Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis)
sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les
seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar
no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat
d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir
un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels
presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els
presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas
per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil
presoners.
De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si
un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els
treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot
i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i
les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament
científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va
entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar
aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec
d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta
i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de
tornar a passar mai més, i procurar-ho.
(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)
