibre abarquen un arc de mig segle de la meva vida. Intenten presentar una cultura diferent de l’occidental. La interculturalitat no és folklore per descansar ni turisme per entretenir. En aquest sentit, queda clar el desig de la meva amiga: fer l’experiència índia, transitar per algun d’aquests camins per arribar al cap d’una mateixa alhora que es percep que som part d’aquella Realitat Única i Multiforme. Perquè, com diu Raimon Panikkar, no podem saltar per damunt de la nostra ombra, ni l’ombra de la humanitat sencera, podríem afegir. D’aquí ve que l’Índia, quina cosa tan prodigiosa, faci de catalitzador, ens provoqui. Després d’un viatge a l’Índia (com passa amb un viatge a Terra Santa) mai més no som els mateixos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de gener de 2015. En la imatge, coberta de La Porta Índia, Edi-Liber, 1997)

Holocaust o Xoà, mai més

Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis) sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil presoners.

De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de tornar a passar mai més, i procurar-ho. 

(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)

   

Biografies

Som fruit de la nostra biografia. Però també és cert que la biografia no ens determina simplement perquè l’estem escrivint cada dia i en un moment determinat li podem donar el tomb. D’aquí ve que sigui excusa de mal pagador l’afirmació: Sóc així i no hi puc fer res. No es pot fer res? I tant que es pot fer! Es pot fer tot el que es vulgui i es pugui fer, és clar, que és molt.

M’agrada llegir biografies. I en les biografies de gent rellevant, que ha fet una obra, ja sigui artística, científica, humanitària o de pensament, hi trobo sempre un tret comú: el treball. Són gent que ha treballat molt. També hi trobo una actitud compartida: la perseverança. I la llum d’un cert convenciment, una mena de fe no només en un, una mateixa, sinó en el que s’està fent. Aquesta força interna és incombustible malgrat les circumstàncies exteriors, que poden ser molt adverses. En el camp de l’art, recordem el cas paradigmàtic i tràgic de Vincent Van Gogh. O el de J.M.W. Turner (recomano de veure la pel.lícula biogràfica Mr. Turner, dirigida per Mike Leigh), que amb una pila d’anys d’un cert èxit a l’esquena, de sobte va haver de suportar les burles dels qui no van entendre una evolució que va donar lloc a les que avui són considerades les seves millors obres: unes pintures que resulten gairebé abstractes perquè perseguien el moviment i els canvis de la forma i de la llum. 

Per fer una obra, la que sigui, sens dubte s’ha d’estar inspirat. Però el treball és imprescindible. Immersa en les pàgines de dues biografies publicades recentment (de les quals també recomano la lectura!), constato en els biografiats aquesta manera de treballar sense desmai, i amb els vents no bufant precisament a favor. Potser aquest obrar a contracorrent, malgrat l’esforç i convicció íntima que demana, és el que acaba consolidant una personalitat potent, a vegades carismàtica i tot.

I és que la facilitat i el treballar justet no ha donat mai gaires fruits. Aquest impuls constituït per una mescla de talent, coratge i voluntat com a motor per a la cristal.lització d’una obra, el posa de manifest Cathleen Medwick, reconeguda columnista de grans revistes americanes, a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Medwick ha fet un treball biogràfic de la santa d’Àvila de gran nivell, ja que no es tracta d’una hagiografia sinó d’una molt completa biografia (erudita, ben documentada i escrita amb estil literari) d’una dona genial, però, com sabem, de personalitat molt complexa. El prologuista del llibre, el també escriptor Pablo d’Ors, diu de Teresa de Jesús que els éssers veritablement grans no s’assemblen a ningú i que amb la seva manera de fer inauguren una nova humanitat.

El mateix podria dir-se de Raimon Panikkar, del qual acaba de publicar-se la primera biografia després de la seva mort, el 2010: Panikkar. Una biografia (Fragmenta Editorial), escrita pel teòleg polonès arrelat a Verona, Itàlia, Maciej Bielawski. Il.luminar sense prejudicis, sense mitificar o desmitificar (sempre hi ha la temptació d’una cosa o l’altra) en una biografia la complexitat humana i intel.lectual del teòleg i filòsof Raimon Panikkar, és un repte que Bielawski ha assolit amb honestedat intel.lectual. En aquesta biografia s’ofereix un retrat que tot prenent en alta consideració l’obra d’un pensador de grans intuïcions metafísiques que tant es van avançar al temps, s’hi mostra la vivacitat, amb les lògiques llums i ombres, de l’home fora del comú que la va dur a terme: un treballador incansable que alhora que viatjava i donava classes a l’Índia i als Estats Units, va escriure els milers i milers de pàgines que conformen l’Opera Omnia, el volum i vàlua de la qual podem posar al costat de l’obra de Ramon Llull.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de gener de 2014. A la imatge, una de les famoses pintures de Turner, la del tren en marxa)

Jesús era un heretge

Tot just acabava de llegir Jesús era un heretge (Ara llibres), del filòsof i teòleg Lluís Busquets i Grabulosa, quan va esdevenir-se l’atemptat perpetrat per terroristes islamistes a la seu de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, que va fer tantes víctimes. Vaig tornar a mirar amb atenció el títol: vistós i una mica provocatiu, em va semblar ben raonable després d’haver llegit les tesis de Busquets.

La fe no encega la raó de tanta gent d’avui dia, per sort. Hereus culturals dels valors de la Il.lustració i de la democràcia, que, com totes les realitats humanes tenen les seves llums i ombres, hi ha molta gent capaç de combinar en el seu pensament raó i fe. És des d’aquesta concepció àmplia de la realitat que es pot abordar la figura de Jesús en tota la seva polifonia.

Amb aquesta obertura d’esperit Lluís Busquets s’ha endinsat en la figura de Jesús més controvertida. En base a una lectura aprofundida, meditada i actualitzada dels textos evangèlics, en els seus escrits el professor Busquets presenta la figura de Jesús més idealista, més rebel, més dissident, i fins i tot antisistema.

Cal avançar que tot ‘sistema’ més aviat que tard es corromp. D’aquí ve que sempre hàgim d’estar vigilants. Només cal mirar el nostre entorn més immediat per veure com les aigües del sistema democràtic inaugurat després de la mort del dictador s’han anat podrint. No només tenim una democràcia de baixa intensitat sinó que està ben malalta. Els nous moviments polítics sorgits en els darrers temps pretenen regenerar el teixit malmès.

En el seu assaig, innovador quant a punt de vista, Lluís Busquets es pregunta, i ens invita a preguntar-nos, sobre el món que Jesús va trobar en la seva infantesa i joventut, i com aquest món concret va incidir en la seva fe. És clar, no podia pas ser indiferent als problemes del seu país i de la seva gent. Per començar, va trobar-se amb la dominació romana i amb una amenaça real de desnaturalització del món hebreu. Quant a l’esfera religiosa, hi havia, com és natural, una pluralitat de maneres d’entendre la vida de l’esperit. El mateix Jesús, després d’haver estat batejat per Joan, va emprendre el seu propi camí: un camí no convencional que revisa molts aspectes de la fe dels seus pares, però que no nega en cap moment. Més aviat ens dóna a entendre que cal desplegar, actualitzar aquesta fe, i fins i tot avançar-s’hi a la llum dels nous temps. La fe predicada per Jesús era revolucionària.

El sistema polític i religiós que es va trobar Jesús com a poc podríem dir que estava alterat i que s’havia de regenerar. És el que va voler fer amb la seva bona nova innovadora que no només modificava la vida de l’esperit sinó que, per l’impuls d’aquesta mateixa força transformadora, modificava també la vida ordinària. Jesús va qüestionar l’estatus d’inferioritat en què es trobaven les dones, els malalts, els marginats, els estrangers, etc. 

Jesús no va aconseguir el seus propòsits, ja que va morir en creu. Va ser un fracassat? Ho podríem creure si només ens atenguéssim als fets. Però observant la posteritat de Jesús el Crist i el seu missatge en la història de la humanitat, no és agosarat afirmar que ha triomfat. La resurrecció no és tant un fet real (en el qual es pot creure o no) com un fet simbòlic que, aquest sí, es pot realitzar cada dia. La memòria de Jesús el Crist és un fet viu per als qui integren el seu missatge renovador en el seu cor. Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat de regeneració-resurrecció personal és un fet, no una entelèquia.

Més enllà de la divinitat de Jesús, doncs, la gent d’avui dia pot veure en la seva figura algú que va creure que un món regenerat era possible. Amb la seva actitud pacífica, però ferma, Jesús va reclamar justícia, dignitat per a les persones de tota condició i una vida més enllà de la vida material basada en l’amor i la fraternitat entre les persones. Jesús va ser un heretge per haver-se enfrontat al sistema imperant i, com diu Busquets, avui també ho faria. Per aquest motiu va ser condemnat. Però aquella condemna era una condemna del sistema, no de la veritat profunda que habita en l’ànima de les persones. Més enllà de la fe cristiana, doncs, la gent d’avui dia pot apreciar en Jesús l’encarnació dels més alts valors humans que continuen sent la justícia, l’amor, la fraternitat, l’altruisme.

(article publicat al meu blog d’opinió a Eix Diari, 21 de gener de 2015) 

Escriure i llegir

Escriure és un exercici que va més enllà del pensament racional, ja que escrivint també des de l'inconscient. L'acte de llegir també va més enllà del pensament racional perquè també llegim des de l'inconscient. És per aquest motiu que a l'hora d'escriure un text que reflecteixi idees, pensaments, ho hàgim de fer amb la cura màxima, pensant paraula per paraula. El mateix hauríem de fer a l'hora de llegir un text on hi ha idees, pensaments. Sembla que Nietzche i Wittgenstein 'només' posaven una condició als seus lectors: que llegissin a poc a poc, tan a poc a poc com fos possible. És la millor manera d'entendre el més aproximadament possible el que es llegeix. Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè alguns lectors no han llegit bé el que jo vaig escriure a Coartada pseudoreligiosa: que l'atemptat terrorista que va tenir lloc a París no tenia res a veure amb la religió musulmana sinó amb una ideologia integrista de signe políticoreligiós. És per això que parlava de coartada pseudoreligiosa. He subratllat el mot sinó expressament perquè a continuació hi ha no només el matís sinó l'explicació de la primera part de la frase, que no hauria de ser treta de context. Amb tot, quan diem res també estem dient cosa... Llegir a poc a poc, i de forma matisada, no és l'habitual, ja ho sé. Però si en tot moment això ha estat recomanable, ara ho és més que mai. A les paraules se'ls fa dir el que un vol, deia el meu pare. I sí, per això cal anar en compte a l'hora d'escriure, i em faig propòsit d'esmena de fer-ho. Però també s'ha d'anar amb cura a l'hora de llegir.

Una flor d'ametller per a tantes tombes

El dia 2 de gener vaig fotografiar aquestes branques d'ametller florides. La seva visió m'encomanava una energia positiva, alegre i esperançada, malgrat ser ja al cor de l'hivern. Aleshores van venir els atemptats del terrorisme islamista a París, a la seu de la revista Charlie Hebdo, i les reflexions, unes fetes a sang calenta, les altres més reposades i imprescindibles per anar a fons d'un fenomen que s'hauria d'haver previst. Un cop de puny a l'ànima. Però no va ser pas únic, aquests dies de gener, ja que aquest cap de setmana passat aquí vèiem, esgarrifats, les imatges de Ciutat morta, el documental on s'hi explicava un fet kafkià succeït a Barcelona. Dels joves protagonistes maltractats per uns agents de la Guàrdia Urbana i el posterior procés judicial i presó injusta, no em puc treure del cap la jove poeta Patricia Heras, que de resultes de ser presa i condemnada com els altres joves com a cap de turc d'un fet que ningú d'ells no havia comés, va acabar tirant-se pel buit d'una finestra. No sé si em sé imaginar en el seu lloc, perquè l'horror no em deixa veure res. I, no obstant això, i com si d'un mandala es tractés, miro la flor petita i blanca que brota de la branca d'ametller... Una flor per a tantes tombes, massa tombes.

Museus de Sitges

Ahir a Sitges feia un dia esplèndid. Hi vam anar per visitar la posada en escena del Museu del Cau Ferrat, Can Rocamora i el Museu Maricel, que després de la restauració, magnífica, ara és un conjunt museístic formidable. El doble objectiu de la reforma -restaurar i rehabilitar els tres edificis- ha assolit el propòsit de respectar el patrimoni i esperit originari amb les necessitats i gust estètic del nostre segle XXI. Cal felicitar la direcció de Vinyet Panyella en una tasca de la qual en gaudiran les presents i futures generacions.

(a la fotografia, una imatge presa durant la visita al Museu Maricel)

Coartada pseudoreligiosa

Diguem-ho d’entrada: l’atemptat terrorista que va tenir lloc aquesta setmana passada a París, i que va fer víctimes entre els dibuixants de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, no té res a veure amb la religió musulmana sobre la que es vol fonamentar sinó amb una ideologia –és a dir: amb una idea política extremista, o, si es vol dir d’una altra forma, amb un integrisme políticoreligiós-. Aquesta ideologia –l’islamofeixisme- ha esdevingut violència i terror. D’aquí ve que, amb llàgrimes als ulls i amb els rostres contrets per l’esglai i el dolor, centenars i milers de musulmans francesos i de tot el món, també a Catalunya, es manifestin i es planyin en públic d’aquest càncer que amenaça el cos de la humanitat.

El que s’ha esdevingut a París són uns assassinats a sang freda amb una coartada pseudoreligiosa que té els seus antecedents, recordem-ho, en els atemptats terroristes a Nova York, a Londres, a Madrid. Els qui amb tant d’odi contra Occident van perpetrar aquelles morts indiscriminades eren gent fanatitzada i intolerant que en nom de l’Islam (en realitat, estrafent els seus valors), s’atorga el dret de disposar de la vida dels qui consideren els seus enemics.

Però anant una mica més a fons dels arguments, cal dir que aquesta actitud agressiva amb resultat de mort respon a un nihilisme, a una buidor de transcendència, a una negativitat en la vida de l’esperit que, per posar-hi una imatge, podria veure’s com un forat negre que engoleix justament el que tant es proclama: la fe. Tota creença religiosa és una forma de fe i de recerca d’harmonia de la vida. Per aquesta raó qui té fe en la vida no mata sinó que crea vida, la respecta, la nodreix.

Així, doncs, quan en aquests assassinats terroristes se sent el crit ‘Déu és gran’, en realitat el que sentim i veiem amb una gran esgarrifança al cor és ‘la mort de Déu’. Perquè matar una criatura humana és matar Déu. S’hi cregui o no, i tant si som musulmans com jueus com cristians, com de qualsevol altra religió, Déu es troba en tots nosaltres. És per aquesta raó que Déu és gran, com proclama l’Islam, i és per aquest motiu que l’assassinat de qualsevol ésser humà és un crim contra Déu, o el que és el mateix: contra la humanitat sencera.

Els valors culturals i espirituals d’Occident, hereus de la cultura grega (que va inventar la democràcia) i la judeocristiana, del Renaixement i de la Il.lustració (que, admetem-ho, vivim en decadència) no són una amenaça per a cap fe religiosa, ans al contrari. Per aquesta raó hem d’actualitzar, revitalitzar aquests valors. El laicisme i la separació de poders entre les esglésies i els estats, són la millor garantia perquè siguin respectats tant els drets dels creients com els drets dels qui no ho són. Sí, tenim dret, perquè ens l’hem guanyat a pols, a buscar i a viure l’espiritualitat tant a dins com a fora de les religions. És un guany que, desgraciadament, ha costat molta sang i molts patiments. La nostra història col.lectiva és plena d’episodis d’intolerància que ha ofegat l’ànima de tanta gent.

Prendre consciència d’aquest passat i del moment present, veritablement crític, ens hauria de comprometre molt seriosament a esforçar-nos per revertir les energies negatives dels fonamentalismes, siguin del signe que siguin. Ens convé expulsar del nostre interior qualsevol espurna negativa que ens pugui assaltar. I respectar en tothom els drets adquirits a través de les nostres societats democràtiques, obertes, lliures. Som conscients de la seva imperfecció, però també som conscients de l’enorme potencial humà de què disposem per a millorar-les. A Orient, a Occident, o a l’últim racó de la Terra.

(a la imatge, una cal.ligrafia de Salah al-Moussawy, on diu literalment: Bénie soit votre fête! Bonne année! Vaig comprar aquesta postal justament a París. Article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2015)