Des del dia 10 de març de 2015, i fins al dia 12 d’abril vinent, es podrà
visitar Pintures i dibuixos, una
esplèndida exposició de Concha Ibáñez. La mostra té lloc a l’Auditori
Municipal, de Montcada i Reixac.
Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926) és una de les nostres artistes més
veteranes. Formada a Llotja, a la facultat de Belles Arts de Barcelona i a les
classes de dibuix del Centre Artístic de Sant Lluc en una època en què de dones
n’hi havia ben poques, va començar el seu camí com a artista plàstica l’any
1960, exposant les seves teles a la Sala Jaimes. A partir d’aquest moment, la
seva vocació com a pintora no ha fet més que desplegar-se en unes pintures d’estil
inconfusible.
I quin és, aquest estil? L’estil pictòric de Concha Ibáñez, que l’autora
trasllada amb igual sensibilitat i mestria als seus dibuixos i gravats, és una
destil.lació de la seva manera de mirar el paisatge, que és una manera aèria,
però en doble sentit, és a dir, cap a dins i cap a fora de l’objecte
contemplat, com de seguida explicaré.
La mirada de l’artista sobrevola i se summergeix alhora en el paisatge, el
navega, hi és també a dins. I és que quan dic mirada aèria vull dir una pila de
coses: una mirada ingràvida, mental, ideal sobre el paisatge que converteix
aquest paisatge en un lloc imaginari per més que estigui inspirat, com així és,
en un paisatge de debò, com poden ser els grocs camps de Castella, o les verdes
oliveres de Jaén, o els dolços turons del massís del Garraf, amb la mar blava
de fons, o les aigües encalmades de la llacuna de Venècia, o la perspectiva
serena i blanca d’unes columnes gregues.
La singularitat de l’art de Concha Ibáñez és que la seva pintura figurativa
en realitat esdevé una abstracció, una imatge sublimada. Amb tot, és també una
imatge que respira. I és que Ibáñez pinta
una-cosa-que-no-és-veu-però-que-és-en-el-paisatge. La nostra artista pinta
l’harmonia oculta del paisatge en simbiosi amb el seu ànim, vehicle del seu
esperit intern. En les pintures de Concha Ibáñez s’hi revela l’harmonia amagada
que fa les coses belles perquè han estat mirades amb mirada benigna.
Cal dir que només en la naturalesa es dóna una bellesa que en podríem dir
pura, i que, per tant, és l’art que crea una bellesa paral.lela, una bellesa
producte de la cultura que és tan real com l’original, és clar. Aquest és,
diria, el misteri de l’art: extreure gotims de bellesa de la bellesa que és la
vida en la seva manifestació.
Des d’un principi, i ha perseverat en el temps, Concha Ibáñez va entrar en
aquest misteri de la vida que es busca i es troba en la seva bellesa de ser.
Les seves composicions són la plasmació del súmmum de la geometria interna del
paisatge, però no és una geometria de tiralínies i perspectives perfectes sinó
una geometria espiritual, i fins i tot diria que moral, per allò que el bé i la
bellesa, com volien els romàntics, se superposen. Aquesta geometria o mapa
intern de les coses fa encaixar gràcilment línies, volums i perspectives, però
també atmosferes. El resultat és la imatge d’un paradís emmarcat en un quadre
que, com un mandala, invita a la contemplació.
Concha Ibáñez pinta paisatges d’arreu del món perquè és una dona viatgera.
Però allò que Concha Ibáñez pinta és sobretot un paisatge que no existeix més
que en el seu interior. Es diu que allò bell és allò que té una mesura. Però
aquesta mesura és indefinible i inquantificable com la bellesa d’un arbre, o
d’una barqueta a l’horitzó, o d’una finestra oberta a l’infinit d’una nit
estel.lada. Aquesta bellesa amb mesura però indefinible com l’aire és la mena
de bellesa que, tal com jo ho veig, revelen les pintures de Concha Ibáñez.
(article publicat a Eix Diari, 10
de març de 2015)
